Category Archives: Cultura Clàssica 3r

Sota terra furga per la trama romana d’Empúries

N.B.: Aquí teniu, a posteriori, la recepta d’Apici i el vídeo de La Cuina de la història sobre el plat d’Apici “Mandonguilles a la marinera amb fècula” perquè us sigui de més fàcil localització:

Ingredients

  • 16 gambes
  • 1 gra d’all picat
  • Pebre negre
  • Comí
  • 1 cullerada d’oli d’oliva
  • 2 grans d’all
  • 1 cullerada d’orenga
  • 1 cullerada de gingebre en pols
  • 1 cullerada de mel
  • 3 cullerades de gàrum
  • 1 cullerada de midó (he tret la Maizena perquè els romans no coneixien, com diu la Margalida el blat de moro).
  • 2 gots d’aigua

Elaboració

  • 1. Peleu les gambes i piqueu-les ben fines amb un ganivet.
  • 2. Piqueu el gra d’all i el comí amb el pebre en un morter. Afegiu-hi un rajolí de garum i un raig d’oli d’oliva. Afegiu-hi les gambes i remeneu-ho fins que n’obtingueu una pasta homogènia.
  • 3. Feu les mandonguilles de la mida que vulgueu i reserveu-les.
  • 4. A part, per fer la salsa, piqueu els grans d’all pelats al morter, afegiu-hi el pebre negre, l’orenga, el gingebre en pols i feu-ne una pasta.
  • 5. Afegiu-hi el midó i deixateu-ho amb el gàrum i l’aigua.
  • 6. En una paella amb oli ben calent, enrossiu les mandonguilles. Un cop adquireixin el color vermell característic de la gamba, afegiu-hi la barreja anterior i deixeu-ho bullir fins que agafi l’espessor de salsa que busquem.

Joan Ramírez

“De itinere”: Malta II – Acollida mitològica a l’hotel

En la nostra recerca de referents clàssics a Malta hem trobat uns quants establiments, botigues, hotels, navilieres… que hem ubicat al google maps d’establiments amb noms clàssics d’El fil. Us animem a col·laborar-hi tots, ja que sigui quin sigui el vostre destí aquest estiu, en podeu trobar.

Si us hi fixeu, hem ubicat la companyia de creuers turístics CAESARS a Buggiba, en la costa Nordest de l’illa, amb la foto d’un dels seus vaixells que mostra l’efígie altiva del gran estadista romà flanquejada de llorers. Fixeu-vos també en el SALVE que rep els visitants del Dragonara Casino de St Julians, a prop de La Valletta. A nosaltres se’ns feia una mica estrany el terme i ens hauríem trobat més còmodes amb un AVE. No tinc clar si va ser per això que no vam entrar-hi, o per les teranyines que, a aquelles alçades de viatge, poblaven les nostres butxaques…

Hem trobat també d’altres naus que han buscat la inspiració per al seu nom a instàncies més elevades que l’efímer poder humà. Ve-t’ho aquí:

Imatge presa a la Blue Lagoon de Comino [Foto: Arnau Lario]

Imatge presa a la Marina d’Sliema [Foto: Teresa Devesa]

Però el moment estel·lar va ser la primera presa de contacte amb els passsadissos de l’hotel Cavallieri, el nom del qual té molts més referents medievals (els cavallers de Malta) i només em recorda al llati per aquest plural asigmàtic italià que manté la desinència llatina. Un aire familiar es desprenia dels quadres que guarnien les seves parets i poc a poc vam anar descobrint el motiu. Aquí els teniu perquè em confirmeu que no sóc jo que per alguna malaltia incurable veig mites per tot arreu, igual que d’altres veuen pampallugues.

En aquest apunt us proposo que concreteu els referents clàssics dels establiments i els vaixells, tot comentant si els trobeu adients a la realitat a què donen nom. Així mateix, comenteu cadascun dels quadres de l’hotel.

