L’etimologia de la paraula ciència ja ve del llatí scire, que vol dir saber. Per tant, la paraula ciència vindria a dir coneixement.

El llatí va ser llengua internacional, i va sobreviure en els escriptors científics fins entrat el segle XVII. Per exemple, el famós Newton, va escriure alguns textos en llatí. El grec també hi té un paper molt important: l’origen de les matemàtiques es troba a Grècia.

Els primers brots de física i química estan registrats en termes grecs i llatins, i durant molt segles els científics i matemàtics van servir aquest vocabulari inicial. Per tant, les persones amb coneixement, que van ser els primers en endintrar-se en el camp de la ciència, eren llatins i grecs.

El substantiu latus, lateris és de la tercera declinació, i s’ha conservat el tema inavariable later-. D’aquí en surt el mot lateral, utilitzat dins de la geometria, i el sufix -làter per compondre paraules. Trobem en la paraula castellana lado més semblances que no pas amb la catalana costat.

El latus rectum és una paràbola que s’utilitza, dins de les matemàtiques, en totes les seccions còniques, i es tracta d’una corda paral·lela a la directriu que passa per un focus.

[Latus rectum. Fotografía: www.disfrutalasmatematicas.com]

Les xifres romanes són de notació additiva, ja que cada xifra té un valor fixe. Encara ara les fem servir, per exemple quan parlem de segles dins la història, i alguns rellotges mantenen la numeració dels romans. (El famós Big Ben de Londres, per exemple)

[Big Ben, Londres. Fotografía: www.travel.roro44.com]

La xifra I és el nostre número 1. L’ètim provinent del cardinal, uni-, vol dir “un de sol”, i l’ètim provinent de l’ordinal prim(i)-, “el primer”. En el cas de la xifra II. que és el número 2, l’ètim provinent del cardinal, duo-, vol dir dos o parella, i l’ètim provinent de l’ordinal secund-, “el segon”.