Tot i que el divendres 25 de març era festa de lliure disposició al nostre institut, els alumnes de Grec 1 varen participar en la primera lectura pública internacional de l’Èdip rei de Sòfocles (en grec antic i en català) que va tenir lloc a Lió dins el marc del Festival Européen Latin Grec.
T’animes i ens comentes la teva escapada clàssica!
Aquest cap de setmana també pots gaudir del nostre patrimoni amb les Jornades Europees del Patrimoni i a Premià de Dalt no et perdis El Dia d’Ulisses!
[youtube width=”650″ height=”550″]https://youtu.be/E4oXjqC5R1k[/youtube]
Mots de ritual per a Electra de Josep Palau i Fabre va ser escrita a París l’any 1958 durant el seu exili fins que retornà a Catalunya el 1962 i estrenada el 1974 (ara set anys després de la seva mort, s’ha representat al TNC). És una peça de 543 versos lliures introduïda amb un pròleg en prosa on explica els antecedents de la trama. Malauradament és una tragèdia molt poc coneguda del teatre català en què Palau i Fabre reflexiona, a partir de les seves vivències com a exiliat a França, sobre la funció de la tragèdia en la nostra societat amb la reescriptura del mite clàssic en què reflexiona sobre la necessitat de fer justícia per la sang vessada i alhora l’horror de qualsevol guerra, la separació de germans, l’evidència de desitjos, els amors enrevessats, els neguits… i la dificultat de fer justícia sense cometre de nou més injustícia i més venjança. La tragèdia, filla de la democràcia atenesa, és per a Palau i Fabre el llenguatge (implícit) de la llibertat.
[youtube]https://youtu.be/61iUIzVMmbM[/youtube]
El dramaturg i director teatral Jordi Coca ha portat per primer cop aquesta obra, fent justícia al Palau i Fabre dramaturg, a un gran teatre públic, a la sala Tallers del TNC de Barcelona, fins aleshores sols s’havia representat a universitats i a sales alternatives, com a l’Espai Brossa. Jordi Coca allunya la tragèdia palaufabriana del franquisme i la fa universal tot i que a l’obra, es projecten imatges de la primera guerra mundial. Entre els canvis dramatúrgics, Coca ha desplaçat el monòleg d’Orestes i ha canviat l’indret on es retroben sense reconèixer-se Electra i Orestes. Reforçant així la teoria de Palau i Fabre, segons la qual els herois, tot i el destí, han de ser conscients dels seus actes. D’aquesta manera, gràcies a la humanitat que adquireixen, aconsegueixen una intensitat tràgica que els acosta a l’espectador.
L’exiliat Orestes retorna disposat a venjar la mort del seu pare Agamèmnon a mans de l’amant de la seva mare Clitemnestra, Egist. Es topa amb Electra, però ambdós germans fingeixen la seva identitat i entre tots dos es consumarà l’incest que portarà a la venjança.
No creguis que mai ningú comprengui
el que hem fet, el que has fet. Només tu i jo podrem
comprendre’ns l’un a l’altre, i parlar, i respirar,
i imitar això que sembla que és la vida.
Només tu i jo podrem mirar-nos en els ulls.
Però potser és això l’amor, i és més que tot.
Josep Palau i Fabre, Mots de ritual per a Electra
Per què Palau i Fabre es treu de la màniga aquest incest entre germans? Doncs, perquè en una Catalunya de postguerra, escindida després de la guerra civil, sols l’incest entre l’exiliat (Orestes) i la resistència clandestina (Electra) podia demostrar que calia la unió per aconseguir refer el país (Josep Palau i Fabre “El mirall embruixat” a Assaigs, articles i memòries), tot i que, com bé sabem el final d’en Franco va ser un altre. Ara bé, Orestes-Pílades no vol perdre la seva llibertat a les ordres d’Istar-Electra, és impactant la dialèctica que sorgeix entre els dos amants, una autèntica lluita de sexes, que ens revela l’opinió de Palau i Fabre sobre les relacions home-dona i ens aclareix que sols l’incest pot segellar el pacte de venjança (L’Electra de Josep Palau i Fabre, per la dra. Montserrat Jufresa):
¿Per què en front d’una dona, un home vol buidar-se
l’ànima sols pel cos, com si el cos fos en ella
més que els mots o els ulls?
