Tag Archives: Competència lèxica

Nomofòbia, la patiu?

M’encanten les etimologies, com bé sabeu; en canvi, fins fa poc no he descobert per haver-lo llegit als diaris o sentir-lo a la ràdio i a la televisió un mot nou: nomofòbia.  Sabeu què significa i quin és el significat i origen dels seus ètims. De no ser un híbrid, com seria amb els dos ètims en grec?

És una fòbia nova però ben estesa i malauradament cada dia la pateix més gent. En coneixeu els símptomes? La patiu vosaltres? Vigileu, doncs!

P.D.:

Cochlearia Romana

Aquest apunt, més aviat hauria de dir-se Què sap el gat de fer culleres?, frase que en català es diu a un que vol fer coses que no sap fer o que parla d’allò que no entén. El refrany complet és «què sap el gat de fer culleres, si no ha estat mai cullerer?». Una altra variant és «què sap el gat de fer culleres, si en sa vida n’ha vist fer?». Sigui com sigui, és un avançament per recordar-vos que ben aviat anirem per quart any a fer de romans i de romanes al mercat de la Boqueria i farem un taller de Cuina romana amb la cuinera Eulàlia Fargas. Cuinarem i després tastarem el menjar fet per conèixer els gustos i sabors dels antics romans. Tant a El Fil de les Clàssiques com a Aracne fila i fila tenim moltes entrades de cuina romana, a més s’acaben d’obrir les tasques de la unitat 12 del vostre Moodle. Comencem, doncs:

Cochlearia Romana

Sabíeu que el nostre mot cullera prové del llatí cochlearia, mateix significat, plural del neutre clàssic cochlear, -aris, derivat del femení cochlea, -ae, “cargol, petxina”.

Hi veieu la relació? La forma còncava i el mànec per on s’agafa potser recorda al cargol? Potser servien per menjar aquests animalons?

Els romans no coneixien la forquilla i a taula, com bé sabeu, no empraven gairebé el ganivet (culter, -tri; m.) perquè se’l servia el menjar tallat en petits trossets que menjaven amb els dits. Era un senyal d’elegància menjar amb la punta dels dits sense embrutar-se les mans i la cara. La cullera, però, era molt utilitzada i podia tenir diverses formes. N’hi havia una de més grossa, ligula, i la menor anomenada cochlea tenia un mànec en forma d’agulla que servia també per a punxar trossos de menjar o obrir musclos com si fos una actual forquilla.

“Isop en valors i competències”, l’optativa interdisciplinar de 1r de l’ESO

Un nou curs, un nou institut, – tot i que en dos centres vells!-, té la seva guinda amb una nova optativa al primer cicle de l’ESO i en l’aula virtual El Fil Moodle: Isop en valors i competències!

Les faules d’Isop (Esopo, en castellà), sens dubte, obren un món imaginatiu i simbòlic a les persones de la nostra època, tan tècnica, tan analítica, tan mancada d’imaginació humanista, tan materialment pràctica, tan consumista, tan en crisi… Fometen la creativitat, la curiositat, la simbologia, l’expressió artística, els valors, entre altres.

Les faules d’Isop a primer de l’ESO es planteja com una matèria optativa del Departament de Català i Clàssiques per tal d’ajudar a adquirir les competències bàsiques i els elements bàsics de la cultura, per preparar-los per a la societat de la informació i contribuir a millorar la convivència en les aules i espais del nou centre IPM. Es parteix de la premissa que les faules d’Isop poden fomentar l’adquisició de valors per ser uns bons ciutadans i ciutadanes del món, amb els seus drets i obligacions.

Agafem les piques i els arpiots i comencem a cavar sense dilació per desenterrar el tresor que amaga l’educació!

