Abdelmonim El Ayadim

És necessari estar sol per sentir-se immers en la solitud?

arnauriSolitud? i què és la solitud? si busquem la paraula “solitud” al Diccionari de la Llengua Catalana trobem: Solitud f. Estat del qui és sol del qui viu sol o gairebé sol .

No hi ha cabuda en el diccionari per a les persones que se senten profundament soles,tot hi estar envoltades d’una multitud de gent?

Qui no ha sentit mai aquell buit interior i una negror que s’expandeix al seu voltant en quan ha sonat el seu despertador i no ha tingut forces per aixecar-se del llit i continuar fent el que fa dia a dia?
Passem la vida envoltats de persones;persones a les que estimem,persones a les que odiem,companys de feina o d’escola,persones amb les que no ens hem dit més de dues paraules… però en el fons durant tota la nostra vida estem sols.
Naixem sols i morim sols.

Nicolás R. Mangui

La vida tiene una lógica o es una injusticia?

nicolas

Podríamos decir que muchas cosas en esta vida tienen una lógica pero, lo tiene la vida en general?

Tantas cosas injustas,cosas inexplicables que podrían tener una lógica, pero cuál?

Por ejemplo, qué lógica tiene que haya personas que juegan detrás de una pelota y viven con mil y un lujos y en canvio, personas que se cansan por trabajar y no tiene una ración diaria de comida para comer. Esto tiene una lógica?

Puede que las personas que viven mejor son más buenas persones,o que las personas que pasan hambres no se merecen comer?

Nereida Martínez Morono

Què és l’inocència de l’amor?

nereida

No creieu que d’inocència de l’amor, és com la de un nen?
Sovint tots els nens estimen alguna cosa que no els aporta res, que simplement estimen per estimar, i saben que no rebran res a canvi, però tot i així estimen, i sempre estan al costat.
Aquet amor, és com la seva seguretat, ells se senten segurs al costat d’allò que estimen, tot hi que en el fons es pot dir que no és res, que realment no els protegeix, que tan sol és un sentiment d’un nen, un sentiment inocent.
Aquet sentiment és el sentiment de l’amor, per la diferència és que és un amor sense esperar res a canvi, que simplement se senten segurs i recolzats.

Omaima Derraz

SOM QUI SOM PER CONSEQÜÈNCIA GENÈTICA O PER CONSEQÜÈNCIA DE LA VIDA?

omaima1


Suposo que aquesta pregunta se l’ha fet més d’una persona: pensant en ell mateix, mirant-se al mirall,etc

Si jo tinc una gran habilitat i intel·ligència en les matemàtiques, que hauria de dir?… que es per què la meva mare també ho era o per que jo al llarg del temps he anat desenvolupant aquestes característiques…?

Jo el que diria és que, per molt que la meva mare sigui una gran matemàtica, jo no seré igual que ella en matemàtiques. Que això no significa que no ho pugui ser.  Al llarg del temps i desprès d’estudiar igual que ella va fer, puc arribar a ser-ho.

No em serveix de res que ella sigui un bona matemàtica, per què si jo no desenvolupo al llarg del temps aquesta habilitat i no em vaig entrenant cada dia no ho arribaré a ser.

Si que tinc un gran avantatge per què ella m’ajudaria molt però jo podria tenir molt desinterès per les matemàtiques, i per molt que m’expliquessin algun mètode matemàtic o un problema o el que sigui relacionat amb matemàtiques no ho entendria.  En canvi si tinc molt d’interès les coses serien diferents, jo entendria les coses a la primera.  Com que m’interessen significa que m’agraden i si m’agraden jo les practicaria molt i acabaria sent més o menys igual que ella.

El que podria ser per conseqüència genètica, seria que si la meva mare té els ulls blaus, si que és possible que jo tingui els ulls blaus.

Però la resposta a la meva pregunta des del meu punt de vista es que som qui som per conseqüència de la vida.

Desireé Subiranas Sanchez

DE LLAMAS AL POLVO, ¿POR QUÉ?

desiree

Muchas veces me pregunto: ¿por qué todo lo bueno se acaba? En realidad todo lo bueno siempre ha de tener un fin, para que lo convierta en algo especial para nosotros, porque si todo lo que nos gusta no acabara terminando, con el pasar del tiempo se convertiría en algo rutinario. Cuando algo se acaba, la realidad se presenta demasiado cruel y preferimos encerrarnos en nuestro sueño, para no darnos cuenta, aunque a veces nos queda un bonito recuerdo para tenerlo presente.

Pero, hemos de tener en cuenta que cuando se cierra una puerta, en seguida, se abre otra e incluso puede ser mejor experiencia que la anterior, aunque no nos guste pensar que el final es para siempre.

Pol Nóbrega

Perquè si a la vida mirem des de perspectives diferents veiem les coses totalment canviades?

cimg0269

cimg0270

Normalment tots mirem les coses des d’un punt de vista bastant optimista perquè és el que ens anima a seguir endavant, però les coses es poden veure de moltes maneres i des de punts de vista molt diferents. En el cas de la fotografia, quan mirem cap a dalt ens pot semblar que encara queda molt de camí per recórrer però que ho hem de fer si volem ser feliços. Això ens anima a continuar endavant. En canvi, si mirem cap abaix ens pot semblar més depriment.

