Author Archives: cpl99985

About cpl99985

Soc Camila, nascuda a Argentina, visc actualment a Premià de mar i el meu institut és l'IES Cristòfol Ferrer.

Tots cap a l’Àgora!

Divendres 9 d’octubre s’estrena l’esperada pel·lícula Ágora, del jove director espanyol Alejandro Amenábar!

He pensat, ja que és una pel·lícula ambientada en temps dels romans que tracta d’una dona sàvia, Hipàtia d’Alexandria, que mor per als seus estudis i per a la seva gran sabiduria, com ja ens apuntava la Margalida en el Dia de les Matemàtiques i aquest estiu la Teresa ens ressenyava el llibre  El Jardín de Hipatia d’Olalla Garcia, que seria una bona idea que el dia 14 d’octubre que cau en dimecres, dia de l’espectador, a la tarda podríem anar a veure-la tots plegats, com s’ha fet al Cristòfol Ferrer en altres ocasions fora d’horari lectiu.

Quan hàgiu vist la pel·lícula, m’agradaria que  féssiu un comentari aquí, a Aracne,  tot dient el que ens ha semblat i si ens portem bé la Margalida ens programarà el xat i la podrem fer petar.
Us convido a veure el tràiler definitiu!!!!!

Qui s’hi apunta?

Carla Domingo Luengo

2n Batxillerat (grec i llatí)

IES Cristòfol Ferrer

¿Brutus, tú también?

La sèrie “El internado”, emesa cada dimarts a les 22:30, a Antena 3, també ens té en compte.
Com som de famosos els romans i el llatí!

Ahir, em vaig dedicar a sopar ben aviat per aposentar-me i començar a veure una de les meves sèries preferides. Vaig començar a veure-la, molt interessant i amb un punt d’intriga fabulós. Quan ja portava un ratet va haver-hi una escena que s’em va quedar gravada, i va ser quan vaig dir; haig de fer un article a Aracne, a la Gali li encantarà!

Es tracta de, el Camilo, professor de LLatí a la Laguna Negra ( lloc on es desenvolupa la història), està dinant al menjador de l’escola, quan Camilo afalaga el nou professor d’esgrima per les seves matrícules d’honor en el seu temps d’estudiant a la Laguna Negra. Ell reconeix que no era tot mèrit seu, que també feia servir les seves “chuletillas”. Aquí, es quan Camilo diu la mateixa frase que un dictador de Roma va dir quan el seu fill adoptiu li va clavar l’última punyalada.
Capítol 37, part 2 minut 04:55

Quina és l’expressiva llatina?

Carla Domingo Luengo Llatí

La seva música amanseix les feres

"Paisatge amb Orfeu i els animals" de Roelant Savery, 1611

Orfeu va néixer a Tràcia, fill de la musa Cal·líope i del déu Apol·lo. Dels seus pares, Orfeu heretà, sens dubte, la veu tan bella i el geni musical. Orfeu tocà la lira o la cítara, com el seu pare, i de la seva mare heretà el seu cant inspirat en les gestes dels herois i dels déus.
El cant d’Orfeu és tan harmoniós que, atreu els animals del bosc, amanseix les feres i fa que els peixos treguin el cap de les aigües; fins i tot aconsegueix que els arbres es moguin al seu pas, arriba a commoure amb la dolçor de la seva veu.

Orfeu participà al costat d’altres herois en l’expedició dels argonautes, que, amb la seva veu va aconseguir vèncer els encants de les sirenes cantadores. D’aquesta manera la nau d’Argo va passar sense ser atreta pels monstres, ajudada per les melodies d’Orfeu.

Es va casar amb la bella Eurídice, un amor immens i incondicional on van patir una tragèdia. A Eurídice li va picar una serp i va morir. Orfeu, desesperat , amb la seva música i els tons més tristos es dirigí al món dels morts. Amb la seva meravellosa veu, va aconseguir calmar la feresa de Cèrber i entrar a l’Hades. Davant Persèfone i Hades, cantà, tocà i aconseguí acordar amb els reis del món del morts tornar-li la seva estimada. Solsament amb una condició: que no es tombés a mirar-la fins que haguessin travessat el llindar de l’Hades. Orfeu, seguit per una estranya ombra, la d’ Eurídice, caminà fins l’entrada; però allí desconfiat i ansiós de veure-la, va mirar endarrere per veure-la. Llavors, solsament per aquest petit instant, Eurídice s’endinsà sola a l’Hades.

Des d’ aleshores, Orfeu no va voler cap tracte amb dones. Es diu, que, desquiciat, Orfeu va fundar a Tràcia , els cultes de Dionís, només per a homes.

