És per Ulisses el savi, que el cor a mi se m’esderna,

pobre! que lluny dels seus pateix afanys en una illa

a banda i a banda banyada, on és el llombrígol del pèlag,

una illa tota d’arbredes, i hi té l’estatge una dea,

filla d’aquell Atlant maliciós, que de tota

mar coneix les fondàries…

Homer, Odissea I 50 (trad. Carles Riba)

En l’Any de la Paraula Viva per commemorar el centenari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, ens adherim a la crida de Víctor Pàmies aPARAULA’m amb pèlag. Vaig descobrir aquest mot en català quan vaig llegir per primera volta  l’Odissea d’Homer en la versió de Carles Riba; però aleshores no sabia que el mot provenia del llatí pelagus ‘alta mar, mar obert; aigües fondes’, alhora del grec πέλαγος.  Ni  m’havia aturat a pensar que el trobem a arxipèlag, palaia “peix semblant al llenguado”, penagal “mena de peix”  i pelàgic “d’alta mar”. Tampoc sabia que pèlag “mar” pot ser sobretot a la comarca de l’Anoia, sinònim de toll, més concretament, en el sentit de “gorg”, un punt d’un riu en què el llit és més profund i l’aigua s’hi estanca. El trobem en topònims com el barranc dels Pèlags del Montsant, l’espai protegit dit els Pèlags de Vilobí del Penedès i el Pèlag de les Bruixes de la riera de Sant Quintí de Mediona.

Espero no haver despertat en vosaltres un pèlag de dubtes i, en canvi, el desig d’apadrinar avui a la catosfera un pèlag de mots!