Tag Archives: Cuina

El vidre, fragilitat que perviu

El vidre en el món romà era considerat en un primer moment una peça d’artesania de luxe. A partir de la segona meitat del segle I aC, la tècnica del bufament, desenvolupada primer en tallers situats a la Mediterrània oriental i més tard arreu, va permetre una més ràpida producció d’envasos i objectes, així com una varietat més àmplia de formes i mesures que la ceràmica o el metall. Es van fabricar peces amb totes les tècniques complementàries conegudes (motius aplicats, escenes gravades o impreses i decoracions diverses) i també peces llises per a l’ús domèstic, petits contenidors per a medicines i ungüents, estris de tocador i fins i tot urnes cineràries. Les peces més complexes i costoses solien ser productes per a l’exportació. Després del segle IV dC, el gust pel vidre va decaure alhora que minvava la seva producció. Malgrat la seva fragilitat, molts objectes de vidre han arribat fins a nosaltres i les restes arqueològiques evidencien l’existència a casa nostra de vidriers locals.

Ipad, Iphone? Mira-ho en versió HTML5

Des de petita, m’ha apassionat veure a Mallorca com els artesans amb unes pinces i una canya de bufar encara bufen, com en temps dels romans, un “globus” de vidre inflat donant voltes amb una canya i estirant amb unes pinces la pasta de vidre.

L’exposició Ànimes de vidre de la col·lecció Amatller al MAC, em va encantar i em va portar a col·leccionar no només reproduccions de vidre romans sinó també imatges de diferents estris de vidre, com heu pogut veure en el muntatge que encapçala aquest apunt “A la cuina i a la taula”. Si us vàreu perdre l’exposició, aquí en teniu un tastet:

Amb la descoberta del plàstic, creieu que el vidre s’utilitza avui com en temps dels romans? Quins estris de cuina i de taula us han agradat més? Per què creieu que uns objectes tan fràgils ens han arribat intactes passats dos mil anys? Redacteu en unes dues-centes paraules la informació sobre el vidre que heu visualitzat al primer muntatge “A la cuina i a la taula”.

Cochlearia Romana

19 Replies

Aquest apunt, més aviat hauria de dir-se Què sap el gat de fer culleres?, frase que en català es diu a un que vol fer coses que no sap fer o que parla d’allò que no entén. El refrany complet és «què sap el gat de fer culleres, si no ha estat mai cullerer?». Una altra variant és «què sap el gat de fer culleres, si en sa vida n’ha vist fer?». Sigui com sigui, és un avançament per recordar-vos que ben aviat anirem per quart any a fer de romans i de romanes al mercat de la Boqueria i farem un taller de Cuina romana amb la cuinera Eulàlia Fargas. Cuinarem i després tastarem el menjar fet per conèixer els gustos i sabors dels antics romans. Tant a El Fil de les Clàssiques com a Aracne fila i fila tenim moltes entrades de cuina romana, a més s’acaben d’obrir les tasques de la unitat 12 del vostre Moodle. Comencem, doncs:

Cochlearia Romana

Sabíeu que el nostre mot cullera prové del llatí cochlearia, mateix significat, plural del neutre clàssic cochlear, -aris, derivat del femení cochlea, -ae, “cargol, petxina”.

Hi veieu la relació? La forma còncava i el mànec per on s’agafa potser recorda al cargol? Potser servien per menjar aquests animalons?

Els romans no coneixien la forquilla i a taula, com bé sabeu, no empraven gairebé el ganivet (culter, -tri; m.) perquè se’l servia el menjar tallat en petits trossets que menjaven amb els dits. Era un senyal d’elegància menjar amb la punta dels dits sense embrutar-se les mans i la cara. La cullera, però, era molt utilitzada i podia tenir diverses formes. N’hi havia una de més grossa, ligula, i la menor anomenada cochlea tenia un mànec en forma d’agulla que servia també per a punxar trossos de menjar o obrir musclos com si fos una actual forquilla.

Cuina romana a la Boqueria, per tercer any!

35 Replies

Els alumnes de llatí de l’institut Cristòfol Ferrer just abans de les vacances de Setmana Santa vàrem anar per tercer any a l’aula gastronòmica de la Boqueria i un cop més vàrem aconseguir cuinar un deliciós menú romà amb la cuinera, professora i assessora de cuina infantil, autora del llibre de receptes per cuinar en família Cuinem junts (RBA), il·lustradora amb fruites i verdures de Papallones dins Una mà de contes… Eulàlia Fargas i amb l’entranyable Àngela. Val més una imatge que mil paraules. Jutgeu vosaltres mateixos. Nosaltres hi tornarem el curs vinent. Plurimam salutem!

