El proper diumenge 20 de juny al teatre grec de Montjuïc, dins el Festival Grec de Barcelona, en una única funció podrem sentir recitar l’Odissea d’Homer en traducció al català de Carles Riba i en boca de l’actor Lluís Soler, com si d’un aede grec es tractés, amb l’acompanyament musical d’Eduard Iniesta. Segons ha dit Soler en roda de premsa tot parlant de l’obra i té tota la raó “És un text que es nota que està escrit per ser dit en veu alta i escoltat” i ha afegit que és en el registre oral “quan el text agafa tota la seva potència i envergadura”. En aquest muntatge d’Antonio Calvo, “la que juga la partida és la paraula” i, per a Calvo, afegir altres elements seria “fer trampa i no aprofitar la paraula de Riba”, en referència a la traducció de Carles Riba en la qual es basa l’obra.
Així, per al dramaturg Marc Rosich, que ha adaptat el text, el muntatge té dos vessants: “Ensenyar tot el que té de màgic aquest text” i fer “un homenatge a la paraula del traductor”. Rosich ha destacat la dificultat d’adaptar un text de 12.007 versos, que els rapsodes grecs solien recitar durant tres dies seguits, a una actuació d’una hora i vint minuts: “No trencar la cadena màgica del text de Carles Riba era molt difícil de fer”.
El dramaturg ha optat per conservar la traducció original de Riba i ha fet un treball de “tallar i enganxar” que dóna com a resultat un text que passa per tots els capítols de L’Odissea com el Ciclop, les sirenes, Telèmac o Penèlope. Lluís Soler ha explicat que la idea d’adaptar L’Odissea ve de l’any 2006, quan es va fer el mateix amb La Ilíada d’Alessandro Baricco: “En aquell moment semblava que era una tasca complexa i difícil”, ha dit Soler d’un text que “ara es fa de bon portar”.
De fet, l’Odissea juntament amb la Ilíada són les obres inicials i més representatives de l’èpica grega i també de l’èpica europea, però la seva perfecció sembla la culminació d’una llarga tradició oral, no escrita.
Soler, a qui últimament s’ha vist sobre l’escenari del Teatre Nacional en el paper de Malvolio en la comèdia shakespeariana “Nit de Reis”, recita el text sencer de memòria i segueix el consell que Riba dóna en el pròleg de la seva segona traducció del clàssic d’Homer: que si l’actor oblida una paraula, busqui amb tota llibertat una semblant i segueixi amb el text.
D’altra banda, la música d’Eduard Iniesta, que domina més de quaranta instruments de diversos països de la Mediterrània, va més enllà de la “música hel·lènica, els ritmes mediterranis i els instruments grecs”, la seva elecció més òbvia, i ha compost “una partitura funcional “que” impulsa la dinàmica de l’obra i li dóna una empenta ” quan és necessari.
El director artístic del Grec, Ricardo Szwarcer, ha destacat que va acceptar de seguida la proposta de fer una Odissea recitada perquè es correspon a “la necessitat del festival de recolzar-se en el text poètic”. L’Odissea estarà de gira fins a finals d’any amb la Perla29.
Diumenge ens omplirà d’emoció tornar, després d’haver assistit ahir a la representació de Prometeu, als orígens orals de l’Odissea amb els bells hexàmetre de Carles Riba i amb l’acompanyament musical encara que no sigui de la lira, en un marc envejable com és el teatre grec de Montjuïc i amb la companyia d’altres Odisseus que també solquen els mars ben agitats de les clàssiques i del grec en particular. Bon viatge cap a Ítaca!
Sento una gran curiositat per veure com Rosich ha aconseguit incloure en un sol espectacle tota l'”Odissea” d’Homer, amb els seus 24 cants, com deu haver intentar captar l’essència èpica de les aventures d’Odisseu sense que l’espectador perdi el fil dels episodeis mítics narrats.