Allí, a Tràcia, Orfeu morí d’una manera estranya i fosca a mans de les bacants. Les dones tràcies el van esquarterar, com si hagués estat víctima, com els animals que caçaven i esquarteraven en les seves bacanals en honor a Dionís.

Ara toca que deixeu la vostra opinió després del mite.
-Les mènades estaven furioses per què Orfeu excloïa les dones dels ritus dionisíacs? O per què les menyspreava?
-Va ser Dionís que les va fer tornar boges i les va impulsar a causar-li una mort ferotge, com ho va fer amb Penteu?
– Segons Ovidi, en què es tranformen les mènades? Apa, que ho heu llegit a Narracions de mites clàssics!

– No us perdeu l’article Hi ha amors que maten a El Fil de les Clàssiques!

Carla Domingo Luengo

Grec i LLatí 1r batxillerat

Xerrada de la dra. Reig: Déus i herois a la literatura grega

El passat Dijous 19 de Febrer, els alumnes de 1er i 2n de Batxillerat vam anar a escoltar dues conferències a la Universitat de lletres de Barcelona. La primera la va fer la Dra Rodà, el tema era l’urbanisme romà a Tàrraco i Emèrita Augusta; tot i que aquesta va resultar molt entretinguda, personalment la Dra Reig va aconseguir captar molt més la meva atenció, per aquest motiu faig l’article de la seva xerrada.
La Dra. Reig va començar la seva xerrada definint-nos les paraules déu, heroi i altres éssers:

. Déu: els déus són éssers que neixen, creixen, es reprodueixen, fan vida familiar igual que la nostra i mantenen el mateix tipus de relacions entre ells mateixos (odi, amor, mentides, gelosia, guerres…). La principal diferència entre ells i els humans, és que són immortals, però la mort està vigent des del començament (Tànatos), els déus no moren perquè entre ells no hi ha la malaltia ni la vellesa. En canvi, els humans som mortals per la culpa de Pandora. A més a més, els déus mengen ambrosia, que es guarda a l’entrada del món dels morts. Tot això demostra que tot i que els déus no moren, la seva divinitat està molt a prop dels humans.

•Heroi: un heroi és definit com a tal segons la seva mort i la seva tomba. Els herois són éssers mortals, que han patit una mort tràgica, demostrant la seva valentia i singularitat, i que finalment tenen una tomba on molta gent els hi rendeix culte.

•Nimfes, monstres, sàtirs, nens elegits per les deesses: Aquets éssers no interessen per explicar la vida quotidiana dels déus però sí per explorar els marginats a la societat grega.

Un cop tenim clares les definicions anteriors, la dra. Reich va continuar el seu discurs explicant-nos quin interès tenen aquests éssers a la literatura grega. Primer, hem de saber, que a aquesta literatura no hi ha gèneres, hi ha ocacions i cada ocasió té diferents protagonistes:

Symposion: són reunions on s’ajunten amics que canten i reciten poesia acompanyats per molta beguda. És per aquest motiu que els poemes parlen d’amor, d’amistat, de política, del vi i del seu déu (Dionís), d’Afrodita, d’Eros…
• Àgora: el públic s’ajuntava aquí per escoltar un poeta que cantava o recitava històries panhel·lèniques. Els personatges dels poemes d’aquestes reunions, eren els déus i herois més coneguts, els fonamentals. Aquests poemes basaven el seu argument segons el déu o heroi que tingués el poble d’on era l’àgora, és a dir, segons la seva proximitat. Els déus intervenen a la història de la mateix manera que ho fan els humans o els herois i treballen pel destí. Aquests poemes de l’èpica grega van sempre en busca del que el públic vol escoltar, per exemple, a aquestes històries, cap humà que ataca  els déus rep un càstig, perquè els que escolten l’èpica busquen que els hi justifiquin la seva existència i el seu origen mitjançant els herois. L’èpica, per tant, explica el nostre origen, la nostra història i la de la nostra col·lectivitat.
• Festes religioses de cada ciutat: aquí es produïa la “lírica coral”, on un cor de nois i noies recitaven allò ensenyat per un poeta. Aquí els poetes havien de tenir la imaginació molt controlada, ja que només podien dir les coses bones de l’heroi de la ciutat i criticar el de la ciutat contrària. Aquí el poeta havia de moralitzar, de parlar a la ciutat d’uns certs valors (models positius i negatius).
• Teatre del s.V: es donava a la festa religiosa del déu Dionís i incloïa tragèdia i comèdia. A la tragèdia l’heroi era el protagonista i tenia problemes amb el destí, finalment cau a la supèrbia i és castigat. A la tragèdia també, prenen importància les heroïnes, que normalment tenen un amor matrimonial en excés, aquest excés de passió femenina la porta a trencar la relació establerta entre l’home i la dona. En canvi, a la comèdia, el protagonisme està compartit entre déus, herois i humans; aquí el públic espera que els homes i els herois siguin ridículs.

