Tag Archives: Arqueologia

Aqüeductes pel món

A l’antiguitat, els grecs construïen pous, cisternes i fonts per resoldre el problema de transportar l’aigua a les ciutats. Els romans foren àgils i inventaren els aqüeductes, ja que, una ciutat romana necessitava un subministrament d’aigua molt abundant, regular i segur, que no garantien els sistemes tradicionals (pous, cisternes i fonts naturals). Els sistemes dels grecs eren mecànics i manuals, però en l’aqüeducte, havien de buscar fonts suficientment grans per poder mantenir la ciutat amb aigua durant tot l’any, aquestes fonts es trobaven lluny de les ciutats.

Els aqüeductes eren canals fets de pedra, tenien un petit pendent perquè l’aigua pogués circular. Alguns aqüeductes estaven sota terra, i quan arribaven a les ciutats s’enlairaven formant una filera d’arcs on sobre d’ells hi havia el canal pel que passava l’aigua. Els aqüeductes permetien transportar l’aigua en gran quantitat des de la seva font fins a la ciutat. A vegades s’havia de construir un embasssament, ja que a segons quins llocs el cabal de l’aigua variava segons l’estació de l’any. L’embassament permetia retenir l’aigua i conservar-la en bones condicions per les èpoques de sequera.

Els aqüeductes tenien una cisterna, la qual recollia l’aigua de la pluja i l’emmagatzemava. Quan l’aigua arribava a la ciutat, anava a parar al castellum aquae allà es distribuïa a totes direccions a través de canalons. Els primers en rebre l’aigua eren les fonts públiques i les termes, després l’aigua emmagatzemada es distribuïa a les domus. Normalment, cada illa de cases disposava d’una font pública.

Per construir un aqüeducte calia tenir el coneixement de l’aplicació de dues tècniques d’enginyeria, les quals permetien transportar l’aigua contínuament i resoldre els impediments geogràfics. S’havien de crear canalitzacions subterrànies excavades a l’interior de la roca, o construir ponts amb arcades per superar els desnivells. Per mantenir el pendent del canal per on passava l’aigua i superar els obstacles del terreny, van construir arcs, murs de sosteniment i canalitzacions excavades a la roca.

L’estil arquitectònic dels ponts era sempre molt semblant: a sota, hi havia uns pilars que sobresortien de terra i a partir d’aquí es construïen pisos, cadascun dels quals estava format per arcs semicirculars successius. A la part superior es trobava el canal per on circulava l’aigua i, de vegades, al nivell de sota hi havia un camí per al pas de persones (viaducte).

Veure Ara va d’aqüeductes! en un mapa més gran

Maria Cancio i Guillem Tur
Alumnes de Llatí de 4t opt.3

Museu Nacional Arqueològic de Tarragona

2 Replies

El Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, és un edifici emblemàtic per l’immoble i les seves exposicions, declarat bé cultural d’interès nacional. La seva estructura va ser formada al segle XIX, i és un dels més antics de Catalunya.

En el museu es porten a terme tasques com per exemple exposar peces que provenen de importants zones monumentals de la ciutat, el teatre, el circ i l’amfiteatre entre d’altres.

L’edifici

És un edifici que està situat damunt d’un turó que domina el mar. El seu exterior esta format per una pedra escairada, que encaixa perfectament amb les restes de la muralla romana. El seu interior es poden apreciar les restes romanes i les seves col·leccions. Té un gran nombre de finestrals i algunes sales estan il·luminades amb una intenció de relaxar. Té una planta baixa i dos pisos.

Es va formar durant la primera meitat del segle XIX, a partir de col·leccions dels segles XVI, XVII i XVIII, tot i que la major part dels fons han estat recuperats en els últims cent cinquanta anys com a conseqüència de la construcció del port modern i de l’extraordinari creixement urbanístic de la ciutat.

Des de 1978 i des de la creació del Servei d’Arqueologia de la Generalitat (1981), les intervencions arqueològiques són una de les poques fonts d’ingrés del Museu, amb un augment molt considerable d’excavacions de la pròpia ciutat, dels principals monuments i d’altres zones d’interès de la ciutat.

És el centre de conservació i difusió d’unes exposicions que il·lustren el procés de romanització de la Península Ibèrica i que han de fer entenedores les formes de vida d’aquest període.

