Mireu quin vídeo vàrem fer a Construint laberints de l’exposició Per laberints! a la CCCB el diumenge 17 d’octubre com a taller familiar! Trobareu més informació a Aracne.
Laberynthos from Construint Laberints / A Bao A Q on Vimeo.
Us ha agradat? Ja ens explicareu la vostra experiència i ens ensenyareu els vostres muntatges quan hi aneu! Us agradarà!
Oleguer, Valèria i Guifré
Ed. Primària
Ja han començat les classes, però seguim amb el record de les vacances i jo continuo la sèrie, Curiositats de Roma, encetada arran del meu viatge a Roma: En Pasquino, Una piràmide romana… Ara toca La boca de la Veritat! No us ho creureu, però jo la vaig descobrir en una pel·lícula: Vacances a Roma de Wyler!
Peck va preparar una broma a Hepburn en l’escena de La boca de la veritat. La llegenda sobre aquest monument explica que qui menteix perd la mà en introduir-la en la boca. Així, Peck hi ficà la mà i l’amagà per sota de la seva màniga. Això provocà un esglai d’Hepburn. Wyler, en veure la reacció d’Hepburn, no va dubtar ni un moment en incloure l’escena de la broma en la pel·lícula Vacances a Roma.
La Boca de la veritat (en italià: Bocca della Verità) és una antiga màscara de marbre pavonazzetto, col·locat en la paret del pronaos de l’Església de Santa María de Cosmedin a Roma l’any 1632 (Recordeu d’introduir-la en el nostre Google Maps de Curiositats de Roma!).
L’escultura, datable al voltant del segle I, té un diàmetre d’1,75 metres i representa un rostre masculí amb barba en el qual els ulls, el nas i la boca estan perforats i buits. Tampoc no se sap del cert la seva antiga utilitat: si era una font o part d’un impluvium o fins i tot una claveguera (hipòtesi sorgida arran de la seva proximitat a la Claveguera Màxima). En canvi, se sap que la màscara gaudeix de fama molt antiga i llegendària: es presumeix que aquest sigui l’objecte esmentat al segle XI en els Mirabilia Urbis Romae, on es diu:
Al costat de l’Església de Santa María de la Fontana es troba el temple de Faune. Aquesta imatge va parlar a Julià, l’emperador conegut com “l’Apòstata” i ho va enganyar.
Un text alemany del segle XII descriu detalladament com, des de darrere de la boca, el diable −autodenominant-se Mercuri (que en aquell temps era protector dels comerços i dels garbulls)− va agafar una llarga estona la mà de Julià l’Apòstata (que havia enganyat a una dona i davant aquell ídol havia de jurar la seva bona fe), prometent-li rentar la seva reputació i una gran fortuna si tornava a l’antiga esplendor del paganisme. En una altra llegenda alemanya de dos segles més tard, trobem la imatge que no gosa mossegar la mà d’una emperadriu romana que −tot i que efectivament havia comès adulteri− la va enganyar amb un artifici lògic. Al segle XV alguns viatgers italians i alemanys recorden amb certa credulidad que aquesta pedra “és anomenada pedra de la veritat, doncs antigament tenia la virtut de mostrar quan una dona ha fallat al seu marit”.
El nom boca de la veritat apareix en l’any 1485, i l’escultura apareix esmentada des de llavors entre les curiositats de Roma, i ha estat reproduïda en dibuixos i postals. A partir d’aquests, se sap que a l’inici estava fos del pòrtic de l’església i que va ser traslladada després de les restauracions sol·licitades per Urbà VIII en l’any 1631.
M’han dit que La Boca de la Veritat també apareix en el videojoc Animal Crossing de la Nintendo GameCube com a part del mobiliari que el jugador pot col·locar a la seva casa.
Maria
L’estiu és temps de viatges, de noves aventures i de jugar. Tot seguit us deixo dues fotografies meves de dues pintures que vaig veure en una ciutat europea. Segur que les reconeixereu fàcilment, i en sabreu dir el nom del quadre i del seu pintor. Jo m’ho he passat molt bé jugant amb nines i referents clàssics! Espero que us agradi el resultat, tot cassolà, res a veure amb aquelles Barbies de l’altre apunt, però fruit d’hores de joc i entreteniment.