Aquest és només un recull d’informació que va vaig fer de les moltíssimes històries i idees que la dra. Reig ens va explicar. Espero que us sigui útil a tots aquells que no vau poder assistir i a tots aquells que vulgueu repassar-vos-ho una mica!

Camila Pérez López 1er de Batxillerat A.

Mor Manuel Balasch

Divendres tretze de febrer va morir Manuel Balasch.El funeral va ser el passat dilluns, 16 de febrer, a l’església de Santa Maria de Cornellà del Llobregat. Manuel Balasch va ser un important traductor i un gran hel·lenista.Va traduir una pila de clàssics grecs, sobretot, té un munt de traduccions i estudis publicats.
Es va involucrar molt a la Fundació Bernat Metge on destaca la seva aportació.
No només va fer traduccions de clàssics grecs sinó que també va exercir la docència en grec a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Manuel Balasch és considerat l’Homer català i jo en homenatge a la seva tasca  he seleccionat la seva traducció de la introducció a la Ilíada d’Homer, editorial Proa.

Canta’ns, dea, la còlera del fill de Peleu, la d’Aquil·les,
destructora: portà innúmers dolors als d’Acaia,
llançà a l’Hades, a munts, davant d’ell les ànimes fortes
d’herois, i convertí els seus cossos en presa de gossos
i en convit d’ocellots; el designi de Zeus va acomplir-se,
el d’aleshores, és clar, quan van separar-se en discòrdia,
per primer cop Aquil·les diví i Agamèmnon duc d’homes.

Notícies: La Vanguàrdia, Avui, El País, Sebastià Giralt.

Carla Domingo Luengo, 1r de batxillerat llatí i grec

IES Cristòfol Ferrer

Apol·lo i Dafne en la literatura

“Apol·lo i Dafne” de Bernini

En aquest article, he volgut fer una mica de recerca de la influència del mite d’Apol·lo i Dafne en la literatura. Pels que no el coneixeu, a continuació us faig un petit resum del mite:
Tot va començar quan Apol·lo i Cupido es van barallar per qui tenia les fletxes més poderoses. Cupido, per tal de demostrar que les seves podien fer una ferida impossible de curar, va llençar-li una fletxa d’or i amb punta afilada (les que generen amor) a Apol·lo, i una que té plom sota la canya (la que esquiva l’amor) a la nimfa Dafne. Llavors, Apol·lo va començar a perseguir  Dafne per tot arreu i aquesta, filla del déu del riu i esgotada pel fàstic que Apol·lo li feia, va suplicar al seu pare que l’ajudés i aquest la convertí en llorer. Apol·lo després de comprovar que dins aquest llorer encara bategava el cor de la seva estimada, va convertir el llorer en el seu arbre i a la pobre nimfa no li quedà més remei que assentir-hi.

Pervivència del mite d’Apol·lo i Dafne en la literatura catalana:

 

“És un arbre que s’està canviant en noia o és una noia que s’està transformant en arbre? La darrera és -tal vegada no caldria dir-ho- la suposició correcta, i no ens en podem alegrar ni entristir. Assistim, només com a espectadors desinteressats, a la metamorfosi. Al seu començament hi ha una superbiosa i agra disputa, dos dards d’efectes contraris, l’un d’or, de punta molt afilada, l’altre de plom, de punta roma, però tots dos eficaços. Segueixen curses i súpliques d’amor, que són desateses. La noia, quan es veu molt de prop perseguida, demana, potser perquè la fatiga la venç, que la deixin reposar en una arrelada, oculta, estranya, inquietadora bellesa d’arbre. El prec és escoltat. La fugitiva és ja llorer. Uns braços decebuts, en cenyir-lo, senten palpitar encara, ben endins de l’escorça, els últims batecs d’un cor molt cansat. Després, el silenci, la solitud, una quieta pau que l’aire acariciarà. Si de tant en tant la violència del vent tempestuós hi arriba, arrossega sempre amb ell l’aigua de la pluja. Just la que cal per al manteniment esvelt de la nova vida.”

SALVADOR ESPRIU, Les roques i el mar, el blau, “Dafne”.

 

Mentre jo les fotografiava, vaig sentir que em cridava.
Estava meravellada d’un llorer que havia crescut a dins
d’un baladre. Certament era curiós, un baladre de flors
roses feia una rodona alta i ampla, al mig de la qual
s’alçava un llorer.Va dir: Mira on s’ha refugiat Dafne…”

 

RAMON SOLSONA, “Les hores detingudes” 1993

En aquest fragment del poema d’en Ramon Solsona es fa una simple descripció del llorer on se suposa que Dafne s’ha refugiat.

