És de dia. Els seus instints de llop el criden. Aixeca les orelles en sentir un lleuger soroll. Sent el seu cos regenerat després d’un llarg son. Ensuma. Olor a conill. Estira les potes sense fer el més mínim soroll. Ensuma, Corre, Salta, Mossega. Olor a sang. Olor a mort. Dia rere dia els seus sentits primitius el fan viure la vida més salvatge entre els boscos propers a la gran ciutat, Paris. Paris de nit és l’espectacle més meravellós que cap ésser por arribar a contemplar. Llums de colors brillen en el mar de gent que gaudeixen de l’agradable estiu, menjant, rient, somiant. Paris és la ciutat de la vida, de l’amor, i ell, Denis, en la seva forma de llop, observa des del penya-segat més alt la deliciosa serenitat del gran “la bôite” en què es transforma la ciutat de nit.
Mentrestant, la llum de la lluna es banya en els seus grans ulls grisos.
I amb tota la melanconia que un cor de llop pot contenir, canta a la seva bellesa amb un llarg udol esmolat, li canta perquè en la seva primitiva ànima ferotge li fa mal alguna part desconeguda. És estar allà, amagat entre les herbes, ser conscient de què hi ha vida més enllà de caçar conills i córrer entre els fulles. Perquè Denis, tot i ser un llop, amaga una ànima d’home que es rebel·la contra la natura només una nit cada quatre setmanes. Quan la pàl·lida lluna és plena, Denis escapa de la seva pell i surt alliberat a la nit francesa, amb el seu encant, amb la seva lluna, amb la seva forma de home. Malauradament per un curts temps, 12 notes del rellotge i la maledicció que l’ofega en els seus dies de soledat entre els boscos parisencs torna a ell. Tan se val on estigui, Denis esdevindrà el més hàbil dels animals de bosc.
Tot i així, tot i la seva ferida, el llop canta cada nit a la llum argentada i frívola de la lluna, tot i que ella, enamorada de Paris, mai no es fixarà en el seu pèl blavós que brilla. Canta llàgrimes d’udols. Però falta poc per lliurar-se per fi. Només queden tres nits per ser lliure, per sortir triomfant a la agitada vida de ciutat de la que mai no es cansarà i a la que sempre voldrà tornar, tot i que passin milions d’anys empresonat en el dolor punyent de la seva naturalesa.
És de nit. Dolor. Sang agitada corre per les seves venes llobines amb afany. Canvis febrils. Calor. Lluna.
Lentament i amb tot el dolor que un ésser viu pot suportar, els udols de llop es transformen en crits humans. Un esbart de corbs aixeca el vol de cop i fugen espantats en escoltar els rugits greus del Denis com a home. El bosc no està acostumat a la presència d’un humà i el cos humà de Denis tampoc suporta el bosc. Vol Paris.
Denis jeu de bocaterrosa i nota com la seva pell està coberta de sorra barrejada amb la seva pròpia suor. Acaba de patir un canvi, i ja pot gaudir del seu cervell humà. S’aixeca i nota tots els seus ossos adolorits per la metamorfosi. I pensa. Una sensació sempre benvinguda, tot i que els seus sentits es minimitzin en comparació amb els que té quan és llop, que són molt més desenvolupats. Pensar és agradable, tan agradable com poder caminar de peu. Denis, com a home, corre bosc endins, nu, buscant la roba que guarda en un arbre negre ple de nusos.
Denis amb aspecte humà és alt i àgil com el llop que realment és i manté el seu cabell negre brillant i uns poderosos ulls grisos de mirada profunda, pertorbadora i misteriosa, tan enlluernadora com la lluna que tantes nits ha passat observant amb delit. Amb caminar discret, la seva figura es desdibuixa en la negror de l’arbreda, mentre s’endinsa ràpidament en l’aigua de gel del llac més proper. Neteja la seva pell intentant eliminar tot rastre de vida salvatge. El cor de llop queda atrapat en el cos d’home, així que bombeja amb força per a que Denis mai no oblidi el que és. Per molt que ho dissimuli. Mentre baixa cap a la ciutat, impacient, com sempre, per arribar, es tenyeixen de color grana les seves galtes, que somriuen amb dents clares i afilades.
Deixa enrere la verdor ennegrida per la nit del bosc, i en posar un peu en el tòrrid asfalt de la ciutat, sent com si la seva vida de llop no hagués existit mai i que l’home Denis fos de veritat. Se sent realment bé i vol aprofitar la vitalitat de la nit de la manera que millor sap.