Foto de Valèria
Foto de Valèria
Valèria
Primària
Heu fet mai un viatge sense una destinació precisa en què l’únic criteri eren les ofertes de les companyies aèries? Doncs una mena de ruleta com aquesta em va adreçar aquesta primavera fins a Màlaga, on a més de gaudir de la gastronomia i l’amabilitat de la seva gent, vaig poder aprendre i comprovar in situ noves dades sobre el passat romà de la part més meridional d’Hispània.
Igual que en el cas de Malta, els primers en arribar durant el segle VIII aC a la costa malaguenya van ser els fenicis, que van fundar Malaka o Malk on estava assentada una població ibèrica, concretament els túrduls. L’indret s’adeia perfectament amb els interessos comercials dels mariners de Tir, ja que gaudia d’un bon port natural i era rica en jaciments de plata i coure. Després d’un període de dominació cartaginesa, el 206 aC la ciutat passa a formar part de l’Imperi romà en qualitat de civitas foederata amb el nom de Malaca, fins al 81 aC, quan la Lex Flavia Malacitana li va concedir l’estatus de municipium de ple dret. De les cinc taules de bronze on estava escrita la llei només s’n conserven fragments, ubicats actualment al Museu Arqueològic Nacional de Madrid, però a Màlaga n’hi ha còpies a l’Ajuntament i al Palau de l’Aduana.
La presència romana va durar fins a la conquesta per part dels pobles germànics l’any 615, però encara ara es conserven restes de la seva presència a diferents indrets de la ciutat. Un d’ells és l’Alcazaba, construïda pels musulmans al segle XI al peu del mont Gibralfaro.
Lluny de la bellesa i l’esplendor de l’Alhambra de Granada, aquest palau té, no obstant, molt més encís del que promet vist des de l’exterior. He de reconèixer que a mi em va sorprendre. I una de les coses que em va cridar l’atenció va ser com els àrabs van aprofitar fusts i capitells procedents del teatre romà adjacent i les van integrar en la segona porta de les fortificacions d’ingrés al Reciente amurallat inferior, l’anomenada Puerta de las columnas.
En aquesta pàgina de Turismo de Málaga hi podeu fer una visita virtual i a Málaga virtual una visita guiada.
Al peu d’aquesta construcció hi ha l’edifici més atractiu per al viatger clàssic, el teatre romà. Descobert el 1951 a sota de la Casa de la cultura i sortit completament a la llum el 1994 gràcies a l’enderrocament d’aquesta, l’edificació data del segle I aC, en època d’August. Aquí podeu veure l’entrada a la càvea, que media 31 metres de radi per 16 metres d’altura, una de les vomitoria fotografiada des del primer pati de l’Alcazaba.
En les diverses vistes del teatre que teniu a continuació, la fotògrafa, Gené Gordó, per la seva formació en belles arts, ha jugat amb les formes, la geometria i les diferents persectives que ofereix l’edifici, més que buscat un missatge més tècnic. És el que té de bo la interdisciplinarietat, que ens permet comprendre que la realitat és polièdrica i tot depèn del que hi busca l’espectador. I ara que m’ho miro bé, si que és veritat que els teatres amagen un joc de formes geomètriques increïble…
L’altre gran atractiu que no us podeu perdre de la ciutat andalusa és el Museu Picasso, amb seu al Palacio Buenavista, en el subsòl del qual es poden visitar restes arquitectòniques de totes les èpoques, inclosa d’una factoria de salaons romana. Entre les obres del pintor malagueny hi ha mostres de la seva passió per la figura del minotaure com el dibuix Bacanal i Minotaure, o l’escultura Faune assegut, però he preferit presentar un carbó d’un altre autor exposat perquè identifiqueu de quin personatge mitològic es tracta.
I aquí us deixo amb l’enigma, que jo, carrer Larios amunt, carrer Larios avall, entre gent cordial i tapes delicioses en locals de culte com el Pimpi o El rincón Chinitas, me’n vaig anar de Màlaga amb molt bon gust de boca…
TERESA
El turó on s’ubiquen Mdina i el seu suburbi Rabat, per la seva situació elevada al bell mig de l’illa de Malta, va ser poblat des de l’edat de Bronze, fins que els fenicis van fundar-hi una ciutat, Malet, “el refugi”. No va ser fins al segle XVI que la capitalitat es va desplaçar cap a la costa, a una nova ciutat, La Valletta, entre els dos ports principals de l’illa.
