Vaig conèixer unes noies de Valdemoro, Madrid, a través del Facebook i vaig al·lucinar amb el nom del seu carrer. Ho vaig comentar a la Margalida i, de seguida, em va obrir un Google maps que he anat completant, encara no el tinc fet del tot, amb el noms dels carrers. Bé, més aviat és un petit manual de mitologia i si no us ho creieu comenceu a mirar mentre l’acabo de fer. També si voleu em podeu ajudar a completar-lo!
La Margalida diu que seria interessant esbrinar el perquè de tot plegat, perquè sempre hi ha algun motiu. Continuaré investigant i aquest estiu i aniré i en faré fotografies!
Una nit estelada va marcar la meva vida. Recordo encara l’aixopluc del pit de la meva mare, l’escalfor de la seva mà acaronant-me les galtes quan, de sobte, vora el pòrtic vaig caure en un somni profund en braços de Morfeu. Quan vaig obrir els ulls, l’aire era oxidat, amb el rumor del vent viatjàvem crits ofegats, quasi imperceptibles, encara sentia l’escalfor de la meva mare, però la resta del meu cos era ara, rígid i fred, com un mirall esquerdat que està a punt de trencar-se. Entre la foscor de la nit, va esclatar una flamarada escarlata en el mont Taíget, es difícil pensar en el mont Taíget sense que els pensaments es perdin en la perversitat que es nodreix des del seu fons obscur i s’enfila per la terra com una depredadora que ofega al seu pas la vida.
Vaig rodolar al peu del mont Taíget, impulsat pel pressentiment que bategava dintre meu a un ritme frenètic, el cel es tornà cada cop mes tenebrós i la boira es diluïa a cada tomb com una ferida sagnant, els crits van abandonar tota presumpció per convertir-se en estampides, d’esgarrades, dolor i patiment. Vaig travessar la vegetació del bosc sense aturar-me a respirar, sentia la humitat en el terra però no distingia les gotes d’aigua en les fulles de la suor congelada el meu rostre per la por que provocaven en mi aquells crits enmig de la foscor, i així vaig arribar al límit del barranc on es va dibuixar sobre les meves pupiles l’horror de la carn i la sang. Els cossos inerts s’aplegaven als peus de la muntanya, centenars d’infants fixaven la mirada al cel amb el terror retratat en els seus rostres. En una alenada d’aire es va despendre la meva consciència i amb ella tots els meus sentits.
Abans d’afrontar la lectura d’un text literari, sempre és aconsellable conèixer les característiques i la peripècia vital del seu autor, no per un afany de sensacionalisme o de tafaneria, sinó perquè és un pas clau per copsar el sentit final de la seva obra. Us invito, doncs, abans d’enfrontar-vos a una tragèdia del gran Eurípides, a visionar aquest reportatge i respondre les preguntes que segueixen. Darrere les mans que van compondre Medea, la tragèdia que llegireu els de primer de grec de l’Albéniz, hi ha un home, en el cas d’Eurípides, amb una personalitat polèmica.
Visualitza el vídeo del minut 28:15 al 35:00 i comenta les qüestions següents:
Al llarg de tot el vídeo s’esmenten diferents tragèdies de l’autor. Feu-ne un recull i expliqueu-ne l’argument i la significació.
Quins són els temes de les seves obres i com estaven caracteritzats els herois protagonistes? Quins trets els diferènciaven dels de Sòfocles?
Quina opinió tenien d’ell els seus conciutadans atenesos i com va afectar això en el desenvolupament dels seus darrers anys de vida?
Per completar aquest exercici de preparació de la lectura, llegeix la història de Jàson i els Argonautes al web de Sebastià Giralt, al final del qual hi ha un enllaç a la pàgina d’Eurípides que us pot ajudar a entendre el seu estil i la seva tècnica tràgica.
Sort i que vagi de gust! Després de la contenció i submissió que heu conegut en la vida quotidiana de la dona grega, la tragèdia Medea us proporcionarà una bona dosi de passió descarnada portada a l’extrem. Aquí teniu un tastet de les sentències que hi trobareu en boca de la protagonista, reflexioneu-hi perquè no tenen pèrdua…
De tot el que té vida al món, i un pensament,
les dones som la planta que més pena fa. […]
I diuen que nosaltres fem sense perill
la vida a casa i que ells es baten llança al puny.