El museu

De les obres que hi ha exposades, la que més ens ha cridat l’atenció és la de la Muralla de Tàrraco, ja que vam estar allà en una excursió i vam poder observar-la amb atenció.

La exposició descriu com era abans, i com és ara la muralla: tenia una longitud de quatre mil metres, fins a la zona del port i cobria tot el perímetre de la primitiva ciutat de Tàrraco. Actualment se’n conserva, una cinquena part, la part alta.

També es poden apreciar diferents obres a la planta principal com ara l’arquitectura romana a Tàrraco, els temples, el teatre i l’amfiteatre i les vies. A la primera planta hi han exposades obres sobre els aliments, la religió i la cultura, els metalls i les formes que podien adoptar i la història de Tàrraco al mar. A la segona planta hi ha diferents sales on es poden veure les escultures dels romans i els retrats, mosaics i gravats funeraris.

El museu et permet aprendre més sobre Tàrraco amb activitats dirigides a diferents tipus de públic i lligades a celebracions a partir de les seves activitats com per exemple les activitats del 17 de juliol, on et proposen saber coses sobre els perfums, maquillatges i pentinats.

També es pot visitar amb la teva família durant tot l’estiu i conèixer com era la vida a la ciutat de Tàrraco en època romana, visitar les botigues, els monuments, podeu passar una estona al circ… Podeu gaudir d’aquesta activitat tots els dimecres de juliol i agost a les 11h. L’activitat dura 1h i 30 minuts.

Entre els seus objectius destaca la voluntat de difondre el coneixement sobre Tàrraco, actualitzant-lo a partir de les novetats científiques que es van produint, així com plantejar reflexions sobre el passat que puguin tenir interès per a la societat actual, en la seguretat de que és necessari establir ponts entre la mirada al passat i la visió des de la més estricta contemporaneïtat.

Es va iniciar l’any 1982 i la seva programació es basa en presentar diferents línies temàtiques al voltant de les col·leccions pròpies del museu, les relacions entre l’Antiguitat i l’actualitat, els homenatges i reflexions, les relacions entre arqueologia i fotografia, entre altres.

Kawtar Anzaui i Mar Fúnez.

Tabula hospitalis Baetulonensis

5 Replies

Tabula Hospitalis, Fotografia de Xavier Estruch

La col·lecció de materials d’època romana representa el fons arqueològic més ric i més nombrós i del Museu de Badalona. Es tracta, d’una banda, de peces que procedeixen d’excavacions antigues, sobretot les realitzades a la zona del fòrum romà de la ciutat, conegut com el Clos de la Torre i, d’altra banda, de peces provinents de les nombroses intervencions arqueològiques que es porten a terme constantment en diferents punts del nucli urbà de la ciutat romana de Baetulo i en altres zones del seu territori, com són, per exemple, l’actual plaça de Pompeu Fabra o les antigues masies de Can Peixau i Ca l’Alemany. D’aquest important fons, una part del qual es mostra a l’exposició permanent, destaquen, per la seva singularitat les pollegueres de bronze d’una de les portes de la muralla de la ciutat i una representació d’elements constructius, com bases i capitells de columnes, mosaics, pintures murals, etc. Entre els elements escultòrics destaca la coneguda Venus de Badalona, la peça més emblemàtica del Museu, i un cap de dona vella; mentre que dels elements epigràfics, cal citar la tabula hospitalis, així com una sèrie d’inscripcions en làpides honorífiques i funeràries de pedra, i tres esteles funeràries amb llegenda ibèrica. Quant als elements lligats a la vida quotidiana, es conserva una gran quantitat d’objectes d’ús personal i domèstic, com joies, peces de ceràmica, vidre i os, així com una important col·lecció de numismàtica, que inclou monedes ibèriques i romanes.

La tabula hospitalis és una taula de bronze que mesura 45 cm de llargada, 37 d’amplada i 4 mm de fondària. El seu pes és de 6’05 quilograms. Va ser trobada el 9 d’abril de 1934 per l’arqueòleg badaloní Joaquim Font i Cussó, durant la jornada d’excavacions que es portava a terme a la part baixa del Clos de la Torre, a l’actual Plaça del bisbe Irrurita. Va aparèixer en els estrats més profunds d’una estança situada al límit de l’excavació realitzada als extramurs del recint de l’oppidum republicà.

