Tag Archives: Llatinismes

De gustibus non disputandum

L’escultor català Antoni Miralda exposa fins al 17 d’octubre al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia de Madrid dins l’espai recentment reobert Palau Velázquez del Retiro, i m’ha cridat l’atenció el títol de la seva retrospectiva, De gustibus non disputandum. Per què un artista tan provocador ha triat el llatí? Em podeu donar, aràcnids i aràcnides, un cop de mà: coneixeu una altra frase llatina semblant? Com serien les equivalents en català, castellà…? Per què creieu que utilitza precisament aquesta dita llatina? Per què la periodista que li va fer aquesta entrevista publicada a El País no en fa cap esment?…

 

Maria

“Heri dicebamus…”

Tempus fugit irreparabile… Semblava ahir que acabava el curs i ja hi tornem a ser. El parèntesi estival produeix una sensació d’oblit, de letargia, de què costa sortir. Hom diria que tot el que vau estudiar el curs passat s’ha esborrat, que no recordeu res del que sabíeu, gairebé ni del que éreu i fèieu a l’institut. Els profes, aquells estranys que caldrà retrobar, intentarem ajudar-vos a començar un nou curs, una setmana abans, això sí. Dura lex, sed lex!


Recordeu qui éreu fa dos cursos? I el que vau escriure l’any passat en una prova d’examen en què us demanava donar consells a l’alumnat que faria 4t l’any següent? Seríeu capaços de reconèixer quin d’aquests petits fragments pertanyia al vostre text?

  • Jo us aconsello fer Llatí l’any que ve. Espero que us ho treieu cum laude. Seria una alegria.
  • Espero que tinguin fortuna secunda aquells que l’any vinent faran Llatí. Us aconsello  portar bé aquesta asignatura, que practiqueu: Nulla dies sine linea!
  • He de dir, in situ, que aquest curs és molt dur, així que us aconsello que us apliqueu si no voleu repetir ad kalendas graecas.
  • Aquesta assignatura necessita hores de dedicació i pràctica i no només dintre de l’institut, sinó també extra muros.
  • És important peguntar-se a un mateix Quo vadis?” i si el que fas et porta on vols estar demà. Així que sobretot, comenceu bé i acabeu millor, amb esforç i dedicació ab ovo usque ad mala.
  • El primer que notareu és que els professors van manu militari, ja que voldran treure el millor de vosaltres i que aproveu.
  • Encara que la gramàtica no t’agradi i tinguis els apunts a la carpeta fets un mare magnum, aplica’t, és divertit.
  • Potser us faran fer molts exercicis al temps que us diuen: Nulla dies sine linea.
  • Sobretot us diria: Vade retro les temptacions, és a dir, copiar-se, fer-se “xuletes”,… perquè no serveixen per a res. El que sí que serveix és concentrar-se i treballar, és a dir l’ora et labora.
  • Si alguna vegada us sentiu malament, Cave canem!, de vegades les persones poden convertir-se en autèntics gossos, però heu de continuar endavant.
  • No us espanteu, heu d’estar segurs de vosaltres mateixos i dir Veni, vidi, vici.
  • Per acabar, només us vull dir Carpe diem, disfruteu i apreneu molt amb un somriure cada dia a la cara.

Veieu com n’éreu d’aplicats i treballadors el curs passat? Espero que aquest ho continueu sent (o ho comenceu a ser) i que recordeu tants llatinismes i expressions llatines com aleshores. En fi, desitjo que aquest estiu hagueu posat en pràctica aquell tòpic horacià del Carpe diem que tant us agrada!

Serveixi també aquest article com a benvinguda per a l’alumnat de 4t i 1r de batxillerat que us incorporeu aquest any al bloc, tant a Premià com a Badalona, com als altres instituts que participen a l’Aracne. Heu entès tot el que deien els experts clàssics de Badalona? Hi ha algun llatinisme que no coneixíeu i us ha vingut de nou?

TERESA

Lectures d’estiu V: “Atlántida” de Javier Negrete

Altre cop, per Sant Jordi, va arribar a les meves mans una novel·la amb referents clàssics, aquesta vegada una de fantàstico-científico-mitològica, pràcticament de ciència ficció. El fet que l’autor, Javier Negrete, fos professor de grec de l’Institut Gabriel y Galán de Plasencia, a part de la seva reconeguda experiència com a traductor de Plutarc i escriptor prolífic, suposa per a mi un al·licient més a l’hora d’emprendre la lectura del text. Pensar que cada dia havia de plantejar-se com explicar el món clàssic a un grup d’alumnes com vosaltres, em sembla garantia suficient que la seva obra de divulgació pot ser atractiva també per a vosaltres.

