Aquest curs, per primer cop en la meva carrera docent, no he posat llibres prescriptius de lectura (tret de 2n de batxillerat, és clar!) fins al punt que, des de Coordinació Pedagògica, me n’han demanat explicacions. Doncs, després d’adonar-me que els meus alumnes de Grec i de Llatí, tant de l’ESO com de batxillerat, no llegien els llibres demanats perquè avorreixen les lectures obligatòries i, a més a més, darrerament ni es compraven ni demanaven en préstec els llibres. Quan va venir a classe, l’escriptor Xavier Serrahima ho vaig veure clar i vaig prendre la decisió de no fer cap llistat de lectures prescriptives de l’àrea de Clàssiques, amb el ferm propòsit, però, de continuar despertant la meva passió per llegir i escriure en els alumnes i de fer-los gaudir amb la lectura dels escriptots clàssics.

Quis, quid, ubi, quibus auxiliis, cur, quomodo, quando?

• Qui ha de llegir? Tot ésser humà.
• Què llegir? Els millors llibres, i els clàssics ho són per a alguna cosa, en funció del nostre moment vital, emocional, cultural…
• On hem de llegir? A casa, a la biblioteca, al parc, a l’aula, … a qualsevol lloc.
• Amb quins mitjans? Amb llibre de paper, comprat o prestat, amb e-book, digital, per internet…
• Per què? Per descobrir els avantatges i el plaer que proporciona retrobar la nostra essència com a éssers humans.
• Com? En silenci i en companyia.
• Quan? Sempre.

A Llegir avui Homer, ja deixava clar que cal llegir les obres gregues que inicien la literatura universal i que han pouat al llarg de la tradició en l’essència de l’ésser humà, la Ilíada i l’Odissea. De fet, acabo de llegir que l’escriptor Joan F. Mira tot reproduint els mots del crític literari alemany recentment traspassat Marcel Reich-Ranicki, escriu a El País que “totes les històries són només una història d’amor, o d’amor i de mort”. És ben cert! Tanmateix, també coincideixo amb Mira quan acaba citant les quatre històries de Borges, que en El oro de los tigres afirma: “Una, diu, la més antiga, és la d’una forta ciutat que encerclen i defensen homes valents. Els defensors saben que la ciutat serà lliurada al ferro i al foc i que la seua batalla és inútil: el més famós dels agressors, Aquil·les, sap que el seu destí és morir abans de la victòria. (La batalla és inútil, afegiré jo, repetint: sabem que és inútil i hi anem, perquè sabem que és necessària, i que la guerra de Troia, la mateixa o una altra de molt semblant, sempre tindrà lloc.) Els segles van anar afegint elements de màgia, continua Borges: hom digué que Helena de Troia, per la qual van morir els exèrcits, era un núvol bellíssim, una ombra; hom digué que el gran cavall buit on s’amagaren els grecs era també una aparença. Homer no haurà estat el primer poeta que relatà la faula; i algú, al segle XIV, va deixar aquesta línia que roda per la memòria del bibliotecari mig cec de Buenos Aires: The borgh brittened and brent to brondes and ashes, record —mal traduiré jo— de ciutats cremades reduïdes a brases i cendra. Les fantasies sobre el destí fatal són innombrables: Dante Gabriel Rossetti, diu Borges, imaginaria que la sort de Troia quedà segellada en l’instant en què Paris cremà en l’amor d’Helena, d’un foc a un altre foc; Yeats elegirà l’instant en què es confonen Leda i el cigne que era un déu, era Zeus. La ciutat condemnada i el destí ja previst i implacable, no diu Borges però dic jo, és també la sagrada Tebes i és Èdip, el seu rei,…”.

La literatura hel·lènica no ha deixat d’influir en tota la literatura universal. De fet, la literatura llatina, des dels seus inicis, rebé les influències de la literatura grega, influències que es van fer més paleses al segle II aC quan Grècia fou conquerida pels romans. Els autors llatins de tots els gèneres literaris, tret de la sàtira (satura tota nostra est) que a Grècia no hi era, imitaren obertament els autors hel·lènics fins al punt que la imitatio va arribar a ser una norma de seguiment obligat: calia seguir el model hel·lènic per tal de superar-lo. El gran Virgili va pouar en la Ilíada i l’Odissea per crear la seva Eneida.

Fa molts anys, durant el meu primer curs docent, vaig tenir el goig de tenir d’alumna a classe de grec a Sant Just Desvern l’actriu Clara Segura i és ben evident el seu amor pels clàssics, ja sigui representant magistralment Antígona o Electra, o llegint recentment en la presentació de la nova col·lecció “Clàssics de la literatura juvenil” del diari Ara La guerra de Troia de Robert Graves, una recreació d’uns fets essencials per tal de comprendre el món clàssic i la literatura èpica, “el primer intent modern -amb paraules de R.Graves- d’explicar tota la història de Troia, des de la fundació de la ciutat fins al retorn dels grecs victoriosos, en un sol llibre destinat a nois i a nois”.

Clara Segura llegeix un fragment de “La guerra de Troia” de Robert Graves Diari Ara 3-10-2013

Sentir passió per llegir i escriure requereix temps i entrenament, despertar aquesta passió en els infants i en el jovent de pares no lectors és encara més difícil, però no impossible. Escriure bé tampoc no és fàcil, és gairebé privilegi d’uns escollits que aconseguiran fer-se immortals. A la resta de moridors ens captiven l’amor, la passió per la vida i el respecte a la mort, -de fet, aquest és el gran tema universal dels escriptors segons Reich-Ranicki que defineix l’ofici d’escriure i, per tant de ser llegit, com “algú per a qui l’escriptura és més difícil que per als altres”. Ho provem, doncs? Llegim? Escrivim?