Neus Gili
L’alumna de Grec 2 de l’institut Premià de Mar, ens ha versionat aquest Sant Jordi 2020, virtual i confinat, “Els efectes de l’amor” de la primera poeta d’occident, la descobridora de l’amor, Safo de Lesbos, en grec antic i en català (traducció de Rosa Maria Llabrés):
Moltes gràcies, Neus!
Bona diada de Sant Jordi a ca nostra!
Dia 22 de novembre cada any celebrem Santa Cecília, patrona de la música, tot i que ho sigui per un error de traducció, enguany hem seguit amb la tradició i hem celebrat la festivitat amb música del cicle troià a L’empremta d’Orfeu i a Òpera amb referents, ja que llegim La còlera d’Aquil·les, una adaptació de la Ilíada d’Homer, i Les aventures d’Ulisses, adaptació de l’Odissea, així com aquest Padlet de la ceràmica grega amb referents musicals i el lèxic de la música a L’univers clàssic dels nostres mots.
Reflecteix la ceràmica grega el paper que tenia la música en l’antiga Grècia?…
Des de molt petita, m’han educat en el respecte envers les oliveres mil·lenàries dels oliverars de la serra de Tramuntana de Mallorca, disforges, feres llegendàries de tons grisos i formes ben sinuoses i esquerdades, turmentades per la manca d’humitat; d’adolescent, em vaig emocionar en veure-les a tocar de les platges gregues de l’illa d’Ítaca, pàtria d’Odisseu, o les oliveres de Calamata, prop d’Esparta al Peloponnès, de gran capçada i d’exquisit fruit (són ben delicioses les olives de Kalamata!), i amb el temps he venerat les vetustes oliveres de la Sènia que contrasten amb el jove exemplar de l’olivera d’Atena que ara farà un any vaig veure en el recinte de l’acròpoli d’Atenes vora a tocar l’Erectèon, on segons la llegenda, Atena la va fer sorgir tot enfonsant la seva llança en la roca sagrada…
Atena i Posidó es disputen l’Àtica. Guanya Atena en oferir l’olivera. Museu de l’Acròpoli d’Atenes
Però, per què hic et nunc reivindico l’olivera?, com cada any faig a classe el 21 de març, el Dia Internacional de l’Arbre que se celebra des del 1971 com a recordatori de la importància de protegir les superfícies arbrades perquè ens donen aire per respirar i el purifiquen? Per què he vist fa poc El olivo (2016) d’Icíar Bollaín?…
Tot hi ha contribuït, fins i tot l’enyor; però sobretot les esfereïdores notícies que denuncien l’espoli legal de les oliveres mil·lenàries a l’espera d’una llei catalana que les protegeixi. Són el nostre patrimoni natural i cultural, dipositàries del nostre passat i esperança del futur dels nostres descendents. Costa i Llobera ja ho va dir en Lo pi de Formentor: “Res no hi ha més vell que l’olivera”.
S’estima que actualment hi ha uns 800 milions d’oliveres arreu del món i continuen encisant poetes, pintors, músics, cineastes… El grup de folk tortosí Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries amb el fandango inclòs a l’àlbum No es pot viure! (DiscMedi, 2004) “Pregunteu-li a l’olivera”, ho han definit molt bé. Escolteu-la abans de fer avinent, com a clam reivinticatiu contra l’espoli de l’olivera, la relació de grecs i romans amb aquest arbre que tant ens uneix a ells.
L’olivera, amb els seus troncs recargolats, símbol de la seva longevitat, que contrasta amb la seva fragilitat davant el clima, i les seves fulles coriàcies, de color verd fosc per l’anvers i platejades pel revers, és tot un emblema del paisatge mediterrani i alhora un símbol de la nostra cultura i civilització. És originària de l’Àsia Menor i es conrea des de l’antiguitat a tota la conca mediterrània. La transformació de l’olivera borda o ullastre (en castellà “acebuche” és oleaster en llatí) en varietat conreada (Olea europaea) és obra dels pobles de Síria. Els grecs la plantaren i n’obtenien olives i oli força nutritiu, així com oli per als llums de les cases i per netejar els cossos. Els romans la van plantar per tota la Mediterrània i els escriptors llatins (Columel·la, Varró, Lucreci, Virgili…) en donaren consells de plantació i de conservació fins al punt que les nostres oliveres mil·lenàries són d’època romana, com és el cas de l’olivera d’Ulldecona, preservada a les Fargues de l’Aríon (30 ha.), després d’haver-se pogut certificar que va ser plantada durant el regnat de l’emperador romà Constantí I (306-337 dC) amb més de 1.700 anys de vida. De fet, a Ulldecona, a la comarca tarragonina del Montsià, es troba (i es pot visitar) la major concentració coneguda d’Oliveres Mil·lenàries de tot el Món, amb uns 400 exemplars inventariats i, dos d’ells declarats “Arbres Monumentals” per la Generalitat de Catalunya.