Yousra Anzaui

El temps es el instrument principal amb que a la nostra vida i a la vegada és una font d’aprenentatge, però em pregunto :¿som conscients de la seva importància o quins valors té?
Cada segon es un segon que no es repeteix ,cada cosa que fem forma part del passat ,cada moment viscut es per fer un futur millor i ens oblidem de viure el present com ens mereixem.
El temps passa en silenci i a la vegada invisible per a nosaltres , moltes vegades creiem que tindrem prou temps d’aquí endavant i no fem més que treballar i no ens donem conte de que no nomes em de pensar de cara la futur sinó també de cara al present, no te cap sentit veure més enllà sinó aprofites aquell moment.
I com tots sabem el temps no avisa i per això és més preferible viure el present , cada moment i quant el temps digui prou …..sabrem que hem viscut la vida de manera molt satisfactòria.

Alba Rocabert Navarro

Fins a quin punt som nosaltres que decidim?

alba

La vida des de sempre ha sigut fàcil. Neixem, ens reproduim i morim. Així és el cicle de la vida, però tot es complica quan apereixen els conceptes de poder i control. Avui en dia, realment fem tot el que voldriem fer, actuem de la forma que volem, o de la forma que ens han implantat? La societat d’avui ens marca, ens limita i d’aqesta forma no ens donen opcions a plantajar-nos el que volem de veritat. Però alhora ens fa creure ser lliures, i nosaltres ens ho creiem, creiem escullir la música que ens agrada, la roba que portem, fins i tot creiem tenir els nostre ideals. Però no ens donem compte que som lliures dins dels limits imposats, dintre de totes les normes marcades. I si intentem sortir d’aquestes limitacions, ens trectaran de revels, d’extranys, de persones incorrectes, pel simple fet que no actuem de la forma que volen. Fins a quin punt tot el que creiem és veritat?
Amb aixó vull dir que tot està pensat, estructurat d’una forma determinada dins dels marges que ens dóna i ens ven la societat.
Crec que és hora de que començem a desmarcar-nos de totes les modes,creençes, opinions, pautes que ens intentan manipular, i començem a tenir un esperit més crític i personal.

Sergi Delgado

Si no existissin el dies plujosos, apreciaríem els dies que fa sol?

 

 

Si no existís la pluja, el mal temps, no apreciaríem els dies que fes sol. Perquè si sempre fes sol i estiguéssim be, no sabríem com es estar en un dia plujós i no tindríem en compte el que tenim.
Si una persona ho té tot mai aprecia el que té fins que ho perd, quan una persona es troba en una situació pitjor a la que estava, és quan s’adona i aprecia les coses quan les torna a tenir.
Si sempre vivim en un món que ho tinguéssim tot quan volem, mai apreciaríem realment quan és d’important allò que tenim.

Alex Cara Martínez

Realment no ens importa el que pensin de nosaltres?

p240504_225200011

Totes les persones tenim un caràcter i una forma de viure la vida, diferents, però segons el nostre entorn, ens comportem d’una forma o d’una altra, per no ser criticats, jutjats o agredits piscològicament. Tots en algun moment de les nostres vides ens hem posat màscares per aparentar el que no sóm, per tal d’adaptar-nos a diferents grups socials. Un exemple podria ser, quan estas parlant amb un company de classe que tothom diu que es un marginat, i passen per davant els “gamberros” de la classe. En aquest moment penses que si et veuen parlar amb ell, després et faran el mateix que a ell, marginar-lo, deixar-lo de banda.. i decideixes donar-li una empenta per aparentar ser dels seus i que no et facin res. En aquest exemple es pot veure clarament com el que ha donat la empenta s’ha posat una màscara per aparentar ser un “gamberro” quan realment no ho és. Molta gent diu que són com són, i que no els importa el que pensin d’ells, però… realment no els importa el que pensin els demés sobre ells?

Mohamed El massail

Crec que tothom té un talent a la vida i s’ha d’explotar al màxim, no te l’has de quedar per a tu. Tothom té una vocació en la seva vida , pot ser els estudis per exemple, o sino els esport també. Les persones tenen una capacitat de poder realitzar fets, que busquen a traves de somnis, es a dir, les persones tenen metes a lo millor en el món de l’esport, hi ha gent que volen ser professional i guanyar premis representant l’esport.

Peró també hi ha gent que la seva meta són els estudis i es poder tenir uns estudis i una vida arreglada. Hi ha gent que diu que la via fàcil per tenir la vida solucionada es jugar en un equip esportiu d’elit,…són opinions però jo no estic dacord si ets un esportista d’èlit és perquè has nascut per ser-ho, i si vols ser un professional d’altre àmbit és perquè tu has volgut.

Finalment, tot això té una finalitat , què és conseguir ser feliç fent lo que ens agrada.

Per ser feliç, hem de guanyar els nostres trofeus personals?
Per ser feliç, hem de guanyar els nostres trofeus personals?

Nèstor Muñoz

Si tant desitjem ser lliures,  per què discriminem a la gent per el seu color, discapacitats, religió, costums, sexe i altres..?

El èsser humà tendeix a buscar la perfecció, però aquesta no existeix, ja que cadacú te el seu propi concepte de la mateixa.

El que per a un és acceptable per altres és intolerable. Cadacú ha de ser honest amb sí mateix i tolerable amb els demés. Tothom és lliure de poder decidir el seu sexe, la seva religió, etc… I tolerable amb aquells que no podem elejir, com és la raça o les discapacitats. El verdader equilibri està en la tolerància.

