Arxiu d'etiquetes: Homer

Passió per llegir i escriure: amor i mort des de Troia

Aquest curs, per primer cop en la meva carrera docent, no he posat llibres prescriptius de lectura (tret de 2n de batxillerat, és clar!) fins al punt que, des de Coordinació Pedagògica, me n’han demanat explicacions. Doncs, després d’adonar-me que els meus alumnes de Grec i de Llatí, tant de l’ESO com de batxillerat, no llegien els llibres demanats perquè avorreixen les lectures obligatòries i, a més a més, darrerament ni es compraven ni demanaven en préstec els llibres. Quan va venir a classe, l’escriptor Xavier Serrahima ho vaig veure clar i vaig prendre la decisió de no fer cap llistat de lectures prescriptives de l’àrea de Clàssiques, amb el ferm propòsit, però, de continuar despertant la meva passió per llegir i escriure en els alumnes i de fer-los gaudir amb la lectura dels escriptots clàssics.

Quis, quid, ubi, quibus auxiliis, cur, quomodo, quando?

  • Qui ha de llegir? Tot ésser humà.
  • Què llegir? Els millors llibres, i els clàssics ho són per a alguna cosa, en funció del nostre moment vital, emocional, cultural…
  • On hem de llegir? A casa, a la biblioteca, al parc, a l’aula, … a qualsevol lloc.
  • Amb quins mitjans? Amb llibre de paper, comprat o prestat, amb e-book, digital, per internet…
  • Per què? Per descobrir els avantatges i el plaer que proporciona retrobar la nostra essència com a éssers humans.
  • Com? En silenci i en companyia.
  • Quan? Sempre.

A Llegir avui Homer, ja deixava clar que cal llegir les obres gregues que inicien la literatura universal i que han pouat al llarg de la tradició en l’essència de l’ésser humà, la Ilíada i l’Odissea. De fet, acabo de llegir que l’escriptor Joan F. Mira tot reproduint els mots del crític literari alemany recentment traspassat Marcel Reich-Ranicki, escriu a El País que “totes les històries són només una història d’amor, o d’amor i de mort”. És ben cert! Tanmateix, també coincideixo amb Mira quan acaba citant les quatre històries de Borges, que en El oro de los tigres afirma: “Una, diu, la més antiga, és la d’una forta ciutat que encerclen i defensen homes valents. Els defensors saben que la ciutat serà lliurada al ferro i al foc i que la seua batalla és inútil: el més famós dels agressors, Aquil·les, sap que el seu destí és morir abans de la victòria. (La batalla és inútil, afegiré jo, repetint: sabem que és inútil i hi anem, perquè sabem que és necessària, i que la guerra de Troia, la mateixa o una altra de molt semblant, sempre tindrà lloc.) Els segles van anar afegint elements de màgia, continua Borges: hom digué que Helena de Troia, per la qual van morir els exèrcits, era un núvol bellíssim, una ombra; hom digué que el gran cavall buit on s’amagaren els grecs era també una aparença. Homer no haurà estat el primer poeta que relatà la faula; i algú, al segle XIV, va deixar aquesta línia que roda per la memòria del bibliotecari mig cec de Buenos Aires: The borgh brittened and brent to brondes and ashes, record —mal traduiré jo— de ciutats cremades reduïdes a brases i cendra. Les fantasies sobre el destí fatal són innombrables: Dante Gabriel Rossetti, diu Borges, imaginaria que la sort de Troia quedà segellada en l’instant en què Paris cremà en l’amor d’Helena, d’un foc a un altre foc; Yeats elegirà l’instant en què es confonen Leda i el cigne que era un déu, era Zeus. La ciutat condemnada i el destí ja previst i implacable, no diu Borges però dic jo, és també la sagrada Tebes i és Èdip, el seu rei,…”.