Josep Palau i Fabre, Mots de ritual per a Electra
Mots de ritual per a Electra és una obra intensa però curta (aproximadament una hora) perquè la consciència no admet interrupció i l’espectacle no és interromput, tot i que el públic al final no sap si marxar o esperar-se. El teatre de Palau i Fabre, defugint el to aburgesat, és tancat, rigorós, premeditat, minoritari, de temps i espai reduït, mou consciències i fa reflexionar, representa el món i n’és exemple a seguir, un mirall del món amb paraules sense massa ornamentació amb la força del vers però amb un joc dialèctic ben encertat … tot plegat fa que els espectadors que en puguin gaudir també siguin pocs, perquè tal com ens va dir al final de l’obra Dafnis Balduz falta públic per assaborir els clàssics.
Per què una obra desconeguda per al públic, s’estrena amb adaptacions i innovacions importants? Per què durant tan pocs dies? És admissible la venjança? Cal venjança per fer justícia? En qui cal delegar la venjança? En els tribunals de justícia o exercint la violència? Qui són les Erínies? Què vetllen? Quin és el paper de la dona? Per què el paper d’Orestes envers la força d’Electra és tan difícil en el segle XXI? Per què Orestes és tan diferent? Per què costa tant interpretar el seu paper a un home jove de la nostra època? Per què s’ha d’assumir la responsabilitat dels actes? És una obra pacifista? Com són els personatges palaufabrians?… Si voleu trobar respostes a aquestes preguntes no us perdeu l’obra, si en teniu ocasió, i mentrestant visioneu el col·loqui “Mots de ritual per a Electra” , fet el 8 de maig i conduït per la novel·lista Maria Barbal, juntament amb el director Jordi Coca, i els actors i actrius de la companyia.
[youtube]https://youtu.be/I0l4YCgB6qE[/youtube]
N.B.: No us perdeu la ressenya i les entrevistes a alumnes i professor de l’escola Patufet de Barcelona i a l’actor Dafnis Balduz (Orestes) que va fer l’alumna Camila Arigón el dia que vàrem anar a veure Mots de ritual per a Electra de Josep Palau i Fabre al TNC i ho ha publicat al seu bloc-Treball de recerca Cartellera de teatre clàssic a Barcelona.
Camila i Dafnis Balduz
Un any més hem pogut gaudir del teatre grecollatí. Enguany hem anat tots al teatre Joventut d’Hospitalet de Llobregat i en comptes d’una tragèdia grega i una comèdia romana com anem fent des de fa anys i panys, hem assistit a una representació d’una comèdia grega en català, la sempre vigent Lisístrata a càrrec del Grup de Teatre i Música de 4t d’ESO de l’Institut Isaac Albéniz de Badalona i una comèdia en castellà de Plaute, Càsina, passada de moda pel que fa a l’argument però paradigmàtica per entendre l’art plautí, a càrrec del grup Komos del IES Distrito Marítimo de València.
Com a mallorquina m’ha fet molta gràcia que a la Lisístrata Cinèsias i Mirrina parlessin en mallorquí i que la traducció de Càsina fos a càrrec de Joan Carles Simó. Per cert, aquí la trobareu en francès!
Enhorabona als joves actors, als seus directors, als organitzadors de Prósopon i d’una manera molt especial a Begoña Usobiaga i a Carme Llitjós, coordinadores de Prósopon Catalunya.
Gaudiu dels clàssics: llegiu-los, representeu-los, aneu al teatre a veure-los!
