El rapte de les sabines i Giambologna

Aquest any, a segon de Batxillerat fem l’assignatura optativa d’Història de l’Art. Hem treballat un munt d’obres i en moltes d’aquestes ens hem adonat que estan plegades de referents clàssics i ja n’hem publicat d’altres com el Panteó. I ara us presentem el Rapte de les Sabines, obra escultòrica de Jean de Boulogne.

Jean de Bologne

Segons la llegenda, als primers temps del regne de Roma la població era eminentment masculina. Per tal de solucionar això, Ròmul, el seu fundador i primer rei de Roma, va organitzar unes proves esportives en honor al déu Neptú, a les quals va convidar els pobles veïns. Hi van acudir diversos, però els d’una població, la Sabínia, van ser especialment voluntariosos i hi van acudir amb les seves dones i fills, precedits pel seu rei.

Va començar l’espectacle del jocs i, tal com estava acordat, a un senyal cada un dels romans va raptar una dona, i després van fer fora els homes. Els romans van intentar aplacar les dones convencent-les que tan sols ho havien fet perquè volien que elles fossin les seves dones, i que elles haurien de sentir-se orgulloses de passar a formar part d’un poble que havia estat escollit pels déus.

Els sabins, evidentment enfadats per la traïció i el rapte de les seves dones, van atacar els romans i els van anar acorralant al Capitoli. Quan anaven a enfrontar-se en el que semblava ser la batalla final, les sabines es van interposar entre ambdós grups de combatents per tal que deixessin de matar-se, perquè -van raonar-, si guanyaven els romans, elles perdrien els seus pares i germans, i, si guanyaven els sabins, elles perdrien els seus marits i fills, ja que la guerra havia durat força anys. Les sabines van aconseguir fer-los entrar en raó, i finalment es va celebrar un banquet per tal de festejar la reconciliació. A més a més, el rei de Sabínia, Titus Taci, i Ròmul van formar una diarquia a Roma que va durar fins a la mort de Ròmul.

GIAMBOLOGNA:

Aquest grup escultòric de 410cm d’alçada, va ser realitzat per Jean de Boulogne l’any 1582 a la ciutat de Florència, mitjançant la tècnica de la talla sobre un únic bloc de marbre. Incorpora una peanya amb relleus de bronze i la signatura en llatí: “Opus Ioannis Bolonii Flandri MDLXXXII“.

Ens trobem davant d’una obra escultòrica d’estil manierista, per la importància del cos humà, la temàtica mitològica o el naturalisme en la representació dels cossos, al mateix temps manifesta algunes característiques que l’allunyen dels trets ideals clàssics i renaixentistes, apropant-se també a l’estètica barroca, com per exemple: la composició helicoïdal, les figures allargades i la línia serpentinata, la multifacialitat, el dinamisme de les figures, el contrast en moviments, gestos i actituds o la teatralitat del conjunt que s’allunya de la serenitat clàssica.

El tema d’aquesta escultura està vinculat a les llegendes sobre la fundació de Roma i els seus primers anys d’existència. Segons la llegenda recollida per Tit Livi (Ab urbe condita) i Ovidi (Ars Amatoria) (en què es diferencien?), el primer rei de Roma, Ròmul, davant l’escassetat de dones que asseguressin la continuïtat de la ciutat, va organitzar unes proves esportives amb la participació dels pobles veïns i mentre es desenvolupaven les curses els joves romans van segrestar a les joves sabines i es van casar amb elles. Temps després, els sabins van atacar la ciutat de Roma per recuperar les noies segrestades i en el moment de la batalla final, les joves es van interposar entre els contendents per aturar l’enfrontament ja que, si guanyaven els romans elles perdien germans i pares i si els guanyaven els sabins ells perdrien marits i fins i tot fills. Finalment van convèncer els dos bàndols i es va fer un banquet per celebrar la fi del conflicte.

L’autor primer fa el grup escultòric amb dos figures i anys més tard agefeix la tercera, l’home gran que hio h a la part inferior i que ajuda a donar consistència al conjunt i que es troba situat entre les cames de l’home romà que aixecava a la jove sabina.