Amor i mort a Troia

“Hèlena portada per Paris” de Benjamin West (1738-1820)

La literatura hel·lènica no ha deixat d’influir en tota la literatura universal. De fet, la literatura llatina, des dels seus inicis, rebé les influències de la literatura grega, influències que es van fer més paleses al segle II aC quan Grècia fou conquerida pels romans. Els autors llatins de tots els gèneres literaris, tret de la sàtira (satura tota nostra est) que a Grècia no hi era, imitaren obertament els autors hel·lènics fins al punt que la imitatio va arribar a ser una norma de seguiment obligat: calia seguir el model hel·lènic per tal de superar-lo. El gran Virgili va pouar en la Ilíada i l’Odissea per crear la seva Eneida.

Fa molts anys, durant el meu primer curs docent, vaig tenir el goig de tenir d’alumna a classe de grec a Sant Just Desvern l’actriu Clara Segura i és ben evident el seu amor pels clàssics, ja sigui representant magistralment Antígona o Electra, o llegint recentment en la presentació de la nova col·lecció “Clàssics de la literatura juvenil” del diari Ara La guerra de Troia de Robert Graves, una recreació d’uns fets essencials per tal de comprendre el món clàssic i la literatura èpica, “el primer intent modern -amb paraules de R.Graves- d’explicar tota la història de Troia, des de la fundació de la ciutat fins al retorn dels grecs victoriosos, en un sol llibre destinat a nois i a nois”.

Clara Segura llegeix un fragment de “La guerra de Troia” de Robert Graves Diari Ara 3-10-2013

Sentir passió per llegir i escriure requereix temps i entrenament, despertar aquesta passió en els infants i en el jovent de pares no lectors és encara més difícil, però no impossible. Escriure bé tampoc no és fàcil, és gairebé privilegi d’uns escollits que aconseguiran fer-se immortals. A la resta de moridors ens captiven l’amor, la passió per la vida i el respecte a la mort, -de fet, aquest és el gran tema universal dels escriptors segons Reich-Ranicki que defineix l’ofici d’escriure i, per tant de ser llegit, com “algú per a qui l’escriptura és més difícil que per als altres”. Ho provem, doncs? Llegim? Escrivim?

LLegir Homer avui!

Quan tenia setze anys, durant unes vacances de Nadal, vaig llegir per primer cop  la Ilíada i l’Odissea d’Homer, en la versió de Luís Segalá, publicades a l’editorial Bruguera. Va ser una lectura apassionada i impactant. Recordo encara ara la cara d’estupefacció que va fer -i que aleshores no vaig entendre- la meva professora de grec, la senyora Coloma Blanes i Blanes. No va poder estar-se de comprovar, amb una sèrie de preguntes ben fetes, si algú, motu proprio, havia seguit la seva recomanació, abans de ser prescripció, de conèixer els dos poemes en què s’inicia la literatura a occident.  A la Facultat, les vaig rellegir en català en la versió del pare Peix i en la de Carles Riba (quina meravella!), en grec original (quin goig!), en la versió del pare Balasch, després amb Joan Alberich, més recentment amb Joan Mira, etc..  En els meus primers anys de docència, llegíem i rellegíem amb els alumnes els poemes homèrics i fins i tot en grec (talment Alexandre el Gran ens vanagloriàvem de conèixer Aquil·les: O fortunate adulescens, qui tuae virtutis Homerum praeconem inveneris); però, un bon dia, em vaig adonar amb punyent dolor que Homer ja no era factible a les meves classes i aleshores vaig cometre la insensatesa d’anar a la biblioteca a buscar una versió adaptada, publicada a la revista Cavall Fort. La lectura va fluir altra cop! Es van interessar pel sagaç Odisseu, pel rancuniós Aquil·les, etc. Passen els anys i  espero amb candeletes  el miracle de poder tornar a llegir Homer a classe.  Sense perdre l’esperança, anem llegint en veu alta la Ilíada d’Alessandro Baricco, omplim la mirada amb les vinyetes de Joma (Ilíada i Odissea), anem al teatre, escoltem  música i un llarg etcètera, en el qual s’inclou, fins i tot, l’episodi de l’Odissea dels Simpsons o Geronimo Stilton!