A la Farga d’Aríon hi ha l’arbre més vell de Catalunya i de l’estat espanyol i un dels més vells del món
L’olivera és ben present en les diferents cultures mediterrànies i en la literatura. L’arbre de l’olivera va ser anomenat or líquid per Homer a l‘Odissea. L’olivera juga un paper principal en la narració del retorn d’Odisseu (Ulisses, en llatí) a casa. D’olivera és l’estaca que clava contra l’ull del ciclop Polifem; sota una olivera silvestre es refugia quan naufraga al país dels feacis i d’olivera és el llit on, finalment, pot descansar quan arriba a Ítaca.
Una branca d’olivera també està associada amb Irene, la deessa de la pau. La branca d’olivera és arreu el símbol de la pau (el colom de la pau amb una branca d’olivera, les branques d’olivera de l’edifici de l’ONU…)
Segons la mitologia grega, l’olivera (Olea europaea) té un origen diví. Va ser la deessa Atena (en llatí, Minerva) qui va crear l’arbre per a la ciutat d’Atenes i va guanyar en la disputa pel lideratge a Posidó. Aquest és el motiu pel qual la ciutat duu el seu nom i pel qual les dones gregues no podien votar.
Una altra mostra de la veneració dels grecs per l’olivera és que una branca d’olivera i un mussol, dos dels atributs d’Atena, s’inclogueren al dracma atenès i de retruc en l’euro grec.
La moneda a Grècia:què té l’euro de l’antiga dracma atenesa?
A Apol·lo es va consagrar l’olivera borda i es plantava davant dels seus temples on s’hi penjaven les ofrenes i les armes. Quan Orestes, fill d’Agamèmnon i de Clitemnestra, per ordre d’Apol·lo matà la seva mare i el seu amant, Egist, suplicà al déu Apol·lo l’expiació dels seus crims amb un ram d’olivera.
També era de fusta d’ullastre la clava d’Hèracles (Hèrcules, en llatí) i els ceptres dels reis.
Teseu va poder sortir sa i estalvi del laberint després de matar el Minotaure solament seguint el cordill, que li havia donat donat Ariadna, i que havia amarrat a una branca d’olivera.
Sagrada esdevingué l’olivera sota la qual Plató ensenyava al jardí de l’Acadèmia, restes localitzades el 1931 i que formen part del patrimoni grec.
Recollida de les olives per adolescents. Àmfora àtica d’Antímenes, 520 aC, Vulci, Itàlia.
El legislador Soló va legislar lleis per primera vegada a favor de la protecció de les oliveres, una de les quals prohibeix qualsevol tipus d’exportació procedent de la Àtica amb l’excepció de l’oli d’ oliva que era molt apreciat i n’ afavoreix el seu comerç.
A l’Antiga Grècia, no només l’olivera era un arbre sagrat sinó que també era considerat sagrat l’oli d’oliva i era usat per ungir reis i atletes. Les branques fulloses de les oliveres eren símbol d’abundància, glòria i pau i s’utilitzaven per coronar els vencedors dels jocs amistosos o les guerres. En els primers jocs olímpics ja s’oferí als guanyadors una branqueta d’olivera com a reconeixement del seu triomf. En les festes Panatenees se’ls feia ofrenes d’una àmfora d’oli d’oliva.
A Roma, el poeta Horaci, en fa menció al fruit fent referència a la seva pròpia dieta a la que qualifica de molt simple: “Per a mi, olives, escarola, i malva.”.