Homofonia i el grec a Rodamots

Els alumnes de llatí, principalment els de quart, segueixen cada dia, de dilluns a divendres per correu electrònic (per RSS i ara també és possible per Twitter) des de principis de curs el mot diari de Rodamots i es fixen sobretot aquí amb els mots d’origen llatí per tal d’anar ampliant el seu vocabulari en català i poder així escriure millor. La tradició a grec va començar, però, crec que caldria revifar-la  i hic et nunc és un bon moment ja que hem rebut fa poc palíndrom, acròstic i avui homofonia. Si voleu conèixer tots els mots grecs de Rodamots, els trobareu aquí.

Llegiu a tall d’explicació del mot homofonia aquest text de Màrius Serra, Verbàlia 2.0 (Barcelona: Empúries, 2010):

L’homofonia és una de les deus més poderoses de joc verbal. Sobretot perquè aquest gran invent humà que és l’alfabet no aconsegueix encloure el gran repertori de sons que l’ésser humà és capaç d’articular. La possibilitat de transcriure un mateix discurs de dues (o més) maneres absolutament diferents sense faltar en cap moment al dictat de l’oïda resulta una constatació atroç de la varietat d’interpretacions que admet la llengua, i per extensió el pensament. És la mateixa màgia que alena les imatges dobles o els dobles sentits, però aquí la demostració és menys discutible. Basta que el transcriptor ho rellegeixi en veu alta i asseguri, sorprès: «però si això és el que has dit!».

Quins ètims grecs formen el mot homofonia? (cal escriure’ls EN GREC!) Què signifiquen? Quins altres mots a partir d’un i altre ètim podem formar en català i en diferents llengües? Poseu algun exemple d’homofonia, i si pot ser amb referents clàssics millor!

Crec que els de Rodamots, amb la tasca tan lloable que fan per la llengua, podrien i haurien d’escriure els mots en  grafia grecga i, si els cal, nosaltres ja els donarem un cop de mà. Veritat?

Googlemapsmania clàssica: Palíndroms geogràfics!

Ahir a la facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona vàrem poder gaudir per primera vegada de la flamant aula d’informàtica per fer el curs de formació de l’ICE Els clàssics i les TIC. Vàrem aprendre a fer Google maps i en vàrem obrir un de nou, tot aprofitant que tenia d’alumne en Josefet Fuentes, un internacional palindròmic, i ens va regalar amablement les entrades que aquí veieu tot jugant amb embedir una imatge Creative Commons, etc. Ara espero que amb la col·laboració de tots i totes anem completant aquest nou Google Maps de palíndroms geogràfics que haurem d’afegir a la col·lecció que ja tenim de llatí i de grec. Quina Googlemapsmania clàssica! Per cert, sabeu què és un palídrom i quina és la seva etimologia?


Vid. Palíndroms geogràfics

Ara va de gentilicis!

Saps què és un gentilici?

Doncs, un gentilici és el nom amb què es designa les persones i els objectes en relació amb el seu lloc de procedència. No s’ha de confondre amb el topònim que és el nom d’un lloc.La majoria de vosaltres sou premianens i premianenques, no?

Prové del mot llatí gens, gentis que vol dir “estirp, llinatge” i es refereix a un grup familiar amb un antecessor comú.

Per extensió, ens indica el lloc de procedència d’una persona o d’un objecte. Hi ha gentilicis que deriven del nom llatí que els romans van donar al nucli urbà. Així un ilurenc és un habitant de Mataró, Iluro en temps dels romans. Sovint el gentilici que deriva del topònim d’origen llatí conviu amb el gentilici derivat del topònim modern, així els habitants d’Astorga, l’antiga Asturica Augusta, es diuen astorgans i també asturicenses (cultisme).