“De itinere”: Malta I – Malta la dolça

Un petit arxipèlag al sud de Sicília, a hores d’ara jove país independent pertanyent a la Unió Europea, això és Malta. He de confessar, amb una certa recança, que la primera referència que recordo d’aquest petit racó de món és la golejada que va rebre de la selecció espanyola en un mundial llunyà en què “la roja” encara preferia la fúria espanyola al seny català que l’ha portada finalment a la victòria. I és que, per molt que una vulgui, és difícil aïllar-se del món futbolístic quan el ressò mediàtic és tan gran.

L’altra referència, més recent, em va arribar d’una biografia televisada de Carvaggio  (2007. Caravaggio. L´ombra del genio. Dirigida per Angelo Longoni) emesa per televisió. El controvertit pintor barroc italià (la seva Medusa us ha mirat mil vegades des de la portada de Narracions de mites clàssics) va passar un temps a Malta, on va ser investit cavaller de l’ordre, per ser-ne expulsat poc temps després. Tot i això, va tenir temps de realitzar-hi obres memorables de tematica religiosa que es poden admirar en algunes esglésies.

Bacus, Caravaggio (1593-1594). Galleria degli Uffizi. Florència [Font: Viquipèdia]

Definitiva va ser, però, la lectura de la novel·la Memòria de sal de Ramon Surroca, professor de Filosofia, de Cultura clàssica i enguany també de Llatí, de l’Institut Isaac Albéniz, que narra un viatge que van realitzar per tota la Mediterrània un grup d’intel·lectuals catalans  i castellans en època republicana. En una primera lectura vaig poder evocar tots els racons visitats en aquest viatge sentimental, intel·lectual, evocador…, vaig poder recordar el regust salat de la Mediterrània de tot arreu menys el de Malta i em vaig prometre a mi mateixa que un dia o altre hi aniria. Bé, doncs ara ja està fet, ja podré fer meves les paraules de la protagonista del relat, una estudiant de Clàssiques, per cert:

Això pensava la Maria, amb l’estranya certesa que Malta s’oposava al mar, que la seva orografia violenta evocava un gest tenaç i agressiu, davant el setge de les ones i el de totes les civilitzacions que l’havien assaltada al llarg dels segles. [Cap. III, pàg. 50-51]

Els Dingli Cliffs vistos des del mar [Foto: Josep Lario]
Els Dingli Cliffs vistos des de terra [Foto: Josep Lario]

Deixem-nos d’evocacions personals i tornem a l’illa. El topònim Malta prové originàriament del fenici Maleth (“refugi”), en relació al gran nombre de badies on es podien mantenir els vaixells a recer. Més tard, els grecs la van anomenar Μελίττη (“la dolça”), potser per la gran quantitat de mel (μέλι) de l’illa, i en ser conquerida pels romans van conservar la forma grega Melita. Aquestes peripècies etimològiques són una mostra de la tempestuosa història d’aquestes contrades: per aquest arxipèlag de tres illes, Malta,  Gozo i la deshabitada Comino, han passat un reguitzell de civilitzacions. Des del 4000 aC, quan un grup de pobladors de Sicília van arribar-hi per mar, fins a la independència dels anglesos el 1964, tota mena de civilitzacions han volgut aprofitar els avantatges estratègics i comercials d’aquests territoris. Cultures prehistòriques hi van construir grans monuments religiosos; pobles del mar van imposar-s’hi per la força; els fenicis s’hi  van assentar pacíficament amb finalitats comercials i hi van conviure amb grecs i cartaginesos; els romans no van trobar gaire oposició en el seu procés de conquesta; el Cristianisme hi va ser establert per Sant Pau; no hi van arribar els bàrbars, però sí els àrabs; durant l’Edat Mitjana va passar de mà en mà, entre elles la de la Corona Catalano-aragonesa; durant un llarg període va estar regida pels Cavallers de l’ordre de Sant Joan, que van evitar la invasió turca, abans de romandre sota l’hegemonia napoleònica fins que els britànics van conquerir l’illa com una passa més en la creuada contra l’imperi francès. Finalment va aconseguir la independència malgrat els repetits intents, sobretot de Mussolini, de ser annexionada a Itàlia. En fi, esperem que la seva entrada com a estat de ple dret a la Unió Europea el 2004 marqui el principi d’una època de pau per al poble maltès, que bé s’ho mereix.