Les tabulae eren documents jurídics en forma de plaques de bronze, que testimoniaven pactes entre una comunitat i una patronus que es comprometia a protegir-la, mentre l’altra part li corresponia amb un cert vassallatge. Particularment, la tabula hospitalis de la ciutat de Baetulo feia referència al pacte hospitalari i patronal celebrat el 8 de juny de l’any 98 dC. Entre els baetulonesos i Quint Licini Silvà Granià, fill d’un cavaller de Tàrraco, que pertanyia a una gran família relacionada amb la prefectura del territori de Baetulo, i que va ocupar diversos càrrecs polítics, entre els quals destaca el del cònsol, l’any 106.

La traducció del text que conté és: “Sota el segon consolat de l’emperador Nerva Cèsar Trajà August, Germànic, i el Gai Pomponi Pius, el sisè dia dels idus de juny, els baetuloneus de la Hispània Citerior han fet un pacte d’hospitalitat amb Quint Licini Silvà Granià i l’han escollit com a patró d’ells mateixos, dels seus fills i dels seus descendents, a ell. Quint Licini Silvà Granià ha acollit sota la seva fidelitat i clientela, així com la dels seus fills i dels seus descendents, els baetuloneus de la Hispània Citerior, els seus fills i els seus descendents. Ha actuat com el seu delegat Quint Cecili Tertul”.

Ruth Villellas. Llatí 4t ESO opt.1

Pont del Diable de Tarragona

2 Replies

El més conegut dels aqüeductes tarragonins és, sens dubte, l’anomenat “Pont del Diable”.

El Pont del Diable o Aqüeducte de les Ferreres és un dels aqüeductes construïts pels romans per dur aigua a l’antiga Tàrraco. L’obra, realitzada durant el s. I aC., servia per conduir l’aigua des del riu Francolí a la ciutat i és un dels aqüeductes més ben conservats d’aquella època. Està construït a base de carreus molt ben escairats, units en sec, sense utilitzar morter per ajuntar-los. Té dos pisos d’arcades superposades amb 11 arcs al pis inferior i 25 al superior, amb una alçada total de 27 m. i una longitud de 217. El canal per on circulava l’aigua és a la part superior de la construcció i conserva restes del revestiment original i de les successives reparacions que ha sofert l’aqüeducte al llarg del temps, ja que va ser utilitzat fins a les darreries del s.XVIII.

És un dels aqüeductes més monumentals de l’època romana i el més important de Catalunya. L’any 1905 va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional i l’any 2000 fou declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, com a part del conjunt arqueològic de Tàrraco. Després de l’adquisició del terreny per part de l’Ajuntament de Tarragona, es va inaugurar l’any 2005 el Parc Ecohistòric del Pont del Diable, amb l’objectiu de preservar el monument i el seu entorn natural.

El Pont del Diable té diferents llegendes, una d’elles es aquesta:

La versió més coneguda ens explica que el mestre constructor d’obres estava aixecant el pont i una ventada se l’endugué. Desesperat digué que només el Diable podria construir un pont que durés mil anys. Així se li aparegué Satanàs, que garantí que aquella mateixa nit construiria un pont. A canvi, el diable demanà l’ànima del primer que begués l’aigua que passés pel pont. Qui ho va fer primer va ser un ase, i és d’aquest que el Diable es quedà l’ànima.

Vegeu, finalment, aquest petit reportatge del monument.

Aida González
Llatí 4 opt. 1

Una vil·la romana a prop de Valladolid

3 Replies

Introducció

Aquesta Setmana Santa he visitat la ciutat de Valladolid amb la meva família. És una ciutat amb molta història: des dels segles de reconquesta i repoblament, fins a l’actualitat, que és la seu del govern autonòmic de Castella i Lleó. A més, no s’ha d’oblidar que, durant l’època dels Reis Catòlics, la ciutat va viure un gran esplendor i, després, amb l’emperador Carles V, es va convertir en una de les capitals de l’imperi espanyol. Doncs bé, no gaire lluny de Valladolid podem retrocedir encara més en la història i comprovar que els romans també van deixar petjada en aquesta zona d’Hispània. En un poble de la província de Valladolid, anomenat Almenara de Adaja, es troba un jaciment arqueològic que ara s’ha convertit en museu.

