XAIRETE!
Per tal de repassar els mots de mitologia i de gramàtica grega, us he preparat aquests mots encreuats. Companys de classe, els podeu fer a través del vostre Fil Moodle de Grec 1 i així us comptaran en el vostre qualificador. Teniu cura en escriure bé les majúscules i els accents si no voleu veure la puntuació disminuïda.
“Venus Anadyomene” de Théodore Chasseriau, 1838
AFRODITA
Reflexes d’or en el mirall del cel.
El vent aclofat, mig adormit
cavalca al llom de les gavines.
Ones blaves del mar Adriàtic
esquitxades de guspires de claror.
De sobte, s’obren les aigües, la mar s’aplana.
Escuma blanca omple l’esplai
i enmig del blanc neix Afrodita,
filla de les aigües, filla dels déus.
De bellesa encisadora, ulls ardents.
Deessa de l’amor, de la luxúria,
travesses els límits de la bellesa,
amb els teus llargs cabells daurats.
Louis de Silvestre
HAIKU A ZEUS
Espurnes al cel.
Enmig de núvols, Zeus
regna a l’Olimp.
Pepita Castellví
Maria i Laura presenten Els Orígens del Català
Maria- Laura! Em podries ajudar? És que no sé com fer aquests exercicis sobre la formació del lèxic català i em faig un embolic amb SUBSTRAT, ADSTRAT, SUPERSTRAT. No entenc res de res!
Laura-I tant! Precisament m’ho va explicar ahir el meu pare, i em va quedar claríssim.
Maria– Oi! Que bé que el teu pare en sàpiga! Doncs perfecte, fes-me’n cinc cèntims.
Laura– Doncs a veure… Com podria començar…? El català que nosaltres dues parlem ve del llatí vulgar, que va sorgir a Catalunya des que els romans la van conquistar i va anar evolucionant a través dels segles fins que es va transformar en català aquí, en gallec a Galícia…
Maria– Ah sí! Allò que ens van explicar dels soldats! Que no parlaven el llatí culte, sinó el seu propi, i va ser aquest el que es va barrejar amb les altres llengües autòctones i va donar lloc a les llengües romàniques en les diverses regions que van conquerir els romans i les principals llengües romàniques són: el català, el castellà, el gallec, el francès, l’italià, l’occità, el portuguès, el retoromànic, el romanès i el sard.
Laura– Exacte! Veig que vas estar atenta, i mira que… Sempre vas caçant mosques.
Maria– Mira qui ho diu, la que viu “en el mundo de Yupi”…
Laura– Bé, mm, deixem el tema. Més del 80% de les paraules del català deriva del llatí.
Maria– Realment, parlem un llatí evolucionat!
Laura– Sabies, Maria, però que quan van venir els romans, aquí ja hi vivia gent i varen aprendre llatí a la seva manera. Algunes de les paraules d’aquells indígenes han perdurat, fins i tot, en el català. Aquestes formen el substrat.
Maria– Ah, d’acord! Diguem que seria la part més antiga i primitiva de la nostra llengua, no? I això es deia… mmm… Substrat lingüístic?
Laura– Sí, ho vas pillant! Però no és tot: després de la caiguda de l’Imperi Romà van arribar a casa nostra altres invasors, germànics, àrabs…, que van aportar més mots a la nostra llengua, com els germanismes i els arabismes. A aquestes aportacions les anomenem superstrat.
Maria– Així doncs, les paraules que es van afegir al nostre vocabulari després del llatí , i tenen altres orígens, formen el superstrat, oi?
Laura– Sí. Llavors ja tenim el català ben format. Però tot i així, continuem rebent aportacions de les llengües veïnes o per motius polítics o culturals (com el castellà, el francès i l’italià, l’anglès, etc.). Totes les paraules que s’han incorporat d’aquesta manera al català donen lloc a l’adstrat.
Maria– Ui ui, m’estic liant… Posa’m un exemple!
Laura– Doncs.. buscar i maco, que venen del castellà. Del francès… jardí i consomé. De l’italià macarró o piano. Del grec modern, pampallugues i codonyat. De l’anglès, futbol i shorts. Cacau i cacauet de les llengües americanes precolombines.
Maria– Ah, entesos! Ara em queda molt més clar. I… La professora no va parlar d’ unes paraules que contemporàniament agafem prestades d’altres llengües.
Laura– Doncs mira aquestes paraules s’han de considerar estrangeres, tot i que les fem servir sovint.
Maria– Ai carai… hippy, per exemple.
Laura- Ho veus, ja ho entens! Rugby, hobby, western, whisky… són estrangerismes i provenen de l’anglès, però també n’hi ha del francès com gourmet, vedette… i de l’italià: ghetto, atrezzo…
Maria– Doncs, mira, Laura, ara ja ho he entès de meravella. Moltes gràcies o com dirien els nostres avantpassats els romans: Gratias tibi ago!