Vista des dels Upper Barraca Gardens de La Valletta [Foto: Josep Lario]

La situació lingüistica d’aquest petit i jove estat també em sembla especialment interessant. Hi conviuen com a llengües oficials amb igualtat de drets l’anglès i el maltès, que gaudeix, per tant, de l’estatus de llengua oficial de la unió europea amb només 330.000 parlants! Quants en té el català? És tracta d’una llengua de base àrab (un 70%, em van dir), un 20% d’italià i un 10% de prèstecs d’altres llengües com el grec, el sicilià i l’anglès. Els maltesos se senten molt orgullosos de la seva llengua -una conversa amb una amable guia nadiua, a qui se li encenien els ulls en copsar el meu interès sobre el tema, m’ho fa pensar- i intueixo que veuen l’anglès com un mitjà de comunicació útil, però de cap manera el senten proper com l’italià. En fi, potser són dèries d’una catalana preopcupada per l’estat de la seva pròpia llengua…

Fins aquí el primer lliurament de la sèrie d’articles sobre aquest viatge, durant el qual he trobat nombroses referències clàssiques molt interessants que explicaré en apunts posteriors. De moment, us animo a aprofundir encara més sobre la petja dels grecs a Malta i la seva relació amb l’Imperi romà. Podeu fer recerca també sobre l’alfabet maltès antic, sobre les pintures mitològiques de Caravaggio o el viatge que s’explica a Memòries de sal. Entre tots em podeu ajudar a fer més complet l’article!

TERESA

Troben les restes d’un altre vaixell romà a Begur

Un arqueòleg subaquàtic, treballant al derelicte de Begur Foto: ACN.

Un arqueòleg subaquàtic, treballant al derelicte de Begur Foto: ACN.

Els arqueòlegs del CASC (Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya) han descobert les restes d’un nou vaixell romà d’època imperial (datat al segle II dC) a la cala d’Aiguablava de Begur al Baix Empordà. Les prospeccions que s’han fet a principi d’estiu al fondejador, en la que havia de ser la quarta i última prospecció a la zona, han permès descobrir les restes d’aquest nou derelicte, que s’excavarà en profunditat en properes campanyes. La característica més rellevant és que, per primer cop en aquest indret, els arqueòlegs han trobat parts de la fusta de la nau conservades: una quaderna i dues traques. A la cala d’Aiguablava, ja s’hi havien trobat tres vaixells romans més (un tardorepublicà del segle II aC, un augustal del segle I aC, i un altre d’imperial del segle I dC) i un de medieval (de l’any 1412), dels quals només se’n conservava el carregament, principalment àmfores i estris de la tripulació, com atuells de cuina. Se sap que la zona d’Aiguablava ja s’utilitzava com a fondejador al segle III aC, perquè es trobava al costat d’un dels punts geogràfics més difícils per a la navegació a vela, el Cap de Begur. Els vaixells feien servir la cala com a refugi, “i és en aquest temps d’espera, si hi havia un temporal de llevant i els arrossegava contra les roques, quan es podien arribar a enfonsar”, concreta l’arqueòleg del CASC i director de l’excavació Gustau Vivar.

“Vam fer una sèrie de sondejos fins arribar a la roca mare, extraient tot el sediment, i vam descobrir l’existència de noves restes subaquàtiques”, concreta Vivar. La troballa del nou vaixell obligarà a replantejar la propera campanya d’excavacions i excavar aquesta zona en profunditat l’estiu vinent. “La nostra idea era acabar aquest any la prospecció de tota la cala d’Aiguablava, que és la primera del litoral català que explorem en tota la seva extensió”, indica l’arqueòleg del CASC.