Mentrestant no esdevé el miracle,  recomano -que Homer m’ho perdoni quandoque bonus dormitat Homerus- la lectura de la Ilíada i l’Odissea en adaptació. He treballat, empesa per la necessitat de fer llegir avui Homer als meus alumnes, en La còlera d’Aquil·les (Ilíada) i en Les aventures d’Ulisses (Odissea). Són fàcils de llegir, molt  planeres, però  fidels adaptacions dels poemes èpics atribuïts a Homer,  la Ilíada, redactat aproximadament al segle VII aC, i l’Odissea, sobre el retorn de l’heroi Ulisses des de Troia fins a Ítaca.  Gaudiu d’aquestes lectures i animeu-vos a llegir en un futur la Ilíada i l’Odissea i, si pot ser, en vers.

Què hem de saber, però, abans de llegir els poemes homèrics, ja que Homer comença in medias res i vixere fortes ante Agamemnona multi?

Homer (ὁ Ὅμηρος)

La tradició atribueix a Homer la paternitat de la Ilíada i l’Odissea, així com altres obres menors, com els trenta-tres Himnes, dedicats a diverses divinitats, i el Margites i la Batracomiomàquia, probablement de l’època clàssica. Tot el que sabem d’Homer prové d’una elaboració llegendària, ja que el poeta, segons requereix la poesia èpica, no parla mai d’ell mateix en la seva obra; la Musa, filla de la Memòria i de Zeus, li concedeix la inspiració i canta mitjançant la seva boca.

Ens han arribat nombroses versions, de l’època romana, de la vida d’Homer, en què aquest és un rapsode cec, ambulant i pobre que va de ciutat en ciutat recitant gestes d’herois. Tots els escultors han representat l’efígie ideal d’Homer com un home cec d’edat avançada. És possible que Homer fos cec, ja que en una societat arcaica la ceguesa impedia qualsevol ofici, llevat de cantar i compondre poesia. Set ciutats de la Jònia (a l’Àsia Menor), entre les quals Esmirna i l’illa de Quios, es disputaven el lloc de naixement del poeta. A partir d’estudis de llengua, és possible suposar que per aquesta regió hi hagués un poeta anomenat Homer cap al segle VIII aC.

El cicle troià

Tot i que la guerra de Troia va esclatar perquè Paris va raptar Hèlena, els seus orígens es remunten a la casa d’Aquil·les. Quan els pares d’Aquil·les, la nimfa del mar Tetis i Peleu, es van casar, van ser convidats al casament tots els déus i totes les deesses, excepte la deessa Eris, també anomenada Discòrdia, que va llançar una poma d’or amb aquesta inscripció: «Per a la més bella». Hera, Atena i Afrodita es van disputar la poma fins que Zeus, pare de les divinitats, va ordenar que fos el mortal Paris, fill del rei Príam de Troia, el que decidís qui era la més bella. Paris, després de ser subornat per les deesses, va escollir Afrodita, que el va seduir prometent-li que, si era l’escollida, li aconseguiria l’amor de la dona més bella d’entre els mortals: Hèlena, casada amb el rei Menelau d’Esparta. Paris se’n va anar a Esparta i, aprofitant l’absència de Menelau, va raptar Hèlena i se l’endugué a Troia, motiu que va provocar la guerra entre grecs i troians. Segons altres versions, Hèlena se’n va anar amb Paris voluntàriament.

La nereida Tetis, divinitat marina, volia que el seu fill Aquil·les fos immortal i, per llevar-li la part mortal del seu pare Peleu, el posava al foc; però Peleu la va descobrir i Tetis va haver de tornar-se’n al mar. Havia aconseguit que tot el cos d’Aquil·les fos immortal, tret del taló per on l’aguantava. Segons una versió més tardana, Tetis va submergir Aquil·les en les aigües de la llacuna Estígia per dotar-lo d’immortalitat.

Tetis sabia que Aquil·les moriria a Troia i, per això, quan es va organitzar l’expedició contra aquesta ciutadella asiàtica, el va disfressar de dona perquè no fos reconegut i el va enviar a la cort del rei Licomedes, a l’illa d’Esciros, amb el seu amic íntim Pàtrocle. Però Ulisses el va descobrir, i Aquil·les, sense el qual els oracles havien profetitzat que Troia no seria conquerida, es va unir a l’expedició.