Me pascunt olivae, me cichorea levesque malvae. Horaci, Odes 1.31.15
El mot olivera o el castellà “olivo” prové del llatí olīvum, préstec del grec ἔλαιον que en neutre designava l’oliva i en masculí l’olivera borda mentre que la forma femenina ἔλαια designava tant l’arbre de cultiu com el fruit.
També era símbol de castedat. A Roma els esposos novells portaven garlandes o corones d’olivera. També coronaven amb elles els morts. Consideraven de mal averany, pèrdua de la pau, una olivera esquerdada per un raig. Virgili representa el pacífic rei Numa Pompili amb una branca d’olivera a la mà i recomana al pagès el seu fàcil conreu a les Geògiques: Cultiva, pues ¡oh labrador!, el olivo, que es grato a la paz’. També indica la pau en les medalles dels emperadors romans. En molts monuments, Minerva Pacífera porta una branca d’olivera.
Obrint Pas. “Al país de l’olivera”.
Joan Manuel Serrat. “L’olivera” (1968):
Mentre quedin oliveres aquí seguirem… Mar antiguo de El último de la fila:
Pocs organismes de la Terra poden restar immòbils milers d’anys i veure passar el temps. Els arbres són éssers vius que senten i registren els canvis que es produeixen al seu entorn i no es mouen del lloc. Deixeu les oliveres, no les toqueu. No les compreu.
[…]Però que feis?! amb el meu cos?
Per què em treis amb les arrels?[…]
Un arbre ben plantat dins La música de la calma (2007) del grup Oliva trencada
Part posterior d’un camió carregat d’oliveres monumentals sortint de la partida del Mas del Rector dUlldecona. Anna Ferràs (ACN)
Oliveres mil·lenàries en venda
N.B.: Divendres vam fer una sortida pel jardí del nostre institut amb els alumnes de CFM de Jardineria i floristeria de l’IPM i a ells, futurs jardiners, els dedico aquesta entrada del blog per tal que tinguin cura de les oliveres i no contribuexin a aquest espoli, tot i que encara sigui legal és el nostre patrimoni natural i cultural.
Sota l’ombra de l’olivera de l’IPM (Premià de Mar). Alumnes de CFM Jardineria de Sergi Viader i alumnes de llatí de 4t de Margalida Capellà 18 de maig de 2018
Sovint hi ha espectacles molt interessants, però que passen completament desapercebuts i això que ja fa tres anys que el grup Ardit Ensemble, formació vocal-instrumental interdisciplinària, nascuda al si de la Universitat de Barcelona l’any 2012 i especialitzada en la recerca, l’estudi i la interpretació del patrimoni musical religiós i profà medieval, interpreta l’Ordo Virtutum d’Hildegarda de Bingen (1098-1179), una dona única per la seva època: com a abadessa va acabar sent consellera de papes i emperadors i, com a artista, és una de les poquíssimes compositores del segle XII de qui conservem la música anotada en els manuscrits originals.
La novetat del proppassat 12 de febrer a la parròquia de Santa Anna (carrer de Santa Anna 29) de Barcelona ha estat que l’experta Catherine Schroeder, reconeguda intèrpret en cant hildegardià i fundadora del Centre de Música Medieval de París, ha interpretat el personatge de solista principal en el paper de l’Ànima.
Catherine Schroeder interpretant el personatge de l’Ànima de l'”Ordo Virtutum”a la parròquia de Santa Anna
Hildegarda de Bingen va fer, a més de 77 obres vocals, l’Ordo Virtutum, poc després que fos fundat el monestir de Sant Rupert, a Bingen. Afortunadament, la tradició i el pas del temps ens han preservart aquest antic drama espiritual al·legòric escrit en llatí. La música de l’Ordo Virtutum en neumes és excel·lent tant en expressió, com en imatges, una delícia. El text llatí que n’il·lustra el contingut és amarat de ressons bíblics, d’una espiritualitat profunda, com les visions descrites en el Scivias: aquest drama tan antic és avui un text viu, que encara és vigent. És un drama espiritual i al·legòric, en el sentit que se’l relaciona estretament amb la vida monàstica i, particularment, amb la integració de les oblates, les noies que han de treballar la seva ànima per atènyer la salvació a través de les virtuts en la nova comunitat religiosa.