Saps altres gentilicis d’origen llatí? Per exemple, d’on és un/a gerundense, tarraconense, ilurdenc/a, baetulense… En aquest Google maps, localitza tots els gentilicis que s’indiquen aquí tot recordant el nom llatí d’aquests assentaments romans (vid. topònims llatins de l’antiga Hispània i Google maps de toponímia de la Hispània romana) i la ciutat actual corresponent:

Abderità (Abdera); accità (Acci); astigità (Astigi); asturicense (Asturica); aurgità (Aurgi); ausetà, ausonense (Ausa); bilbilità (Bilbilis); calagurrità (Calagurris); cesaraugustà (Caesaraugusta); complutense (Complutum); dertosense (Dertosa); easonense (Aeason); egabrense (Egabris,Igabrum, Licabrum); gadità (Gades); egarense (Egara); emeritense (Emerita); emporità (Emporiae); gerundense (Gerunda); hispalense (Hispalis); ilerdenc (Ilerda); ilicità (Ilici); ilurenc (Iluro); lucense (Lucus Augusti); malacità (Malaca); mirobrigense (Mirobriga Vettorum); numantí (Numantia); onubense (Onuba); oscense (Osca); pacense (Pax Iulia); palentí (Palentia); pincià (Pintia); salmantí (Salmantica); setabense, setabità (Saetabis); tarraconense (Tarraco); ursaonense (Urso)…

 
Veure Ara va de gentilicis! en un mapa més gran

No sols la penísula ibèrica fou romanitzada. Amb quin altre nom es corresponen els gentilicis següents: hispans, germànics, gals, lusitans, helvètics, britànics…?

N.B.: Consulteu Societat d’Onomàstica.

Com en temps de Carixena

A classe de grec de segon, hem vist que els grecs per indicar que algú és molt vell en comptes de dir més vell que Matusalem o tenir més anys que es cul d’en Banya deien més vell que Cronos i Jàpet. Ho recordeu?

Per indicar una cosa passada de moda avui utilitzem moltes expressions, però els grecs n’utilitzaven una que em plau aquí recordar. Per això us remeto al llibre Poetes gregues antigues, el teniu digitalitzat per Google, i a veure si acabeu sabent el motiu pel qual Carixena (Χαριξένα) ha arribat fins a nosaltres i, fins i tot, potser trobeu en el text altres expressions gregues per indicar que una cosa és de l’any de na Maria Castanya, de l’any del batecul o de l’any de la pera. Qui s’atreveix a escriure-les en grec?. Si coneixeu altres expressions equivalents en qualsevol altra llengua, no dubteu a deixar-les escrites en comentari. De la meva terra natal n’he heretat unes quantes més: Més antic que anar a peu; més antic (o més vell) que es pastar; més vell que pixar en terra; des temps del rei Pepet; des temps de la coronella; de l’any u; de l’any tirurany; de l’any de sa neu; de l’any de sa picor; de quan Judes era fadrí i sa mare festejava; d’ençà que el món és món…

Torna a ser temps de magranes!

LES MAGRANES FLAMEJANTS

És nit; sola i plorosa diu la muller d’Alcides:
–Oh Hera, gran deessa, atén-me, cor a cor,
abans que a Zeus recaptin tes flaires exquisides
i el seu esguard et volti de rierades d’or.

Car t’és plaent de veure, en les suaus brandades,
com tremen, com es lliuren els cossos matronals,
i que les veus s’apaguin, de tan enamorades,
i s’ompli de victòries el tàlem deIs mortals.

I sola presideixes, del cim de la claror,
l’aürt de les mirades en lluita prest encesa,
i ara  t’arbores, ara t’ajeus en la peresa
al cobri de la roda de neu del teu pagó.

Allunya’m, protectora, les hores malastrugues:
ma veu i mes petjades sols troben solitud,
i la mateixa llàntia fa pobres pampallugues
com si, per enyorança, li demanqués virtut.

Aquelles nits enyoro d’enfosquiment tan clar,
quan queien flors deIs arbres que el ventijol despara,
quan ell la cara meva prenia vers sa cara
i el braç me’n queia, sense la força d’anusar.

Encén el bell furor, oh Hera, amb ta mirada;
que sigui aquest silenci batut per so rabent.
La vella porta espera la seva revolada;
mon cos demana els besos que ajupen com el vent.

Alcides, en collir-me, dels braços meus digué
que eren una garlanda, tota florida.
Oh Hera, en sa tornada l’estrenyeria bé
i fóra ma garlanda potent com una brida.