Aquesta obra la va fer Jean de Bologne per demostrar el seu virtuosisme tècnic cara a possibles clients i segons altres autors, seria una paragone (comparació) en el que manifesta superioritat de l’escultura sobre la pintura atès que pot oferir múltiples punts de vista d’un mateix fet. Per tant, li podem assignar una funció clarament propagandística que transmet la força dels romans i sabins en la seva lluita.

El Rapte de les Sabines per Jean de Boulogne

Per cert, què sabeu d’aquests altres dues escultures (una en marbre, l’altra una miniatura en bronze) del Rapte de les Sabines o de la Sabina de Giambologna:

També hi ha altres obres d’art relacionades amb el Rapte de les Sabines:

Pintura de Bambini Niccolo que representa el rapte de les sabines

Charles Christian Nahl, El Rapte de les Sabines

El rapte de les sabines de Christoph Fesel

Rapte de les Sabines de Nicolas Poussin

A La Cinta de Nike, hi ha un article del Rapte de les Sabines, pel·lícula de Richard Pottier del 1961 i a L’empremta d’Orfeu, pervivència en la música. Què us sembla que la publicitat també en faci ús?

En sabeu alguna cosa més sobre el rapte de les sabines?

Nora Domingo i Marta Verde
2n Batxillerat C
Llatí

 

Hèrcules i els dotze treballs

Hèrcules (Hèracles en grec) va néixer de la relació de Zeus amb Alcmena, esposa d’Amfitrió. Quan Amfitrió haver d’anar-se’n a la guerra seguint els designis de la seva pròpia dona, que no volia jeure amb ell fins que no l’hagués venjada. Zeus va aprofitar-ho, va enganyar Alcmena sota la aparença del mateix Amfitrió i va passar una nit amb ella. Amfitrió va tornar a l’alba i va jeure amb Alcmena. Per les paraules d’ella, va comprovar que la seva dona li havia estat infidel i va decidir castigar-la. Però Zeus ho va impedir revelant tota la veritat i la innocència d’Alcmena. A més va advertir Amfitrió que de la doble unió naixerien dos fills en un mateix part i de pares diferents: un de Zeus i l’altre d’Amfitrió. En efecte, Alcmena va donar a llum dos infants: Ificles, fill d’Amfitrió, i Alcides -que més endavant prendria el nom d’Hèrcules-, fill de Zeus. De seguida Hèrcules va ser objecte de l’odi d’Hera, gelosa de tot fill il•legítim del seu marit Zeus. Quan tot just tenia uns mesos, la deessa va deixar anar dues serps enormes a la cambra on dormien tots dos bessons. Mentre Ificles no feia més que plorar i cridar aterrit, el seu germà va agafar sense por cada serp amb una sola mà i les va escanyar. En entrar Amfritrió a veure què passava no li va quedar cap dubte de quin dels dos nens era el fill de Zeus.

Més endavant, Hera no havia oblidat la seva rancúnia i va provocar-li un terrible atac de bogeria, en el qual va matar amb l’arc els seus propis fills i els d’Euristeu, el seu cosí i rei de Micenes. Quan va recuperar el seny, horroritzat per l’acte que havia comès, va acudir a l’oracle de Delfos per saber com expiar el seu terrible crim. L’oracle li va ordenar canviar el nom d’Alcides que havia dut fins a aquell moment pel d’Hèracles -amb el significat de “la glòria d’Hera”- a fi d’aplacar la ira de la deessa i posar-se al servei d’Euristeu durant dotze anys. Durant aquest temps Euristeu li va posar dotze treballs que només Hèrcules podia aconseguir acomplir.