Miniatura del Liber Scivias amb Hildegarda dictant a un escriba
L’eix argumental de l’Ordo Virtutum ens descriu el camí que fressa una Ànima, peregrina d’aquest món terrenal, per tal d’atènyer la salvació: s’hi descriuen els perills mundans que li surten a l’encontre (diabolus) i les forces celestials (virtutes) que poden dissuadir-la’n. Per a Hildegarda, la via que mena a la salvatio es petja diàriament gràcies als pensaments, les paraules i les accions virtuoses: és per pròpia voluntat que l’ànima es pot perfeccionar i purificar; per a fer-ho, l’ànima té com a aliades les forces divines, les virtuts, que, com a host celestial, li brinden en tot moment l’ajut necessari per a vèncer el diable.
Mitjançant la representació d’aquesta obra, es pretenia escenificar, d’una banda, la joia i plenitud derivada d’una vida virtuosa, viscuda en comunitat i consagrada a Déu, i dels perills que podia significar renunciar-hi.
[youtube]https://youtu.be/khxaYxhfz0M[/youtube]
Espero que aviat tornem a tenir l’ocasió de poder gaudir d’una de les obres més antigues i fonamentals de la tradició clàssica occidental, amb l’afegitó de estar composta en llatí i per una gran dona.
Marc Acien i Abril Ramos, alumnes de llatí de 4t ESO, han fet una recerca sobre els referents clàssics de la Cantània, activitat que des de fa vint-i-cinc anys va adreçada a l’alumnat de segon i tercer cicle de primària i cada any estrena una cantata per a nou instrumentistes i un gran cor. L’instigador ha estat, sens dubte, en Xavi, mestre de música de l’escola Bergantí de El Masnou i també aràcnida, i van exposar-ho a l’Auditori davant els mestres de música que es preparen per fer amb els seus alumnes la Cantània 2014, Rambla Llibertat.
Vet aquí part de la seva recerca:
Aquí teniu un petit tastet en vídeo de com va anar la seva excel·lent defensa:
[youtube]http://youtu.be/KNsuLRrBJm8[/youtube]
Feliciter, Mar et Abril!
De petons ja en trobem a l’Odissea d’Homer. En el mite grec de Pigmalió i Galatea un petó romàntic és utilitzat per donar vida a una estàtua femenina. Tot i que besar, d’antuvi ha estat una part dels rituals de festeig (com el petó dels noucasats, herència dels petons dels nuvis romans per tal de segellar un contracte); tanmateix, hi ha antropòlegs que afirmen que els grecs no conegueren el petó fins que Alexandre el Gran va envair l’Índia l’any 326 aC. Per cert, el grec Plutarc ens diu a Moralia que les núvies gregues mossegaven un codony abans de fer el primer petó al marit.
Els romans van ser, sens dubte, uns grans besadors i, de ben segur, aquesta és també una herència clàssica que hem heretat. Els romans tenien tres categories diferents de petons, més específiques que els nostres bes, petó i besada: osculum o petó a la galta; basium o petó als llavis i savolium, un petó profund (el que coneixem com el petó francès o amb llengua). Els primers cristians sovint es van saludar amb un pacis osculum, un petó sant a la galta. La majoria dels temes essencials de petons van ser ben definits en fonts llatines clàssiques, que es van convertir en els models dels escriptors posteriors. Deixant de banda, els petons d’amistat, els de Judes, els dels peus als emperadors i papes o el petó de la mort al finat, val a recordar el poeta Catul i el petó sensual en els seus poemes a Lèsbia, amb qui va tenir una relació ben tempestuosa (vid. El Fil de les Clàssiques):
Els poetes de tots els temps han estat conscients del petó com una rica i flexible imatge poètica, la importància podria oscil·lar entre el sagrat i el profà, entre el de tendra intimitat al d’agressió transgressora. Un petó, de fet, no és només un petó: és un símbol que el poeta pot utilitzar per accedir a una rica tradició de la imatgeria plena de significat. Des del Càntic dels Càntics, que s’obre amb la invitació més cèlebre d’un petó, a la poesia amatòria d’Ovidi i Tibul (Elegies I, 8), la unió dels llavis ha arribat a simbolitzar la unió de Déu amb els seus creients, la barreja d’esperits de dos amants, l’excitació, les burles i la satisfacció dels desitjos carnals fins i tot la passió dels amants incontrolats devorant-se uns als altres, que cobreix el cos de l’altre amb marques de mossegades i talls sagnants que després se sanen amb més petons.