Espero amb candeletes els vostres comentaris de valoració, així com els diferents apunts a Aracne fila i fila i pel que fa a la Lisístrata al bloc dels alumnes de Grec de segon de batxillerat, Literatura grega a escena. Sara Bernad ahir ja va publicar algunes fotografies al Facebook Fildelesclàssiques.
[youtube width=”550″ height=”450″]https://www.youtube.com/watch?v=CjXkMmapjWI[/youtube]
Fa anys que no puc, tot i que m’agrada molt, impartir Cultura Clàssica. Les vint hores lectives les haig de dedicar al Llatí de 4t ESO i al Grec i al Llatí de primer i de segon de Batxillerat. La matèria de tercer de l’ESO l’han feta aquests últims anys professors de Filosofia i de Llengua i Literatura Catalana, aquest curs (2013/14) es fa Cultura Clàssica per primer cop i amb molt d’èxit en anglès i forma part del projecte de plurilingüisme del nostre centre, l’institut Premià de Mar, i tenim la gran sort de ser impartida per la professora Aida López, especialista en llengua anglesa i amant del món clàssic.
L’altre dia els alumnes de Classical Culture en van convidar a aquesta petita representació a la biblioteca de l’edifici Cristòfol Ferrer i em va fer tanta gràcia que em plau compartir-la aquí i felicitar així públicament l’Aida i els seus alumnes que, si bé comenten en anglès pels nostres blocs, encara no s’han decidit a fer-ne un apunt, però no crec que triguin massa.
[youtube]http://youtu.be/4OGglShG4bk[/youtube]
Ja em direu en comentari què us ha semblat? De què va l’obra? Quines dificultats heu tingut si és el cas? Encara recordo amb emoció l’última de les nostres representacions a classe de la meva Cultura Clàssica! etc.
Aquest matí hem gaudit un any més d’un matí de teatre clàssic al Teatre Joventut d’Hospitalet de Llobregat en el marc del XIX Festival de Teatre Grecollatí. Hem gaudit amb la seriositat de la Hipsípila d’Eurípides i hem rigut amb el Soldat Fanfarró de Plaute. Tragèdia i comèdia, Grècia i Roma, castellà i català… Els clàssics a càrrec de joves estudiants han recobrat la seva força i frescor. A Girona ja havia vist representat el Miles Gloriosus, tot i que hi ha hagut canvis en el repartiment i canvis en la posada a escena, mai no havia vist representada la comèdia perduda d’Eurípides, Hipsípila, i m’ha emocionat veure-la. Ens havia agradat molt llegir-la i l’esperàvem amb candeletes!
Enhorabona als joves actors, als seus directors, als organitzadors de Prósopon i d’una manera molt especial a Begoña Usobiaga i a Carme Llitjós, coordinadores de Prósopon Catalunya.
Dia 10 d’abril anirem amb els alumnes de quart de Llatí i amb els de Llatí i Grec de primer de batxillerat a Tarragona, de ben segur ens espera un espectacle digne de veure.
Gaudiu dels clàssics: llegiu-los, representeu-los, aneu al teatre a veure-los!
N.B.: Seguiu els diferents apunts sobre Hipsípila al bloc dels alumnes de Grec de segon de batxillerat, Literatura grega a escena.
Les Farses Atel·lanes són un gènere teatral menor però genuïnament romà. L’any 2001 l’Aula de Teatre de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona sota la coordinació pedagògica i artística de la companyia tarragonina Zona Zàlata (que precisament celebra aquests dies el seu 25è aniversari) van endegar una tasca de recerca i reconstrucció al voltant de les farses Atel·lanes. El resultat d’aquest treball va ser la Farsa de Pappus, complementada posteriorment amb la Farsa de Bucco i Manduccus i la Farsa de Maccus i Dossennus. Les Farses Atel·lanes van ser estrenades el maig de 2001, 2002 i 2003 dins la programació del festival Tàrraco Viva i des d’aleshores no han fallat mai a la cita. També es van representar en el XVI Simposi d’Estudis Clàssics Tarragona 22 d’octubre de 2009.