La flota grega, reunida a Àulida, no va tenir vents favorables per salpar cap a Troia fins que Agamèmnon, germà de Menelau, rei de Micenes i comandant en cap de l’expedició, va acceptar sacrificar la seva filla Ifigenia per mirar d’apaivagar la còlera d’Àrtemis, ofesa amb ell per haver-li matat una cérvola sagrada durant una cacera. En l’últim moment, la deessa substitueix la jove per una cérvola, i la jove passa a convertir-se en sacerdotessa seva al país dels Taures, l’actual Crimea.

Segons el mite, els grecs (a la Ilíada, anomenats per Homer aqueus, dànaus o argius) van arribar a Troia, on regnava Príam, per rescatar Hèlena; però és probable que l’objectiu fos conquerir aquest valuós punt estratègic.

Troia o Ílion (del nom del seu fundador, Ilos, fill de Tros, i d’aquí, Troia) era una ciutat gran i rica, envoltada de magnífiques muralles, construïdes pels déus Apol·lo i Posidó, fet que les convertia en inexpugnables. Al sud de Troia s’alçava el mont Ida, molt a prop del qual fluïa el riu Escamandre. Troia, nom que significa ‘rica en or’, estava situada a la Tròade, a l’Àsia Menor, prop de l’Hel·lespont (l’actual estret dels Dardanels), i gaudia d’una situació estratègica privilegiada, que permetia als troians controlar les rutes comercials entre Europa i Àsia, i cobrar impostos elevats a les embarcacions que navegaven entre el mar Egeu i el mar Negre.

Quan la flota grega va arribar a les costes troianes, Hèctor, fill de Príam i germà de Paris, va ordenar atacar els grecs quan intentaven desembarcar. Els grecs es van allunyar de la costa, van tornar a atacar i van aconseguir establir un campament, ja que els troians resistien el setge. Després de deu anys de guerra, Ulisses, fill de Laertes i d’Anticlea, va idear l’estratagema de construir un cavall de fusta a l’interior del qual s’amagaria un grup selecte de guerrers. Els troians, que van acceptar el cavall com un trofeu, van ser vençuts pels soldats grecs, que van sortir del cavall i van obrir les portes de la ciutat als seus companys. D’aquesta manera, els grecs van destruir Troia i van recuperar Hèlena.

La Ilíada

La Ilíada narra cinquanta-un dies -dels quals les batalles n’ocupen quatre- del novè any de la guerra de Troia i gira al voltant la còlera d’Aquil·les. No hi ha dubte que la Ilíada és una història de guerra, perquè canta la bellesa de la guerra, i s’hi enalteixen les armes i els ideals guerrers; no obstant això, el seu missatge és de pau: un amor obstinat per la pau. Principalment, el desig de pau ve de llavis de dones. Aquestes, que no participen en la lluita, són les defensores de la pau a ultrança i les que suporten el terrible dolor que provoca la guerra despietada entre els homes. Andròmaca suplica al seu estimat espòs Hèctor que no vagi a la batalla, perquè ella sap que morirà i ell és la seva única família; però la responsabilitat d’Hèctor com a guerrer i com a príncep li impedeix quedar-se al costat de les persones estimades, encara que això comporti la seva mort i la destrucció de la seva família. El mateix Homer criminalitza tant els guerrers grecs com els troians, ja que tots dos bàndols són cruels i immisericordiosos i cometen autèntiques atrocitats; per això ni els uns ni els altres no ens semblen admirables.