No és sorprenent, doncs, que els exemples de petons juganers en la poesia clàssica van ser àmpliament imitats per poetes humanistes. El més cèlebre entre els renaixentistes petons poètics van ser els Basia del poeta holandès Johannes Secundus (1511-1536), un recull de poesia neollatina que va ser molt llegit a tot Europa. Encara que ell no va viure prou per veure més d’uns pocs poemes en impressió. Igual que Catul i altres models, Secundus es basa en la seva pròpia experiència: els Basia parlen de la seva relació amb una tal “Neera “, una dona espanyola que va conèixer durant el seu servei a la cort de Carles V d’Espanya ( 1533-1535 ).Els Basia d'”aquest gran, sant besador” com el va anomenar Goethe es van llegir i van ser admirats pels poetes francesos de la Pléiade, Joachim du Bellay, Pierre de Ronsard i Antoine du Baf, així com per Giambattista Marino, Paul Fleming, entre d’altres. Vet aquí un tastet d’aquests bestials petons:
Quis te furor, Neaera
inepta, quis iubebat
sic involare nostram,
sic vellicare linguam,
ferociente morsu?
an, quas tot unus abs te
pectus per omne gesto
penetrabiles sagittas,
parum videntur? istis
ni dentibus protervis,
exerceas nefandum…
Hi ha petons en les obres d’art (fins i tot en la ceràmica grega), en el cinema i també en la música: “Besos” de El Canto del loco; “Comiéndote a besos” de Rozalen o “Fes-me petons” de Manel i “Petons entre camions” d’Anna Roig…
Bé, tot això per dir-vos que el “Regala petons” del grup osonenc Obeses (liderat pel músic i cantant de Tona, Arnau Tordera) ha estat el protagonista musical del Nadal a TV3 i a Catalunya Ràdio. El lloc escollit per presentar-lo no podia ser un altre que l’escenari de l'”Oh Happy Day“, un dels èxits de la temporada (amb alguns noms amb referents ben clàssics: Geriona, Flumine…) i a mi aquesta nadala m’ha recordat Catul i m’ha inspirat aquest apunt (no tinc remei!).
Lletra de la cançó
Regala petons
Regala, regala petons.
Regala, regala petons,
embolica’ls amb els llavis
i acompanya’ls amb bombons.
N’hi ha de mil maneres,
totes fascinants:
n’hi ha de més grollers i d’elegants,
n’hi ha alguns que semblen màgics o bé tràgics,
n’hi ha de més subtils, o d’intranquils,
estètics i poètics.
Hi ha el gran petó de diva,
amb una mica de saliva.
El bell petó d’amor amb gran fervor:
el famós petó de cine.
Hi ha el petó com cal que és el que et fa la iaia per Nadal,
i el que em fas tu és celestial.
Regala petons, regala petons,
que és Nadal i es desenfrenen
totes les passions.
Regala, regala petons.
Regala, regala petons,
embolica’ls amb els llavis
i acompanya’ls amb bombons.
N’hi ha de tots els tipus,
és meravellós:
Algun és més senzill i algun, pompós,
n’hi ha algun que és com de plàstic, fa molt fàstic,
n’hi ha de molt sensats, desenfadats,
preciosos, llefiscosos.
El dens petó de tieta
et deixarà la cara neta.
I n’hi ha un de perillós molt luxuriós:
el temut petó caníbal.
El petó de pintallavis és el més embrutadís
i el teu em durà al paradís!
Regala petons, regala petons,
que és Nadal i es desenfrenen
totes les passions.
Regala petons, regala petons,
que és Nadal i es desenfrenen
totes les passions.
Més, més, omple’n els carrers.
Més, més, omple’n els carrers.
No podem viure sense ells.
Regala, regala petons.
Regala, regala petons,
embolica’ls amb els llavis
i acompanya’ls amb bombons.
Regala petons, regala petons,
que és Nadal i es desenfrenen
totes les passions.
Regala joguines als infants, però no t’oblidis de regalar petons tot l’any.
Muac, muac. Oscula mille! Basia mille!