Sere Eloisa Velásquez

¿Sabemos valorar la amistad?
71868_1667440810407_1368910153_31741346_8343104_n

Muchos filósofos han meditado sobre la amistad;La amistad siempre formara parte de la vida,una persona puede tener todo lo que necesita:dinero,salud,etc, pero la felicidad nunca llegara a ser completa sin un amigo.
La amistad es el significado de cosas maravillosas,hay amistades que pueden durar toda una vida otras toman diferentes caminos y se desvanecen en el tiempo donde solo quedan los recuerdos felices.Pero en la amistad no es todo lo que reluce,puede llegar a tener maldad.La amistad puede llegar a romper barreras pero también construirlas,vive en ella la hipocresia
,la envidia,etc. 

La vida nos ha dado cosas buenas pero nosotros mismos hemos construido las malas.

La amistad se valora mas allá de lo normal, hay amigos buenos y malos pero un verdadero amigo no esta contigo en las cosas buenas sino en las malas.

Yaiza Vázquez

¿Vives o simplemente existes?

 

Todo el mundo alguna vez se ha preguntado si realmente existimos. por eso planteo esta pregunta, vivimos o simplemente existimos, tal vez tu mente te hace ver cosas que quieres ver, tal vez ves a tu familia, o amigos porque quieres creer que realmente existen, pero y si nada es real, y si todo es producto de tu imaginación.

¿Puedes vivir sin existir? 

Mucha gente dice que puedes existir a través de los sueños, pero si existes en los sueños, vives en la realidad?

Por el contrario, hay gente que dice que si no existes no vives.

Como puedes saber quien tiene razón, existes porque vives o vives porque existes?

Moni Ayadi

Es necessari estar sol per sentirse enmers en la solitud?

Solitud? i què és la solitud? si busquem la paraula “solitud” al Gran Diccionari de la Llengua Catalana trobem: Solitud f. Estat del qui és sol del qui viu sol o gairebé sol .
No hi ha cabuda en el diccionari per a les persones que se senten profundament soles,tot hi estar envoltades d’una multitud de gent?
Qui no ha sentit mai aquell buit interior i una negror que s’expandeix al seu voltant en quan ha sonat el seu despertador i no ha tingut forces per aixecar-se del llit i continuar fent el que fa dia a dia?
Passem la vida envoltats de persones;persones a les que estimem,persones a les que odiem,companys de feina o d’escola,persones amb les que no ens hem dit més de dues paraules…
però en el fons durant tota la nostra vida estem sols.
Naixem sols i morim sols.

(NO HEM DEIXA PUJAR LA FOTOGRAFIA)

Francesc Martínez Sanchez

Necessitem els sentits per conèixer?

bonaaa

Descartes va esmentar en una de les seves tesis que els nostres coneixements sobre la realitat procedeixen no dels sentits, sinó de la raó. Ja que aquesta, és la base de la filosofia. Si parléssim de sentits i raó parlaríem del concepte ciència ideal, com les matemàtiques.

El coneixement és creat per la formulació de preguntes que ens qüestionen a diari,que ens inquieten i que òbviament podem resoldre.

Sentim a través de sentiments i som verdaderament els que sentim però quan savem fins a quin punt ser fidels als nostres sentits?

Per aquest mateix motiu em de fer cas de la nostra intel·ligència ja que interpretem i mai ens pot fer dubtar de la seva existència.

Francesc Martínez 1r a batxillerat.

Cristina Belda Marín

I tu, veus el got mig ple o mig buit?

dsc09845

Moltes vegades, associem la manera de veure les coses amb la manera de pensar de la gent. Hi ha milions de proves que es fan per determinar les possibles reaccions de les persones, el seu caràcter. Per exemple diuen poder saber la teva manera d’interpretar les coses a través de l’anàlisi d’un dibuix, o segons la teva manera d’escriure: si les lletres són més rodones o allargades…

Peró el resultat que obtenim, o com son interpretats, realment és verdader? Pot saber algú, que no em coneix de res, la meva manera de ser amb aquests resultats? Es a dir, si veig el got mig buit o mig ple, es pot determinar si sóc optimista o pessimista? Qui ho diu això? I si un dia el veig mig ple i un altre mig buit, aleshores com se’m qualifica? Hi ha un punt intermedi?

Realment crec que les persones poden controlar l’optimisme. Crec que és tot molt relatiu, que ningú es pessimista ni optimista, que tot depèn del moment i de la teva manera de prendre les coses. Tothom té moments en que creu ser el rei del món, i moments en que creus ser el pitjor que hi ha en ell. Opino que cal saber que no som ni el melic del món, ni el pitjor que es pot trobar.

Laura Torrents Iranzo

 

Perquè ens agrada tan corre riscos?

 

image017712

 

Perquè ens ajuda? perquè ens desfoguem? perquè simplement ens agrada? Però, sigui per una cosa o per una altra, seguim fen-ho.

Sabem que si pugem en un cuat, per fer una carrera, podria haver-hi possibilitats de tenir un accident que ens provoques la mort, sempre que fem un esport de risc o correm qualsevol altre tipus de risc sempre tindrem aquella petita por de no saber el que en podria arribar a passar. Tot hi sabent el risc en el que ens estem sotmetent,  no ens fa reflexionar prou per no repetir-ho ? Som tant inconscients  que fins hi tot  havent tingut un accident avanç tornaríem a pujar-hi.

O simplement es una motivació que tenim al no saber que ens passarà desprès?  podríem viure si sempre sabéssim el que ens passarà desprès del que fem?

Hi ha persones que es poden conformar en corre riscos, però no tan elevats , però correran també riscos encara que siguin mes lleus.