I despullant, de dia, les hores i els jardins,
en premi de les teves volences sobiranes,
tos temples ornaria de flamejants magranes
que, ben ferides, llancen un xàfec de robins.

Els fruits saborosos,
Josep Carner

Què simbolitza la magrana en aquest poema de Els fruits saborosos de Carner? Qui és Àlcides i què significa el seu nom? Què enyora la protagonista del poema? A qui ho demana i per què? Quina relació té Hera amb la magrana?  Es pot establir algun paral·lelisme amb el mite clàssic? Amb quin altre mite relaciones la magrana i per què? Per què simbolitza aquest fruit la sensualitat i la passió? Quina és la seva etimologia? Coneixes altres poemes sobre magranes? Recordes aquell que ens regalà la Pepita Castellví ? T’atreveixes a escriure un poema tardoral farcit de referents clàssics?…

En el centenari de Miguel Hernández, el seu món clàssic

Miguel Hernández Gilabert va néixer un dia com avui de fa cent anys a Orihuela, a la província d’Alacant, en una família pobra i nombrosa, fet que va provocar que als quinze anys hagués de deixar l’escola per pasturar cabres i repartir la llet per la ciutat. Mentre vigilava el ramat, llegia i ell mateix es va anar formant, però també es banyava al riu Segura i es pujava als arbres. D’aquesta manera, com el poeta romà Virgili, s’amarà de natura  i gaudí de l’experiència de la vida camperola. En el pròleg de les seves obres completes, se’l titlla de “Virgilio revivido” i no és gens estrany ja que molts són els paral·lelismes que es poden establir entre ambdós poetes pel que fa a la vida (naixement al camp, infància entre ramats i pastors, guerra civil…) i l’obra (sensibilitat envers la natura, l’amor com a força creadora en el toro,  poesia compromesa amb el poble…).  Si bé, en deixar d’anar a l’escola, no va poder conèixer els grans escriptors de la literatura grega i llatina en la seva llengua original (fet que li farà dir que no els coneix “ni de oídas”), sens dubte, els va llegir no sota un faig sinó al peu d’un ametller, mentre tenia cura del ramat i per a ell les Geòrgiques i les Bucòliques de Virgili no sols eren literatura sinó experiència vital; a més va conèixer les obres dels escriptors grecollatins en el cercle d’amistats de Ramón Sijé, home ben format en les humanitats clàssiques pels pares jesuïtes,  i del canonge, amic i veí  D.Luis Almarcha que més tard serà bisbe de Lleó i dirà: “No he tenido discípulo a quien haya causado sensación más profunda Virgilio y San Juan de la Cruz…”.  A Madrid coneixerà la poesia de Góngora i assimilarà les obres  de la generació del 27, que li forniran el classicisme que demostrarà després en la seva obra en l’elaboració d’un llenguatge més culte, més clàssic com ho palesa en la utilització de referents mitològics en forma d’epítets, per exemple, “europas cabalgadas” a Elegía media del toro o de noms comuns, polifem és emprat en aquest mateix poema com a substantiu “te vuelve con temor su polifemo”.

La influència del món clàssic també deixa empremta en la temàtica de l’obra hernandiana. Val a destacar el mite de Júpiter i Europa, unit sovint al mite del toro, tot un símbol de tragèdia, d’autodefinició, de virilitat, de passió amorosa i mort que ja trobem en Virgili, Lucà, Estaci…

Como el toro he nacido para el luto

y el dolor, como el toro estoy marcado

por un hierro infernal en el costado

y por varón en la ingle con un fruto.

Como el toro lo encuentra diminuto

todo mi corazón desmesurado.

El mite del toro apareix molt d’hora,  essent encara adolescent, i vinculat a la mitologia en el poemet “Toro”, inclòs a Perito en Luna:

Ínsula de

bravura, dorada

por exceso

de oscuridad.


En la plaza

disparándose

siempre

por el arco

del cuerno.

Elevando

toreros

a la gloria.


