Category Archives: Cultura Clàssica 3r

Un poema per a Aracne

Avui les Muses m’han inspirat per a tots vosaltres que compartíeu aquest bloc, una magnífica teranyina clàssica, i que entusiasmeu a grans i a joves en l’amor envers el saber, creant coneixement a la xarxa, aquest poema que espero que sigui del vostre grat.

ARACNE

Una teranyina d’argent
ha teixit l’aranya
està filant raigs de lluna
i espurnes de brillants estels.
Volta la roda del sol
i fila fila l’aranya,
ara ho fa amb fils vermells
agafats a trenc d’alba.
Enxarxa amb amples filats
la boira del temps que s’escapa
i fila segles i segles
que guarda en un cabdell.

Aracne, fila que fila.
estira el fil del saber.

                                                                                                                                         Pepita Castellví

Psique i Cupido al Parc del Laberint

eros_cupido

Antonio Cànova

Eros és el déu de l’amor en la mitologia grega; on era el déu responsable de la luxúria, l’amor i el desig, i era també venerat com un déu de la fertilitat. El seu equivalent en la mitologia romana era Cupido, també conegut com Amor. Eros és el fill d’Ares i Afrodita.

El romà Apuleu (segle II) ens explica a la part central de les seves Metamorfosis  o Ase d’or  (Asinus aureus) el primer conte de la literatura occidental, la història de Psique i Cupido que comença així i que us recomano que llegiu:

“Una vegada, en una ciutat, hi havia un rei i una reina que tingueren tres filles…”

Psique era la menor i més bella de tres germanes, filles d’un rei d’Anatòlia. Afrodita estava gelosa de la bellesa de la mortal, doncs els homes estaven abandonant els seus altars per a adorar en lloc seu una simple dona, i així va ordenar al seu fill Eros que la fes enamorar-se de l’home més lleig del món, llançant-li una fletxa d’or oxidat. Però el mateix Cupido es va enamorar de Psique, va llançar la fletxa al mar, la va raptar i la hi va portar volant fins al seu palau.

Per a evitar la ira de la seva mare, una vegada va tenir Psique en el seu palau, Cupido es presentava sempre de nit, en la foscor, i va prohibir a Psique qualsevol indagació sobre la seva identitat. Cada nit, en la foscor, s’estimaven. Una nit, Psique va explicar al seu estimat que trobava a faltar les seves germanes i volia veure-les. Cupido va acceptar, però també li va advertir que les seves germanes voldrien acabar amb la seva sort. Al matí següent, Psique va estar amb les seves germanes, que li van preguntar, envejoses, qui era el seu meravellós marit. Psique, incapaç d’explicar com era el seu marit, ja que no l’ havia vist mai, titubejà i els va explicar que era un jove que sempre estava de cacera, però va acabar confessant la veritat: que realment no sabia qui era.

Així, les germanes de Psique la van convèncer perquè a la meitat de la nit encengués un llum i observés el seu estimat, assegurant-li que només un monstre voldria ocultar la seva veritable aparença. Psique els va fer cas i va encendre un llum per a veure el seu marit. Una gota d’oli bullint va caure sobre la cara de Cupido dormit, que es va despertar i va abandonar, decebut, la seva amant.

Quan Psique es va adonar del que havia fet, va pregar a Afrodita que li retornés l’amor de Cupido; però la deessa, rancorosa, li va ordenar realitzar quatre tasques, gairebé impossibles per a un mortal, abans de recuperar el seu amant diví. Com quart treball, Afrodita va exigir a Psique que anés a buscar un cofre d’Hades. Quan va aconseguir arribar allí, Persèfone, deessa de la ultratomba, li va dir que el que hi havia en el cofre era només per a Afrodita. Psique, temptada pel poder que podria donar-li el que hi havia en aquell cofre, va oblidar que la curiositat ja havia arruïnat una vegada la seva vida, i el  va obrir, però en comptes de trobar poder, va trobar un somni etern. Psique va caure en l’herba, adormida per a tota l’eternitat. Cupido, finalment s’ apiadà de la seva estimada i la va rescatar. Temps després, Afrodita i Psique van fer les paus, i van romandre juntament amb Cupido a l’Olimp.