La visita al nucli emmurallat de Mdina paga realment la pena i es percep tan diferent a la de La Valletta… El anys que la precedeixen i els pobles que l’han habitada han donat lloc a un tramat de carrers que no segueixen una planificació en absolut racional, i els carrers principals desemboquen en un promontori que proporciona una vista privilegiada de tota l’illa. Aquest és el refugi de què parlaven els fenicis i que devien percebre els primitius habitants de l’illa! La mateixa estratègia és la que va moure els romans a triar aquesta part de l’illa quan hi van arribar, el 218 aC, i van alliberar-la del control cartaginès en què es tobaven des del 400 aC per incorporar-la a la seva provincia de Sicilia. Es van establir a Melita, que donarà nom a l’illa, en règim de municipium. Els grecs, en canvi, s’havien establert el 700 aC en un emplaçament a prop de l’actual Valletta.
Com a testimoni de la presència romana, es troba a Rabat l’anomenada Vil·la romana, que en realitat són les restes d’una domus que allotja uns destacables mosaics descoberts els 1881 i també d’altres troballes d’època romana de tota l’illa, motiu pel qual el nom oficial del recinte és Museum of Roman Antiquities. L’amabilitat del venedor de les entrades va fer que ens acompanyés per assabentar-nos de l’error de la denominació villa i mostrar-nos amb orgull l’efecte tridimensional del mosaic del peristil, gràcies al joc de tonalitats de les tessel·les que el componen. Realment es tracta d’un exquisit exemplar, que justifica el museu construït a sobre per protegir-lo. Aquí teniu un recull d’imatges del museu.
En l’article Malta I ja us vaig demanar que investiguéssiu sobre la presència de les civilitzacions clàssiques a l’illa, per tant, en aquest cas us posaré unes qüestions més concretes:
Per acabar aquesta entrada, no em puc estar de comentar un des elements més destacables en el panorama que actualment es pot contemplar des del promontori de Mdina: la imponent silueta de la cúpula de la monumental església de Mosta, inspirada en la del Panteó de Roma i que actualment és la tercera més gran d’Europa. Us asseguro que, després de veure-la de lluny, al viatger se li fa impossible deixar aquesta part de l’illa sense veure-la de prop. Des de l’interior es pot observar el forat que hi va deixar una bomba de la segona guerra mundial que va precipitar-se a l’interior del temple sense arribar a esclatar i que a hores d’ara està exposada en una sala annexa.
I per acabar, un parell de preguntes més en relació a aquesta església:
I fins aquí l’interior de l’illa…
TERESA
En la nostra recerca de referents clàssics a Malta hem trobat uns quants establiments, botigues, hotels, navilieres… que hem ubicat al google maps d’establiments amb noms clàssics d’El fil. Us animem a col·laborar-hi tots, ja que sigui quin sigui el vostre destí aquest estiu, en podeu trobar.
Si us hi fixeu, hem ubicat la companyia de creuers turístics CAESARS a Buggiba, en la costa Nordest de l’illa, amb la foto d’un dels seus vaixells que mostra l’efígie altiva del gran estadista romà flanquejada de llorers. Fixeu-vos també en el SALVE que rep els visitants del Dragonara Casino de St Julians, a prop de La Valletta. A nosaltres se’ns feia una mica estrany el terme i ens hauríem trobat més còmodes amb un AVE. No tinc clar si va ser per això que no vam entrar-hi, o per les teranyines que, a aquelles alçades de viatge, poblaven les nostres butxaques…
Hem trobat també d’altres naus que han buscat la inspiració per al seu nom a instàncies més elevades que l’efímer poder humà. Ve-t’ho aquí:
Però el moment estel·lar va ser la primera presa de contacte amb els passsadissos de l’hotel Cavallieri, el nom del qual té molts més referents medievals (els cavallers de Malta) i només em recorda al llati per aquest plural asigmàtic italià que manté la desinència llatina. Un aire familiar es desprenia dels quadres que guarnien les seves parets i poc a poc vam anar descobrint el motiu. Aquí els teniu perquè em confirmeu que no sóc jo que per alguna malaltia incurable veig mites per tot arreu, igual que d’altres veuen pampallugues.
En aquest apunt us proposo que concreteu els referents clàssics dels establiments i els vaixells, tot comentant si els trobeu adients a la realitat a què donen nom. Així mateix, comenteu cadascun dels quadres de l’hotel.
Un petit arxipèlag al sud de Sicília, a hores d’ara jove país independent pertanyent a la Unió Europea, això és Malta. He de confessar, amb una certa recança, que la primera referència que recordo d’aquest petit racó de món és la golejada que va rebre de la selecció espanyola en un mundial llunyà en què “la roja” encara preferia la fúria espanyola al seny català que l’ha portada finalment a la victòria. I és que, per molt que una vulgui, és difícil aïllar-se del món futbolístic quan el ressò mediàtic és tan gran.