Insensatesa! Més voldria estar amb l’escut
en línia tres vegades que una parir.
EURÍPIDES, Medea (Traducció de Carles Riba)
Jo no he estat a la guerra, però sí he parit, i us asseguro que estic amb Medea…
M’he passat tota la vida ficada al gineceu, la veritat és que m’agradaria haver nascut en una família de classe social i econòmica millor, però la vida es així. Suposo que m’hauré d’anar acostumant a la meva vida, perquè no canviarà, així que hauré de seguir aprenent de la meva mare a portar la casa, a cuinar, a treballar la llana…
Ara mateix estic nerviosa, perquè fa poc he fet els tretze anys i sé que els meus pares m’estan buscant una parella per casar-me, com ho han fet amb les meves germanes, però el que més por em fa és no ser feliç amb aquella persona, ja que ens casen per conveniència i la finalitat del matrimoni (i de la dona) és només la de proporcionar una descendència i formar una família, i els sentiments importen poc, per no dir res.
Si ho penso bé, preferiria ser de condició molt humil o de bon nivell econòmic, ja que si fos d’un nivell humil, en haver de guanyar-me un sou per poder sobreviure, venent, treballant en la producció artesana o al camp, no podria estar sempre tancada al gineceu; i si fos d’un bon nivell econòmic, seria el millor, perquè gaudiria de gran formació cultural, de llibertat i podria acudir al simposi, que les meves germanes m’han explicat què és. Es tracta del nom donat a la segona part dels banquets, en la qual els comensals beuen d’acord amb la prescripció del simposiarca, canten poemes, reciten poesies o conversen. Hi pot haver fins a quinze convidats, que ajaguts en divans, gaudeixen de bon menjar i de la música executada per joves complaents. També m’agradaria més poder ser de cultura espartana; pel que sé, la dona espartana té molta més llibertat, va a la palestra amb els joves per enfortir-se per al part, té mes poder sobre els seus fills i marit…
Estar tant de temps tancada al gineceu et fa pensar moltíssim i reflexionar, madures com a persona, però sóc conscient que, encara que pensi tot això, no puc canviar el meu destí.
Els meus pares em criden, ja és l’hora de conèixer el que serà el meu marit, després que el meu pare i ell firmin el contracte matrimonial.
Les dones van marxar a les seves habitacions, i les meves companyes i jo varem retirar el menjar que havia sobrat del sopar del senyors, havíem de retirat el pa i les hortalisses i els trossos de carn seca que ja no volien, deixant només les fruites seques i les fresques.
L’esclava Alina va netejar tot el terra en mig minut, deixant-lo ben net i amb un molt bon olor a flors silvestres, va apartar les cortines rosades, encengué les llànties i va assotar els coixins dels senyors per estovar-los.
Vàrem portar el necessari per començar el simposi. Cadascuna duia dues gerres plenes de vi, que prèviament ja havíem barrejat amb aigua. Després entrà Eglé amb el seu quitó blau cel i començà a ballar al so de la música de la lira, que tocava Gines. Una música tan agradable que encisava qualsevol persona de Grècia.
Aquell dia l’amo tenia ganes de molta festa i després de estar parlant dels seus diners i dels pactes que volien fer entre ells, van ordenar que totes festegéssim.
Així doncs, vàrem omplir de vi els gots dels nostres senyors i ens varem treure l’ himàcion i les xancles. Doris i jo ballàvem amb Eglé, i les altres dues noies cantaven i tocaven un altre instrument juntament amb Gines, la de la lira. Tots ebris, no cessaven de cridar de cantar i de beure, i contínuament nombraven al déu del teatre i del vi, Dionís.
Ben cansades, totes havíem de seguir servint als convidats del nostre amo, omplint el got de vi i donant alguna fruita que ells desitgessin. Els esclaus no deixaven de portar àmfores i més àmfores plenes de vi, més obscur que la sang i substanciós, que desprenia una olor dolça intensa que em marejava quan l’abocava en la gerra per barrejar-lo amb aigua. L’ habitació cada cop era més fosca, i feia més calor. I el nostre amo parlava d’arreglar el món amb la seva filosofia i tots li reien la gràcia.
Al cap de sis hores, l’amo s’aixecà, s’acomiadà de tots els convidats i marxà a la seva habitació. El simposi havia acabat.
Andrea Martínez
1r batxillerat INS Isaac Albéniz