 

Nuria al Parc del Laberint

Núria al Parc del Laberint explicant el mite, representat a la cúspide del pavelló neoclàssic

Núria Yela

1r batx. llatí i grec

IES Cristòfol Ferrer

Les gammes de l’esvàstica

Abans de començar, m’agradaria deixar clar que això no és cap apologia del nazisme, el meu objectiu es demostrar que la creu esvàstica va ser boicotejada.

La creu esvàstica és un símbol màgic que s’ha difós per tot l’àmbit eurasiàtic, el nord d’Àfrica i tota Amèrica. El nom sànscrit: swastica, vol dir “gran fortuna”. A la Grècia clàssica i altres civilitzacions més antigues, l’esvàstica era considerada un símbol sagrat. Aquí us he posat unes fotografies perquè vegeu que era molt ben acollida per la societat grega:

Ceràmica micènica

Ceràmica minoica (Creta)

Casc grec del segle IV aC

Casc grec del segle IV aC

La circumstància de que no s’haguessin trobat esvàstiques en les regions tradicionalment semites (Àsia occidental) va fer que gent de prestigi antisemita afirmés que aquest símbol havia estat rebutjat pels jueus. A través de grups espirituals marcats per reivindicacions polítiques antisemites (“EL ORDEN DE LOS GERMANOS”, “LA SOCIEDAD”) es va introduir l’esvàstica com a símbol del nazisme. Hitler es va familiaritzar amb l’esvàstica durant la seva infància, entre 1896 i 1899, quan va ser alumne de d’escola religiosa de Lambach (ubicada en un antic monestir benedictí) i durant la seva estada a Viena, on a partir de 1909 era fàcil trobar-la en la portada de la revista ariosofista (que defensa la raça ària). Llavors, ja tenia un significat antisemita i va ser així quan es va començar a difondre abans de la seva adopció per part del partit nazi. Aquest últim, formalitzat per Axton Drexler i Adolf Hitler, se’n va aprofitar del prestigi que s’havia establert en la societat sobre aquest símbol, per acollir-lo.
A partir d’aquí, el seu significat real es va perdre en el temps i va passar a simbolitzar una ideologia que va protagonitzar una etapa molt denigrant de la nostra història.

Si voleu riure una mica i trobar referents clàssics no us perdeu la paròdia de Charles Chaplin a El gran dictador de l’esvàstica:

Per cert, per què l’esvàstica es diu també creu gammada? Què és un gammadió i per què?

 

Laura Galán

1 r batxillerat grec i llatí

Centenari d’una meravellosa troballa!

Foto Aida Caba

Foto Aida Caba

Diumenge 25 d’octubre de 2009 Esculapi, o potser Asclepi o perquè no Serapis, va celebrar el centenari de la seva troballa a Empúries. Emili Gandia va trobar la part inferior de l’estàtua abocada dins el temple del déu el 1909. L’any passat aquesta escultura va tornar a casa i amb braços. Què més en sabem?

Ja l’he trobat!

La Teresa demanava de buscar aquest anunci en l’apunt de l’Annia García Publicitat: una versió un xic esperpèntica del mite ja que l’Annia deia que no l’havia localitzat; he fet la recerca al Youtube i l’he trobat! Quin referent clàssic té i per què? És grec o és romà?

Constanza Ledesma
1r de batx. llatí i grec

Ciència grega amb humor actual!

Cada nit a Cuatro, de 21.30hs fins a les 22.15, emeten El homiguero on hi ha una secció particular molt graciosa, no solament per la fonètica poc entenible del científic boig ‘Flipy’ i per les seves explicacions d’allò més enrevesades, sinó perquè fan uns experiments molt divertits.
Ahir a la nit (dijos 15 d’octubre) van tenir de convidada Nelly Furtado i, com és cantant, volien comprovar la seva capacitat pulmonar. Aquí és on trobem l’embolic que va fer-se el pobre Flipy.

