Tag Archives: Mitologia

Homini Emerito!

El dia 15 de març la marca comercial de roba Mango va treure la seva nova col·lecció masculina que rep el nom de Homini Emerito (en llatí, eh!). Aquesta col·lecció vol atreure els homes que es preocupen per la seva imatge i que són presumits (ai, Ovidi!). En la imatge, apareixen dos referents clàssics: un el nom llatí de la col·lecció i l’altre el símbol de l’Unicorn que ja haureu reconegut!.

Què vol dir Homini Emerito? En quin cas està i quina funció sintàctica? És correcte? I dels unicorns, què en sabeu: etimologia, origen mitològic, …?

Sara Pérez, Segon batxillerat llatí i grec

La seva música amanseix les feres

"Paisatge amb Orfeu i els animals" de Roelant Savery, 1611

Orfeu va néixer a Tràcia, fill de la musa Cal·líope i del déu Apol·lo. Dels seus pares, Orfeu heretà, sens dubte, la veu tan bella i el geni musical. Orfeu tocà la lira o la cítara, com el seu pare, i de la seva mare heretà el seu cant inspirat en les gestes dels herois i dels déus.
El cant d’Orfeu és tan harmoniós que, atreu els animals del bosc, amanseix les feres i fa que els peixos treguin el cap de les aigües; fins i tot aconsegueix que els arbres es moguin al seu pas, arriba a commoure amb la dolçor de la seva veu.

Orfeu participà al costat d’altres herois en l’expedició dels argonautes, que, amb la seva veu va aconseguir vèncer els encants de les sirenes cantadores. D’aquesta manera la nau d’Argo va passar sense ser atreta pels monstres, ajudada per les melodies d’Orfeu.

Es va casar amb la bella Eurídice, un amor immens i incondicional on van patir una tragèdia. A Eurídice li va picar una serp i va morir. Orfeu, desesperat , amb la seva música i els tons més tristos es dirigí al món dels morts. Amb la seva meravellosa veu, va aconseguir calmar la feresa de Cèrber i entrar a l’Hades. Davant Persèfone i Hades, cantà, tocà i aconseguí acordar amb els reis del món del morts tornar-li la seva estimada. Solsament amb una condició: que no es tombés a mirar-la fins que haguessin travessat el llindar de l’Hades. Orfeu, seguit per una estranya ombra, la d’ Eurídice, caminà fins l’entrada; però allí desconfiat i ansiós de veure-la, va mirar endarrere per veure-la. Llavors, solsament per aquest petit instant, Eurídice s’endinsà sola a l’Hades.

Des d’ aleshores, Orfeu no va voler cap tracte amb dones. Es diu, que, desquiciat, Orfeu va fundar a Tràcia , els cultes de Dionís, només per a homes.

Allí, a Tràcia, Orfeu morí d’una manera estranya i fosca a mans de les bacants. Les dones tràcies el van esquarterar, com si hagués estat víctima, com els animals que caçaven i esquarteraven en les seves bacanals en honor a Dionís.

Ara toca que deixeu la vostra opinió després del mite.
-Les mènades estaven furioses per què Orfeu excloïa les dones dels ritus dionisíacs? O per què les menyspreava?
-Va ser Dionís que les va fer tornar boges i les va impulsar a causar-li una mort ferotge, com ho va fer amb Penteu?
– Segons Ovidi, en què es tranformen les mènades? Apa, que ho heu llegit a Narracions de mites clàssics!

– No us perdeu l’article Hi ha amors que maten a El Fil de les Clàssiques!

Carla Domingo Luengo

Grec i LLatí 1r batxillerat

Repte… amb dibuix

La Carla Asensio de 4t de l’Albéniz ha recollit la proposta llençada per la Margalida al seu article Una portada il·lustrada i ha fet un nou dibuix. Reconeixeu el mite, inclòs a Narracions de mites clàssics, en què s’inspira?

perseu-i-medusa-2.jpg

 A més a més, vol llençar-vos un repte!

“Avete amici et amicae! Ego Carla sum. He pogut observar diferents obres d’art penjades aquí, com la culina de la Marta Gijón, i vull llançar una proposta:

VOSALTRES, AMANTS DE LES LLENGÜES CLÀSSIQUES, DE LES CULTURES ANTIGUES I DE LA SEVA LITERATURA… LA SEVA LITERATURA! COM LES METAMORFOSIS D’OVIDI, PER EXEMPLE. QUÈ US SEMBLA DIR QUIN ÉS EL VOSTRE MITE PREFERIT AMB LES VOSTRES HABILITATS ARTÍSTIQUES (DIBUIX, FOTOGRAFIA, VÍDEO, ESCULTURA, ESCULTURA DE PLASTILINA… )?