Es tracta d’una antiga vil·la del segle IV, de l’època tardo-romana, que va ser descoberta casualment per un pagès, a finals del segle XIX. Un dia, mentre llaurava el camp, va trobar les restes d’un mosaic. A partir de llavors, els experts van anar fent excavacions a la zona, fins que l’any 1994 el conjunt va ser protegit i declarat “Bé d’interès cultural”. No és pas l’únic que hi ha a Castella; a la província de Palència també es pot visitar la vil·la romana de La Olmeda.

Descripció del conjunt:

–Entorn geogràfic: El terreny se situa a la riba dreta del riu Adaja, en una zona de camp de l’altiplà castellà, que correspon a un terreny de terrasses fluvials. Aquesta condició va permetre que s’hi assentés un poblat prehistòric i, sobre aquest, una vil·la romana.

–Estructura de la casa: Es tracta d’una casa de camp, propietat d’una família romana benestant. Cal pensar que la casa té dos peristyla, i, entorn d’ells, hi ha una trentena d’habitacions.

Foto: Joan Molar

Algunes d’aquestes habitacions eren destinades als convidats als actes socials que s’organitzaven a la vil·la. En la visita a la reconstrucció de la casa, les guies parlen de la importància de les festes i celebracions. Per aquest motiu, s’ha reconstruït amb detall el triclinium, que era el principal lloc on se celebrava la cena, l’àpat principal del dia per als romans, i molt abundant quan hi havia convidats.

Foto: Joan Molar

En el jaciment, destaquen dos elements importants: les termes i el mosaic de Pegàs. De la resta s’han conservat els basaments d’algunes habitacions (la sala tri lobulada és una de les més ben treballades)

Foto: Joan Molar

i restes de mosaics que les adornen.

Foto: Joan Molar

–Els elements més destacats:

Les termes: Es tracta d’unes termes privades però força completes, ja que, com he dit, la família tenia una bona posició social. Les termes disposen d’un vestíbul, anomenat apoditerium, que servia de vestidor (és a dir, per canviar-se de roba abans d’entrar a les termes).

Foto: Joan Molar

Segueixen les sales del frigidarium i del tepidarium. En la primera hi havia un espai on es feien massatges als senyors i als convidats de la casa. Al costat seu, hi havia les latrines, un lloc que, durant l’època romana, era un espai de debat (s’hi van arribar a firmar pactes importants i estratègies militars).

Foto: Joan Molar

Tot això queda molt ben explicat en la visita a la vil·la reconstruïda. Finalment, trobem el caldarium, molt interessant, perquè permet veure el sistema de calefacció de l’aigua, a través d’uns forns situats sota el sòl de la casa. Precisament en la zona del caldarium, el mosaic que decorava totes les termes ha desaparegut parcialment, per culpa de l’alta temperatura que emetia la caldera o praefurnium i es trasmetia a través de l’hypocaustum.

Foto: Joan Molar

Com a curiositat, la guia que ens acompanyava en la visita a la vil·la reconstruïda, ens va explicar que, en les antigues cases castellanes, hi havia una habitació que rebia directament l’escalfor de la xemeneia situada a la planta baixa. Aquesta habitació era anomenada “la gloria” perquè s’hi estava molt calent, durant els mesos d’hivern, que són molt durs a Castella, a diferència de la resta de la casa, que era molt freda. El sistema de transmissió de la calor era tan potent que, en les “glòries”, no s’hi podia caminar descalç, ja que els peus cremaven, i, si s’hi anava amb xancletes, es desfeia la sola de goma.