[Font: Viquipèdia]

Com no podia ser d’altra manera, aquesta novel·la tracta sobre el misteri de la desaparició de l’Atlàntida, esdeveniment que ha fascinat i intrigat gent de totes les èpoques, des dels sacerdots egipcis o filòsofs grecs com Plató. Però no es tracta pas d’una novel·la històrica, sinó d’una interpretació des del present a través de personatges capaços de moure’s en el temps i fins i tot traspassar la frontera del món humà al diví. Déu, homes i herois, us sona d’alguna cosa? Aquesta èpica pràcticament homèrica en ple segle XX s’emmarca en un context científic de molta actualitat com és el de la vulcanologia i els moviments tel·lúrics. Qui no ha sentit parlar recentment d’un volcà islandès de nom impronunciable que impedia les comunicacions aèries i va aturar un continent sencer amb les seves emissions de fum? Al bloc oficial del llibre trobareu informació exhaustiva sobre d’altres fenòmens semblants, que serveix per introduir la hipòtesi de què parteix la novel·la: Què passaria si tots els volcans del món entressisn en erupció al mateix temps?

[Ed. Espasa Col. “Narrativa”. Madrid: març 2010]

I el tràiler incideix en el context geològic en què s’emmarca l’obra.

Ateses les característiques de l’obra, es fa difícil parlar-ne sense córrer el perill de desvetllar el misteri que es desenvolupa al llarg de les peripècies dels protagonistes, de diferents edats, personalitats i nacionalitats, que acaben convergint en una illa grega, la bella Santorini. Ara bé, com he fet en totes les recensions publicades fins ara, he seleccionat alguns fragments que, per alguna raó, crec interessant destacar.

  • Un dels protagonistes és un professor de grec, César Valbuena, que -no podia ser d’altra manera- acaba posant el toc racional a la investigació endegada per antics alumnes seus. Mireu com s’enfronta a un d’ells, l’eixelebrat Herman Gil, quan aquest descriu els atlants com una mena d’extraterrestres amb naus espacials incloses (op. cit. pàg. 191-192).

-Todos esos elementos a los que usted se ha referido son delírios sensacionalistas destinados a vender. Para comprender algo hay que remontarse a su verdadero origen. Veamos: ¿quién es el primer autor documentado que habla de la Atlántida?

-Platón -respondió Herman.

-Al menos, eso no lo ha olvidado.

Valbuena sacó de la estanteria un volumen de Oxford y lo abrió por un pasaje marcado.

-Observen bien lo que dice el divino Platón: “Ákue de, o Sócrates, logu mala men atopu, pantápasi gue men alezús, hos ho ton heptá sofótatos Sólon pot’éfe”.

-Disculpe, profesor, pero hicimos letras mixtas. Nunca dimos griego -dijo Gabriel.

-¿Y cómo pretende escribir sobre la Atlántida sin saber griego? En fin…

No us  sona, aquesta insistència en la importància de les fonts? Penso que aquest fragment i tot el que segueix només ho pot haver escrit algú que ha passat per les aules com a a docent. Llàstima de la transcripció pseudofonètica del text de Plató… Quan haguem fet els graus de l’adjectiu traduirem el text original amb els de segon de Grec. De moment, però, mireu de contextualitzar els personatges esmentats (Plató, Soló, Sòcrates), proveu de descobrir en quin diàleg platònic s’esmenta l’Atlàntida, esbrineu a quina col·lecció de clàssics bilingües (original i traducció) es refereix el professor i, potser és demanar massa, ¿algú pot buscar i escriure el text original grec?

  • I ara una de llatinismes, perquè no sigui dit, protagonitzat altre cop per Valbuena, que a hores d’ara podeu deduir que és un dels meus personatges preferits per la seva ironia, però també per la seva tendresa (op. cit. pàg. 421).

-Sentimos haberle despertado – dijo Gabriel.

-No me han despertado. Sólo duermo cuatro horas al día. Ars longa, vita brevis.

Perdone, pero no le entiendo -dijo Herman.