 

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=kGJk2SkYenI[/youtube]

 

Heus aquí la relació dels treballs que Hèrcules va haver de portar a terme per alliberar-se de la seva condemna:

I. El lleó de Nemea

II. La Hidra de Lerna

III. La cèrvola de Cerínia

IV. El senglar d’Erimant

V. Els estables d’Augies

VI.Les aus del llac Estimfal

VII. El toro de Creta

VIII. Les eugues de Diomedes

IX. El cinturó d’Hipòlita

X. Els bous de Gerió

XI. Les pomes d’or del jardí de les Hespèrides

XII. El Gos Cèrber

Coneixíeu algun d’aquests treballs? Com el vau arribar a conèixer?

Camila Valencia i Iria Rael, 4t E. Llatí opt.1

Gladiadors vs Lluitadors medievals

L’altre dia navegant per Internet em vaig trobar amb una notícia a la pàgina web del diari AS que em va cridar molt l’atenció. El que vaig trobar va ser un vídeo en el qual s’explica el que és el combat medieval, un esport sorgit fa uns 20 anys a Rússia. Aquest esport minoritari ha començat a guanyar popularitat fins al punt que ara mateix països com els Estats Units, Austràlia, Nova Zelanda o Japó tenen equip nacional. Doncs bé, veient el vídeo vaig veure que els combats que es feien en aquest nou esport eren molt semblants als dels gladiadors a l’antiga Roma, perquè encara que les armadures i les armes que porten són molt més semblants a les que utilitzaven els cavallers de l’època medieval (d’aquí el seu nom) la forma que tenen de lluitar és molt semblant a la que es practicava als amfiteatres dels romans. I dic això perquè els combats es duen a terme en un espai molt delimitat i els lluitadors poden realitzar quasi qualsevol tipus de cops i d’estratègies per tal d’enderrocar el seu contrincant.


Després de tota aquesta introducció, el que m’agradaria fer és una comparació entre aquests lluitadors i els gladiadors, centrant-me en 3 aspectes: l’equipament (armes, escut i casc), el reglament i el combat.

Equipament: Mentre els gladiadors portaven normalment un casc que duia una visera amb forats que cobrien completament el rostre permetent veure i respirar, les persones que practiquen el combat medieval porten un casc de metall amb una visera que té dos forats allargats a l’altura dels ulls per poder veure i uns petits forats per poder respirar. Mirant els dos cascs a la vegada dóna la sensació que els que porten els lluitadors medievals són una mica més pesats que els dels gladiadors.

 

Casc de gladiadorclip_casc medieval photo clip_cascmedieval_zps53a6ef65.jpg

       Casc d’un gladiador romà                                Casc d’un lluitador medieval

En l’apartat d’armes trobem certes similituds, tots dos utilitzen sobretot les espases i els malls. Els gladiadors també utilitzaven bastants les llances, en canvi, els lluitadors medievals es decanten per l’ús de les destrals.

 photo armesgladiadors_zpse5f4aaba.jpgclip_armes photo clip_armes_zps5aa62426.jpg

          Espasa d’un gladiador                    Espasa i destral d’un lluitador medieval

Per finalitzar aquest apartat, compararé els escuts, que són molt semblants, parlant d’una forma molt general, ja que poden ser quadrats, ovalats o circulars. El que els diferencia és l’estètica que tenen, és a dir, els gravats que hi ha en la part visible de l’escut.

 photo scutumgladiador_zps8f4b449b.jpgclip_escuts photo clip_escuts_zps20e7ab7d.jpg

     Exemple d’escut d’un gladiador          Exemples d’escuts dels lluitadors medievals

Reglament: Els gladiadors lluitaven sense reglament, perquè les seves lluites desgraciadament eren a vida o mort, és a dir, que qui perdia la batalla en moltes vegades perdia la vida, encara que això tampoc és cert del tot, ja que eren els espectadors els que si entenien que mereixia el perdó, que era la majoria dels cops, tancaven la mà amb el dit polze i si creien que mereixia la mort assenyalaven amb el polze al vençut i amb la resta de dits cap avall. Fa falta dir també que durant el Baix Imperi només els emperadors tenien el dret de perdonar o condemnar a mort. En canvi, en el combat medieval existeixen unes normes per tal que els que lluiten no pateixen molt dolor pels cops que es donen. Aquestes regles fan que no estigui permès donar cops en parts com els genitals, els peus o cops verticals a la columna vertebral. També, una de les normes per practicar aquest esport és que les armes, armadures… que són utilitzades han de tenir un origen històric demostrable. Inclús, si incompleixes alguna de les normes de combat et poden treure targeta groga per advertir que a la següent “falta” estaràs desqualificat.