Després de donar la volta a tota la vil·la i de veure algunes sales per a convidats i d’altres per a la família dels propietaris, trobem un saló, no gaire gran, amb un mosaic espectacular, sobretot pel seu estat de conservació. És el mosaic de Pegas, que recrea la llegenda de Pegas i la font d’Hipocrene. Pegas, el cavall alat, havia nascut de la sang que va brollar del cap de Medusa quan Perseu el va tallar. Segons Ovidi, en el mont Helicó s’havia celebrat un concurs de cant que havia enfrontat les Muses i les Pièrides; l’Helicó estava tan satisfet de sentir aquells cants harmònics que creixia i creixia, tot content, i s’enlairava tant que amenaçava de tocar el cel. Pegas va anar a la muntanya, enviat pel déu Neptú, i va colpejar el terra del mont Helicó amb el casc de la seva peülla; immediatament, en va brollar una font, la font Hipocrene, que etimològicament significa “font del cavall”. Les seves aigües eren màgiques, ja que estaven beneïdes per les muses i inspiraven els poetes que en bevien. Segons el poeta grec Hesíode, el mot Pegas també es relaciona amb la paraula “font”. Aquesta bellíssima història és representada amb detall en el mosaic de la vil·la romana.

Font: Viquipèdia

Qüestions:

1. Les termes de la vil·la romana d’Almenara-Puras tenen una coincidència amb els banys que es conserven en una ciutat francesa. Sabeu quina és aquesta coincidència? Expliqueu-la.

2. Mireu bé els enllaços i digueu quina relació hi ha entre el mont Helicó, Hesíode i les Muses.

3. Quins altres exemples de vil·les romanes coneixeu, a Badalona, a Catalunya o a d’altres llocs? Comenteu-ne les principals característiques.

4. Segur que heu vist algun mosaic romà; feu-ne una descripció breu.

5. Finalment, repasseu el tema de la domus romana i digueu quines parts en són esmentades a l’article, tot explicant-ne les característiques. Fixeu-vos en les imatges.

Pau Molar

Visita al British Museum

46 Replies

Avete, arachnid people!

Every year the 4th ESO students at Isaac Albéniz High School take a trip to London. In March, We stayed in some houses with families that hosted us. We lived with the English families for a whole week and we practised our English…

Ai! Ja ens hem tornat a confondre amb l’idioma. Sembla que aquesta setmana a Londres ens ha culturitzat. I ara sí, continuem en català:

Avete aràcnids i aràcnides!

Com cada any, els alumnes de 4t d’ESO de l’institut Isaac Albéniz vam anar a Londres com a viatge de fi de curs. Estàvem repartits en diferents cases on ens van acollir i vam haver de conviure amb les famílies angleses durant una setmana, amb la finalitat de practicar el nostre anglès. A la nostra estada vam visitar els principals monuments i parcs i també la zona turística de la ciutat. Però a part de passejar-nos, també vam anar a diferents museus: la National Gallery, el Science and Technology Museum, el Natural History Museum, el Madame Tussaud i el British Museum.

El que més ens va impressionar va ser el British Museum. Allà hi havia moltíssimes coses de l’antiga Grècia i de l’època dels romans, també hi havia objectes de l’antic Egipte, Mesopotàmia i de l’antiga Àsia. Realment semblava que haguéssim retrocedit en el temps, de tants testimonis de les antigues cultures com hi havia.

Aquí teniu una petita mostra del que vam veure:

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=Zz_GrePcPqg[/youtube]

Us animem a visitar Londres! Tant si voleu anar a millorar el vostre anglès, com si voleu divertir-vos o conèixer diferents cultures! Per a nosaltres va ser un viatge inoblidable per acabar aquesta etapa de la nostra vida.

Well, we hope you’ve liked it. Good bye arachnids!

Heu visitat mai aquest museu? Si és així, què us ha semblat?
Quina època de les que es mostren us ha semblat més interessant? Per què?
Als alumnes de 4t que heu anat a Londres, quin museu us ha agradat més?
Coneixeu algun dels personatges grecs i romans que surten al video? Podríeu explicar alguna cosa sobre ells?

Well, we hope you’ve liked it. Good bye arachnids!

Paula Cortés i Irene Palau, 4t C

La història de Pompeia

6 Replies

Introducció

Pompeia és una ciutat que es troba a Itàlia i va ser destruïda per l’erupció del Vesuvi l’any 79. Les ruïnes es van declarar Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 1997 i actualment reben molts visitants.

Història

Els romans anomenaven la ciutat Pompeii i era un port a la badia de Nàpols. Aquesta ciutat va ser ocupada inicialment pels oscs, després va passar a ser dels etruscs i més tard pels samnites. L’any 310 aC va passar a ser part de la Campània romana.