Daniela Morales Jaimes

Desitgem lo impossible?

prueba

Iniciant per el que anomenem desig: Es tot aixó al que voldriem aspirar o arribar a aconseguir-ho, resumin .
I la definició més adequada per impossible: Tot alló que ès difícil de fer-ho possible.
Realment la nostra vida és bassa, en aconseguir rectes que ens semblem impossibles o simplement anem darrere del que se’ns resiteix. Aixó que ens motiva, que ens mou,que ens obssesiona al llar de la nostre vida. Volem per simple instint posar-nos diferentes metes: Metes a les que arribarem, metes a les que depen de les oportunitats les aconseguiren, i unes altres que voldriem que no fosim impossibles, ens agradaria tenir tota mena de llibertat per poder fer les realitat.

D’avegades ens donem per vençuts i arribem a comportaments de conformisme, i passen per el nostre cap pensaments,com per exemple : de que no serem capaços de lluitar per aquest impossibles, peró el que mai deixarem de buscar, és aixó que ansíem ,que busquem, que desitgem i amb totes aquestes qualidades es torna en un impossible la nostre la felicitat. Mai trobarem una felicitat absoluta, que ens duri per sempre peró encara que sabem aixó, mai perdem aquesta esperança per trobar-la.

Nereida Martínez Morono

Què és l’inocència de l’amor?

No creieu que d’inocència de l’amor, és com la de un nen?
Sovint tots els nens estimen alguna cosa que no els aporta res, que simplement estimen per estimar, i saben que no rebran res a canvi, però tot i així estimen, i sempre estan al costat.
Aquet amor, és com la seva seguretat, ells se senten segurs al costat d’allò que estimen, tot hi que en el fons es pot dir que no és res, que realment no els protegeix, que tan sol és un sentiment d’un nen, un sentiment inocent.
Aquet sentiment és el sentiment de l’amor, per la diferència és que és un amor sense esperar res a canvi, que simplement se senten segurs i recolzats.

Aleix Pujol

Que és va crear abans la planta o la llavor?

imatge1

És una pregunta bastant complicada, ja que una planta s’obté d’una llavor, però la llavor quant creix crea una planta. La planta pot créixer amb la ajuda de energia solar, matèria orgànica i aigua, però la llavor sense una planta ja exsistent no es pot crear per si sola. Per aquest motiu em fa reflexionar sobre els essers vius que poden viure i reproduir-se sense l’ajuda de ningú i aquells que depenent de altres per sobreviure, hi han moltes especies que depenent de altres per sobreviure.
La meva conclusió en aquest cas es que la planta va aparèixer abans que la llavor a partir de materials orgànics,energia solar i aigua, ja que la llavor no pot exsistir sinó és que existeix una planta prèviament.

Desireé Subiranas Sanchez

DE LLAMAS AL POLVO, ¿POR QUÉ?

Muchas veces me pregunto: ¿por qué todo lo bueno se acaba? En realidad todo lo bueno siempre ha de tener un fin, para que lo convierta en algo especial para nosotros, porque si todo lo que nos gusta no acabara terminando, con el pasar del tiempo se convertiría en algo rutinario. Cuando algo se acaba, la realidad se presenta demasiado cruel y preferimos encerrarnos en nuestro sueño, para no darnos cuenta, aunque a veces nos queda un bonito recuerdo para tenerlo presente.

Pero, hemos de tener en cuenta que cuando se cierra una puerta, en seguida, se abre otra e incluso puede ser mejor experiencia que la anterior, aunque no nos guste pensar que el final es para siempre.

Marina Via

És la por un sentiment racional?

imatges-meves-016

La por és un intens sentiment desagradable, provocat per la percepció d’un perill, real o suposat, present o futur o inclús passat. Deriva del risc o l’amenaça

És necessària la por? Es inevitable? Ens la provoquem nosaltres o ho fan els altres?Tenen els infants més por que els adults o simplement són pors diferents?

La por ens fa actuar de qualsevol manera, oblidar-nos de tot i fer el que sigui per fugir d’allò que ens fa por, o bé ens fa quedar-nos paralitzats sense saber que fer davant d’una situació de por o de risc.

Si els humans no tinguéssim aquest sentit, no podríem viure de la mateixa manera, no aniríem amb compte, no tindríem aquest sentit del risc i ens podríem fer mal fàcilment,exposar-nos al perill, no ens podríem superar.

A vegades et dones compte de que alguna cosa que abans et feia por ara és una tonteria una cosa que no té massa sentit de témer-la, o que pots esquivar.

Podem observar que un nen petit potser té por als fantasmes, els animals, personatges ficticis, que som nosaltres, la societat, que els hi fem. En canvi els adults tenen por a coses més intangibles. Això vol dir que la por del nen és més real? Els nens tenen pors de coses sense sentit, perquè no tenen un coneixement real del món, no tenen la mateixa perspectiva que els adults. Els adults tenim pors a coses que potser són més difícils de superar, de coses difícils de descriure, com per exemple, por a l’amor, a deixar-se estimar, a afrontar certs problemes, clar que els adults també tenen la por que considero que té casi tota la població, por a algun animal o bitxo.

Héctor Vida

 

Hi ha vida després de la mort?

vida-despues-de-la-muerte2

 

Aquesta és una pregunta molt questionada en el dia a dia i sobretot se l’ha fan molts nens a la edat entre 6 i 8 anys més o menys.

Moltes creences,principalment religioses, es creu en una vida després de la mort. Hi ha diversos tipus d’adaptació de forma com la reencarnació que es tracta de recobrar vida en un altre èsser, també hi ha el mort vivent i el destí de l¡ànima mentres el cos vadesapareixent.

No s’ha trobat una resposta efectivament clara i que s’accepti per  tothom, però des del punt de vista de la ciència és bastant improvable que hi hagi vida després de la mort.