La situació exacta del derelicte però, es guarda zelosament per evitar l’espoli. “Quan obrim en extensió podrem documentar el vaixell, veure quines restes en queden i, a partir d’aquí, explicar la seva història; d’on venia, què transportava, qui formava la tripulació i on podia anar a comerciar”, afegeix Gustau Vivar.

Ara podeu escoltar el tall de la notícia als informatius de Catalunya Ràdio:

Gaby

Postals de viatge: Capo Testa, pedrera de granit dels romans

Del meu pas per la segona illa més gran de la Mediterrània, tal com vaig prometre a la Margalida, us envio aquesta postal, emprenta del vent, les ones i els romans. Coneixeu Capo Testa? És fantàstic, digne de veure. Capo Testa, format per roques granítiques corroses del vent i del pas del temps, és una península situada a nord de l’illa de Sardenya (la Sardinia dels romans), a pocs quilometres de Santa Teresa de Gal.lura. Està al davant de les espectaculars Boques de Bonifacio. Capo Testa era una pedrera utilitzada en temps dels romans per la seva preuada posició estratègica i pel subministrament del granit que era portat a Roma. Les columnes del Pànteon de Roma, per exemple, foren construïdes amb el granit de aquest lloc, on encara he pogut contemplar tres pedreres romanes. Els romans van explotar pedreres en tot el seu imperi i de l’illa de Sardenya exportaven el granit de Capo Testa (núm. 39):

Les formes de les roques naturals, tot i que semblen artificials, a mi em recorden la Pedrera de Gaudí o algunes figures de Dalí i de Miró. Ara que hi ha línia regular de vaixells des de Barcelona, si podeu, no us perdeu aquesta meravella de la naturalesa, contemplada i també explotada pels romans!

Jaume

Referències clàssiques en la literatura

Ahir, llegint un llibre clàssic juvenil, El presoner de Zenda, vaig trobar-hi una metàfora relacionada amb dos poemes clàssics molt famosos d’autors molt coneguts. L’autor de l’obra és Antony Hope, la col·lecció és ELS ARGONAUTES i és d’edicions Barcanova.

El llibre tracta sobre Rudolf, un noble anglès que marxa de la seva terra per assistir a la coronació del príncep de Ruritània, Rudolf III. Pel camí es troba amb el consellers i fidels servidors del príncep, que el porten davant el futur monarca per la seva increïble semblança amb ell. Aquella mateixa nit, el rival del príncep al tron, el duc Michael el Negre, l’enverina i el deixa inconscient. Això fa que el noble anglès es faci passar pel rei mentre està captiu, i viu moltes aventures, fins i tot s’enamora de la princesa Flàvia. Al final aconsegueix alliberar l’autèntic rei i ell se’n pot tornar a casa.

La referència és: “Em trobaria entre l’Escil·la d’allò més vulgar i la Caribdis de la indiscreció i crec que serà millor que em limiti estrictament al drama subterrani…” (pàg. 85). El protagonista pensa aquesta frase en el moment en què es troba envoltat d’enemics al castell on és empresonat el rei i l’estan empenyent cap al buit del fossar.

Què creieu que significa la metàfora?

Fins aviat,

Arnau Lario Devesa

2n ESO

Troben el temple romà de Tarragona

Tot just ha acabat la campanya d’excavació a l’interior de la catedral de Tarragona a la recerca del temple d’August que a principis de mes anunciàvem a Aracne aquí. Hem pogut anar seguint els treballs de recerca gràcies al blog Sapiens on els mateixos arqueòlegs acaben de publicar els resultats preliminars, però força interessants.