Després de visionar el vídeo sabríeu dir-me qui eran Pitàgoras i Arquimedes? Podríeu contestar després quin és el teorema de Pitàgoras? I el principi d’Arquímedes? Quina relació hi trobeu amb l’experiment que van fer al programa? Està ben plantejat? Què n’opineu de difondre la ciència d’aquesta manera?

Sort amb les preguntes!

Coty Ledesma.
Alumna de 1º Batxillerat – Grec.

Referents grecs com a reclam!

XAIRETE!

L’altre dia, mentre estava mirant la televisó, fullejava una revista de viatges i em vaig trobar amb aquest anunci i em va semblar molt interessant. Què n’opineu? Podríeu esmentar algunes referències clàssiques? Què vol dir “Tarifa diaria Europa, tu mejor compañero para comunicarte cuando viajas”? Argumenteu-lo. No us fa gràcia “piedra Pericletes”?…

Irena Jagustin

1r de batxillerat de grec

Ai las Hipàtia!

Aforismes de blocmat. J. Guirado, Infinitum: citas matemáticas.

Aforismes matemàtics de blocmat

 

Per culpa de la Margalida, les seves conserves i les lectures dels seus blocs, ha nascut en mi una passió abans desconeguda per Grècia. Ara que està a punt d’estrenar-se Àgora d’Amenábar i que teniu una pila d’apunts i referències a Hipàtia al bloc, i no para de sortir als mitjans de comunicació, he fet per a tots vosaltres aquests versos, ja que la Marga sempre diu que no sap què ha de fer perquè els seus alumnes, és a dir vosaltres, us agradi la poesia i treneu versos. Perdeu la vergonya i tot és començar! Ara bé, potser després no us podreu aturar! Per què no versifiqueu el que penseu de l’aforisme d’Hipàtia, extret de J. Guirado, Infinitum: citas matemáticas?

HIPÀTIA

Ai las Hipàtia!

Devia ser una tarda fosca, callada.

No vas sentir el pas callat de les ombres?

La remor de la lluita aferrissada

Entre la llei del dogma i la ciència?

Ai las Hipàtia!

Dona de bellesa, astrònoma, matemàtica.

El món de la raó s’acaba i en el nou món,

El que tu representes ni hi té cabuda

Ai las Hipàtia!

El temps corre pels carrers de la ciutat.

La nit arriba, roja, implacable.

El riu espès i compacte de la sang

Arrossega el món clàssic, que mort amb tu

Les veus ronques del fonamentalisme

I la barbàrie, t’esclafen, t’esquincen,

T’han mort, t’han mort.

Ai las Hipàtia!

Pepita Castellví

Lletraferits de Badalona… fins al moment!

El curs passat també va ser prolífic pel que fa a les produccions literàries. L’alumnat de Llatí de quart va jugar a fer d’Ovidi i intentar imitar l’estil d’aquest gran poeta romà a partir de la lectura de Narracions de mites clàssics. Aquí en teniu tres de ben diferents. Esperem que us agradin i ens agradaria que hi busquéssiu les similituds amb les narracions d’Ovidi.

Gelosia (de Sara Cañizares)

gelosia-1
Il·lustració de Sara Cañizares
Gelosia era una nimfa que vivia als boscos de Terme, una ciutat grega, amb les seves germanes, filles d’Equidor. Gelosia era la més maca de totes elles. Molts homes la desitjaven i la consideraven una dea. A ella això li agradava, però no n’estimava cap. El que més agradava a la bella nimfa era encisar-los amb la seva bellesa i els seus dots per la dansa, però tot i que molts homes intentaven tocar-la, mai ho aconseguien. Ella desapareixia com per art de màgia, sense dir res.

Malgrat que no estimava cap home, els volia a tots per ella.
Un dia, Cupido la va castigar per ser tan vanitosa i va fer que Gelosia s’enamorés d’un noi que vivia a Terme i es deia Laertes. Aquest noi, però, estava promès amb una noia molt maca de cabells daurats anomenada Kathleen.