Aquesta pregunta, però, seguirà sent molt difícil de donar-li una resposta clara.

Gabriel Espelleta

Realment ets com ets?

amorysombra1

En un món sense modas ni marcas, sense més bellesa o menys, en un món igualitari i més humil, seríes com actualment ets? o seríes com realment ets? Actualment et mous per ser més o menys popular o per ser el millor, però si tots fòssim populars per igual o no populars per igual potser surtiria la teva part més humil, possiblement no pensaries tant en tu mateix o possiblement ni hi pensaries en tu, pensaries molt més en els altres o en ajudar i fer el millor per el pròxim. No existiria el jo, només un tu i a la vegada vosaltres o un ell o ella i respectivament un ells o elles perquè actualment ens movem per sensacions, pressions dels amics  o dels pares i vivim per sobreviure i arribar a ser el millor però en un món no existissin modes ni popularitat ja no tendiriem a buscar sensacions extra,  ja sigui  el tabac,  l’alcohol o els cannabis perquè volem ser populars i el centre d’atenció. Realment ets com pensem, o ets com ets?

Sílvia Espinach García

Carpe diem?

phot03702

Què significa realment “viure el moment”? Vol dir gastar el temps en coses “sense importància”? No, vol dir gaudir-les. Tot i que sembli que l’amistat, els records, la cultura, la bellesa, les aficions, les creences o els diners siguin bajanades, no ho són, ja que omplen el nostre dia a dia i fan que el visquem amb somnis i il·lusions sobre altres “minúcies” aparentment poc importants.

Si partim d’aquesta base, fer filosofia no té sentit. No té sentit ja que encaparrar-nos en com som i per què, en com funcionen les coses i en el veritable sentit de la vida, no ens deixa gaudir de l’instant. Però, sense totes aquestes preguntes i inquietuds que ens hem anat formulant al llarg de la història, viuríem com vivim ara?

Llavors es tracta de buscar l’equilibri. L’equilibri entre allò que ens omple i allò que és realment important. De totes maneres, si algú ens contestes tots aquests dubtes, què seria de nosaltres? Seríem feliços? O no canviaríem res ja que la felicitat la trobem quan dediquem el nostre temps en allò aparentment menys important?

Moltes vegades ens queixem perquè aquest dia a dia ens porta a situacions d’estrès o patiment. Ens porta a mil errors que amb el temps es transformen en res. Aquestes situacions no ens deixen gaudir, per tant, no ens deixen viure el moment. On és l’autèntic error?

Agostina Trucco Perlo

¿Realmente eres quién crees ser?


filo4


Normalmente creemos conocernos, en muchos sentidos. Por ejemplo en la personalidad, cuando a alguien le ocurre algo, solemos decir -yo habría…pero es realmente eso lo que harías? Creo que nadie puede llegar a conocerse realmente, que uno mismo se suele sorprender continuamente con sus propias acciones, decisiones… Nos identificamos con nuestras historias, y creemos poder juzgarnos y criticarnos por ellas.

Lo que si tenemos es una identidad la cual depende de quién y cómo nos han educado, y que puede ir variando con las experiencias vividas.

Stefanny Restrepo

¿ tots un destí o tenim que fer-ho ?

mini_500_4209_12060733795165891

El significat de la meva foto es que tots tenim una vida y un final. Sóm com vies del tren ,tenim que anar fent el nostre destí amb les nostres decisions y accions sabem que totes tenen conseqüències,avegades podem cambiar y d’altres no,per això tenim que pensar avans de pendrel-les perquè tot  influeix a la nostre vida.I per això tots tenim un destí i tenim que fer-ho bé per tenir la nostre manera de viure per tenir la felicitat que en aquest món está molt mal distribuïda.

Joan Manuel Cuadrado


La belleza existe o esta en los ojos de quien se mire?


foto-esclavas-de-la-belleza

La gente siempre esta muy pendiente de la belleza. Mas a esta edad la gente muchas veces te valora mas por tu belleza que por otra cosa. Yo creo que la gente tiene un concepto distinto a la belleza de lo que realmente es. Y se le da una importancia que no tendria que ser asi. Realmente la belleza existe o depende de la persona que te vea o con los ojos que te vea canvia respecto a lo que piensan los demas?

Joaquín Predacino

Com podem saber si Déu existeix?

cielo

Tant a l’antiguitat com avui dia la gent creu en un Déu, per tenir una resposta sobre l’existència del món, i crec que també creuen perquè volen tenir un altra vida després de la mort.

Les persones creuen en Déu, en aquest ésser diví, creuen que ell és el pare de tots nosaltres, i que és “tot poderós”. Aquest pare de certa manera ens cuida, sempre ens mira, ens recompensa i ens castiga. És aquí on em pregunto que hauran fet els nens pobres que moren de gana i de malalties per ser castigats d’aquesta manera?

Hi ha persones creients que tenen una bona vida, i també n’hi ha d’altres que són pobres, quina serà la valoració de Déu a l’hora d’ajudar a la gent?

Judit Rubio Cerdà

Perquè a mesura que ens fem grans perdem la capacitat de sorprendrens?

 

filosofia

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Diuen que la filosofia sempre comença amb la sorpresa. Tothom té la capacitat de sorprendres però no tothom en té la mateixa capacitat. També diuen que amb l’edat la capacitat de sorprendres va disminuin, però, n’estem segurs? O pot ser que la capacitat no disminueixi sinó que el que disminueixi siguin les ganes de sorprendres o les de demostrar a la gent que ens envolta l’emoció de la sorpresa? A mesura que ens fem adults tendim a no demostrar les nostres emocions i sentiments amb tanta facilitat, això pot fer que creiem emocions que no són certes o no creiem les que són certes de veritat. Quan som adults fingim la sorpresa o creiem que la fingim? La sorpresa és tant visible com creiem, o en realitat és un món ocult per nosaltres?