El nom d’aquest gènere prové de la ciutat d’Atella, a la Campània italiana, des d’on es va popularitzar cap al segle III aC. Eren peces còmiques breus, sovint grolleres, que a les jornades teatrals s’intercanviaven entre les tragèdies o les comèdies. A partir d’uns personatges tipificats i fixos es desenvolupaven arguments d’embolics i de costums amb un marcat to burlesc i sarcàstic. La capacitat d’improvisació dels actors a partir dels trets del seu personatge era un recurs important per a l’èxit de Farsa. Aquests personatges eren: Pappus (el vell estúpid libidinós i avar), Maccus (el jove tan ximplet com vanitós), Dossennus (el geperut astut, enredaire i libidinós), Bucco i Manduccus (els dos criats bocamoll el primer i golafre el segon, tot i que aquests trets són perfectament intercanviables i complementaris).
A més de representar les farses, és digna de veure la reconstrucció de les màscares, el vestuari i l’escenari tal com s’empraven en l’antiguitat.
DARRERE EL TELÓ. AULA DE TEATRE URV. from Tarraco Viva on Vimeo.
DARRERE EL TELÓ. AULA DE TEATRE URV. from Tarraco Viva on Vimeo.
Tebes, la de set portes, era una ciutat de Beòcia a la Grècia central fundada per Cadme fill d’Agenor, rei de Tir. Cadme era germà d’Europa, que va ser raptada per Zeus, transformat en toro, i portada a l’illa de Creta, on van consumar el seu amor. Cadme va voler anar a buscar Europa, però l’oracle de Delfos li va desaconsellar la recerca de la seva germana i li va encomanar que fundés una ciutat on s’ajagués una vaca. Allí va fundar, després de donar mort a una serpent, el que havia d’esdevenir Tebes. Cadme es va casar amb Harmonia, filla del déu de la guerra Ares.
Mort Cadme, i després de diverses vicissituds per la successió al tron de Tebes, el poder va passar a Laios al qual un oracle va advertir que moriria a mans del seu fill: en conseqüència, quan va ser pare, va manar abandonar el seu fill al mont Citeró, amb els peus junts clavats amb un clau. Els pastors de Pòlip, rei de Corint, que no tenia fills, el van trobar, el van portar a la cort i allà va ser criat com a fill de Pòlip, que el va anomenar Èdip (Οἰδίπους “peus botits”). Quan es va fer gran, Èdip va voler trobar resposta als seus orígens i va anar a l’oracle de Delfos, que li va revelar que es casaria amb la seva mare després de matar el seu pare. Horroritzat, va decidir de no tornar a Corint i es va dirigir cap a Tebes; però, durant el viatge, un vell amb un carro el va voler fer fora del camí i Èdip el va matar: el vell era Laios, el seu autèntic pare. En aquella època, Tebes estava assetjada per l’Esfinx, que devorava aquells qui no encertaven l’enigma que els plantejava. Èdip, però, va resoldre l’enigma , i a Tebes li van demanar que fos rei i es casés amb la reina Iocasta. Van tenir dos fills, Etèocles i Polinices, i dues filles, Antígona i Ismene. Quan Èdip va descobrir que s’havia acomplert l’oracle, Iocasta es va suïcidar i ell es va treure els ulls. El germà de Iocasta, Creont, va regir Tebes fins que els fills mascles d’Èdip, arribats a la majoria d’edat, es van barallar per compartir el tron. Èdip els va maleir, se’n va anar a Atenes i va morir a Colonos. Etèocles es va negar a cedir el tron al seu germà, i Polinices es va exiliar a Argos; va reclutar sis famosos guerrers amb els seus exèrcits i es van encaminar contra Tebes. En una de les set portes de la ciutat, Polinices va lluitar contra Etèocles i tots dos van morir; però, Polinices, per ordre de Creont, va ser deixat que es corrompés desenterrat. Antígona, la seva germana, va desobeir l’ordre i li donà sepultura; per això va ser condemnada a morir emparedada en una cova. Els atenesos van prendre Tebes i van empresonar Creont.