Laura Garcia, Maria Benito i Ariadna Zarcos
4t ESO Llatí opt.3
L’estàtua de Zeus d’Olímpia, feta en el segle V aC per Fídias, considerat universalment el millor escultor grec, és una de les set meravelles del món.
Zeus, el déu suprem del panteó grec, està representat amb el pit nu i un himàcion que li tapava les cames. La mà cap a baix li dóna un aspecte madur i paternal. L’estàtua ocupava tota l’amplada de la nau del temple. Segons estudis actuals, tenia una alçada d’uns 12 metres.
μέγιστον δὲ τούτων ὑπῆρξε τὸ τοῦ Διὸς ξόανον, ὃ ἐποίει Φειδίας Χαρμίδου Ἀθηναῖος ἐλεφάντινον, τηλικοῦτον τὸ μέγεθος ὡς καίπερ μεγίστου ὄντος τοῦ νεὼ δοκεῖν ἀστοχῆσαι τῆς συμμετρίας τὸν τεχνίτην, καθήμενον ποιήσαντα, ἁπτόμενον δὲ σχεδόν τι τῆι κορυφῆι τῆς ὀροφῆς ὥστ᾽ ἔμφασιν ποιεῖν, ἐὰν ὀρθὸς γένηται διαναστάς, ἀποστεγάσειν τὸν νεών.
Estrabó VIII, 3, 3
“Sembla que Zeus s’hagi d’aixecar”, va dir el geògraf Estrabó al començament del segle I aC, per això és una estàtua que “té moviment”. Quan van acabar l’estàtua, que amb prou feines entrava al temple, Estrabó va dir: “encara que el temple en sí és molt gran, l’estàtua de Zeus asseguda, casi toca el sostre amb el cap. Tenim la impressió que si s’aixequés trencaria el sostre del temple”.
Després d’estar 800 anys a Olímpia, el 394 la van traslladar a Constantinoble, capital de l’Imperi Bizantí. Els historiadors creuen que va ser destruïda en un incendi. El 1958 van fer un gran descobriment sobre aquesta meravella: van trobar el taller on va ser creada aquesta estàtua. Això va permetre als arqueòlegs recrear l’anatomia d’aquesta magnífica obra d’art.
Atena Pàrtenos també és una escultura de Fídias custodiada al Partenó com símbol d’Atenes fins el segle V, suposava una part considerable del tresor d’Atenes. Va costar-li deu anys de treball, estava composta per un nucli de fusta revestit amb materials preciosos: per la pell va utilitzar plaques de marfil i per la indumentària i les parts restants, plaques d’or.
Il·lustració de l’estàtua criselefantina d’Atena Pàrtenos
L’historiador antic Pausànias dóna una descripció de l’estàtua:
“L’estàtua en si està feta de ivori i or. Al centre del seu casc hi ha una figura semblant a l’Esfinx. L’estàtua d’Atena està dreta, amb una túnica fins als peus, i sobre el seu pit el cap de Medusa està tallada en ivori. Sosté una Nice d’aproximadament quatre colzes i en l’altra mà una llança, als seus peus jeu un escut i prop de la llança hi ha una serp. Aquesta serp podria ser Erictoni. Sobre el pedestal hi ha el naixement de Pandora en relleu.” Vid. text grec aquí.
Una de les diferencies principals és que l’estàtua d’Atena està dempeus, en canvi, l’estàtua de Zeus està assegut.
Ubicació de l’estàtua d’Atena a l’interior del Partenó
L’estàtua d’Atena Pàrtenos aguanta amb la mà dreta una figura de la deessa Nice com l’estàtua de Zeus a Olímpia, l’escultor d’aquestes obres d’art és Fidias per tant les figures de la deessa Nice són molt semblants, les dues estan en la mateix posició, de perfil, mirant el déu. L’estàtua no té gaire moviment, té una postura frontal i està concebuda com una figura de culte. Atena porta un peple cenyit a la cintura per dues serps que fan la funció de cinturó, les quals s’entrellacen a l’esquena d’Atena, el peple cau fins als peus, el cap està una miqueta inclinat cap endavant. Amb la mà esquerra sosté un escut. Aguanta el seu pes amb la cama dreta, veiem com el genoll esquerra està lleugerament doblegat per tant és una posició molt realista. Aquestes dues estàtues estan fetes del mateix material; d’or i d’ivori.
Reconstrucció de l’estàtua d’Atena Pàrtenos a USA
Nora Domingo Luengo i Marta Verde Tamayo
2n Batxillerat C
Grec