Al telenotícies comarques de TV3 donaven així la notícia per boca de la presidenta de l’ICAC, Isabel de Rodà:

N.B.: Avui, La Vanguardia, ABC

Gaby

“Lilium”

Recordeu aquella cançó d’un videojoc que us vaig mostrar que era en llatí, però composta i cantada per japonesos? Doncs ara hem arribat més enllà. No sé si haureu sentit a parlar dels programes de veu sintètica fets servir per a robots, dels quals el més famós es diu VOCALOID. En pricipi estan disponibles en japonès i anglès, i combinen síl·labes i tons de veu per fer cançons 100% digitals a partir de veus de persones gravades amb, per exemple, l’Audacity. Doncs estava buscant alguna cançó per escoltar mentres feia el treball de recerca, quan he vist que intenten fer cançons en llatí! No sé si opinar a favor o en contra, està clar que no està fet per gent que l’ha estudiat, però la intenció és bona.

Què n’opineu? Personalment, qui em digui ara que el llatí és mort i molt antic, ja em veurà.

Carla Asensio

2n batxillerat Institut Isaac Albéniz

Troben un braçalet de propietats curatives a Empúries

Fragment del braçalet, decorat amb diverses incisions, de lignit (carbó fossilitzat) tallat pels grecs.

Les excavacions a la part de la ciutat grega d’Empúries, concretament a la zona de l’stoa (centre comercial a tocar de l’àgora), durant el 64è curs d’Arqueologia d’Empúries han permès descobrir aquest estiu un braçalet grec “màgic” del segle V aC al qual s’atribuïen propietats curatives (com els actuals de les farmàcies!). L’amulet, fet amb lignit (carbó fossilitzat), està decorat amb diferents incisions. Tenia forma circular. Els grecs tallaven el lignit, el polien i després es posaven l’amulet al canell, al qual se li atribuïen poders místics i propietats curatives.

De moment, se n’han trobat dos fragments. Enguany s’ha excavat fins a trobar els nivells del segle V aC i l’any que ve es preveu arribar als fundacionals. L’stoa era el veritable centre neuràlgic del comerç a la ciutat, on es portaven a terme les transaccions més importants. L’edifici del segle II aC es va aixecar al damunt de les restes de les anteriors ciutats gregues, i la intenció dels arqueòlegs és poder arribar fins als nivells fundacionals, datats al segle VI aC. El director del MAC-Empúries, Xavier Aquilué, ressalta que aleshores es podrà saber amb exactitud el moment de la fundació de la ciutat grega, que ara se situa entre els anys 575 i 550 aC.. “Aquest serà el primer cop que, amb la metodologia actual, arribarem fins a aquests nivells per fer-ne un estudi exhaustiu i rigorós”, ha concretat Aquilué. Tot i les progressives campanyes d’excavació que s’han portat a terme al jaciment d’Empúries, encara queda molta extensió per excavar. “De la ciutat romana, que ocupa 21 hectàrees, n’hem excavat un 15%; i pel que fa a la grega, tot i que el primer nivell ja estigui tot excavat, cal impulsar projectes per conèixer les fases anteriors de la ciutat”, ha conclòs el director del MAC-Empúries.


Darreres excavacions a la ciutat grega dEmpúries. Foto: Xavier Pi / ACN

Darreres excavacions a la ciutat grega d’Empúries. Foto: Xavier Pi / ACN

Ara per ara, s’han trobat diferents illes de cases, la majoria de planta quadrada. El braçalet precisament va aparèixer a l’interior d’una casa. L’arqueòleg Quim Tremoleda va concretar que, com que la terra va segellar bé les estructures, es poden trobar restes i objectes en molt bon estat, com ara, a més de la gran troballa del braçalet, fragments d’àmfora, peces amb inscripcions de grafit, trossos de copes de vi amb decoració grega o fíbules de metall (les agulles per subjectar les túniques).

Acaba l’edició 64 del curs d’arqueologia MAC-Empúries per Canal 10 Empordà.

Caldrà continuar excavant, doncs, per conèixer més la història i la vida quotidiana d’Empúries!

Vid.: Diari de l’Empordà, Diari de Girona, GironaInfo

Pere