Ahir tot sortit de classe, agafo el cotxe, poso la ràdio i vés per on Roger de Gràcia (que vaig conèixer fa uns anys al primer lliurament dels Premis Bloc Catalunya) a La segona hora de RAC 1 parla amb el seu estil de Grècia, de la seva llengua i de la seva música:
Ευχαριστώ πολύ!
Fa temps vaig fer un curs de ràdio educativa. Aquí en teniu la prova.
Aquests dies que els companys seran de viatge a Alemanya, els de primer, i a Madrid, els d’Història d’art, m’agradaria reprendre aquest projecte amb els alumnes que quedeu. Us proposo d’agafar un sentiment i fer-ne un magazín de referents clàssics en l’actualitat com el meu programa de ràdio (cliqueu el play!). Què n’opineu? Us hi animeu?
En la sortida de divendres passat a Bàrcino, no vàrem visitar el MAC on hi ha un espectacular mosaic del circ del segle IV dC. que probablement pavimentava una luxosa domus. Fou trobat el 1860 a l’antic Palau Reial Menor de Barcelona. Representa una escena de circ (què sabeu del circ?), possiblement en el Circ Màxim de Roma, amb una cursa de quadrigues. Quina facció guanya? Quantes n’hi ha i quins colors tenen? Com es diu el cavall guanyador? Quina facció va fer naufragi? Tenia Bàrcino un circ romà? Per què?
Sabeu d’algun auriga barceloní famós? Quina cursa de quadrigues immortalitzada pel cinema coneixeu? (Segur que al bloc la trobeu!)…
Aneu localitzant aquests edificis en aquest Google maps de circs romans i abans mireu-vos atentament aquesta reconstrucció en 3D:
Veure Circs romans en un mapa més gran
Us engresqueu a cantar per crear ambient circenc aquesta cançó feta per T.W. Melluish que permet cantar-se amb la cançó anglesa Jingle Bells, de J.Pierpoint?
1. Consulis manu
mappa decidit,
acer cum curru
equus exsilit.
Pone nos sonant
carcerum valvae,
quam Circenses delectant!
quam gaudent aurigae!
Chorus (bis): Tinniunt, tinniunt
usque phalerae;
quam libenter audiunt
in cursu aurigae!
2. Illic meta stat;
flecte quadrigas!
Qui non evitat
frangit is rotas;
concurrunt equi,
it caelo fragor;
ruunt currus commixti.
Ubique fit cruor.
Chorus(bis):
3. Dum in verbera
pronus pendeo,
clamitat fera
nostra factio.
Cingor laureis;
laetor principem
nostris de victoriis
magnam fecisse rem.
Chorus (bis):
4. Primus semper sim!
nil praetereat!
Quis sic habet vim?
Quis sic agitat?
Sit Russato mors!
tremet Venetus!
Fisco tamen favet fors
cum vincit Prasinus.
Chorus (bis):
Fernando Lillo té una interessant selecció de textos en llatí per treballar el tema del circ aquí.
La filosofia va tenir els seus orígens a l’antiga Grècia i, més concretament, a la ciutat de Milet, en el segle VI aC. La filosofia de φίλος “el que estima” i σοφία “saviesa” intenta explicar, abans que res, les causes profundes de les coses per mitjà de la raó, i rebutja qualsevol instrument (mite, creença,etc). Els primers filòsofs, anomenats presocràtics, tot buscant el principi fonamental de l’univers, van inaugurar la interpretació del món per mitjà de la raó: van refusar el mite i mitjançant el logos (λόγος) trobaren la veritat. Després, a partir de Sòcrates, els filòsofs es plantejaren l’origen de les coses i de l’home. De la filosofia, se’n van anar escindint després les diferents ciències. Les cançons actuals, a més d’entretenir i d’omplir de moments agradables la nostra vida, també van més enllà i en elles hi podem descobrir el pensament dels filòsofs grecs. Deka acaba de fer públic L’empremta d’Orfeu, el seu bloc-treball de recerca de segon de batxillerat, en els referents clàssics en la música actual. Té un apunt, Tot canvia!, en què tracta els referents d’Heràclit (que defensava el concepte de la transformació contínua) en la música de Keane que ja teníem publicat a El Fil de les Clàssiques (vid. Tot canvia i res no roman) i l’amplia amb John Lennon, ZPU, Mercedes Sosa… ; però acabo de descobrir gràcies a un amic del Facebook un programa de Ràdio 4 de Sonia Urbano en què parla amb el filòsof i escriptor Francesc Orteu, Discohistòria de la filosofia que s’està emetent des de fa unes setmanes a rtve .es. Us proposo d’escoltar els diferents talls radiofònics i anar comentant les diferents cançons, tot buscant un enllaç d’àudio o videoclip per anar-les publicant després al bloc de referents clàssics en la música actual.