Ella, oint estes paraules,
sens respondrer ni parlar
Mes que si fora cartuxa,
de terra en un punt s’alçà.

I girant-li les espatlles,
li va mostrar lo replà
de Besós, on lo lector,
si vol, podrà prendre pau.

Veient Apol·lo esta acció,
va restar fet un babau,
més confús i ocorregut
que no fa pobre assotat.

Mogut amb impuls colèric,
corrent la volgué alcançar,
més en va és sa diligència,
i son treball és en va.

Piux, quan quasi la tenia,
veient no podia escapar,
en llorer fou convertida,
deixant a Apol·lo burlat:

que arribant per abraçar-la,
en lloc de cos delicat
abraçà la crosta pura,
que encara calenta està.

I amb amorós pensament,
mil besos li està donant,
amb qui l’apar qu’es despica
de tot lo desdeny passat,

en honra d’esta conquista
dues o tres branques trencà,
i ordenant-ne una corona
se la posà sobre el cap.”

“Esta és de Dafne i Apol·lo
la patranya singular:
i ment quisvulla que diga
que hi ha mot de veritat.”

FRANCESC VICENÇ GARCIA, “Faula d’Apol·lo i Dafne”
En aquest poema d’en Francesc Vicenç Garcia, hi trobem just el moment de la metamorfosi de Dafne.

“Muda Dafne la planta fugitiva
i, lisonges mentint a l’esperança,
los braços multiplica a la venjança,
les verdes llengües a la queixa viva…”

FRANCESC FONTANELLA, ms. 172 BC
Francesc Fontanella fa una interpretació de la forma que l’arbre de Dafne, el llorer, ha adquirit.

Pervivència del mite d’Apol·lo i Dafne en la literatura castellana:

Dafne: “Veo que todos me ofenden.
Gran Peneo, padre mío!…
por tu honor y mi honor vuelve…
no permitas
que yo llegue
a ver antes
mi desdicha que mi muerte.”
Apolo: “Primero, ingrata, en mis brazos,
que te alivien y consuelen
los dioses a quien invocas,
ni los cielos a quien mueves,
verá el Amor…no verá…
¡Hados! ¿qué prodigio es éste?
la beldad que a abrazar iba
entre mis brazos, convierten
en yerto tronco los dioses,
que de su llanto se duelen!
a cuyo prodigio pasman,
a cuyo asombro fallecen,
aun más que ella mis sentidos;
pero no mi fuego ardiente:
pues a su pompa postrado,
es bien que idólatra quede
a serlo mas de sus hojas,
que de mis rayos las gentes,
adorando su hermosura,
aun en su cadáver siempre.”

CALDERÓN DE LA BARCA, “El laurel de Apolo XIX”

Aquí Calderón de la Barca, representa Dafne com a una noia que no vol perdre el seu honor i per això demana ajuda als déus, en canvi Apol·lo li diu que l’únic que vol és donar-li amor i com que ella no l’accepta, es conforma amb estimar el que li ha quedat d’ella.

“…Los mitos, en el campo, siempre acechan
yo nunca estoy seguro
de lo que tu apariencia me insinúa:
que eres simple mortal, de pura carne.
Cuando libras tu cuerpo de las sedas
un recuerdo de ninfa o diosa altiva
convierte nuestro abrazo en una fábula.
Y así, en el campo, un día,
si te suelto la mano, volver puedes
a tu mito y dejarme a mi llorando
al pie de un árbol:
soñando brazos y mirando ramas
en que a pesar de todos los inviernos
el recuerdo certero reconoce
un latido de sangre que me amaba…”

PEDRO SALINAS, El largo lamento, “No me sueltes”

En aquest preciós poema de Pedro Salinas trobem una comparació de la seva estimada amb Dafne i es compara ell amb Apol·lo dient que si ella l’abandona, ell encara estimarà el record que quedarà del seu amor al camp.

A fugitivas sombras doy abrazos;
en los sueños se cansa el alma mía;
paso luchando a solas noche y día
con un trasgo que traigo entre mis brazos.
Cuando le quiero más ceñir con lazos,
y viendo mi sudor, se me desvía,
vuelvo con nueva fuerza a mi porfía,
y temas con amor me hacen pedazos.
Voy me a vengar en una imagen vana
que no se aparta de los ojos míos;
búrlame, y de burlarme corre ufana.
Empiézola a seguir, fáltanme bríos;
y como de alcanzarla tengo gana,
hago correr tras ella el llanto en ríos.

“SONETO AMOROSO”
En aquest sonet s’explica en primera persona la persecució que Apol·lo fa a Dafne.