2a part:
La nit de Paris és el moment perfecte per deixar volar la imaginació. Quan el sol es pon, la ciutat no enfosqueix. Lluny d’això, enbelleix gràcies a la seva majestuositat i això, Denis, ho sap apreciar. Com conserva el seu olfacte lloví, ensuma els perfums més refinats i embaucadors que farien delirar a tot home corrent que hi arribés a parar, però els parisins hi estan acostumats i no pateixen els seus maleficis. Denis, que tampoc és un home normal, segueix ensumant i deixa que les fragàncies de la nit i els aspectes provocadors de la gent que l’envolten s’endinsin en el seu interior, buscant un lloc en la seva ment per quedar-s’hi. Denis ensuma i sent, escolta la clamor de les veus afrancesades, els seus crits aguts, els seus riures repiquetejants. Veu els llums més colorits, mentre camina. Camina fins que els crits, els riures, els colors i les olors mimven cada cop més, fins a fer-se un petit murmuri, com un record intens però passat. L’aire que ara respira és un aire lleuger i fresc, no és carregat com el del centre de la ciutat. Inspira olors mentolats on el fum ha desaparegut per complet. S’escolta la musicalitat de la nit, els soroll vibrant de les llagostes, els calfreds de les fulles perennes dels balcons colorits. Només es veu foscor clara per cada una de les minúscules estrelles que l’observen des del cel. Denis segueix caminant, impregnant-se de totes i cada una d’aquelles sensacions agradables, de cada sentiment fins que veu com la seva poderosa estimada blanca apareix en rodejar una cantonada. Les cases parisenques envellides pel temps l’amagaven. Denis la mira i sent com el seu iris s’omple de la seva claror, sent com les seves pupil.les s’engrandeixen amb la seva força, sent la angoixa, però no vol, no vol que arribi encara el moment. I fuig. Busca desesperadament un lloc on refugiar-se. Ensuma un altre cop i troba un olor picant però dolç a la vegada. Li agrada i mira cap a dalt. Veu un cartell. El local s’anomena: “Hall des Voyageurs Errants.” L’espurna del misteri esclata dins seu. En adintrar-se, sent com la olor que l’ha cridat es fa més intensa. Amb una certa picor al nas, es dirigeix cap a la barra amb ulls examinadors i observa el tuguri on ha anat a parar. És un bar de dimensions petites, una única sala i quatre butaques vermelles. Llum fosca, potser per a que no es pogués veure la brutícia que feia pesat l’ambient. Aire viciat, tabac i música suau de la època, una estranya barreja poc usual de Norah Jones, Ella Fitzgerald, Aretha Franklin i Edith Piaf. Denis demana el còctel amb alcohol més potent que tinguin al jove barman que l’espera, netejant un got desgastat a causa del mateix moviment monòton del noi. Aquest prepara una forta beguda massa dolça que Denis odia, però que la veu d’un sol glop, per a sorpresa del cambrer, convençut d’haver fet una obra mestra inbebible. Denis, assegut en un tamboret, no sap que és una visió celestial per a tot ésser humà. El seu cabell enfosqueix el seu rostre però no ho aconsegueix amb els seus ulls, brillants, poderosos. Un grup de joves franceses el miren, i no dissimulen la sensació de plaer que els causa la seva presència. Una d’elles, la més atrevida, s’alça de la cadira i va cap a ell, rere les rialles de les seves companyes. Seu sensualment al seu costat i demana el mateix que ell. Té el cabell quasi tan negre com el de Denis, però amb uns ulls tan verds, que s’assemblaven als colors dels bosc on Denis pateix la majoria de la seva vida. Es miren i queden sorpresos l’un de l’altre. Ell, perquè la veu fràgil però a l’hora perillosa. Ella, però nota la sensació de misteri que s’amaga en el seu cos. La música convida a ballar, ja que el piano de Jamie Cullum i la veu de Joss Stone duen el ritme en aquell moment. Junts inicien una dança muda, seguint les notes musicals amb els seus peus, els seus braços, les seves mans… Llencen mirades i Denis ho sap. Potser és la música, potser l’alcohol, potser és que se sent viu gràcies al jazz que s’adintra en la seva sang. Potser és París, però ho sent, sent que és ella amb la única que vol passar aquesta nit màgica. La torna a mirar i se sent atrapat pel seus ulls, pel seu cos i pels seus moviments. La nit s’inicia amb un sospir d’ella. Entre petons, el porta a una petita planta baixa que olora a maduixes i humitat amb encara la música que els ha unit reproduinte-se en les seves oïdes. S’abraçen i s’estimen com si no ho haguessin fet mai. Es miren als ulls amb tendresa i deixen passar la nit com si fos l’únic que tinguessin. La lluna es mou lentament sobre els seus caps, atenta. En cap moment deixa de comptar els segons per a que Denis torni a fer la seva metamorfosis. Només els deixa uns segons per dir-se adéu i s’adormen entre la foscor i la calor de la nit de París. L’alba arriba a la ciutat de l´amor, pica a les portes de tots els veïns, els aixeca i els il·lumina amb foguerades de llum blanca. Però Denis sap que en absolut és comparable amb la claror de la seva estimada Lluna i fuig de la ciutat, carrer amunt, amb un udol que trenca l’anima de tots els ciutadans. Fuig perquè ja no és home, i amb la seva aparença natural no es ben rebut entre la gent. Fuig perquè no aguanta la soledat i prefereix patir la dolorosa espera entre arbres que l’amaguin. Fuig perquè ja conserva poca humanitat i els instints de llop el comencen a invair. Fuig perquè necessita ser estimat i sap que encara queda molt de temps per a que torni a passar. El seu cabell negre cobreix el coixí sobre el que reposa el cap. Dorm. Però el neguit de que ell ja no hi és al seu costat la fa desvetllar-se. Obre els ulls i mira. No el troba i una llàgrima calenta rodola cara avall; s’adona de que no el tornarà a veure. Entre pensaments d’amor recorda la seva olor, els seus petons i passa la mà per on, minuts abans, ell jeia observant com dormia profundament. Corre cap el balcó embolcallada amb un llençol que es confon amb la seva pell. Les cortines ondegen amb la brisa matutina. Un somriure es dibuixa en el seu rostre. S’escolta com un udol trencant el matí.
Rebeca Sanchez
1r de batxillerat grec i llatí
L’altre dia a Castellà estàvem estudiant “las Coplas” de Jorge Manrique i m’estava llegint el llibre per subratllar-lo i vaig trobar: “ la pérdida de los bienes temporales que conlleva la muerte provoca en el poeta una evocación nostálgica en la que se aprovecha el tópico del Ubi Sunt? (dónde están?). La sencillez predomina tanto en el lenguaje como en la forma métrica…”