Els filòsofs grecs més importants són:
De Tales als sofistes
Escola jònica
Escola eleàtica
Escola efèsia
Altres filòsofs importants
Empèdocles va desenvolupar la teoria dels quatre elements:terra, aire, foc i aigua.
Anaxàgoras Considerava que els àtoms eren els elements fonamentals de l’univers.
Demòcrit d’Abdera (460-357 aC.) També va desenvolupar la teoria atomista.
Pitàgoras de Samos (580-497 aC) Savi, matemàtic i astrònom va exposar la teoria de la transmigració de les ànimes. La teoria pitagòrica redueix totes les coses a nombres. Al sud d’Itàlia, a Crotona, va fundar l’escola pitagòrica, on eren admeses dones.
Sòcrates d’Atenes (470-399 aC.) Se centra en la figura humana i en els estudis d’ètica. No va escriure mai cap obra. El seu tarannà es basava en la ironia (‘només sé que no sé res’) i la maièutica (que consistia a fer preguntes de manera que fos l’interlocutor qui acabés traient les conclusions que Sòcrates considerava vàlides sobre el tema en qüestió). Sòcrates és un intel·lectualista; considera qui fa el mal és perquè no coneix l’essència del bé. Fou acusat d’impietat envers els déus i de corrompre el jovent i condemnat a mort per l’Assemblea d’Atenes.
Sòcrates que hem vist a diferents entrades de El Fil de les Clàssiques i d’Aracne fila i fila: ) s’ocupà sobretot del camp moral i criticava els vicis de la seva època a Atenes:
Plató d’Atenes ( ) Deixeble de Sòcrates, tenia una escola als jardins de l’Academ, que podríem titllar d’universitat. Va consagrar el diàleg com a gènere filosòfic. És el creador de l’idealisme, ja que desenvolupa la teoria de la realitat objectiva de les idees per damunt del món sensible. La idea més elevada és la del Bé, o Déu, que es manifesta en les perfeccions de les coses creades. Creu en la immortalitat de l’ànima. Va escriure, entre altres, la República, Critó, El banquet, Fedó, L’apologia de Sòcrates, etc.
Aristòtil Deixeble de Plató, tutor d’Alexandre el Gran i fundador del Liceu. Inaugura la lògica analítica, distingeix allò que és permanent d’allò que és variable, la substància dels accidents. Va establir les lleis del pensament humà i de la demostració científica. Per damunt de tot hi ha l’acte pur. Déu principi de tots els moviments. Els cossos es componen de matèria i forma substancial o ànima. Va escriure diversos tractats sobre metafísica, física, lògica, retòrica, poètica, política i ciències naturals; alguns dels més importants són: Política, Metafísica, Sobre l’ànima, etc.
Aristòtil, fundador de la lògica analítica, fa una distinció entre allò que és permanent d’allò que és variable, la substància dels accidents:
Francesc Orteu parla del filòsof grec Aristòtil a Discohistòria de la filosofia, un programa de RNE:
Zenó Va fundar l’escola estoica, que es fonamentava en els principis d’una moral molt severa i que ensenyava a vèncer els apetits irracionals i a suportar els infortunis amb resignació.
Epicur Fundador de l’escola epicúrea a Atenes, on eren admeses estudiants femenines. El seu pensament és materialista i sosté que la saviesa consisteix a gaudir de la vida, i que el més important és la pau de l’esperit i el plaer espiritual.
Diògenes Laerci fou el cínic més conegut. Vivia en un barril i deia que sols necessitava una capa, pa i un bastó per viure. Fins i tot va gosar a dir a Alexandre el gran que s’apartés ja que li treia el sol.