A taula amb l’emperador August

38 Replies

Com t’imagines l’emperador August a taula?

Suetoni a l’obra Vida dels dotze cèsars (De uita duodecim Caesarum) ens descriu els costums alimentaris de l’emperador August:

Cibi -nam ne haec quidem omiserim- minimi erat atque vulgaris iere. Secundarium panem et pisciculos minutos et caseum bubulum manu pressum et ficos virides biferas maxime appetebat; vescebaturque et ante cenam quocumque tempore et loco, quo stomachus desiderasset. Verba ipsius ex epistulis sunt: “Nos in essedo panem et palmulas gustavimus.” Et iterum: “Dum lectica ex regia domum redeo, panis unciam cum paucis acinis uvae duracinae comedi.” Et rursus: “Ne Iudaeus quidem, mi Tiberi, tam diligenter sabbatis ieiunium servat quam ego hodie servavi, qui in balineo demum post horam primam noctis duas buccas manducavi prius quam ungui inciperem.” Ex hac inobservantia nonnumquam vel ante initum vel post dimissum convivium solus cenitabat, cum pleno convivio nihil tangeret.

Quins eren els seus costums alimentaris? Quins aliments li agradaven més? Quin nom reben en llatí? Són aliments que encara consumim avui dia o no? Quin mal costum tenia August? Quins àpats solien fer els romans? Els seguia August o menjava fora hores? A quin àpat corresponia el banquet dels romans? A quina hora començava? De quines parts constava? Què s’hi menjava? Quina era l’actitud, algunes vegades, d’August en els banquets?

Vini quoque natura parcissimus erat. Non amplius ter bibere eum solitum super cenam in castris apud Mutinam, Cornelius Nepos tradit. Postea quotiens largissime se invitaret , senos sextantes non excessit, aut si excessisset, reiciebat. Et maxime delectatus est Raetico neque temere interdiu bibit. Pro potione sumebat perfusum aqua frigida panem aut cucumeris frustum vel lactuculae thyrsum aut recens aridumque pomum suci vinosioris.

Era un gran bevedor de vi August? Quin vi li agradava més? Com es calmava la set? És encara avui el seu un bon remei per passar-se la set?

Què n’opines de tot plegat?

Del mercat a la taula amb Apici: fetges d’au amb marsala

2 Replies

Ingredients:
Mig quilo de fetges de pollastre
Dues cebes
Una cullerada d’oli d’oliva verjo
Seixanta grams de mantega o llard
Un got de vi de Marsala
Sàlvia fresca
Sal
Pebre blanc
Un got de llet

Preparació:

Abans de fregir els fetges deixar-los en llet. Pelar i trossejar les cebes. Daurar-les en una paella amb oli i mantega o llard. En ser transparents regar-les amb vi de Marsala i deixar-les al foc fins que el vi s’evapori. Afegir els fetges sense gens de llet, la sàvia, la sal i el pebre blanc. Deixem que els fetges es coguin i els servim acompanyats d’enciam o d’espinacs.

Curiositats:

Aquesta és una recepta ben vigent en tota la Mediterrània. El marsala és un vi dolç de la ciutat de Marsala a l’illa de Sicília. La sàlvia a l’antiga Roma era també un vegetal d’ornamentació.

Bene tibi sapiat!

Del mercat a la taula amb Apici: Pollastre d’Heliogàbal

3 Replies

Ingredients
Un pollastre ben net de dos quilos
Dues cullerades d’oli d’oliva verjo
Un litre de vi negre
Un parell de porros
Una cullerada de farigola picada (Thymus vulgaris)
Una cullerada de coriandre picat (Coriandrum sativum)
Una tassa de brou concentrat o bé gàrum
Pebre blanc
Pinyons
Un got de llet
Un parell de blancs d’ou

Preparació

Buidar el pollastre i omplir-lo amb un manoll de porro, coriandre i farigola. Posar-lo a coure amb el vi en una cassola de terrissa durant una mitja hora. Picar en un morter pebre blanc i pinyons i afegir dues cullerades del brou de la cocció; lligar-ho tot amb llet. Després, llevar-li les herbes al pollastre, untar-lo amb aquesta salsa i posar-lo a coure lligant-lo amb clares d’ous batudes. Posar el pollastre en una safata untada amb oli i mullar-lo amb la salsa sobrant de la cocció, la qual s’anomena blanca. Aleshores ja es podrà servir.

Curiositats

Hem de pensar i creure que aquesta recepta de pollastre del llibre d’Apici era del famós emperador romà Heliogàbal (caldria incloure’l en el Google maps d’emperadors!).

Bon profit i espero les vostres fotografies del plat!