A la segona meitat del segle I aC la ciutat es va convertir en un dels llocs preferits pels romans, que van construir-hi moltes vil·les. La ciutat va continuar igual sota l’Imperi i era cada vegada més important.

A l’any 59 van haver-hi disturbis a l’amfiteatre que van provocar molts morts i ferits, i al febrer de l’any 63 la ciutat va patir un terratrèmol que la va deixar parcialment destruïda. Just quan s’estava acabant de reconstruir, l’any 79, va patir l’explosió del Vesuvi i va quedar enterrada sota la cendra.

Des de la desaparició fins l’actualitat

Es va perdre gairebé memòria de la ciutat, fins que, l’any 1594, l’arquitecte Domenico Fontana, va descobrir inscripcions epigràfiques i fins i tot edificis amb les parets pintades al fresc.

Les primeres excavacions a Pompeia es van fer el 1748. Cada vegada que es descobria un edifici més, s’anava recuperant obres d’art i objectes.

Avui dia, Pompeia es presenta davant els ulls dels visitants i els transporta al dia en què el volcà va explotar. Els anuncis electorals escrits a les parets, els estris domèstics, les botigues… Tot sembla que encara sigui viu: la tragèdia de Pompeia no ha destruït la ciutat, sinó que ha aturat el temps per acabar-la restituint amb l’aspecte que tenia aquell dia concret de l’any 79.

Opinió personal

En aquest apunt, hem trobat interesant parlar de Pompeia perquè és una ciutat que va ser arrasada per un volcà i ens ha semblat curiós. A part, pensem que la ciutat és molt maca, ja que al realitzar aquest treball hem pogut observar i hem tingut l’oportunitat de veure’n fotografies i saber més sobre aquesta ciutat.

Comenteu els enllaços a aquesta entrada per compartir les vostres impressions. Què us han semblat?

Kawtar Anzaui i Mar Fúnez

Llatí 4t d’ESO

Calpea, una gran factoria romana

16 Replies

Calpea és una antiga fundació romana que actualment es diu Calp i està situada a la província d’Alacant. Calp tenia una piscifactoria, unes termes privades i un conjunt de domus. Actualment queden una sèrie de restes a tocar de la costa. En entrar, trobem el jaciment anomenat “la muntanyeta”, que actualment està envoltada d’un tancat de fusta i que formava part dels banys de la Reina Mora.

Els banys, en realitat, són un conjunt de piscinae que constituïen una piscifactoria la qual, entre els segles I i III dC, va tenir una gran activitat.

Piscifactoria de Calpea [Foto: Joan Molar]

Durant l’Edat Mitjana, el complex va ser conegut amb el sobrenom de “Els Banys de la Reina mora”, perquè els medievals, quan no sabien de qui era una construcció, l’adjudicaven als àrabs o al diable. La llegenda fa imaginar una reina mora que anava, des del seu palau, per uns passadissos secrets, fins al mar, on es banyava.

Per altra banda, el botànic i abat Cabanilles, un dels primers que va parlar del conjunt arqueològic a finals del segle XVIII, va pensar que les balses de Calpea eren destinades al bany, quan, en realitat, eren vivers per a peixos.

La funció de la piscifactoria era criar peixos per fer-ne salaó. El producte estrella era el garum, que es produïa de la següent manera: Es rentava el peix –majoritàriament, tonyines- amb aigua dolça, se separava l’esquelet de la carn i les vísceres, les quals eren submergides en una solució aquosa saturada de sal. Un cop fet això, es deixava assecar i fermentar el producte en unes tines, i aquesta era la base del garum, la muria i l’allec, però també d’altres varietats de salaó com el liquamen. Tots aquests productes s’exportaven en vaixells fins a la metròpoli, Roma.

La piscifactoria de Calpea, dedicada a la producció de garum.

[Font: La túnica de Neso]

Per rentar el peix amb aigua dolça hi havia un aljub (dipòsit d’aigua de pluja) i una sínia. Avui encara es conserva una arcada que devia formar part de la canalització de la piscifactoria.