Sento dir que no tinc premis per als millors, però el que puc assegurar és una bona estona.
(premi de 50.000 EXCEL·LENTS per a qui sigui capaç de penjar a Internet la foto d’una escultura de plastilina)”

Jàson i els argonautes

argonautas.jpg

Les aventures del viatge des de Iolcos fins a la Còlquida. 

Va començar per demanar consell a Argos, fill de Frixos i Argos, per indicació d’Atena, va construir el primer gran navili, l’Argo, capaç de dur a la Còlquida, és a dir, al fons del Pontus Euxí, Jàson i els companys que ell triés. Aquesta nau es va construir aviat, en el port de Pagués, a Tessàlia, amb fusta tallada en el Pelión, però la peça de proa era un tros d’alzina procedent de Dodona (el bosc on Zeus donava els seus oracles). Jàson va retenir a uns cinquanta. La primera escala va ser Lemnos, on no havia més que dones, doncs aquestes havien matat tots els homes, que els havien estat infidels a conseqüència d’una maledicció llançada per Afrodita. Les Lèmnies van ser amables amb els navegants, i aquests els van donar fills, fundadors d’una raça nova. Al passar per Samotràcia, els Argonautes es van fer iniciar en els misteris dels Cabirs, que se celebraven en l’illa. Després, penetrant a l’ Hel·lespont, van ser rebuts favorablement pels dolíons i el seu rei Cícic, en el país de Cícica. Es van fer a la vela, però el vent va girar durant la nit, i, abans de l’alba, estaven de nou amb els dolions, que no els van reconèixer, els van prendre per pirates pelasgos i van combatre amb ells. En el curs del combat, el rei Cícic va ser mort. Quan es va aixecar el dia, es van reconèixer, van quedar desolats, i Jàson va fundar uns jocs fúnebres en honor de Cícic. L’etapa següent va conduir els navegants a la costa de Mísia. L’Argo va arribar llavors entre els bebricis, el rei dels quals era Àmic, que obligava els viatgers a lluitar contra ell en pugilat. Va ser Pòl·lux qui va recollir el desafiament i va matar el rei, o, segons uns altres, li va fer prometre que es conduiria millor en endavant . A l’endemà, la tempestat va llançar l’Argo a la costa de Tràcia, en el país de Fineu. Aquest era un endeví cec, fill de Posidó, i els déus li havien afligit amb una maledicció singular. Cada vegada que volia menjar, les Harpies, dimonis alats, es precipitaven sobre ell, arrabassant els plats i tacant la resta.  Calais i Cetes, que eren alats, com fills d’un déu del Vent, es van precipitar en persecució de les Harpies, les van arribar i els van fer prometre, per l’Estigi, no importunar més a Fineu. Aquest, agraït, els va revelar l’avenir als Argonautes; els va aconsellar desconfiar de les Roques Cianes (les Roques Blaves), dites també Simplegades (les Roques que xoquen). Eren esculls que guardaven l’entrada al Pont Euxí, i, quan una nau volia passar, es precipitava un contra un altre, per a tancar el pas. Fineu va dir als Argonautes que, abans de franquejar-los, fessin una experiència: enviar per davant un colom, que volés a través del pas; si ella ho assolia, la nau podria seguir-la. Els Argonautes van seguir aquest consell. La coloma va aconseguir volar entre les dues roques, que no li van atrapar més que una ploma de la cua. Quan els esculls es van separar, l’Argo es va llançar a tota velocitat.

Les proves que va haver de superar Jàson

Jàson devia, abans de res, imposar el jou a dos toros de cascos de bronze, regal de Hefesto, que exhalaven foc pels nassos Després, amb ajuda d’aquest tir, havia de llaurar un camp i sembrar les dents d’un drac -el drac de Tebas-. Mai hauria pogut Jàson complir aquestes condicions si no li hagués ajudat la filla de Aetes, Medea, que havia sentit per ell una viva passió. Abans de res li va fer prometre que la prendria per dona i la duria A Grècia amb ell, i després, com era maga (igual que Circe, de qui era neboda), va lliurar a Jàson un bàlsam amb el qual havia de untarse abans d’afrontar els toros, i li va ensenyar el que havia de fer després. Jàson, degudament previngut, va assolir domar els toros, llaurar el camp, i, quan va haver sembrat les dents del drac, es va apressar a amagar-se, doncs de la terra llaurada sorgiria una collita d’homes armats, amb intencions hostils. Jàson, des del seu amagatall, va llançar enmig d’ells una pedra. Els guerrers es van acusar recíprocament d’haver-la llançat i es van matar entre si.