A Dafne ya los brazos le crecían
y en luengos ramos vueltos se mostraban,
en verdes hojas vi que se tornaban
los cabellos que el oro oscurecían;
de áspera corteza se cubrían
los tiernos miembros que aun bullendo estaban;
los blandos pies en tierra se hincaban
y en torcidas raíces se volvían.
Aquel que fue la causa de tal daño,
a fuerza de llorar, crecer hacía
este árbol, que con lágrimas regaba.
¡Oh miserable estado, oh mal tamaño,
que con llorarla crezca cada día
la causa y la razón por que lloraba!

SONETO XIII
En aquest sonet el poeta narra com ha estat la metamorfosis de Dafne.

“Dinamene no menos artificio

mostraba en la labor que había tejido,
pintando a Apolo en el robusto oficio
de la silvestre caza embebecido.
Mudar presto le hace el ejercicio
la vengativa mano de Cupido,
que hizo a Apolo consumirse en lloro
después que le enclavó con punta d’oro.

Dafne, con el cabello suelto al viento,
sin perdonar al blanco pie corría
por áspero camino tan sin tiento
que Apolo en la pintura parecía
que, porque ella templase el movimiento
con menos ligereza la seguía;
él va siguiendo, y ella huye como
quien siente al pecho el odioso plomo.

Mas a la fin los brazos le crecían
y en sendos ramos vueltos se mostraban;
y los cabellos, que vencer solían
al oro fino, en hojas se tornaban;
en tornadas raíces s’estendían
los blancos pies y en tierra se hincaban;
llora el amante y busca ser primero,
besando y abrazando aquel madero.”

GARCILASO DE LA VEGA “Églogas  III 145-168”

Garcilaso de la Vega mostra clarament el que l’amor (Cupido) pot fer en les persones, de quina manera pot canviar a la gent i, fins i tot, als déus!. També en l’últim fragment ens descriu la metamorfosi de Dafne i la reacció d’Apol·lo.

“Bermejazo platero de las cumbres,
a cuya luz se espulga la canalla,
la ninfa Dafne, que se afufa y calla,
si la quieres gozar, paga y no alumbres.

Si quieres ahorrar de pesadumbres,
ojo del cielo, trata de compradla:
en confites gastó Marte la malla,
y la espada en pasteles y en azumbres.

Volvióse en bolsa Júpiter severo;
levantóse las faldas la doncella
por recogerle en lluvia de dinero.

Astucio fue de alguna dueña estrella,
que de estrella sin dueña no lo infiero:
Febo, pues eres sol, sirvete de ella.

QUEVEDO, Parnaso 427, “A Apolo persiguiendo a Dafne. Soneto”

Quevedo fa la seva interpretació del mite: compara  Dafne amb una prostituta!!

“Tras vos, un alquimista va corriendo,
Dafne, que llaman Sol, ¿y vos, tan cruda?
Vos os volvéis murciélago sin duda,
pues vais del Sol y de la luz huyendo.

Él os quiere gozar, a lo que entiendo,
si os coje en esta selva tosca y ruda:
su aljaba suena, está su bolsa muda;
el perro, pues no ladra, está muriendo.
Buhonero de signos y planetas,
viene haciendo ademanes y figuras,
cargado de bochornos y cometas.

Esto la dije; y en cortezas duras
de laurel se ingirió contra sus tretas,
y, en escabeche, el Sol se quedó a escuras.”

QUEVEDO, Parnaso 428, “A Dafne huyendo de Apolo. Soneto”

Quevedo fa un petit resum del mite: comença amb la persecució, continua amb la metamorfosi i acaba dient que Dafne, fins i tot, ha deixat al Sol sense llum, amb la seva transformació.

Seguint la tradició clàssica d’Apol·lo i Dafne en els poetes gongorins, trobem la Fábula de Apolo y Dafne de Juan de Tarsis (1582-1622),  compte de Villamediana. També entre les rimes pòstumes de l’admirador de Góngora Antonio Paredes, hi ha una inacabada Fábula de Dafne y Apolo. De Salvador Jacinto Polo de Medina (1603-1676), en canvi, tenim un Apolo y Dafne que segueix no la vena seriosa sinó el vessant burlesc de Góngora.

Pervivència del mite d’Apol·lo i Dafne en la literatura italiana

“…e i duo mi transformaro in quel ch’i sono,
facendomi d’uom vivo un lauro verde,
che per fredda stagion foglia non perde.

Que mi fec’io quando primer m’accorsi
de la trasfigurata mia persona,
e i capei vidi far di quella fronde
di che sperato avea già la corona,
e i piedi in ch’io mi stetti, el mossi, et corsi,
com’ogni membro a l’anima risponde,
diventar due radici sovra l’onde
non di Peneo, ma d’un piu altero fiume,
e’n duo rami mutarsi ambe le braccia!”