Del mercat a la taula amb Apici: Faves a l’estil de Vitel·li

13 Replies

A veure, ara que comença a ser temps de faves, qui prova de fer aquesta recepta romana i ens fa arribar la fotografia del plat a taula o la seva opinió?

De Re Coquinaria, V III publicat a la Bernat Metge Apici, l’art de la cuina:

Ingredients
Un quilo de faves
Quatre porros
Grans de pebre blanc
Coriandre fresc
Un got de vi negre
Una tassa de brou de peix concentrat o gàrum
Orenga
Grans de fonoll
Oli d’oliva verjo
Sal

Preparació

Es pelen i es tallen els porros en rodanxes. Es posa al foc poca aigua i sal en una olla. Abans que bulli, hi posem els porros trinxats i una cullerada de coriandre mòlt. Dins un morter es barreja mitja culleredeta de grans de pebre blanc, orenga i grans de fonoll a parts igual. Ben lligat s’afegeix a l’olla. S’hi afegeix al cap de poc el brou de peix concentrat o el gàrum i el vi negre. Després hi posem les faves. Al cap d’un quart d’hora, salem al gust i ho reguem amb un rajolí d’oli d’oliva verjo.

Curiositats

Hi havia un rei que pelava faves i li queien ses baves dins un ribell, aquest rei d’aquesta rondalla mallorquina tal volta fos l’emperador Vitellus a qui segurament li devia agradar aquesta escudella de faves i per això porta el seu nom. Sabem per Suetoni (Vit., 13, 4-5) que era un amant de la cuina, potser ell mateix va idear aquesta recepta o algun cuiner durant el seu regnat. Es veu que degué tenir molts amants ja que hi havia també uns llibrets vernissats de vermell d’ou que es deien vitelliani (Mart. XIV 8, 9) on els amants escrivien afers amatoris.
En el blog de KuaNum i a De re coquinaria hi trobarem moltes més receptes romanes de cuinar les faves!
Prosit!

Panificium

37 Replies

Tarraco viva. Foto: Manel

Panis est cibus ex farina et aqua igne coctus. Pistor farinam aqua spargit et assidua tractatione perdomat, fingitque panem, quem cinis calidus et fervens testa percoquit. Fermentum est intritum ex farina aqua subacta et macerata sine sale. Fermentum massam turgidam reddit. Panes in panificio pistor vendit.
D'”Orbis pictus latinus”

Panificium: quid est? Després de traduir aquest text llatí, responde latine. Escriu-ne també mots derivats en català i altres llengües i no t’oblidis d’esmentar-ne la seva etimologia.

Què en sabem del pa en temps dels romans? Quan el comencen a elaborar? Utilitzaven llevat?… Podia sobreviure una persona celíaca?

Recordes què era un pistor? i una taberna?

N.B.: Us recomano aquest interessant article en francès Le pain romain.

Cuina a la romana

11 Replies

Dimecres passat vàrem anar un cop més al mercat de la Boqueria de Barcelona i vàrem fer de romans i de romanes pel mercat. També vàrem fer un taller de cuina romana amb la cuinera Eulàlia Fargas, mentre aneu fent els treballs encomanats podeu anar fent boca amb aquest programa de TV3 i no us oblideu de visitar i comentar la feina feta el curs passat que trobareu a El Fil de les Clàssiques i a Aracne fila i fila clicant cuina en el núvol d’etiquetes o en El Fil Moodle de quart.

Porcelleta rostida a l’estil d’Apici

6 Replies

Foto Valèria

Aquest suculent sopar a l’estil d’Apici fa poc, precisament la nit de Sant Jaume, ens el varen obsequiar uns amics a la llum de les veles en un perfumat jardí illenc. En veure, però, les porcelletes rostides de carn tendra i de corna cruixent més d’un que conec ja no va tenir esma de provar-les ni de veure-les tallar a trossos amb un plat. A Mallorca és la porcella rostida una exquisida menja tradicional d’àpats de festa o de convit de noces, com ho era ja pels romans per a qui el porc, la porcella i els pocellins gaudien de gran acceptació en la taula de l’antiga Roma i en els ritus religiosos. Recordeu que del porc ja ho aprofitaven tot! Segons Plaute els porci sacri eren porcs sencers que se sacrificaven als déus Lars, sobretot quan naixia un fill o quan s’acabaven de casar o quan es guaria un malat mental.

Si us animeu a fer més receptes de porcelleta aquí en teniu una pila d’Apici; tampoc us perdeu l’article “Porcellus” de la Charo Marco a De re coquinaria. La de la fotografia és l’oberta en canal, regada amb un bon vi i rostida al forn.

Prosit!