Combat: Els combats dels gladiadors es feien en els amfiteatres, llocs molt populars que juntament amb els banys públics i els circs eren un dels pilars de la societat romana antiga. En canvi, el combat medieval es practica en un espai rectangular delimitat per unes tanques de fusta. Aquest mateix any s’ha celebrat el campionat mundial d’aquest esport a Espanya, més concretament en el castell de Belmonte a Conca.
Aquestes són les característiques d’un combat medieval:
– 3 Rondes per combat.
– 60 segons per ronda.
– 60 segons de descans entre cada ronda.
– Puntuen els cops.
– Cada cop d’arma = 1 pt.
– Desarmar = 1 pt.
– Caigudes = 1 pt.
– Cada ronda és guanyada pel competidor que tingui el nombre més gran de punts en la
ronda.
– Cada combat és guanyat pel competidor que guanya la quantitat més gran de rondes
guanyades.

Comparant això amb els gladiadors veiem una clara diferència, ja que ells només lluitaven amb l’objectiu que l’altra persona caigués a terra per salvar la seva vida i per rebre diners o guanyar fama i glòria.

Per tant, podem concloure aquest apunt dient que aquest nou esport, que moltes persones el critiquen perquè el veuen simplement com un joc de nens, amb una agressivitat molt alta, crec que transmet uns valors molt importants com són l’interès per la història, el respecte d’ella mateixa i l’esport.

Per últim, us recomano que visiteu aquest fotoreportatge sobre la lluita medieval i els seus combats. També estaria bé que relacionçéssiu els gladiadors amb l’esport (per exemple Messi i Cristiano Ronaldo; vídeo motivacional de Guardiola…) i miréssiu aquest apunt relacionat amb els gladiadors.

Després de llegir aquest apunt podríeu fer alguna comparació més entre els gladiadors i els lluitadors medievals?

Podríeu extreure alguna conclusió sobre la importància dels gladiadors després de llegir aquest apunt i el meu?

Victor Huete

2n de Batxillerat Humanístic

Una pinzellada clàssica en el Dia Mundial de la Poesia

Avui, divendres vint-i-un de març, és el Dia Mundial de la Poesia. Per aquest motiu, la nostra professora de llengües clàssiques va proposar-nos que busquéssim un poema en grec o llatí i el portéssim a classe. M’agradaria compartir el poema grec que he escollit amb tots vosaltres.

H EΛΛΗΝΙΚΗΓΛΩΣΣΑ

 Ὅταν κάποτε φύγω ἀπὸ τοῦτο τὸ φῶς

θὰ ἑλιχθῶ πρὸς τὰ πάνω ὅπως ἕνα

ρυακάκι ποὺ μουρμουρίζει.

Κι ἂν τυχὸν κάπου ἀνάμεσα

στοὺς γαλάζιους διαδρόμους

συναντήσω ἀγγέλους, θὰ τοὺς

μιλήσω ἑλληνικά, ἐπειδὴ

δὲν ξέρουνε γλῶσσες. Μιλᾶνε

μεταξύ τους μὲ μουσική.

La llengua grega

Quan en algun moment me’n vagi d’aquesta llum,

m’enroscaré cap a dalt com un corrent que murmura.

I si per casualitat en algun lloc,

enmig dels blavosos passadisos,

trobo àngels, els parlaré grec, perquè

no saben llengües.

Parlen entre ells amb música.

 Nikiforos Vrettakos

Espero que us hagi agradat,

Cristina Collbatallé, alumne de grec i llatí de l’INS Anton Busquets i Punset.