Tema i contingut

El tema principal de la Ilíada és la còlera d’Aquil·les, a qui Agamèmnon, cap de l’expedició grega contra Troia, ha arrabassat la seva esclava Briseida. Aquil·les, enutjat, es retira del combat, i les lluites entre grecs i troians continuen en la seva absència. Els troians aconsegueixen que es decideixi la sort de la guerra en un combat singular entre Menelau i Paris, però Afrodita rapta aquest últim en el moment en què anava a ser derrotat pel seu rival. Continua la batalla amb diverses alternatives, però quan cau la tarda, els troians són superiors als grecs. Ulisses intenta en va que Aquil·les torni a la lluita. Després d’unes quantes escaramusses que Ulisses i Diomedes duen a terme al camp enemic, es reprèn el combat. Els troians ocupen les muralles, envaeixen el camp aqueu i arriben fins a les naus. Pàtrocle, l’amic fidel d’Aquil·les, es vesteix amb les armes d’aquest i llança una contraofensiva. No obstant això, mor a mans d’Hèctor. Aleshores Aquil·les deposa la seva còlera i, amb les armes que el déu Hefest li ha forjat per encàrrec de Tetis, torna al combat i venja la mort de Pàtrocle, matant Hèctor, el cadàver del qual condueix al campament grec. El vell Príam aconsegueix recuperar el cadàver del seu fill, i el poema acaba amb la celebració dels honors fúnebres per a Hèctor.

L’Odissea

Contingut
L’Odissea, en vint-i-quatre cants i 12.007 versos, tracta de les aventures d’Odisseu (més conegut amb el nom llatí d’Ulisses) en el seu llarg viatge de retorn a la seva pàtria, Ítaca, després de la destrucció de Troia. Els primers cants narren la situació del palau reial d’Ulisses a Ítaca. Els pretendents, creient-lo mort, assetgen la seva dona Penèlope, mentre el seu fill Telèmac viatja a la recerca del seu pare o de notícies que confirmin la seva mort. Ulisses, després de patir nombroses aventures (illa dels ciclops, illa d’Èol, Hades, illa de les sirenes…), arriba a l’illa de la nimfa Calipso, que el reté per amor durant set llargs anys. Els déus hi envien Hermes perquè digui a Calipso que li permeti marxar. Ulisses es fabrica un rai amb fustes de l’illa i es fa a la mar. Això no obstant, Posidó, pare del ciclop Polifem, a qui Ulisses havia deixat cec, el fa naufragar de nou per venjar-se’n; però l’heroi aconsegueix arribar al país dels feacis, on l’acullen hospitalàriament i el condueixen a Ítaca. Disfressat de rodamón entra al palau, acompanyat del seu fidel servidor Eumeu. Amb l’ajuda d’Atena, mata els superbiosos pretendents i es restaura com a rei. La seva fidel dona el reconeix i es restableix la pau.

Escenaris

L’Odissea, a diferència de la Ilíada, que narra els combats bèl·lics al voltant dels murs de Troia, ens condueix a escenaris molt diversos: Troia, la destrucció final de la qual és evocada en diversos passatges de l’obra; les sales del palau d’Ulisses, a Ítaca, on Penèlope i el seu fill esperen el seu retorn i fan front als pretendents, que dilapiden la seva hisenda; Esparta, on es dirigeix Telèmac a la recerca de notícies del seu pare, i, finalment, tots els escenaris fantàstics que apareixen al llarg del zigzaguejant periple que l’astut aventurer Ulisses ha de passar abans d’arribar sol a la pàtria anhelada.

Des de temps antics, s’ha discutit força sobre la veracitat o no dels llocs pels quals va transcórrer aquest llarg viatge de tornada a casa. Molts estudiosos, tant antics com moderns, han volgut traçar sobre un mapa la ruta d’Ulisses. Tot i que la major part de la geografia de l’Odissea és fictícia, la seva reconstrucció permet imaginar allò que els antics grecs percebien del seu món i de les seves cultures: el vell Mediterrani, llavors jove i misteriós mar «de color de vi», solcat per herois i déus, pel qual ja viatjaven els navegants grecs a la recerca de noves terres on comerciar i fundar noves ciutats, en ple segle VIII aC.

El 1985, un equip de National Geographic amb l’explorador Tim Severin a bord d’un vaixell, la nau Argo, construït segons tècniques de l’edat del bronze, va reconstruir el viatge que des de Troia va portar Ulisses a Ítaca: vorejant la línia costanera va sortir de Troia, va recalar a Ísmaros i va continuar fins a l’arxipèlag de les Espòrades, el cap Súnion, la costa oriental del Peloponnès, Creta i la costa occidental del Peloponnès, arribant finalment a Ítaca, al mar Jònic.