D’altra banda, he llegit ( http://www.elpunt.cat/noticia/article/-/19-cultura/181374-lluis-soler-recita-llodissear-revisada-per-carles-riba.html ) que s’intercalaran referències a la tècnica poètica i l’habilitat traductora de Riba provinents del pròleg de la seva traducció. Èpica, filologia i teoria de la traducció, per a mi, apssionant…
Ahir vaig tenir la immensa sort d´assistir a la recitació de l´Odissea al Teatre Grec per Lluís Soler. Arribava de viatge i estava molt cansada però no vaig defallir ni un moment ja que va ser sensacional, emocionant escoltar els mots sublims d’Homer en traducció de Carles Riba, acompanyats de la música de guitarra d’Eduard Iniesta. És fantàstic com la paraula nua pot arribar a penetrar el cor dels éssers humans. Quin cant més sublim el de les sirenes, fet amb aquell instrument meravellós que es toca sense tocar, és a dir, un theremín. La veu d´en Lluís Soler és un autèntic regal dels déus, així com las música d’Eduard Iniesta que l’acompanyava. Tots som Odisseu i el recitat de mil versos de memòria acabà amb un públic emocionat, dret i picant de mans fins que com a colofó d’una nit perfecta, màgica diria, Lluís Soler ens va regalar la lectura de l´”Itaca” de Kavafis i tots, Odisseus com són, seguim el nostre camí a la recerca de la nostra Ítaca. Moltes gràcies! Per molts anys!
Jo vaig gaudir molt de l’espectacle. La força de les paraules va assolir la seva plenitud en el marc incomparable del teatre de Montjuïc de la mà d’en Lluís Soler i amb la banda sonora de la guitarra i la veu d’Iniesta. Sense artificis ni coreografies, la posada en escena, sòbria i pausada, oferia un marc idoni per a assaborir l’èpica homèrica i la teoria de la traducció del nostre Riba.
En fi, que quan facin la “Ilíada” m’hi tindran a primera fila!
Dissabte 10 de juliol els catalans hem protestat contra la decisió del Tribunal constitutcional en contra d’un Estatut consensuat pels polítics (catalans i estatals) i ratificat per nosaltres, els ciutadans i ciutadanes. Una munió de gent ha inundat el centre de Barcelona, grans i joves, famílies senceres amb nadons dormint plàcidament al cotxet. IMPRESSIONANT. Lemes i crits diferents, com la mateixa societat catalana, de tots els colors, baixaven pels carrers de la ciutat com un torrent que baixa sense violència pel vessant de la muntanya rebent l’aigua que hi aporten els afluents fins al punt que la llera es fa massa estreta i el corrent busca nous camins per acollir tot el cabal. Talment el Passeig de Gràcia rebia tal afluència de gent que els manifestants van haver de buscar un recorregut alternatiu, més plàcid, per la Rambla paral·lela. I al final, en una Plaça de Tetuán plena de gom a gom, un escenari provisional acollia en Lluís Soler i la Txe Arana amb els cantaires de l’Orfeó Català de fons. Quan el Lluís Soler va llegir la proclama se’m van posar els pèls de punta. Amb aquella barba homèrica i la seva veu potent em va recordar la força amb què Odisseu va enfrontar-se als designis divins per aconseguir la seva Ítaca. Vaig pensar també en el Llach i en Kavafis… Tant va ser ser així que en el relat de la jornada m’ha sortit espontàniament un símil homèric com els que sovintegen la “Ilíada”.
Al final tots vam acompanyar l’Orfeó entonant els segadors, però he de confesar que em vaig quedar amb les ganes de cantar el “Viatge a ïtaca” d’en Llach, tan vigent després de tants anys, o hauríem de dir de tants segles?
Amb quina veu més convincent va parlar el nostre Odisseu, Lluís Soler; tot és qüestió de resiliència, Teresa, i estem en ruta d’arribar-hi. Lluís Llach va ser-hi ben present i l’Estaca i la Gallineta també. L’Orfeó, quins referents clàssics arreu!, va haver de cantar dues vegades i n’hagués pogut cantar més de tanta gent que hi havia. Acabar amb Llach hagués estat molt bé!
Pingback: Mary Beard, Princesa de Asturias de Ciencias Sociales | Aracne fila i fila