FRANCESCO PETRARCA, Canzoniere  23 vv.37-49

En aquest poema de Francesco Petrarca també trobem un petit resum del mite de Dafne.

Camila Pérez López. 1r BATX A

A la recerca d’una gran història

eneida

Com ja sabeu fa un temps vaig fer un article anomenat “Errors de la pel·lícula Troya”, en aquest vaig fer una comparació de la pel·lícula Troya de Wolfgang Petersen amb l’adaptació de la Ilíada d’Homer, “la Còlera d’Aquiles”, com que el llibre “A la recerca d’una pàtria” és la continuació, jo també faré la continuació del meu treball.
En primer lloc, al llibre trobem un capítol anomenat “La caiguda de Troia”, on s’explica el dubte que tenen els troians en agafar o no el cavall, en què desemboca l’acceptament d’aquest i la importància d’Anquises un cop Troia ha caigut. En canvi a la pel·lícula, els troians no tenen cap dubte en agafar el cavall i Anquises no  té cap rellevància.
La història de l’Eneida ha estat molt important al mon cinematogràfic. No només la trobem representada a la pel·lícula Troya, sinó també a la pel·lícula “La Odisea” d’ Andrei Konchalovsky, a “300” de Zack Snyder i a “La mirada de Ulises” de Theo Angelopoulos, entre altres.
El món musical tampoc s’ha quedat immune a aquesta gran història, Mago de Oz ha fet una representació molt peculiar de la història de Troia i el seu desenllaç.
Tampoc ha deixat passar aquesta gran història el món televisiu, que amb la comèdia “El síndrome de Ulises” ens demostra que l’ideal de persona pot ésser vigent entre nosaltres, després de segles i segles.

Personalment penso que si ha tingut i té tanta importància una història que es va crear fa segles és perquè ha estat una història molt interessant, que agrada a un públic molt divers i és per això que encara avui dia és un èxit.

Camila Pérez López. 1er de Batxillerat A.

Errors de la pel·lícula Troya

Aquil·les

Com ja sabem, quan escoltem el nom Aquil·les a la majoria de persones se’ns ve al cap Brad Pitt, és per aquest motiu que pensem que la història de la conquesta de Troia és tal i com es narra a la pel·lícula “Troya” de Wolfgang Petersen. Però, la realitat és ben diferent. Es per això que he volgut ressaltar algunes diferències entre la pel·lícula i l’adaptació de la Ilíada d’Homer, “la Còlera d’Aquiles”.
En primer lloc, veurem un fragment de la pel·lícula en el qual Hèctor i Aquil·les lluiten, en aquest es veu a Hèctor com un heroi que assumeix el seu destí, que es valent i que no dubta en enfrontar-se a Aquil·les. En canvi al llibre es relata que Hèctor quan veu la fúria d’Aquil·les comença a córrer donant voltes al voltant de la muralla perquè sap que no té cap oportunitat davant l’heroi.

 

També podem observar al segon 57 d’aquest vídeo, que quan Hèctor mata Pàtrocle a la pel·lícula, es veu aquest fet com a una equivocació, que Hèctor confon Pàtrocle amb Aqui·les i després es penedeix molt del que ha fet i tem que això desembocarà en una profunda ira d’Aquil·les. En canvi, al llibre Hèctor mata Pàtrocle i sap perfectament el que sap, a més a més al llibre la lluita entre els dos està ben empatada fins al final en el que els dèus ajuden Hèctor perquè acabi amb Pàtrocle.

 

A aquest fragment de la pel·lícula, es veu la gran estima que sent Aquil·les per Briseida que fins i tot mor per salvar-la a ella, i durant tota la pel·lícula el romanç d’aquests dos personatges té una gran importància. En canvi, al llibre Briseida és l’esclava favorita d’Aquil·les però només és això, una esclava i en cap moment es menciona que aquests dos personatges tinguessin una relació amorosa o almenys no gaire important.

 

Com aquests errors n’hi ha molts a la pel·lícula, però tot i així penso que és una pel·lícula molt maca i que ens pot servir de gran ajuda per a situar-nos i entendre millor el com vivien en aquella època. El que no es veu gaire clar a la pel·lícula i en canvi al llibre es present en tot moment és la importància que els déus tenien en aquella societat.

 

Camila Pérez López 1er BATX. A

Camila

Margalida com ja saps al premi que vaig guanyar m’han escrit Camila així: Camil·la, cosa que espero que el Joan Marc s’enrecordi de que hem fa moltíssima rabia, per tant per recomanació teva he buscat una mica d’informació a la wikipèdia sobre el meu nom i el sentit que tenia per als romans,que tinguessin sentit només n’he trobat en castellà, espero que no t’importi.