Pervivència de l’Odissea

L’Odissea ha gaudit d’un rastre inesgotable en la literatura europea de tots els temps. La literatura llatina comença amb una traducció de l’Odissea. A la Divina Comèdia, Dant relata, en la seva visita a l’infern amb Virgili com a guia, la seva trobada amb Ulisses, el qual, castigat en una bola de foc per la seva extremada audàcia, els explica el seu últim viatge i la seva mort al costat dels seus lleials companys a l’Atlàntic.

En la literatura grega moderna, Konstandinos Kavafis rememora Ulisses i el seu llarg viatge en el seu poema Ítaca. L’Odissea de Nikos Kazandzakis continua l’epopeia homèrica en els seus 33.333 versos. L’Ulisses de l’irlandès James Joyce, una de les novel·les més emblemàtiques del segle xx, és un homenatge i, alhora, una paròdia de les aventures d’Ulisses. Ha gaudit d’una llarga tradició literària en les lletres hispàniques: el romancer castellà en el seu cicle clàssic; La Circe, de Lope de Vega; El golfo de las Sirenas i Los encantos de la culpa, de Calderón de la Barca; Fábula de Polifemo y Galatea, de Luis de Góngora; El retorno de Ulises, de Gonzalo Torrente Ballester; La tejedora de sueños, d’Antonio Buero Vallejo; ¿Por qué corres Ulises?, d’Antonio Gala, i Corazón de Ulises, de Javier Reverte.

També trobem referències de les aventures d’Ulisses en el món de l’art, la música, el cinema, en psicologia i, en general, en els mitjans audiovisuals i de comunicació com Internet així com en concursos com l’Odissea! Val la pena veure la telesèrie L’Odissea, d’Andrei Konchalovsky (1997) i seguir tota l’actualitat homèrica al bloc  De Troia a Ítaca!

 

Tot i que Plató va considerar que els poemes homèrics no eren aptes per educar la joventut de la seva ciutat ideal (La República II, 377), no dubta en afirmar que Homer va educar Grècia (Ἐλλάδα πεπαίδευκεν οὖτος ὀ ποιητής) i nosaltres en som els seus hereus, necessitats del seu ensenyament i saviesa. Llegiu Homer i en trobareu la resposta!

DENIP 2012: Homer, Ilíada en veu alta

Els alumnes de llatí han llegit en veu alta Homer, Ilíada d’Alessandro Baricco, tot un monument a la guerra i alhora un amor obstinat per la pau.

Hem començat pel final del llibre d’Alessandro Baricco per tal d’explicar el perquè de la lectura de la Ilíada per a commemorar el dia de la pau i de la no violència als centres escolars:

  • “Una altra bellesa, postil·la sobre la guerra (per Laura)
  • Criseida (per Laia M.)
  • Tersites (per Chaima)
  • Hèlena (per Uxue)
  • Pàndar i Eneas (per Èric i Ivan)
  • La dida (per Sara)
  • Nèstor (per Marta S.)
  • Aquil·leu (per Rocío)
  • Diomedes, Odisseu (per Èric A.)
  • Pàtrocle (per Chaima)
  • Sarpèdon, Aiant Telamoni, Hèctor (per Laia B., Cristina i Míriam P.)
  • Fènix (per Lourdes)
  • Antíloc (per Chaima)
  • Agamèmnon (per Chaima)
  • El riu (per Laia S.)
  • Andròmaca (per Hady)
  • Príam (per Noèlia c.)
  • Demòdoc (per Sara)


  • Per què els alumnes de llatí han fet aquesta lectura en veu alta? És evident, ja que no es pot entendre l’Eneida de Virgili sense conèixer la Ilíada d’Homer. Ha estat una activitat que ens ha ajudat, a més a més, a ser conscients que cal fer més lectures en veu alta i que per entendre bé un text cal llegir-lo bé i això, fins i tot, costa a primer de batxillerat. També ens permet repassar i ampliar activitats ja fetes com els Guerrers de Troia en Google Maps; la guerra de Troia en deu obres d’art