Laura Muñoz

Els diners donen la felicitat?

 

3kcarvw9oxcai27jzzcakt71bocambknjdcaqt02hccabp42bscaqeypp8cahdaq2pca73abj9cabd7rascaza6oljca7iakw3candg4bwca4fmpebcashv8o7ca6z0aqwca1g10lncattzzrjcagu4p813

 

Els diners no donen la felicitat perquè qui no té salut, no té família, no te amics, no té amb qui compartir la seva vida no podrà ser mai feliç. Avui dia tot es basa en lo superficial, i per tenir lo superficial necessitem consumir i mai ens quedem satisfets perquè cada vegada volem més i més i arribem a un punt que la gent està com nerviosa, alterada i no aprecien les coses petites de la vida que són les que realment importen i et fan feliç. Ens trobem en un món on cada cop s’estan perdent més els valors.

Per això diuen “ No és más feliz el que más tiene, sino el que menos necesita”, aquesta frase te tota la raó perquè encara que tinguis el millor cotxe, la millor casa, la millor roba entre d’altres, no seràs més feliç que el que menys necessita. Perquè per exemple, en els països del tercer món, tenint només per dinar i un sostre per poder viure, no necessiten res més, en canvi nosaltres com això ja ho tenim gairebé tots i vivim en un país de consum, d’enveja, de competència, en una societat capitalista sempre volem més.

Adrián Sánchez Rodríguez

L’esperança es l’últim que es perd?

w300px_2308-matin-chile-miners-rescue

Com hem vist en aquest últims dos mesos un grup de miners van sobreviure atrapats a una mina a Xile gràcies a l’esforç, les ganes de viure i sobretot per que no van perdre mai l’esperança de ser rescatats. Aquest exemple ens fa veure que si tenim esperança podem arribar a fer coses que nosaltres mateixos no ens arribem a imaginar que som capaços de dur a terme. Com és el cas d’aquests miners, dels seus familiars o simplement de gent que moltes vegades ha quedat atrapada sota les runes de diferents terratrèmols, són alguns dels exemples més escoltats.

A vegades, veure una espurna de llum al final del túnel ens fa seguir endavant i fer veure les coses més accessibles. Així podem seguir el camí que hem començat, sense deixar-nos endur per la tristesa, desesperació, agonía… En moltes ocasions les persones vivim situacions en que l’única cosa que ens fa seguir endavant es l’esperança ja que com molts diuen: L’esperança es l’última cosa que es perd?

Cristina Álvarez Barraca

Existeix algun color que no coneguem?

los-colores-en-el-jardin

I si existís, com podríem saber-ho?

Quan ens passa pel cap alguna imatge, gairebé sempre és en color, i tots els colors són coneguts, o no? Com podríem identificar un nou color? Ens sería realment complicat identificar-lo,  perquè ja tenim assumits tots els colors que ens han mostrat sempre. Però podría haver-hi a algun lloc desconegut, o a algun lloc proper algun color desconegut, que ja que no sabriem les seves característiques no ens donariem compte de la seva existència, però això no vol dir que no existeixin. És difil imaginar-se com podría ser, ja que tots els colors que ens venen al cap són els que ja coneixem.

Avui en dia ens sembla gairebé impossible que hi hagi més colors dels coneguts, però realment encara no tot està descobert, encara hi ha molts dubtes sobre moltes coses, així que també en podria haver-hi sobre aquest tema, el dels colors desconeguts.

Fatima El Azouan

L’amor es un sol?

Hi ha moltes coses que nosaltres els essers vius podem fer per demostra,per mostrar,per reafirmar,per confirmar o legitimar que ens estimem,però hi ha una sola cosa que podem fer amb el nostre amor, i es estimar ,d’ocupar-nos de les persones que realment estimem ,i de que els nostres afectes dels nostres sentiments son tal i com els sentim .I com nosaltres els sentim serà la manera que estimem.

Nosaltres podem rebre o negar,podem donar-nos conta del que significa o podem ignorar-lo sense explicacions directament

 

Cada un de nosaltres tenim una sola manera d’estimar i es  la pròpia.

 

Eric Andreu Carvajal

Es pot justificar una guerra?

41705_100000511760517_320821_n1

La guerra, sigui per el motiu que sigui que ha estat duta a terme, les persones que la fan saben que, en menor o major conseqüència, hi haurà molta que, segurament, alienes a elles i al conflicte, patiran les conseqüències de aquesta guerra.

Les persones que fan la guerra (no em refereixo les que la fan en primera persona com els soldats, sinó a els alts mandataris i els polítics que la “organitzen”) la veuen des de el punt de vista dels interessos i segurament no pensen en les conseqüències que els hi pot portar en el seu poble. En la història hi han agut casos en que fins i tot s’ha fet la guerra sense tindre en cap consideració el poble. Per aquests alts mandataris si que estarà justificada la guerra amb frases com: han envaït el nostre territori, volem més terres, ens han deshonorat… que per ells són totalment valides.

En canvi, si et poses a la pell de una persona que no té res a veure amb els conflictes que tenen aquests alts càrrecs, et veus en mig de un conflicte que t’està afectant, en menor o major grau i no pots i ni vols justificar el per què t’està perjudicant una guerra amb uns orígens desconeguts que no et tindrien que afectar en res, però en canvi, ets segurament el qui més pateixes les conseqüències.