L’altra referència, més recent, em va arribar d’una biografia televisada de Carvaggio (2007. Caravaggio. L´ombra del genio. Dirigida per Angelo Longoni) emesa per televisió. El controvertit pintor barroc italià (la seva Medusa us ha mirat mil vegades des de la portada de Narracions de mites clàssics) va passar un temps a Malta, on va ser investit cavaller de l’ordre, per ser-ne expulsat poc temps després. Tot i això, va tenir temps de realitzar-hi obres memorables de tematica religiosa que es poden admirar en algunes esglésies.
Definitiva va ser, però, la lectura de la novel·la Memòria de sal de Ramon Surroca, professor de Filosofia, de Cultura clàssica i enguany també de Llatí, de l’Institut Isaac Albéniz, que narra un viatge que van realitzar per tota la Mediterrània un grup d’intel·lectuals catalans i castellans en època republicana. En una primera lectura vaig poder evocar tots els racons visitats en aquest viatge sentimental, intel·lectual, evocador…, vaig poder recordar el regust salat de la Mediterrània de tot arreu menys el de Malta i em vaig prometre a mi mateixa que un dia o altre hi aniria. Bé, doncs ara ja està fet, ja podré fer meves les paraules de la protagonista del relat, una estudiant de Clàssiques, per cert:
Això pensava la Maria, amb l’estranya certesa que Malta s’oposava al mar, que la seva orografia violenta evocava un gest tenaç i agressiu, davant el setge de les ones i el de totes les civilitzacions que l’havien assaltada al llarg dels segles. [Cap. III, pàg. 50-51]
Deixem-nos d’evocacions personals i tornem a l’illa. El topònim Malta prové originàriament del fenici Maleth (“refugi”), en relació al gran nombre de badies on es podien mantenir els vaixells a recer. Més tard, els grecs la van anomenar Μελίττη (“la dolça”), potser per la gran quantitat de mel (μέλι) de l’illa, i en ser conquerida pels romans van conservar la forma grega Melita. Aquestes peripècies etimològiques són una mostra de la tempestuosa història d’aquestes contrades: per aquest arxipèlag de tres illes, Malta, Gozo i la deshabitada Comino, han passat un reguitzell de civilitzacions. Des del 4000 aC, quan un grup de pobladors de Sicília van arribar-hi per mar, fins a la independència dels anglesos el 1964, tota mena de civilitzacions han volgut aprofitar els avantatges estratègics i comercials d’aquests territoris. Cultures prehistòriques hi van construir grans monuments religiosos; pobles del mar van imposar-s’hi per la força; els fenicis s’hi van assentar pacíficament amb finalitats comercials i hi van conviure amb grecs i cartaginesos; els romans no van trobar gaire oposició en el seu procés de conquesta; el Cristianisme hi va ser establert per Sant Pau; no hi van arribar els bàrbars, però sí els àrabs; durant l’Edat Mitjana va passar de mà en mà, entre elles la de la Corona Catalano-aragonesa; durant un llarg període va estar regida pels Cavallers de l’ordre de Sant Joan, que van evitar la invasió turca, abans de romandre sota l’hegemonia napoleònica fins que els britànics van conquerir l’illa com una passa més en la creuada contra l’imperi francès. Finalment va aconseguir la independència malgrat els repetits intents, sobretot de Mussolini, de ser annexionada a Itàlia. En fi, esperem que la seva entrada com a estat de ple dret a la Unió Europea el 2004 marqui el principi d’una època de pau per al poble maltès, que bé s’ho mereix.
La situació lingüistica d’aquest petit i jove estat també em sembla especialment interessant. Hi conviuen com a llengües oficials amb igualtat de drets l’anglès i el maltès, que gaudeix, per tant, de l’estatus de llengua oficial de la unió europea amb només 330.000 parlants! Quants en té el català? És tracta d’una llengua de base àrab (un 70%, em van dir), un 20% d’italià i un 10% de prèstecs d’altres llengües com el grec, el sicilià i l’anglès. Els maltesos se senten molt orgullosos de la seva llengua -una conversa amb una amable guia nadiua, a qui se li encenien els ulls en copsar el meu interès sobre el tema, m’ho fa pensar- i intueixo que veuen l’anglès com un mitjà de comunicació útil, però de cap manera el senten proper com l’italià. En fi, potser són dèries d’una catalana preopcupada per l’estat de la seva pròpia llengua…
Fins aquí el primer lliurament de la sèrie d’articles sobre aquest viatge, durant el qual he trobat nombroses referències clàssiques molt interessants que explicaré en apunts posteriors. De moment, us animo a aprofundir encara més sobre la petja dels grecs a Malta i la seva relació amb l’Imperi romà. Podeu fer recerca també sobre l’alfabet maltès antic, sobre les pintures mitològiques de Caravaggio o el viatge que s’explica a Memòries de sal. Entre tots em podeu ajudar a fer més complet l’article!