-Me habría sorprendido lo contrario, señor Gil. Me refiero a que el conocimiento que merece la pena adquirir es demasiado vasto y la vida humana demasiado breve como para perder el tiempo durmiendo más de lo imprescindible.

-¿Todo eso ha dicho? Sí que resumían esos romanos…

El significat de l’aforisme romà no cal que us el pregunti, evidentment, però algú em pot dir el seu origen i autoria?

Per acabar i, si és possible, incitar-vos a la lectura d’aquesta novel·la, que pot agradar a tota mena de públic, us deixo amb l’enigma que tanca l’epíleg.

Me llaman Atlas.

Soy inmortal.

No sé por qué.

Pero sé que un dia lo averiguaré.

Tengo todo el tiempo del mundo.

TERESA

Rap en català i amb llatinismes

Fent cas als mots de la Margalida, per tal que Deka faci un treball de recerca web 2.0, aquí teniu el meu granet de sorra per si no el coneixeu encara: Vazili amb la Pupil·la Caue canem. És hip hop en català com At Versaris i amb una pila de referents, sobretot llatinismes:

Caue Canem

Qui ha fet la verema pel Cavernet Sauvignon
que presidí el sant sopar on decidireu vendre el món?
Els soldats del vostre taulell de risc, qui són?
D’on brolla la sang a cada guerra a cada front?
De nosaltres, el poble, que sap la sort que
té de poder emmirallar-se en tu i vol ser una amable còpia.
A calat la teva copla de robatori estable
i deixa joves en la inòpia.

Ja sé que mai entendràs la problemàtica
O tot o res, amotinats com a Attica
el handicap és l’ètica en el teu discurs estàtic
aquesta actitud no et porta enlloc perquè és erràtica
cal dir que, tinc fòbia a l’Àgora, no agorafòbia
que claudicar és donar més marge a aquesta escòria
i la victòria té un sabor tan dolç si és compartit…
somnis no són només somnis si els hi dones un sentit.

Alea jacta est, ab ovo,
hic et nunc, quid pro quo
Vazili, La Pupil·la: fac totum
Caue Canem, si vis pacem para bellum.

Que no hi ha un camí per la pau? Que la pau és el camí?
Predica-ho a un camp de refugiats palestí.
Qui tasta el verí de cada reforma laboral?
Qui és la mare del xaval que està cuidant del teu jardí?
Caminem sense escoltar-vos, hem hagut d’aprendre a fer-ho
recupero les ganes de viure, recordant Tupac Amaru.
Parlar-ho amb el Vazili abans d’escriure i tornar a intentar-ho.

Puc rimar-ho, sobren profetes, està escrit
no posarem l’altra galta, Balta vine amb el teu sèquit
pànic, ni el Crit de Munch és tan simbòlic
si tanquem els punys, la imatge et provocarà un còlic.
Jo dic sabotatge i sona més fort que “pau social”
per qui no entén que a tu només et cal dir que passin l’escombra
la por, la força i l’ordre són el vostre aval
però si caminem per la foscor no tenim ombra.

Alea jacta est, ab ouo,
hic et nunc, quid pro quo
Vazili, La Pupil·la: fac totum
Caue Canem, si vis pacem para bellum.

Cogombres amb La Pupil·la. Us preparem pel ball
perquè a la tomba no us emportareu el nostre patrimoni.
Només el poble salva el poble, i tu pots mirar-te al mirall
si vols que et presenti al dimoni.
Que ressoni a tots els pobles i ciutats
venim armats amb líriques, combats no teories cíniques
ja saps, ens piques però no ens quedarem parats
serem estrictes, no acatarem finals agònics.

Per això no vull ser res.
Els patètics anhels de tants que creuen no haver triomfat pels pèls que encara no he entès…
No vull ser ningú més que part d’un tot revoltat
apartar el teu alè fastigós al meu clatell clavat
dic, guerra! Si els somnis col·lapsen, guerra!
els que es relaxen perden les arrels de la terra,
s’esquerden els murs de l’imperi a cada guerra.
A terra! La pau és a tocar arreu de la terra.

Alea jacta est, ab ouo,
hic et nunc, quid pro quo
Vazili, La Pupil·la: fac totum
Caue Canem, si vis pacem para bellum.