En conclusió, la guerra és perfectament justificada per uns però totalment innecessària per altres, cosa que fa que es provoquin malentesos interns (com va passar en la Ia Guerra Mundial, on es va formar una revolució interna a causa del descontentament del poble rus davant de la guerra). Mai es trobarà una acord total a causa de que alts representants mai viuran la guerra i les seves conseqüències de primera mà. Si ho fessin, s’han adonarien de la brutalitat del que causen les seves decisions empreses, totalment justificades, segons ells.

Ricard Casanovas Ruano

¿ Un medio de comunicación o un medio de manipulación ?

cimg0368

Por una parte, la televisión nos informa y nos da a conocer ideas i informaciones de actualidad que nos culturizan. Por otra parte, la televisión es un medio perfecto para dominar a la sociedad y alinearla, el ser humano deja de serlo y se convierte en un esclavo más que forma parte de una masa fácilmente dominable, nos une a todos en un único pensamiento, de esta manera nos hacen pensar lo que quieren .Es un medio con el cual nos acercan a una sociedad de consumista, un ejemplo claro son los anuncios ya que suelen crear falsas necesidades con la repetición del mensaje. También se ha de tener en cuenta la cantidad de “tele basura” que se suele apreciar, y que suelen afectar hasta en lo más íntimo a las personas, como la forma de hablar o tratar.

Maria Salvador Bruguera

Què hi ha després del sol?

 

dibujo

   Podríem pensar que després del sol no hi queda res, només la foscor de la nit… Però no és ben bé així, quan arriba la nit és quan apareix tota la màgia. Quan el sol s’amaga i la foscor apareix, apareixen els sentiments més profunds i amagats d’uns amants que es retroben… També podem trobar una calma que en el dia no si pot trobar, una barreja de somnis de tots els caps  adormits que estan imaginant coses boniques i agradables, i coses no tan agradables… S’hi troben estrelles que brillen en l’infinit, i fins i tot l’univers, tan gros que només de dia podem arribar a tenir consciència de lo petits que som els humans i de lo gran que es l’univers en si, i deixar de creure que els humans som el centre del món, perquè no és així, és l’univers les estrelles i les galàxies que són el centre del món, nosaltres al seu costat som minúsculs…

Rubén Florencio Alcántara

Si tots som animals, perquè únicament el èssers humans tenim la capacitat de raonar?

 

181020101088

 

Molt poca gent avui dia  s’haura posat a pensar el perque de que som l’única espècie que pot  raonar.Els animals no raonen , ni un gat , ni un gos, ni un ocell ,cap espècie. És la gran diferència que ens fa ser diferents de la resta .Els animals viuen apartir de seu instinct, cosa que es incomparable amb la raó de l’èsser humà. Som únics i especials.
Perquè nosaltres? I perquè no els gats per exemple?
Aquesta resposta pot variar apartir del punt de vista que tinguem , ja sigui cultural o religiós.En definitiva ,mai podrem saber una resposta clara que no ens faci dubtar.Hi hauràn totes les diferents teories possibles, però, quina és la vertadera?

Raquel Albaladejo

Fins a quin punt som capaces les persones de suportar el dolor, tan físic com psicològic, per el que volem o estimem?

filo2

Jo crec que les persones no tenim cap límit més que la mort. La frase “todo lo que no te mata, te hace más fuerte” hem sembla precisament una explicació a la meva pregunta en quan al dolor físic que podem suportar.

Qualsevol esportista, per exemple, és capaç d’entrenar i competir amb qualsevol lesió per tal d’aconseguir el que desitja i a més, el fet d’haver-ho aconseguit en aquestes condicions el fa sentir més satisfet. Per això mateix, per a l’esser humà, no tenir una extremitat o haver d’anar assegut en una cadira de rodes no suposa el final de tot.

Les persones podem aguantar qualsevol dolor físic pel que realment volem, som capaces de sacrificar-nos, de portar-nos al límit per tal d’aconseguir els nostres objectius i això jo crec que és una qualitat única, però fins a quin punt està bé?

No vol dir que suportar tant dolor físic sigui dolent però realment és bo? Al contrari, pot ser perjudicial per la salut però no li donem importància perquè només pensem en aconseguir el que volem.

En quan al dolor psicològic, les persones encara el suporten més perquè no sentim mal físic. Som capaces d’aguantar els crits, els insults, les baralles contínues, la completa soledat… Si realment allò pel que patim ens importa som capaces de suportar-ho tot, però per què? No hauria de ser així.

Crec que el primer que les persones hem d’aprendre és que no hem d’aguantar dolor de cap tipus per culpa de ningú, perquè algú que et vol el bé no et farà arribar al límit del patiment. Però realment existeix un límit per al patiment? I si és així, el límit és arribar a tornar-se boig, a no poder controlar la nostre ment?

D’altra banda, està bé que suportem el mal si és el que volem? O realment no volem però creiem que és el que hem de fer?

La meva conclusió, deixant enrere la moral de si està bé o malament suportar-ho, és que les persones no tenim límits si estimem i ens importa allò per el que patim.

Arnau Castelltort Volart

Podem viure sense intentar aconseguir la bellesa ideal?

 

 

pa1704741

 

 

La resposta és evident: no, perquè a la nostra vida depenem d’aquesta bellesa,  per  el nostre orgull i satisfacció,  que creiem que ens donarà aquest ideal si l’aconseguíssim, però, la realitat és diferent, en el procés d’embelliment, ja sigui mitjançant : sabons, pinta ungles, reafirmants, cremes facials, màquines de gimnàs, o altres productes que afavoreixin la nostra bellesa.

