[Mapa de les Guerres Púniques. Font: Wikimedia commons]

Avui m’he llevat molt d’hora. Era al llit i no podia dormir, pensant que el meu fill Marcus tornaria aviat a casa, perquè la guerra contra els cartaginesos s’acabarà. A la VI hora m’he aixecat i he començat a mirar per la finestra, he demanat als déus que el trasllat de Cibele anés bé. Per mi, que el trasllat sortís bé significava que molt aviat tindria el meu fill Marcus als meus braços i podria dir-li quant l’estimo.

A les deu del matí començava la desfilada per portar la deessa Cibele cap a ciutat. El meu marit, Caesar, com sempre, s’ha llevat tard i això ha provocat que ens quedéssim sense veure-la a primera fila. A l’hora nona hem sortit de casa. El meu marit està enfadat perquè no ha esmorzat res i té gana.

Quan hem  arribar al lloc de l’esdeveniment, la deessa Cibele era a punt d’arribar. El que més desitjo és que tot surti bé. Davant meu, hi ha uns joves esclaus que no paren de cridar i saltar tota l’estona. Quan la deessa s’ha apropat, tothom crida i plora, però, de sobte, tot aquest enrenou acaba i tot queda en silenci. Els nois de davant meu han començat a comentar que la vestal que va amb la deessa ha tingut un amant i això significa que els déus no ens ajudaran en el seu trasllat. En aquest moment m’he començat a posar molt nerviosa, no sabia què fer, el meu maritCaesar m’ha dit que em tranquil·litzés, però les seves paraules no m’han tranquil·litzat, i si això significava que encara trigaria molts anys a poder abraçar el meu fill?

Quan la deessa ha entrat amb el vaixell al mar, semblava que tot anés bé i que no es produiria cap problema durant el trasllat. Aleshores, he pujat a una barca i he anat darrera la deessa. Quan hem arribat a Roma, ha succeït una cosa horrible. La deessa ha quedat embarrancada i no podia avançar. Aquest moment ha sigut el més amarg de la meva vida. He sortit de la barca i he parlat amb Clàudia, la vestal. M’he adreçat a ella i estava espantada. Jo li he dit, que tant m’era si havia tingut un amant o no, però l’únic que volia era que la deessa Cibele arribés a entrar a Roma. Hem estat una estona intentant treure la deessa però era impossible. Jo no em donava per vençuda. Clàudia en dir-me això, m’he quedat més tranquil·la, ja que he pogut veure en el seu rostre la innocència.

Clàudia ha tornat després d’una mitja hora. Estava disposada a treure la deessa d’allà. Ha agafat una corda, l’ha lligada a la barca, i ha començat a estirar amb totes les seves forces. Al principi semblava que no es movia, que estava igual, però Cibele ha començat a avançar. Tots, en veure això, hem començat a cridar, a animar-la i a plorar d’emoció. Finalment, Clàudia ha tret la deessa. Aquest fet ha  estat, tant per a mi com per ella, un alleujament.

Al cap d’uns mesos d’aquesta escena, era a la cuina i van trucar a la porta. Vaig dir a Caesar que anés a obrir-la. El meu marit, molt content, em va demanar que sortís, que hi havia una sorpresa per mi. Era el meu fill Marcus. En veure’l em vaig llençar als seus braços i li vaig fer jurar que mai més ens separaríem.

Irene Berdún  Pérez
INS Isaac Albéniz