Gelosia, plena de ràbia, s’estirava els cabells cada cop que els veia junts; quan es besaven, quan s’abraçaven… Llavors va decidir matar Kathleen.
Venus, en adonar-se de la intenció de la nimfa, no li va permetre destrossar la feliç parella i va convertir Gelosia en un espectre.
La nimfa deixà de sentir els peus tocant el terra, els braços es tornaven transparents fins a desaparèixer i el seu bell rostre s’esvaïa com fum emportat pel vent.

Gelosia encara vaga pel món i, per satisfer-se, fa que les noies i els nois se sentin gelosos cada vegada que veuen el seu amor a prop d’una altra persona de manera afectuosa.

Els pilots de la Península Ibèrica

(de Carla Asensio)

Pel centre de la Península Ibèrica hi ha un poble plagat de mosquits. Sigui estiu o hivern, aquests insectes ataquen la seva població.
Un dia, la nena més petita del poble va preguntar al més vell per què no els deixaven tranquils. L’home, pausadament, li va contestar:
– Això, petitona, no passava fa cent anys. El meu avi em va explicar que abans d’existir aquest poble, aquestes terres eren una base militar construïda per practicar amb els avions de combat. En total eren sis pilots, que volien ser els primers d’anar a una cova situada a l’Afganistan en què sabien que hi havia un tresor amagat i transportar-lo en avió.
Tot i això, però, els homes no sabien pilotar gaire bé. Un d’ells, d’amagat va agafar el mapa on estava situada la cova i va anar-hi. La seva sorpresa va ser tan gran quan va veure que el tresor era un anell, que creia que era una broma. Ja de tornada, en veure que els seus companys no trobaven el mapa, es va empassar l’anell i va intentar cremar el pergamí, però amb tan mala sort que la flama d’aquest va incendiar tota la base. Tots ells van morir, però el poder secret de l’anell, que havia pertangut a un déu, va fusionar l’ànima dels homes amb els avions, convertint-los en mosquits.
Ara mateix, els mosquits ens piquen perquè busquen el “tresor” i saben que el company els va traïr se’l va empassar. Però com que no saben pilotar bé, xoquen contra el nostre cos i no arriben a anar a la boca.

Costas (de Cristina Bellido)

A Nicòsia hi havia una platja on habitualment anaven joves a buscar petxines. Un dia, el déu Apol·lo guaitava el lloc tot fixant-se en allò que feien els nois. Tot d’una, n’hi va haver un que li cridà força l’atenció: trobava més petxines que cap altre i més ràpidament, era d’una bellesa extraordinària i molt ben plantat. No obstant, Apol·lo s’hi va fixar perquè tenia una peculiaritat: el noi es movia entre les roques on trencaven les onades i anava caminant àgilment cap enrere i cap als costats molt ràpid. El Sol va començar a amagar-se i els nois començaren a marxar cap a casa, però Costas, el noi de les roques, s’hi volia quedar més estona. Aprofitant aquest moment d’intimitat, Apol·lo, que havia estat amagat tota l’estona contemplant l’escena, se li apropà i li digué el següent:

-Formós jove, la teva singularitat m’ha captivat i la teva bellesa m’embogeix. Tot i que jo sóc un déu i per tant, sóc superior, et prego que acceptis el meu amor.

Costas però, no era un jove fàcil d’impressionar i va defugir la mirada d’Apol.lo ja que, tot i que el déu li resultava força atractiu, ell estava perdudament enamorat de Lina, una noia del poble.
D’aquesta manera el jove el rebutjà de mala manera ja que era una situació molt violenta per a ell, i va fugir cap a les roques on havia estat buscant petxines. Apol.lo es va enutjar moltíssim per haver confessat el seu amor a un humà i que aquest es cregués capaç de refusar-lo. Així Costas, mentre saltava entre les roques, es va sorprendre del color rogenc que prenia el seu cos, que la seva pell s’endurís i s’enrabià, però quan va voler tombar-se per cridar Apol·lo ja era massa tard, no pogué perquè havia esdevingut cranc i des de llavors viu per sempre entre les roques, retrocedint i caminant cap als costats com si encara busqués petxines.