Guido Reni

Era una nit d’hivern plujosa, tronava i feia molt de fred. Estàvem tota la família a casa i jo i el meu germà com sempre ens estàvem barallant. Ell volia ajudar-nos a mi i a la mare amb el sopar, però jo deia que era massa petit, que a la cuina només faria nosa  i que jo sola ajudaria millor la mare. Llavors, els avis ens van dir que s’ha de valorar a tothom, petits i grans, joves i vells, ja que ningú no és més que ningú. Així que perquè entenguéssim el que ens volien dir ens van explicar una història per ensenyar-nos a respectar les persones:

Apol·lo era un noi jove, atractiu i polivalent. Un dia, a l’institut, aquest es va enfadar amb el seu amic, Eros, ja que Apol·lo deia que ell jugava molt millor al futbol que ell, perquè Eros era un tap de bassa. Eros es va molestar i va dir que li demostraria que ell no era menys que ningú jugant a futbol. Van jugar el partit i Eros va fer gala d’un talent i domini magistral de la pilota. Encara que ja havia demostrat que era millor que Apol·lo jugant a futbol, va decidir venjar-se del que li havia dit abans, així que va començar a parlar a Apol·lo d’ una noia molt guapa, Dafne. Eros va ressaltar moltíssim les seves virtuts i la seva bellesa, tant la va alabar que Apol·lo va acabar per enamorar-se perdudament d’ella. Però, el pervers Eros va anar amb Dafne i va fer el contrari que amb Apol·lo. Va parlar a Dafne molt malament d’Apol·lo, va dir-li les coses més terribles que se li van ocórrer i així va fer que Dafne rebutgés i fugís d’Apol·lo. Apol·lo la buscava tots els dies per l’institut i després la seguia fins a casa seva. Ella estava molt espantada, un noi que odiava la perseguia i no la deixava en pau, va arribar a un punt en què se sentia assatjada. Un dia en què Dafne va arribar corrent del carrer i es va refugiar a casa no ho va suportar més i li ho va explicar al seu pare. Aquest li va dir que no patís, que precisament avui li havia de dir que es mudaven, ja que al seu pare li havien donat feina a Madrid. Ella va acceptar contenta. No li va dir a ningú que marxava, ni tan sols a les seves amigues. Però la tarda que marxava cap a Madrid, allà estava Apol·lo, la va intentar convèncer de que no marxés però, ella va fugir corrents per ficar-se al cotxe. Li va caure un fulard mentre corria, van arrencar tan ràpid que Apol·lo no li va poder tornar, aquest va ser l’únic record que li quedà d’ella, ja que mai més la va tornar a veure però sempre lluïa el fulard pel coll.

Quan els avis van acabar d’explicar-nos la història, jo em vaig mirar el meu germà i em vaig disculpar pel que li havia dit abans. Ara cada cop que ens barallem amb algú, recordem aquesta història i intentem aturar la baralla, ja que no ens agradaria gens trobar-nos amb un Eros venjatiu, tot i que sigui petit!

Núria Yela

1r Batxillerat