Interès per museïtzar els balnea de Can Ferrerons

Un dia de classe de llatí, la Margalida ens va portar a visitar les restes romanes de Can Ferrerons per animar-nos a emprendre aquest projecte de recerca de quart. S’ha de dir que nosaltres no ens feia el pes, però una vegada hi vàrem anar i vàrem descobrir tan a prop de casa i del nostre institut unes restes així, no se’ns ha tret del cap fer el possible per contribuir amb el nostre granet a sorra a museïtzar-les i as obrir-les al públic el més aviat possible.

Avui presentem davant del Tribunal el nostre projecte Jaciments romans al Maresme (com veieu hem fet una pàgina web perquè estigui a l’abast de tothom!), però aquí volem donar a conèixer el vídeo de la nostra visita i l’entrevista que amablement ens va concedir l’arqueòleg Ramon Coll:

Tríptic jaciments romans
Hady Camara i Georgina Tur
4t ESO

Una mà de mites: Narcís

Tot dibuixant els episodis claus del mite de Narcís, a partir de Narracions de mites clàssics, volem donar-vos a conèixer el nostre muntatge audiovisual per tal de començar de cara al curs vinent una nova sèrie a Aracne fila i fila: Una mà de mites. Què en dieu? Bé, ja podeu buscar algun col·laborador perquè per fer-vos una idea general, tot i que sigui fàcil alhora és una mica complicat, jo havia d’anar alhora amb el que explicava el meu germà i no és tan senzill com sembla.
A veure què  us sembla el resultat i si realment enteneu el mite?

Georgina Tur, 4t Eso Llatí
Guillem Tur, 1r Eso

Les dones romanes també portaven biquini

Les dones de l’antiga Roma, encara que era bastant diferent que la nostra, també duien roba interior. La roba interior de les antigues dones romanes, però m’agradaria que penséssiu i investiguéssiu una mica sobre la pregunta que us faré més endavant.

Aquí us deixo una imatge De Vita cottidiana Romanorum de culturaclasica.com on es pot veure la roba que porten des de la interior fins la que es veu des de fora, tant d’homes com de dones (recordeu aquell vídeo de la Laura Galán?).

Clica damunt

Les dones romanes tenien (tal i com tenim nosaltres) les seves tècniques per aixecar el bust. Ho feien utilitzant sovint una peça de roba anomenada fascia pectoralis, que com bé he dit, era una espècie de cosset que ajudava a donar una major fermesa al bust. També trobem dues peces més de roba interior utilitzades per les dones, anomenades strophium i mamillare. Aquestes dues eren més semblants als cossets que tenim actualment i que tan de moda estan.

Aquestes peces estaven compostes per unes tires de cuir les quals cobrien el bust sostenint-lo i també afirmant-lo. També he d’esmentar una cosa molt curiosa que he trobat de la vestimenta de les dones romanes. La gent acostuma a pensar que els biquinis són un invent molt nou, un tipus de roba de bany molt modern, però no és així, ja que les antigues dones romanes en portaven de biquinis, encara que no els feien servir igual que ho fem nosaltres, com podem observar en els mosaics de la vil·la romana del Casale, Sicília:

Aquí us plantejo la meva pregunta, que és clara i senzilla: Per a què feien servir els biquinis les dones romanes?

Sebastià Giralt, Museum of London

Sebastià Giralt, Museum of London

Cristina Álvarez

1r batx. Llatí

La muller, l’estimada?

Ovidi i Homer van contar històries d’amors sense límits ni fronteres. Històries que avui en dia poden sonar apassionants, però, d’un caire excepcionalment fictici. Les traïcions entre parelles eren un dels temes més freqüents tant en la Roma com en la Grècia antiga. Però, tampoc era un tema que causés masses conflictes emocionalment parlant. I és que el concepte amor i el concepte matrimoni no estaven estrictament lligats.

Fresc eròtic de Pompeia

Sí que és cert que era una sort poder-se casar amb la persona estimada, però, el matrimoni era la simple unió de les propietats econòmiques i el prestigi polític de dues famílies, amb l’objectiu de tenir una descendència que en pogués gaudir. Vaja que per unir-se a una persona econòmica, política i corporalment no era necessari establir un vincle emocional. En aquest cas, llavors, quin tipus de relació tenien? Eren amics i, finalment, arribaven a estimar-se prou com per no penedir-se de la decisió externament premeditada del seu matrimoni o es repudiaven fins al final? Sincerament, em pregunto com en un context on l’ètica i la moral tenien tant de pes en la societat, una dona podia deixar-se maridar en contra dels seus sentiments, per la pura aparença. Perquè jo considero, en la meva mentalitat de dona del segle XXI, que això no és ètic, és incoherent. Però, les normes socials estaven molt marcades i atrevir-se a discrepar amb un pare, no deuria ser del tot fàcil.

Seguint amb el tema de les normes de la societat romana en trobem un de força delicat. Per a una dona, la virginitat i la castedat eren de gran importància. Se solien casar joves per poder perdre la virginitat amb el seu marit i molts cops, després del segon o el tercer fill, decidien per pròpia voluntat esdevenir castes de nou. Però, jo em pregunto, això no significa que renunciaven també a les seves necessitats bàsiques? Malgrat també hem de considerar que, avui en dia, continuem trobant dones que trien aquesta manera de viure. És cert que els seus mètodes anticonceptius no eren tant eficaços com els que s’utilitzen avui en dia, sobretot, perquè la màgia es considerava un d’ells, però, també existien ungüents espermaticides, diafragmes o la possibilitat de fer una neteja després de l’acte. Sincerament, aquest tema obre un debat en mi. Guardar les aparences, com ja he comentat, era molt important i, en una dona, l’adulteri estava mal vist, en canvi, no en un home. Per tant, mentre ell gaudia d’una vida sexual satisfactòria amb concubines, esclaves i llibertes, plena de fills bastards, ella preferia triar la castedat per no continuar tenint relacions amb un marit al que no estimava o s’arriscava a cometre una infidelitat, amb el perill de ser descoberta i castigada severament per la societat i la llei.

I per aquest motiu es va inventar el divorci. Penso que és la millor manera de concloure, parlar d’aquesta possibilitat que ha estat vedada durant llargs períodes de la història. Per què els romans van inventar el divorci? Durant els primers segles, només existia la possibilitat discriminant que el marit repudiés  la seva dona, però, més endavant, el dret romà va concedir la llibertat de divorci. Òbviament, però, aquest tema tampoc eren flors i violes per a la dona, ja que els fills solien quedar sota la custòdia paterna. Suposo que aquest era una de les qüestions per la qual, els divorcis no eren tan freqüents com haurien d’haver estat, perquè com ja sabem, la dona compartia molt de temps amb els fills durant els seus primers anys de vida. Sigui com sigui, podem continuar cercant-li el costat positiu. En aquest cas, tant l’home com la dona podien tenir la iniciativa de divorciar-se, així que aquelles que no triaven ser castes, ni estaven enamorades del seu marit, podien demanar la separació legal i poder començar de nou.

Fotografia de Sebastià Giralt

Fotografia de Sebastià Giralt

N.B.: Apunt inspirat en Matrimoni i amor, de Sebastià Giralt.

Sílvia Espinach

1r de batx. Llatí