Arcada de les canalitzacions de la piscifactoria de Calpea [Foto: Joan Molar]

Una mica més endavant trobem el complex termal d’aigua dolça, situat en una domus privada, que els experts han classificat com la domus núm. 1, anomenada “La Torre”. Les thermae tenen el caldarium, el tepidarium i el frigidarium, com la majoria de termes romanes, entre elles, les de Baetulo. La gran diferència és que les thermae de Baetulo eren públiques i les de Calpea eren privades. Per altra banda, les termes de Baetulo tenien peristylum, una palestra per a fer exercicis gimnàstics i un vestidor, mentre que les de Calpea només tenien peristylum (ho podeu veure en l’última imatge).

Els historiadors afirmen que, a partir del segle V, les termes de Calpea van perdre el seu ús original i es van convertir en un baptisteri.

Les termes de Calpea [Font: Viquimèdia]

La domus no està aïllada, sinó acompanyada d’altres vivendes; es tracta d’un conjunt residencial. En la zona hi va haver una petita colònia que va prendre vida gràcies a la producció de garum. En la paret d’aquesta domus veiem alguns mosaics que els experts han reconstruït; es tractava de la casa d’un patrici, que, segurament, tenia llogades les tabernae que hi ha al voltant de l’edifici.

Complex residencial de Calpea: domus i termes

Maqueta del complex termal [Font: Monuments i museus de Casp]

I vosaltres, heu visitat altres termes? Hi havia els mateixos elements que a Calpea o a Baetulo? Feu una comparació.
I les domus de Baetulo, quines diferències o semblances tenien amb les de Calpea?
Hi havia alguna factoria de garum, a Baetulo? Sabeu si també hi havia piscifactoria? Si no és a Baetulo, en coneixeu d’algun altre lloc?

Pau Molar. 4t C

Clàudia i la deessa Cíbele V: El mariner

4 Replies

Era de matí, la tripulació ens acabàvem de despertar i estàvem començant a preparar-nos. Feia un dia preciós, les aigües del riu estaven molt tranquil·les i cristal·lines. Portàvem tot el matí navegant en direcció a Roma. Quan hi estàvem arribant, en passar per un congost, vaig escoltar un gran cop i, de sobte, el vaixell es va clavar en sec. El vaixell no es podia moure, ens havíem quedat embarrancats. Això no podia estar passant, el vaixell que transportava l’estàtua de la deessa Cíbele s’havia quedat atrapat a les portes de Roma. Això havia de significar alguna cosa, ja que la nostra missió era sagrada. L’oracle de la ciutat havia anunciat el que s’havia de fer perquè els romans guanyessin la guerra contra els cartaginesos, la imatge de la deessa Cíbele havia d’arribar a Roma. Ara tocava aconseguir de qualsevol manera que el vaixell tornés a moure’s, però no hi havia manera de fer-ho. El capità va intentar fer avançar la nau, però no funcionava.

: Vaixell Marciana Alta, Museu d’Elba (2007) Font: Wikimedia.org

Un munt de xalupes lligades a la nau, empenyent amb totes les seves forces, però res, no hi havia manera de desembarrancar la nau. Després de tants intents sense resultat, la gent es comencà a desesperar. A Roma totes les mirades anaven dirigides cap a la vestal Clàudia. Corrien rumors que ella havia trencat el seu vot de castedat i per això la imatge de la deessa Cíbele no volia entrar a Roma. Clàudia es va declarar innocent davant la Vestal maxima i va sortir camí cap a la nau. Al cap de mitja hora, la Clàudia va arribar al costat del vaixell atrapat, va cridar una xalupa, va pujar-hi i va manar que la portessin al costat del vaixell. En arribar al costat, la Clàudia va cridar un mariner. El meu capità em va cridar i em va enviar a veure quina cosa volia la noia. La Clàudia, sobre la xalupa, es va descordar el cinturó i em va demanar que el lligués a la nau. Mentre jo lligava el cinturó al vaixell, la xalupa marxava cap a terra amb la Clàudia. Vaig intentar lligar el cinturó a la barana de proa, però en veure que no resistiria, vaig decidir lligar-la a una maroma gruixuda de popa. Una cop el meu capità havia assegurat el nus del cinturó, Clàudia, que estava a terra, va agafar el cinturó per l’extrem, se’l va passar per sobre de l’espatlla i es va disposar a arrossegar el vaixell. Tothom la va prendre per boja, però quan va començar a tirar, la nau es va començar a avançar al compàs dels seus passos. La gent es va quedar bocabadada i, en veure que la nau s’alliberava, van esclatar a cridar d’admiració.
Clàudia va començar a plorar i donava gràcies a la deessa Cíbele tot dient que potser la divinitat havia embarrancat el vaixell perquè ella pogués demostrar la seva innocència.