Camila es un nombre de pila de origen latino que significa aquella que está frente a dios o aquella que presenta sacrificios. Es un nombre muy antiguo que en Roma se daba a los jóvenes nacidos libres y con padres vivos, que hacían el noviciado para ser admitido por el sacerdocio.
La primera mujer que llevó este nombre fue la virgen cazadora de quien habla Virgilio en La Eneida y que ayudó a Enea a combatir contra Turno.

San Camilo de Lelis tras mal gastar su juventud y sus bienes en la frivolidad y el juego,encontro la fe gracias a una ulcera incurable en su pierna.enfermero en Roma y escandalizado por la miseria y abandono de los hospitales, fundo la orden de los Camilos, ante pasada directa de la cruz roja. A partir del S XVIII empezaron a proliferar los camilos pero luego este nombre se ha hecho cada ves mas raro, y solo la novela de Guareschi lo reavivo un tiempo pero luego su boga vuelve a decrecer.

Etimologia

Femenino de Camilo.proviene del latín camillus (ministro,encargado de los altares.)

Onomastica

14 de julio San Camilo De Lelis.

Camila Pérez López 1r batx.

Menjar grec

Com ja sabem els grecs tenen uns gustos molt particulars pel menjar. Jo m’he dedicat a recopilar algunes de les receptes gregues més típiques. També he buscat alguns vídeos que ens ensenyen l’aspecte d’algunes d’aquestes receptes un cop fetes.
L’any passat jo vaig intentar fer una recepta anomenada “youvarlákia avgolémono”, es tracta d’una espècie de mandonguilles d’arròs amb salsa, pel meu gust i el de la meva família, tenien massa gust a llimona i la veritat no ens van agradar gens.
Ara els meus pares han trobat una marca anomenada “Eridanus” que ven productes grecs i ja hem tastat alguns de molt bons, personalment os recomano la “lauchschnecke” però com a postre i no com es menja a Grècia, perquè es tracta d’una pasta molt i molt dolça.

Tirópita
(empanada de formatge)

Ingredients:
pasta de full, formatge feta, 1 ou, julivert, sal i pebre

Preparació:
La quantitat de tots els ingredients dependrà del nombre de persones que n’hagi de menjar.
Aplaneu la pasta de full amb el corró i feu-ne dues parts (de la mida del motlle que tingueu).
Prepareu el farcit barrejant el formatge feta i el julivert trinxat. Salpebreu-ho al vostre gust.
Folreu el motlle amb una de les parts de la pasta de full. Farciu-la amb la barreja de feta i julivert i tapeu l’empanada amb l’altra meitat de la pasta de full.
Enganxeu les vores amb una mica d’ou batut i pinteu la part superior de l’empanada amb la resta d’ou.
Enforneu-la uns 30 minuts a 180º (forn a dalt i a baix).

Frikasé
(estofat de xai)

Ingredients:
Per a 6 persones: 1,5 kg de carn de xai, 6 cebes tendres, 4 enciams, 1 manat d’anet fresc, mantega, oli, sal i pebre

Preparació:
Talleu la carn de xai a trossos. Piqueu les cebes. Renteu i talleu els enciams i trinxeu l’anet. Reserveu tots els ingredients separadament.
En una cassola amb aigua, sal i pebre escaldeu les fulles trossejades dels enciams.
En una altra cassola amb oli i mantega, daureu-hi la carn. Retireu-la i reserveu-la. En la mateixa cassola, sofregiu-hi les cebes tendres.
Després torneu a posar la carn a la cassola, cobriu-la d’aigua i deixeu-la coure 1 hora a foc mitjà.
Passat aquest temps, incorporeu a la cassola les fulles d’enciam escaldades i l’anet trinxat. Rectifiqueu-ho de sal, si convé, i que continuï fent xup-xup mitja hora més.

Garídes mikrolímano
(gambes amb salsa)

Ingredients:
gambes, ouzo, mantega, alls, brou de peix, nata líquida, salsa de tomàquet, julivert

Preparació:
La quantitat de tots els ingredients dependrà del nombre de persones que n’hagi de menjar.
En una paella amb mantega sofregiu-hi una cullerada de pasta d’alls (feta amb uns quants alls matxucats). Després afegiu-hi les gambes i deixeu-les coure, a foc mitjà, 2 o 3 minuts per cada costat.
Aboqueu un raig d’ouzo a la paella i flamegeu les gambes. Afluixeu el foc i afegiu-hi una mica de fumet de peix (si no en teniu, podeu posar-hi aigua) i un bon raig de crema de llet.
Al cap d’un parell de minuts incorporeu-hi una mica de salsa de tomàquet i deixeu-ho coure fins que la salsa s’espesseixi.
Cobriu les gambes amb la salsa i una mica de julivert trinxat per sobre i ja les podeu servir.
Un bon acompanyament per a aquest plat poden ser unes verdures cuites al vapor o una mica d’arròs blanc.