Gaby

Quo vadis Dysgenics

He descobert una banda musical de Metallica amb el nom de “Quo Vadis?” (On vas? en català), es curiós oi? Qui podria imaginar que fins i tot en el món de la rock hi hauria tants referents clàssics. El nom de la banda sorgeix d’una novel·la que va escriure el Polonès Henryk Sienkiewicz. A quina tradició al·ludeix?
Aquí us deixo un vídeo perquè visioneu això per si no us ho creieu:

Per una altra part, m’ha vingut al cap la pel·lícula Quo vadis de l’entrada corresponent al bloc, pertanyent a l’ antiga Roma, concretament durant el regnat de Neró. La trama es desenvolupa al voltant de l’amor entre el comandant romà Marc Vinici i Lígia després de tres plens anys en camp de batalla. Ella és cristiana, religió que es desenvolupava en la plenitud del paganisme, i a causa d’això havia d’estar oculta, ja que si no ho feia l’assassinarien com van fer amb tots els seguidors del cristianisme i també del judaisme. Lígia fa d’esclava en ser contractada per un general retirat. Marc perdudament enamorat acudeix a Neró perquè ella s’encarregui dels seus serveis i efectivament així serà. Encara que ella no vulgui, finalment amb el temps s’enamorarà d’ ell.

Irena Jagustin
1r batx. llatí

“Memorandum”, la cançó dels llatinismes

Anna&Carla

Anna&Carla

Enregistrat a l’aula 5 de l’I. Cristòfol Ferrer:

 

Memorandum memorandum memorandum
memorandum memorandum memorandum

Ya desde Horacio podemos escuchar carpe diem
porque tempus fugit irreparabile y las costumbres siguen vigentes.

Memorandum memorandum memorandum
memorandum memorandum memorandum

Empezaré hablando de mi alter ego, de lo mucho que deseo,
de esas cosas que pasamos:
buenos momentos y algun maremagnum.
Hablo de ése que quiero
y ése no es quien posee mi patria potestas
sino quien demuestra su amor facta non verba.

Y es que mi modus vivendi ya es contigo
y esto cada vez va más in crescendo.
Sería imposible cambiar la rutina de estar a tu lado
y es que sería mea culpa si pasara ipso facto;
pero tu me quieres y yo a tí te amo
y esto no va a tener ningún ultimatum.

Y ése no es quien posee mi patria potestas
sino quien demuestra su amor facta non verba
sino quien demuestra su amor facta non verba

Lletra original d’Anna Salas Tarré

Vid. Raps i balades
Carla Domingo i Anna Salas
2n de batx. llatí

“Rei publicae finis III: Dictator Iulius Caesar “

Estàtua de bronze de Juli Cèsar. Rimini [Font: Viquipèdia]

Poder de Juli Cèsar després de la victòria a la Guerra civil

Quan Cèsar va tornar a Roma a finals del juliol del 46 aC, la victòria total de la seva facció va dotar a César d’un poder enorme i el Senat es va afanyar a legitimar la seva victòria nomenant-lo dictador per tercera vegada en la primavera del mateix any, per un termini sense precedents de deu anys. Després, al setembre, es van celebrar els seus triomfs, que van durar onze dies aproximadament. Cèsar, que s’estimava molt les seves tropes, les va recompensar i va donar a cada legionari cinc mil denaris (l’equivalent al que guanyarien en els setze anys de servei obligatori); a cada centurió, deu mil; als tribuns i als prefectes,vint mil denaris. (Els va assignar també terrenys).
Ha d’assenyalar-se que no està històricament demostrat que la intenció de César fos proclamar-se rei; i, d’haver volgut ser-ho, no pot saber-se quin tipus de rei. La veritat és que una anàlisi dels fets sembla indicar que pensava a instaurar un règim autocràtic d’algun tipus.
Quan se li van començar a pujar els fums de poder, va exigir que tots els seus actes fossin ratificats pel Senat, els funcionaris públics van ser obligats a prestar jurament, des de la seva entrada en funcions, de no oposar-se mai a cap mesura seva i es va fer atribuir els privilegis dels tribuns de la plebs, de manera que va obtenir la  potestat tribunícia i la immunitat sacrosanta que els distingia. Com a conseqüència, el Senat perdia el seu poder. Així, de fet, ja posseïa tots els poders d’un monarca. No li faltava més que el títol. En relació a això, va començar una pcampanya de propaganda per  preparar l’opinió pública, que era molt hostil a la idea de tornar a la monarquia. Aquesta va començar quan l’estàtua d’or de César que acabava de ser erigida va ser coronada amb una diadema blanca (distinció de la reialesa). Es tractava d’una primera temptativa, de simular un desig popular en favor de la coronació de Cèsar com a rei.