TERESA
A rel la mort de Louise Bourgeois el passat dia 31 de maig de 2010 als seus 98 anys caldria parlar hic et nunc d’aquesta moderna Aracne. Sabeu qui és Louise Bourgeois? Segur que sí, però us refrescaré la memòria: fou una escultora d’origen francès que va passar part de la seva vida a Nova York, una de les figures més rellevants de l’art contemporani i de l’escultura del segle XX, molt coneguda per les seves enormes aranyes, que anomenava ‘Maman’ i exposava arreu del món, entre altres llocs, a l’esplanada del Guggenheim de Bilbao, fet que té a veure amb la vida adúltera del seu pare, propietari d’una fàbrica que restaurava tapissos i de la seva mare, una excel·lent teixidora.
“L’aranya és una oda a la meva mare”, va dir en una ocasió l’artista. “Ella ha estat la meva millor amiga. Com les aranyes, la meva mare teixia. Com les aranyes, la meva mare era molt intel·ligent. Com les aranyes, la meva mare era protectora”.
A la gàbia hi ha peces que havien pertangut a la seva mare:
Doncs, bé, tot això no us recorda el mite que dóna nom al nostre bloc? el mite d’Aracne, és clar que sí!
[youtube width=”650″ height=”550″]https://www.youtube.com/watch?v=7YMlDH1R8Ac[/youtube]
(N.B.: Article publicat gràcies a un amable correu de la Dra. Esperança Borrell i de les connexions fetes per Mònica Miró Vinaixa).
[youtube]https://youtu.be/tRn7uv_OYts[/youtube]
Després de visionar Pompeya el último día, es curiós recordar aquest documental científic Els misteris de Pompeia de Marie-Noëlle Himbert, abans d’escriure l’“Epístula a un habitant de Pompeia”. En aquest documental científic de la BBC és molt interessant la intervenció de la prestigiosa arqueòloga catalana de l’ICAC la Dra. Isabel Rodà de Llançà:
[youtube]https://youtu.be/FtQfBeaQc7c[/youtube]
Entre els amors de Zeus (Europa, Ganímedes…), m’ha cridat moltíssim l’atenció pel seu erotisme la manera en què el pare dels déus i els homes va seduir Leda. En sabeu el mite? Coneixeu la seva pervivència en la literatura i l’art occidental? Voleu investigar més? Per què encara té pervivència?…
Tot seguit us presento un poema del noucentista català Josep Carner (1884-1970) en què a La inútil ofrena (1924), antologia de poemes que fan referència a l’amor, descriu la unió entre el déu i la virginal Leda:
LEDA INNOCENT
Aquell matí, Leda innocent, besaves
el cigne de vivíssimes clarors
a tu vingut entre les aigües blaves
amb el coll cabdellat, tot amorós.
Ses ales foren aviat esclaves
de tos braços de vori; tremolors
dava el frec de sa ploma, i comparaves
l’ocell vençut, ton braç victoriós.
Tot amagant el cap, ell es fenyia
poc avinent, amb graciosa por,
inquiet de la teva companyia.
Tu vas perdre una mica la color.
ell, tanmateix, com en el llac solia,
va fer en la teva sina cabussó.
JOSEP CARNER, Ofrena
No deixeu de visionar el poema Leda del poeta nicaragüenc Rubén Darío (1867-1916) amb imatges i versos d’alta càrrega eròtica:
Si voleu resseguir la influència del mite de Leda en l’art, en aquest muntatge audiovisual hi trobareu l’obra de diversos pintors i escultors que han immortalitzat un tema tan sensual i voluptuós:
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/DBg0AHqbbsw" width="450" height="350" wmode="transparent" /]
Espero que amb els vostres generosos comentaris m’ajudeu a completar aquest apunt sobre la pervivència del mite de Leda. Tots junts podem!
Maria