Ara que ja coneixeu el conflicte tràgic de la nissaga d’Èdip, visioneu aquest muntatge fet amb imatges Creatives Commons de la seva pervivència en l’art de tots els temps que s’han perdut en el desert actual dels mites i esperen que les vivifiqueu:
Heu reconegut la part del mite que s’amaga en aquestes imatges? Quines obres d’art heu identificat? Què en sabeu d’elles (època, autor…)?
També podria ser l’hora de seleccionar en comentari un fragment en traducció de l’obra de Sòfocles que les descrigui. Entre tots ho hem d’aconseguir. Us recomano buscar-los en la lectura d’Èdip rei, Èdip a Colonos i Antígona, evidentment també a Els set contra Tebes d’Èsquil.
El proper diumenge 20 de juny al teatre grec de Montjuïc, dins el Festival Grec de Barcelona, en una única funció podrem sentir recitar l’Odissea d’Homer en traducció al català de Carles Riba i en boca de l’actor Lluís Soler, com si d’un aede grec es tractés, amb l’acompanyament musical d’Eduard Iniesta. Segons ha dit Soler en roda de premsa tot parlant de l’obra i té tota la raó “És un text que es nota que està escrit per ser dit en veu alta i escoltat” i ha afegit que és en el registre oral “quan el text agafa tota la seva potència i envergadura”. En aquest muntatge d’Antonio Calvo, “la que juga la partida és la paraula” i, per a Calvo, afegir altres elements seria “fer trampa i no aprofitar la paraula de Riba”, en referència a la traducció de Carles Riba en la qual es basa l’obra.
Així, per al dramaturg Marc Rosich, que ha adaptat el text, el muntatge té dos vessants: “Ensenyar tot el que té de màgic aquest text” i fer “un homenatge a la paraula del traductor”. Rosich ha destacat la dificultat d’adaptar un text de 12.007 versos, que els rapsodes grecs solien recitar durant tres dies seguits, a una actuació d’una hora i vint minuts: “No trencar la cadena màgica del text de Carles Riba era molt difícil de fer”.
El dramaturg ha optat per conservar la traducció original de Riba i ha fet un treball de “tallar i enganxar” que dóna com a resultat un text que passa per tots els capítols de L’Odissea com el Ciclop, les sirenes, Telèmac o Penèlope. Lluís Soler ha explicat que la idea d’adaptar L’Odissea ve de l’any 2006, quan es va fer el mateix amb La Ilíada d’Alessandro Baricco: “En aquell moment semblava que era una tasca complexa i difícil”, ha dit Soler d’un text que “ara es fa de bon portar”.
De fet, l’Odissea juntament amb la Ilíada són les obres inicials i més representatives de l’èpica grega i també de l’èpica europea, però la seva perfecció sembla la culminació d’una llarga tradició oral, no escrita.
Soler, a qui últimament s’ha vist sobre l’escenari del Teatre Nacional en el paper de Malvolio en la comèdia shakespeariana “Nit de Reis”, recita el text sencer de memòria i segueix el consell que Riba dóna en el pròleg de la seva segona traducció del clàssic d’Homer: que si l’actor oblida una paraula, busqui amb tota llibertat una semblant i segueixi amb el text.
D’altra banda, la música d’Eduard Iniesta, que domina més de quaranta instruments de diversos països de la Mediterrània, va més enllà de la “música hel·lènica, els ritmes mediterranis i els instruments grecs”, la seva elecció més òbvia, i ha compost “una partitura funcional “que” impulsa la dinàmica de l’obra i li dóna una empenta ” quan és necessari.