Realizando

con ellos

el mito

de Júpiter

y Europa.

En la poesia de Miguel Herández també hi trobem, a més dels esmentats Júpiter, Europa i Polifem,  altres referents clàssics de la mitologia:   Afrodita, Agamèmnon, Apol·lo, Baco, Diana, Faetó, Febus, Gòrgona, Leda, Morfeu, Narcís, Orfeu, Pan, Parca, Prometeu, Siringa, Zèfir… A tall d’exemple:

Para cantar , Valencia, tu hermosura

no empuño el arpa de oro

que Apolo tañe con experta mano.

Canto a Valencia

– Que luego, cuando Febo logró su cara ingente

mostrar por una nube partida en diez jirones

Lluvia


Sobre un verde monte un vivo

chaparrón de vivas tintas el vencido Febo llueve.

La procesión huertana


Tras ese eclipse- nada de ambulancia,

gris acontecimiento de gorgona.

lo Verdadero, en la perseverancia,

su perfección perfecta perfecciona.

Niebla-Dios

També esmenta l’escriptor grec Homer, a més del seu ídol romà Virgili de qui havia llegit a més de les Bucòliques i les Geòrgiques, l’Eneida. Tot i així, quan el poeta canta la mort del seu canari (“canario flauta; la alegría/ de Miguel, de la casa, eras con tu vida/ de soles emplumada…”), potser no us recorda Catul, Carmina 2, quan canta la mort de l’ocell (passer) de la seva estimada (meae puellae)?

En un altre poema, Amorosa, hi trobem el carpe diem horacià, esdevingut protesta, l’home vencedor del destí, i reduït a la bellesa, joventut i frescor que amb el temps desapareixen.

¡Ama, niña! No aguardes a que esas flores

de tu cuerpo y tu reja mustias estén.

El mite es popularitza i esdevé poesia hernandiana. El món clàssic en Miguel Hernández l’ajuda a fornir els seus primers passos de poeta abans de “Perito en Lunas” que veu la llum el 20 de gener de 1933  i a trobar la seva pròpia estètica, tot i que la concepció tràgica de l’ésser humà agafada de les seves lectures en traducció dels clàssics grecollatins  i dels clàssics espanyols l’acompanyarà sempre. La idea hesiòdica de Prometeu creador dels homes a partir del fang encaixa a la perfecció amb l’home fang hernandià, home lluitador, home que no para de cercar una superació intel·lectual, enfrontat als déus, benefactor de la humanitat:

Me llamo barro aunque Miguel me llame.
Barro es mi profesión y mi destino
que mancha con su lengua cuanto lame.

El rayo que no cesa

Vida, amor i mort, segons Cano Ballesta, afaiçonen el pensament de Miguel Hernández. El pressentiment d’un destí tràgic i la seva mort malaguanyada el 1942 i l’Elegia a Ramón Sijé, l’amic mort el dia de Nadal de 1935, (val a recordar que el mot elegia prové del grec έλεγεία, de έλεγεῖον “dístic”, i aquest de ἒλεγος “cant de dol” i que a Grècia és un subgènere líric que neix en el segle VII aC, primer amb temàtica guerrera i política, després agafa, però, un caràcter eròtic i sentimental i per a nosaltres té, sens dubte, un caràcter trist i melangiós perquè, de fet, sovint es cantava en els banquets fúnebres) em fan pensar en una poetessa grega enigmàtica, precursora de la poesia hel·lenística, Erinna de Telos de la qual ens han arribat uns esquinçalls d’hexàmetres, molt mutilats, d’un poema titulat la Filosa i dos epigrames en honor a la seva amiga morta als dinou anys, Baucis, en què reflecteix la vida i la mort, l’enyorança i l’amistat.

Escoltem per acabar el cantautor Joan Manel Serrat cantant Elegía i llegim el que ens ha arribat d’Erinna a Poetes gregues antigues i potser també hi reconeixeu el mateix sentiment humà de la pèrdua d’un amic estimat: