L’EMPREMTA D’ORFEU

Una nit de tempesta, a la vora del foc, és el moment ideal per a que els nens i no tan nens escoltin històries de por. La iaia Càndida contava la història del Comte Arnau cada dissabte, quan els seus néts van a visitar-la a Can Serra.” Nois, pel Ripollès i les comarques del voltant diuen que a les nits de pluja hi ha molta fressa a l’infern perquè és el moment que el Comte Arnau hi surt i comença a cavalcar amb el seu cavall diabòlic, li surt foc per la boca, i un seguici de gossos pels boscos. L’ombra que molts han sentit i fins i tot vist, és la seva ànima condemnada eternament a voltar per tots els que foren els seus dominis, carregat amb la monja que va ser la seva estimada.- No sentiu els lladrucs ? Nens , a dormir, són les dotze, i fins el cant del gall el tindren per ici !!!! ” Tots sortíem corrent i ens tapaven amb la vànova, cap i tot, tancàvem els ulls ben forts i esperàvem adormir-nos abans de sentir la carrera enfellonida del Comte Arnau. ” Ja més gran vaig buscar la història per saber per què hi va ser condemnat el nostre comte i vaig trobar a questes petits versos i les versions de Joan Maragall, Josep Carner:

” A L’infer me l’han donada.

per les males llambregades,

per les males calcades.

per soldades mal pagades.”

• Quins dos fets van condemnar Hug de Mataplana, el nostre comte Arnau?
• Per què s’ha convertit en un mite?
• A quin personatge mitològic s’assembla? Quins dos fets contra els déus el van condemnar eternament?
• Coneixes d’altres càstigs eterns?

Cançó popular catalana

La comtessa està asseguda,
viudeta igual,
la comtessa està asseguda
al seu palau.
Se li presenta a la cambra,
valga’m Déu val!,
se li presenta a la cambra
el comte Arnau.

-A on teniu les vostres filles,
muller lleial?
A on teniu les vostres filles,
viudeta igual?
-A la cambra són que broden,
comte l’Arnau.
A la cambra són que broden
seda i estam.

-Deixeu-me’n endur una filla,
muller lleial;
que amb mi passarà les penes
que estic passant.
-Així com les heu guanyades,
valga’m Déu val!,
tot sol com pugueu passeu-les.
comte l’Arnau.

-Quina hora és que el gall ja canta,
muller lleial?
Quina hora és que el gall ja canta,
viudeta igual?
-Les dotze hores són tocades,
valga’m Déu val!
les dotze hores són tocades,
comte l’Arnau.

Rocío, Ins. Miquel Martí i Pol
Quod sumus

S’apropa el “Día de los Enamorados”. Un dia bonic perquè la paraula amor té permís per a sortir de festa, per posar-se el seu vestit de gala i anar junts agafadets de la mà…? No, és bonic perquè sentim per dins i per fora, perquè estimem: si estimes, plores, rius, cantes, saltes…i també pateixes, perquè vius, perquè sents, perquè has sentit, perquè has estimat o simplement estimes sense demanar res, en silenci, amb paraules silencioses; potser crides i ningú t’escolta, potser esperes…però ESTIMES, i el més important , formes part de la vida !!!! Viva.

La mitologia és plena d’amistats inseparables, de parelles , de matrimonis, de relacions de tota mena…per això és viva i nosaltres encara la fem més. Tampoc podem oblidar-nos del nostre gran poeta Catul que va “cantar” a l’amor i el va fer gran:

“Odi et amo, quare id faciam fortasse requiris.

Nescio, sed fieri sentio et excrucior.”

” Odio i estimo. Preguntes, potser, com és possible.

No ho sé, però ho sento i és un patiment.”

Catul, Odes, LXXXV

Us deixo un fado sobre el nacimiento de la reina del amor, Afrodita. Disfruteu de la música i intenteu gaudir també de la lletra.

Nascimento De Vénus

Vem devagar /
Na espuma das marés /
E descobre que o melhor demim /
É mais do que aqui vês / Vem muito devagar/
Desvendar a nudez / Sons de mar, ressonãncias /
De música nas mãos e sal nos pés /
Búzio que contém / A canção dos ventos /
O ventre do poema, enrolar da vaga /
A memória da areia que me afaga /
E se estenderes a mão /
Talvez possas tocar, digo talvez /
O coracão azul cobalto aladamente /
O nó que enreda o sonho e tu não vês.

Rosa Lobato de Faria – Ricardo J. Dias

EL NAIXEMENT DE VENUS

Vine a poc a poc
a l’escuma de les marees
i descobreix que el millor de mi
és més del que veus ací.
Vine molt a poc a poc
a descobrir la meva nuesa
sons de mar, ressons
de música a les mans i sal als peus.
Cargol que té
la cancó dels vents,
el ventre del poema, enrotllar de l’onada
la memòria de la sorra que m’acarona.
I si allarguessis la mà
potser podries tocar, dic potser
el cor blau cobalt que batega,
el nus que enxarxa el meu somni i tu no veus.

Rocío Poyato
Institut Puig-Reig