Alba Aguilera López, llatí 4rt

El rapte de Persèfone per a infants

Tal com us vam prometre en l’article en què la Carla us presentava Dafne convertint-se en llorer, aquí teniu un segon lliurament dels artistes de l’Albéniz.

En aquest cas es tracta d’un conte il·lustrat basat en el mite del rapte de Persefone confeccionat per la Cristina Maqueda (Grec 1r de batxillerat) i l’exalumne Santi Hernández. La Cristina ha fet aquesta composició com a complement d’un estudi sobre la vida dels nens a l’antiga Grècia que podeu trobar al Clàssics a la romana.

Abans del vídeo amb imatges del resultat final, us presentem el text perquè sigui més fàcil de llegir-lo.

Fa molt de temps, a l’antiga Grècia, hi havia una dea que és deia Demèter. Aquesta era la deessa de l’agricultura i s’encarregava que hi hagués menjar a la terra i sol al cel.

Demèter tenia una filla molt maca anomenada Persèfone. Cada matí, aquesta nena tan maca anava al bosc a jugar amb les seves amigues les nimfes, fins que un d’aquests matins va passar una desgràcia. La nena va veure una flor molt maca i es va allunyar d’on eren les seves companyes i, quan se’n va adonar, va veure que estava sola. Persèfone volia tornar amb les seves amigues,  però no aconseguia trobar el camí.

De cop i volta la terra es va obrir per la meitat i va aparèixer Hades, el déu dels inferns, del mig d’una fumerada grisa. Hades va començar a parlar amb la nena i li va dir que portava dies observant-la des de casa seva com jugava amb les seves amigues i que, com que era tan maca, s’havia enamorat d’ella. El déu li va demanar que vingués amb ell a casa seva, però Persèfone es va posar a plorar dient-li:

No vull marxar, si us plau, no te m’emportis…

Però Hades, que no tenia gaires sentiments, li va dir:

M’és ben igual el que tu vulguis, vindràs amb mi i prou!

Persèfone, plorant, li deia:

No vull marxar i deixar la meva mare sola, per favor deixa’m aquí…

Però Hades, sense escoltar-la, la va agafar i  se la va endur d’amagat. Les nimfes, les amigues de Persèfone, en veure que trigava tant, la van buscar per tot arreu i, com que no apareixia, van anar a avisar Demèter, la seva mare, que va estar nou dies i nou nits buscant la seva filla sense parar.

Passaven els dies i les nits i Persèfone no apareixia. Demèter estava molt trista i va deixar de fer la seva feina. Per tant, els humans no tenien ni menjar per alimentar-se ni sol per  il·luminar-se, fins al punt que molts van començar a morir de gana.

Llavors Zeus, el déu que manava per sobre de tots els déus, va ordenar a Hades que tornés Persèfone a la seva mare, perquè si no, tots els humans moririen. Hades, en sentir tot això, es va adonar de tot el mal que havia fet i va decidir tornar Persèfone a la seva mare.

Quan Hades va donar la bona notícia a Persèfone, es va posar molt contenta i es va preparar per tornar a casa. Però Hades va veure que Persèfone havia menjat una fruita del bosc prohibit de l’infern i això volia dir que ara ella tenia l’obligació de baixar dos cops a l’any a veure Hades, ja que en menjar-se aquella fruita una part d’ella havia quedat lligada a l’infern.

Aleshores Hades i Demèter van fer un pacte:

Persèfone passarà sis mesos dels dotze que té l’any, amb mi a l’infern – Va dir Hades.

Està bé, – va dir Demèter- però promet-me que els altres sis mesos els passarà a la terra amb mi.

D’acord – va dir Hades, no gaire content.

I així va ser com Hades i Demèter van decidir que Persèfone passaria dues temporades a l’any amb Hades i dues temporades a l’any amb Demèter, la seva mare.

Des d’aleshores tots els humans podem notar quan Persèfone és amb la seva mare i quan no, ja que quan Demèter està amb la seva filla el sol brilla i les flors surten i quan no, el cel plora i les plantes s’assequen.

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/n9kp6o3JMy8" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

  • Com ho veieu? Per a quina edat us sembla que pot ser utilitzat el conte?
  • Sabeu quin fenomen natural justifica mitològicament aquest episodi?

TERESA