    Què esdevé la Ilíada d’Homer en mans d’Alessandro Baricco? Què ha desterrat completament? Has trobat a faltar aquesta absència? Per què la narració dels fets i de les gestes no nón narrats en tercera persona? Qui es fa càrrec de narrar els fets? Després de la lectura de La còlera d’Aquil·les i de la lectura en veu alta de la Ilíada polifònica de Baricco t’han vingut ganes de llegir la Ilíada d’Homer? Has vist la pel·lícula Troia?…

    “La tela de Penélope o quién engaña a quién” d’Augusto Monterroso

    “Hay que leerlo manos arriba. Su peligrosidad se funda en la sabiduría solapada y la belleza mortífera de la falta de seriedad”, va escriure amb raó Gabriel García Márquez sobre Augusto Monterroso (1921-2003) i si no us ho creieu, llegiu-lo:

    Hace muchos años vivía en Grecia un hombre llamado Ulises (quien a pesar de ser bastante sabio era muy astuto), casado con Penélope, mujer bella y singularmente dotada cuyo único defecto era su desmedida afición a tejer, costumbre gracias a la cual pudo pasar sola largas temporadas.

    Dice la leyenda que en cada ocasión en que Ulises con su astucia observaba que a pesar de sus prohibiciones ella se disponía una vez más a iniciar uno de sus interminables tejidos, se le podía ver por las noches preparando a hurtadillas sus botas y una buena barca, hasta que sin decirle nada se iba a recorrer el mundo y a buscarse a sí mismo. De esta manera ella conseguía mantenerlo alejado mientras coqueteaba con sus pretendientes, haciéndoles creer que tejía mientras Ulises viajaba y no que Ulises viajaba mientras ella tejía, como pudo haber imaginado Homero, que, como se sabe, a veces dormía y no se daba cuenta de nada.

    Augusto-Monterroso dins La oveja negra y demás fábulas, 1969

     

    Tenia o no tenia raó l’escriptor de Cien años de soledad?
    A quina expressió fa referència Augusto-Monterroso amb “como se sabe, a veces dormía y no se daba cuenta de nada”?

    Ulisses en aigües d’Ítaca, de Joan Margarit

    Franklin Simmons, 1896

    Franklin Simmons, 1896

    ULISSES EN AIGÜES D’ÍTACA

    Vas arribant a l’illa i ara saps
    el que vol dir la vida, el que és l’atzar.
    El teu arc serà pols damunt la lleixa.
    Pols seran el teler i la seva peça.
    Els pretendents que acampen a l’eixida
    són ombres que Penèlope somia.
    Vas arribant a l’illa: els roquerars,
    com el temps l’Odissea, els bat la mar.
    Ningú no ha teixit mai la teva absència
    ni ha desteixit l’oblit sense cap fressa.
    Per més que, a voltes, la raó ho ignori,
    Penèlope és una ombra del teu somni.
    Vas arribant a l’illa: els gavians
    que cobreixen la platja no es mouran
    quan la travessis sense deixar empremta,
    perquè no has existit: ets la llegenda.
    Potser hi va haver un Ulisses mort a Troia,
    i potser va plorar-lo alguna dona,
    però en el somni d’un poeta cec
    continues salvant-te. Al front d’Homer,
    etern i rigorós, cada trenc d’alba
    un solitari Ulisses desembarca.

    Joan Margarit

     

    MEMORANDA: Ja us heu llegit l’Odissea? o Les aventures d’Ulisses? Ja heu introduït el poema al mapa poètic de Grècia? Ja sabeu què vol dir Ítaca?… Si ja heu fet tota la feina encomanada, llegiu i fruïu d’aquest poema de Joan Margarit (ja sabeu que m’agrada!). Per cert, podríeu contestar als alumnes de tercer els seus dubtes sobre el comportament d’Ulisses?