Assassinat de Juli Cèsar. Conspiració

No és possible saber amb certesa quina condicions van dur a un grup de senadors a pensar en l’assassinat de Cèsar, però els intents d’establir un règim autocràtic van tenir-hi molt a veure.
Tot va començar quan el Senat pensaba que Cassi no era probablement l’home adequat per ser el cap d’aquest sacrilegi, i es va acordar temptejar  Marc Juni Brutus (considerat com el personatge indicat per fer-ho). El nombre dels “participants” sembla haver estat d’uns seixanta, dels quals vint-i-tres es van encarregar de l’execució material de l’atemptat. Durant les reunions preliminars es va elaborar un pla d’acció. Es va decidir per unanimitat atemptar contra Cèsar en ple Senat. D’aquesta manera, s’esperava que la seva mort semblés un acte per a la salvació de la pàtria i que els senadors declararien la seva solidaritat.

El magnicidi

En els Idus de Març de l’any 44 aC, un grup de senadors va convocar Cèsar al fòrum per a llegir-li una petició. Marc Antoni, que havia tingut notícies difuses de la possibilitat del complot, va córrer al fòrum i va intentar aturar Cèsar a les escales, abans que entrés a la reunió del Senat. Però el grup de conspiradors va interceptar  César, i el va conduir a una habitació, on li van lliurar la petició. Quan el dictador la va començar a llegir, Tuli Címber, que la hi havia lliurat, va tibar de la seva túnica, provocant que Cèsar digués furiosament a Casca: Ista quidem vis est? (Quina classe de violència és aquesta?) En aquest moment, van treure una daga i li va fer un tall al coll; l’agredit es va girar ràpidament i, clavant el seu punxó d’escriptura en el braç del seu agressor li va dir: «Què fas bandoler?» ja que era sacrilegi portar armes dintre de les reunions del Senat.

L’agressor, espantat, va cridar en grec «Socors, germà!» (ἀδελφέ, βοήθει!), i, en resposta a aquesta petició, tots es van llançar sobre el dictador. Céèar va intentar sortir de l’edifici per demanar ajuda, però, encegat per la sang, va ensopegar i va caure. Els conspiradors van continuar amb la seva agressió, mentre aquell jeia indefens. Almenys seixanta senadors van participar en el magnicidi. Cèsar va rebre vint-i-tres punyalades, de les quals només una (la segona rebuda al tòrax) va ser la mortal.

Assassinat de Cèsar de Vicenzo  Camuccini [Font: Viquipèdia]

CURIOSITATS

La llegenda explica que la dona de César, després d’haver somiat un presagi terrible, va advertir a Cèsar que anés amb compte, però ell va ignorar el seu advertiment dient: «Només s’ha de témer la por». En unes altres s’explica com un vident cec l’havia previngut contra els Idus de Març (dies de bons auguris); arribat el dia, Cèsar li va recordar, rient-se, que encara seguia viu, però el cec va respondre que els Idus no havien acabat encara.

Mar Morillo

1r batxillerat INS Albéniz

El naixement de la medicina segons Andrzej Szczeklik

Com en d’altres ocasions, la Montse Vilà, professora de català, m’ha fet arribar una edició de La contra. En aquesta ocasió l’entrevistat és el metge i músic polonès Andrzej Szczeklik, que, entre d’altres coses, situa l’origen de la medicina en el grec Hipòcrates i cita el terme que Homer utilitza per a la primera malaltia documentada i, fins i tot n’aventura l’etimologia. Parla també del concepte grec de catarsi, de l’origen del mot fàrmac i, evidentment, fa esment del déu de la medicina, que tan bé coneixeu -o hauríeu de conèixer- vosaltres.

[La Vanguàrdia. “La contra”. 11-III-2010]

(Podeu visualitzar-ho còmodament en dos documents. Utilitzeu el zoom d’ampliació, si cal. Aquí teniu els enllaços: Enllaç 1 i Enllaç 2)

Llegiu amb atenció l’article i desenvolupeu les referències gregues que esmentava en la introducció. Busqueu i expliqueu també una expressió llatina utilitzada en el destacat taronja.

Gràcies altre cop, Montse, i fins a la pròxima!

TERESA