El director artístic del Grec, Ricardo Szwarcer, ha destacat que va acceptar de seguida la proposta de fer una Odissea recitada perquè es correspon a “la necessitat del festival de recolzar-se en el text poètic”. L’Odissea estarà de gira fins a finals d’any amb la Perla29.
Diumenge ens omplirà d’emoció tornar, després d’haver assistit ahir a la representació de Prometeu, als orígens orals de l’Odissea amb els bells hexàmetre de Carles Riba i amb l’acompanyament musical encara que no sigui de la lira, en un marc envejable com és el teatre grec de Montjuïc i amb la companyia d’altres Odisseus que també solquen els mars ben agitats de les clàssiques i del grec en particular. Bon viatge cap a Ítaca!
Diumenge vinent s’inaugura la XXXIV edició del Festival Grec de Barcelona, quinze dies abans del que acostuma a ser habitual. Sempre es mima l’obra inaugural i enguany la nineta dels ulls és, com no, una obra grega, perquè els clàssics són de rabiosa actualitat!: Prometeu de la directora Carme Portaceli qui en roda de prensa ha assegurat sentir-se contenta d’obrir el festival amb un clàssic grec d’una “essència absoluta” i d’una “contemporaneïtat tremenda”. Tot i que la història se situa en un context present, segueix fidelment la versió del Prometeu encadenat del tràgic atenès Èsquil (525-456 aC) feta per l’escriptor i dramaturg alemany, Heiner Müller, i traduïda al català per Feliu Formosa i protagonitzada per l’actriu Carme Elias. Encapçalen el repartiment els actors de la FEI (Factoria Escènica Internacional) Gabriela Flores, Pepa López, Lluïsa Castell, Llorenç González, Albert Pérez i David Bages. Altres inseparables són Dani Nel·lo (música i direcció musical); Paco Azorín (espai escènic); Antonio Belart (vestuari), Maria Domènech (il·luminació), etc.
Per primer cop, una dona interpreta Prometeu, Carme Elias. I no pas disfressada d’home! Carme Portaceli ho té ben clar: “El món és masculí i fet pels homes, sobretot antigament tots els mites eren homes i com a tals els explicaven. Avui seria diferent i la nostra proposta és actual. No és cap reivindicació feminista”. Fer de Prometeu és tot un repte personal per a Carme Elias que ha sabut aprofitar!: “Es algo que no me planteo, ni me perturba ni me afecta, Prometeo soy yo y creo que esto (lo de hombre o mujer) no genera ni añade nada más, a Carmen le pareció que yo podía hacerlo es el mayor reto profesional que he tenido en mi vida y es fantástico que yo mujer pueda interpretar a Prometeo, que es un personaje clásico, a veces me preguntaba y por qué no puedo hacer Hamlet y por qué no puedo hacer Lear”. ( C.Elias en declaraciones a EFE).
Foto de David Ruano
Prometeu és una deessa que es rebel·la contra un déu superior, Zeus, perquè vol eliminar els humans per convertir-los en animals. Prometeu roba el foc per donar-lo als mortals, els ensenya com utilitzar-lo per a la indústria, els explica el poder de les plantes, les lletres, els números…, en definitiva, els ensenya totes les arts. El poder intenta evitar-ho confinant-lo en un far, que simbolitza la fi del món. Però Prometeu té poders, veu el futur, sap quan caurà Zeus. I rep moltes visites que volen saber coses.
Com en qualsevol obra grega, també hi ha el cor. En aquesta versió l’interpreta una sola persona, Gabriela Flores, i és la consciència de Prometeu: “El fa reaccionar sobre la serva actitud al llarg de tot el recorregut”. Lluïsa Castell és Io, la dona mortal de qui s’enamora Zeus. En no ser correspost, és castigada i convertida en vaca. “Zeus la fa anar de país en país durant segles i segles.
Pepa López és Oceà, un déu polític. “Visito Prometeu per convèncer-lo que no sigui tan tossut i orgullós, però no ho aconsegueixo. És un paper estimulant. Només dura deu minuts, però de gran intensitat”.