Youvarlákia avgolémono
(mandonguilles d’arròs)

Ingredients:
1/2 kg de carn picada de vedella i porc, 1/4 de tassa d’arròs, 1 ceba tendra, julivert, mantega, 3 ous, 1 llimona, farina de blat de moro,
sal i pebre

Preparació:
Trinxeu la ceba tendra i el julivert.
Separeu les clares dels rovells i reserveu-los.
En un bol amasseu la carn picada amb les clares d’ou, la ceba i el julivert, l’arròs i una cullerada de mantega. Salpebreu al vostre gust.
Doneu forma a les mandonguilles i poseu-les a coure en una cassola amb aigua (just que cobreixi les mandonguilles), un bon raig d’oli i sal. Han de coure uns 20-25 minuts, amb la cassola tapada, a foc mitjà.
Retireu les mandonguilles de la cassola i aprofiteu-ne el brou de la cocció per preparar la salsa avgolémono.
Deixateu els rovells dels ous amb el suc de llimona i una culleradeta de farina de blat de moro desfeta amb una miqueta d’aigua. Saleu al vostre gust. Incorporeu-ho a la cassola on teniu el brou de les mandonguilles i remeneu-ho per tal d’aconseguir una salsa ben lligada.
Torneu a posar les mandonguilles a la cassola i deixeu-les coure uns 10 minuts més, a foc fluix.
Serviu aquest plat calent.

Mousakás
(mussaca)

Ingredients:
albergínies, patates, carn picada, pebrot vermell, pastanaga, tomàquet, porro, ceba, api, ous, vi blanc, canyella en pols, formatge ratllat, oli i sal

Preparació:
La quantitat de tots els ingredients depeendrà del nombre de persones que n’hagi de menjar.
Talleu les albergínies a làmines i deixeu-les una estona en remull amb aigua i sal perquè perdin força i s’endolceixin. Escorreu-les bé i fregiu-les. Talleu les patates a rodanxes i fregiu-les en el mateix oli que heu fregit les albergínies. Reserveu-ho.
Feu un sofregit de ceba, tomàquet, porro, api, pebrot vermell i pastanaga, tot tallat ben petit. Quan tingueu el sofregit a punt, afegiu-hi la carn picada. Remeneu-ho unes quantes vegades i aboqueu-hi un got de vi blanc. Deixeu que l’alcohol s’evapori una mica i afegiu-hi un raig de brou (o d’aigua). Rectifiqueu-ho de sal i, quan el sofregit de la carn estigui llest, aromatitzeu-lo amb una mica de canyella en pols.
Prepareu una beixamel no excessivament espessa i, quan ja la tingueu lligada, afegiu-hi els ous batuts i el formatge ratllat. D’aquesta manera us quedarà molt més cremosa.
En una safata que pugui anar al forn, munteu les diferents capes de la mussaca: primer una capa de patates, després una d’albergínies i, per sobre, repartiu-hi el sofregit de carn picada i verdures. La darrera capa és la beixamel, que ha de cobrir completament el sofregit (us quedarà molt més bé si feu una capa ben gruixuda de beixamel).
Escampeu-hi una mica de formatge ratllat pel damunt i enforneu-ho durant mitja hora (forn dalt i baix).
Serviu la mussaca tallada en porcions, com si fos una lasanya.

Tzatzíki
(salsa de iogurt)

Ingredients:
200 g de iogurt grec, 2 alls, 1 cogombre, 4 cullerades d’oli, 2 cullerades de suc de llimona, sal i pebre

Preparació:
Ratlleu el cogombre i escorreu-lo. Ratlleu l’all i barregeu-lo amb el iogurt i el cogombre ratllat.
Salpebreu-ho al vostre gust i lligueu aquesta barreja amb l’oli i el suc de llimona (com si féssiu allioli).
El gust d’aquesta salsa serà molt més bo si la deixeu reposar a la nevera (tapada) durant 1 hora.

Els dos videos de continuació ens ensenyen alguns plats grecs típics.

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.
El segon vídeo està en anglès però el cambrer diu el nom dels plats en grec:

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.
Acontinuació us adjuntaré la recepta grega dels bunyols fets per la Marta Molina.

També us adjunto la recepta de la tirópita feta per la Sara Pérez.

Espero que us animeu i intenteu fer alguna d’aquestes receptes i que les mengem tots juns al Symposion proper, just abans de Nadal!!

Camila Pérez López.1er BATX. A