Ens adonarem que la perfecció total no existeix, que ens la inculquen,  les empreses elaboradores dels productes esmentats anteriorment, on els anuncis proposen, prototips de cosos impossibles d’obtenir.

Per això, en aquests intent d’aconseguir aquest ideal de bellesa ens deprimim i ens enfonsem, perquè veiem que no canvien gaire les coses, i per aquests motiu encara comprem més productes per la esperança de trobar-ne un que funcioni.

Els qui es creguin que si que podrien viure sense intentar aconseguir la bellesa ideal s’equivoquen.

Un exemple que tenim  s’ha utilitzat des de la Prehistòria, són les arracades,  collarets i els ungüents; fonamentals per atraure les altres persones, i per un intent de destacar sobre els altres.

Ara a la actualitat no es pot dependre d’aquests element, les mínimes coses que fas per arreglar-te (pentinar-se, posar-se colònies, pintar-se els llavis,…), això afavoreix la bellesa, per això és inútil pensar que no podem viure sense bellesa, la necessitem.

Hi ha molts tipus de bellesa cada cultura li atribueix el seu significat. Aquest significat  pot variar molt d’un a l’altre però sempre hi haurà aquest intent per arribar al ideal de bellesa, establert a cada cultura.

Oriol Ramis

El mal és un tret humà?

Nosaltres donem per suposat que la maldat existeix, ja sigui en certs caràcters o comportaments, coses que no ens semblen ètiques, potser injustes, fins i tot despreciables.

La veritat, el mal no existeix, només ha estat una invenció de l’home per justificar esdeveniments. Mai veurem a un animal com a malvat per a devorar a un altre, ni per barallar-se o per caçar-ne un altre simplement per plaer. En el cas dels animals ho anomenem selecció natural, per qué amb els homes és simplement maldat? Per qué nosaltres també som homes, i per això creiem que tenim el poder de decidir sobre els altres homes i les seves ideologies.

El mal no existeix, de la mateixa forma el bé tampoc, només existeix el poder i la llibertat i com decideix utilitzar-lo cada persona.

Oriol López

Som tant diferents?

dsc04419

 

A la foto veiem un africà, un sud-americà i un europeu. Els tres som amics i en cap moment el color de la nostra pell ens ha portat a tenir diferències o conflictes entre nosaltres. Si nosaltres podem establir una relació sense conflictes perquè el fet de ser d’una raça o d’una altra segueix portant conflictes? Pot ser què les noves generacions siguem més capaces d’establir relacions sense tenir en compte la raça? No ho crec veient el que passa actualment a Alemanya, on no accepten la multiculturalitat. Potser si deixem passar el temps… però segueixo sense entendre el racisme perquè en conec de totes les edats i colors. Per què no som capaços de veure més enllà ? Potser és fruit de la ignorància, ignorància de la qual s’aprofiten els més poderosos per fer-nos pensar així. No sé d’on apareix el racisme, però està clar que s’ha de fer desaparèixer perquè és una forma il·lògica de pensar.

Sasha Kokina

En buscar respostes trobem claredat?

sdsdsdsdd1

La filosofia és el desig de conèixer més, d’explicar qüestions que la ciència no és capaç de fer. És l’inquietud, l’eterna recerca del pensament insatisfet.
Al intentar respondre preguntes, dubtes que tenim sobre la vida, ens qüestionem preguntes a les quals volem respondre.
Però si no ens ho preguntéssim ho veuríem tot clar? O al preguntar-nos les coses, s’aclaren?
Al buscar respostes no veiem les coses més clares, sinó a l’inrevés, és tornen més borroses, més fosques.
Al preguntar-nos un – però perquè?, – però com es això?
Ens perdem entre la quantitat de respostes que es poden donar.
Unes més llògiques que d’altres, però cap resposta es al 100% correcta, cap resposta la podem assegurar al 100%, i al no tenir seguretat completa, la resposta és torna més borrosa, fosca, tot es converteix en un – potser!, – sí, té la seva llògica.
Com va dir Foix ” Només creiem entendre perfectament”.

Paula Merchán Rey

Somiem desperts?

68744_1673665880279_1196371184_31783256_4136241_n1

Potser, és una qüestió que ens inquieta, que ens treu la son fent-nos reflexionar sobre l’existència del que ens entorna, de totes les coses per les que seguim tenint ganes de viure, sense saber exactament amb quina finalitat ho fem.

Dubtem de que tot el que ens envolta sigui fruit de la nostre ment, dubtem de que tot sigui un somni. O potser, ens fa tenir una certa seguretat, ja que si estem somiant tot depèn de la nostre imaginació i d’un mateix.

Però, perquè ens ho qüestionem? Això és inevitable que ens ho preguntem, som incapaços de viure la vida sense aquest dubte, inclús encara que tot fos un somni tampoc ens limitaríem a somiar.

Som humans i necessitem respostes a masses preguntes. Qui som? Per quin motiu o objectiu estem vivint si després d’esforçar-nos per tenir una bona vida i ser feliços morim? Ens està predestinat? Són moltes qüestions que no es poden justificar amb cap resposta, i aquest és justament el motiu per el qual dubtem de l’existència de tot.

Per això, com a la fotografia, és igual tenir els ulls oberts o tancats, estar somiant o despert, la pregunta segueix estant a la nostre ment.

I tu, somies despert o vius en un somni?