Albert Pérez és Hefest, anomenat déu del Foc per Prometeu, i Llorenç González, Força, el rottweiler particular de Zeus, la seva mà dreta i el que du a terme totes les seves ordres. “Ha estat una aventura i un aprenentatge continu”, diu l’actor. Finalment, David Bagès interpreta Hermes.
Dani Nel·lo ha compost la música expressament. “Ha estat complicat, perquè m’havia de plantejar quina música escolten els déus. Havia de fer una deslocalització en el temps i l’espai, perquè no tenia cap punt de referència, havia de trobar l’orientació”, diu. I de ben segur que l’ha trobada i serà interpretada en directe per ell i quatre músics més, en una formació multiinstrumental.
Pel que fa a l’espectacular escenografia que ha fet Paco Azorín, “he partit d’una rèplica que hi ha al text que diu: “Hem arribat a la fi del món”. Llavors invento un final del món poèticament creïble, amb els quatre elements (aigua, terra, aire i foc), que són reals i funcionen en contrast amb el context irreal dels déus”, explica Castell. L’escenògraf ha construït el mont Caucas, la muntanya escita on el tità és encadenat a perpetuïtat. Carme Elias és tancada en una impressionant torre metàl·lica. Al voltant aigua, el mar, i al darrere la roca natural del teatre grec de Montjuïc.
“L’origen del poder de Zeus s’ha perdut. Per això hem creat un pròleg que explica els antecedents, des de la creació del món fins quan surten tots els déus”, apunta Pablo Ley. Després del pròleg, l’obra es manté fidel al text de Heiner Müller, “recollint el món de contradiccions que aquest va detectar al text d’Èsquil, tractant d’entendre-ho i d’explicar-ho de manera que s’entengui”.
En acabat, un breu epíleg arrodoneix la història: “Ens hem centrat en dos aspectes. Un és que la paraula foc surt molt sovint associada a la paraula guerra a l’obra de Müller, marcada per la Guerra Mundial i el nazisme. L’esperança, l’altre do que dóna Prometeu a la humanitat, tampoc sembla que Müller el consideri motor de futur. Després d’aquestes consideracions, hem creat el gran final, que anomenem Prometeu alliberat, continua Ley. Un final que s’il·lumina en un altre gran text de Müller que forma part de l’obra Zement (1972), i parla de la destrucció dels déus del classicisme grec. Mentre Hèracles allibera Prometeu, els déus olímpics se suïciden en massa.
Després d’estrenar-se aquest pròxim diumenge al Grec, aquesta obra coproducció del Centro Dramático Nacional (CDN) anirà al festival de Mèrida i després es veurà a Madrid.
No ens la podrem perdre! Només es faran tres funcions a Barcelona del 13 al 15 de juny d’aquest benefactor de la humanitat, que possibilità les bases del coneixement i de la civilització humana, i ara per primer cop en femení. Curiós, oi! Precisament, Prometeu que per haver enganyat Zeus en la repartició de les parts d’un bou i per haver robat del carro solar una espurna del foc sagrat l’ofrenà a la humanitat i aviat rebé el càstig corresponent: per una banda, és lligat al mont Caucas i una àguila cada dia li cruspeix el fetge que es regenera de nit; i per altra envia als homes la primera dona, Pandora, amb una gerra que no havia d’obrir mai, però la seva tafaneria prevalgué sobre una actitud assenyada i, en obrir-la, s’escamparen tots els mals, tret de l’Esperança!
Realment, paga la pena sacrificar-se per la resta d’éssers humans? Què n’opineu?
N.B.: El País, Abc, L’Avui, El Periódico, Wilaweb, Facebook…
Després de l’estrena: La Vanguardia, El País, La Razón, 3cat24.cat, El Periódico, Dossier de Premsa, TV3 Telenotícies migdia dilluns 14 de juny