Daniel Martín
1r Batxillerat

Clàudia i la deessa Cíbele IV: L’estàtua

3 Replies

Estàtua de Cíbele a Madrid Font: wikimedia.org

A la ciutat de Roma el sol s’està amagant i aviat es farà de nit, mentrestant els romans cobreixen l’estàtua que dóna forma al meu cos amb llençols. Suposo que ho fan per protegir-me de qualsevol contacte amb l’exterior que em pugui fer malbé, ja que el dia de demà al meu cos li espera un llarg i intens trajecte.

El meu descans d’aquesta nit m’ha permès percebre que a la ciutat hi ha especulacions sobre la castedat de la vestal Clàudia. S’especula que aquesta té un amant romà i que és molt possible que això l’hagi portat a trair la seva promesa de ser casta.

M’agradaria pensar que això no és cert ja que això pot ocasionar a la vestal un seriós problema del qual la paraula no li serviria de defensa davant els jurídics ulls de la gent.

Més tard, quan ja es pot apreciar alguns raigs de llum del sol, escolto tant brogit entre la multitud de la població com tensió. Puc imaginar que la tensió deu venir donada per la importància que representa un acte com aquest per als romans.

Avui el meu dur cos haurà de ser transportat fins el port d’Òstia per arribar al meu destí, Cartago.

I no pot tenir lloc cap error, tot ha de succeir amb plena exactitud. Qualsevol fet que no estigui planificat podria acabar en tragèdia i tot hauria de ser refet i res de l’esforç produït fins ara haurà estat útil.

L’Oracle ha desitjat que l’estàtua del meu cos, cos de la deessa Cíbele sigui traslladat fins a Cartago travessant territoris secs com també molls, port d’Òstia, sense fer-me malbé i així ha de succeir.

Damunt la ciutat s’ha situat el sol il·luminant tots els racons de la ciutat romana. Allà hi ha els expectants romans esperant la meva arribada. Sense adonar-me soc enmig del carrer transportada per homes i vestals que arrosseguen el meu cos amb molt d’esforç.

De sobte puc sentir com enmig del riu camí del port d’Òstia la vestal Clàudia se sent molt incòmoda davant els ulls de la gentada que se li claven a sobre.

El meu cos ha quedat encallat enmig del riu camí al port d’Òstia, això no era el planificat per cap poder diví ni per ells, els ciutadans. Això fa que es busqui un responsable, el qual ha fet que el manifest i desig de l’Oracle no s’hagi produït satisfactòriament.

Aquest acusat és la vestal Clàudia, o millor dit, el seu trencament de la castedat, qual cosa ha provocat, a ulls dels romans que jo, l’estàtua, quedi encallada.

La vestal Clàudia es deixa mostrar molt nerviosa ja que sap que la paraula no li serveix de defensa i que el pas del temps juga en contra seva.

Passa la nit i el meu cos continua aquí, al mateix lloc on havia quedat encallat aquest migdia. No tinc fred ni calor, només sento com les onades xoquen contra la pedra que em forma i no puc dormir pensant si aquest és el meu destí o si la vestal Clàudia estarà pensant cap solució per portar-me fins Roma.

Poc a poc va sortint el sol i la vestal Clàudia li demana a la vestal Màxima que l’ajudi a arrossegar-me. Veig com la vestal Clàudia, amb l’ajuda del mariner, agafa el cinturó i se’l cenyeix a la seva petita cintura.

La sacerdotessa comença a caminar i jo segueixo el seu pas. Els romans queden encantats davant els fets que els seus ulls estan apreciant. Finalment, aconsegueixo arribar al meu destí i els romans callen, sabent que les seves acusacions davant la vestal Clàudia i la seva castedat no eren certes.

Ja sabia jo que la meva idea d’encallar-me faria que la vestal Clàudia decidís arrossegar-me i així poder demostrar al seva innocència.

Judith Consentino

1r Batxillerat