A la 40a edició de la Setmana del Llibre en Català, del 9 al 18 de setembre de 2022, al Moll de la Fusta de Barcelona, s’hi poden visitar més de 250 expositors entre segells editorials, llibreries i institucions, entre els quals hi ha els de la Casa dels Clàssics i Bernat Metge (Mòdul 73-74), Adesiara (Mòdul 58), La Magrana. Col·lecció de Clàssics de Grècia i Roma (Mòdul 15-16), Edicions Cal·lígraf (Mòdul 59), Kairós (Mòdul 21-22), Voliana edicions (Dones, arbres i poesia, Mòdul 35)…
Enguany a més els clàssics grecollatins hi tenen reservada la tarda del dilluns 12 de setembre a l’escenari 3:
A les 17:15 (un quart de sis) hi haurà un col·loqui entre el professor Jaume Ripoll Miralda i l’historiador Borja Antela en què es parlarà sobre una de les primeres cròniques històriques des dels inicis de la literatura, La guerra del Peloponès de Tucídides (Bernat Metge Essencial).
A les sis Esteve Plantada modera una taula rodona amb Joaquim Jubert i Mireia Rosich en què es parlarà de clàssics grecs a través de dues perspectives diferents: l’exaltació de la bellesa en els himnes òrfics i la mirada feminista del mite a l’Antiguitat.
El flâneur a la finestra (volums I i II) – Edicions Cal·lígraf
Vol. I: de la por al més-enllà al fracàs de la demokratía
Vol. II: Pensar a Atenes, l’hel·lenisme i la romanitat
A les 18:45 (a tres quarts de set) Clara Borrell i Beth Bardají recitaran alguns fragments de Safo en traducció de Maria Rosa Llabrés (Col·lecció de Clàssics de Grècia i Roma de l’editorial La Magrana).
A la contraportada del TN vespre de TV3, Antoni Tortajada té una sessió en què ins il·lustra sobre les pandèmies en un moment en què estem confinats a casa per la Covid-19, dimarts va tractar la pesta d’Atenes i ahir, la pesta antonina, del 165-180 dC, també coneguda com la plaga de Galè.
Des de molt petita, m’han educat en el respecte envers les oliveres mil·lenàries dels oliverars de la serra de Tramuntana de Mallorca, disforges, feres llegendàries de tons grisos i formes ben sinuoses i esquerdades, turmentades per la manca d’humitat; d’adolescent, em vaig emocionar en veure-les a tocar de les platges gregues de l’illa d’Ítaca, pàtria d’Odisseu, o les oliveres de Calamata, prop d’Esparta al Peloponnès, de gran capçada i d’exquisit fruit (són ben delicioses les olives de Kalamata!), i amb el temps he venerat les vetustes oliveres de la Sènia que contrasten amb el jove exemplar de l’olivera d’Atena que ara farà un any vaig veure en el recinte de l’acròpoli d’Atenes vora a tocar l’Erectèon, on segons la llegenda, Atena la va fer sorgir tot enfonsant la seva llança en la roca sagrada…
Atena i Posidó es disputen l’Àtica. Guanya Atena en oferir l’olivera. Museu de l’Acròpoli d’Atenes
Però, per què hic et nunc reivindico l’olivera?, com cada any faig a classe el 21 de març, el Dia Internacional de l’Arbre que se celebra des del 1971 com a recordatori de la importància de protegir les superfícies arbrades perquè ens donen aire per respirar i el purifiquen? Per què he vist fa poc El olivo (2016) d’Icíar Bollaín?…
Tot hi ha contribuït, fins i tot l’enyor; però sobretot les esfereïdores notícies que denuncien l’espoli legal de les oliveres mil·lenàries a l’espera d’una llei catalana que les protegeixi. Són el nostre patrimoni natural i cultural, dipositàries del nostre passat i esperança del futur dels nostres descendents. Costa i Llobera ja ho va dir en Lo pi de Formentor: “Res no hi ha més vell que l’olivera”.
S’estima que actualment hi ha uns 800 milions d’oliveres arreu del món i continuen encisant poetes, pintors, músics, cineastes… El grup de folk tortosí Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries amb el fandango inclòs a l’àlbum No es pot viure! (DiscMedi, 2004) “Pregunteu-li a l’olivera”, ho han definit molt bé. Escolteu-la abans de fer avinent, com a clam reivinticatiu contra l’espoli de l’olivera, la relació de grecs i romans amb aquest arbre que tant ens uneix a ells.
L’olivera, amb els seus troncs recargolats, símbol de la seva longevitat, que contrasta amb la seva fragilitat davant el clima, i les seves fulles coriàcies, de color verd fosc per l’anvers i platejades pel revers, és tot un emblema del paisatge mediterrani i alhora un símbol de la nostra cultura i civilització. És originària de l’Àsia Menor i es conrea des de l’antiguitat a tota la conca mediterrània. La transformació de l’olivera borda o ullastre (en castellà “acebuche” és oleaster en llatí) en varietat conreada (Olea europaea) és obra dels pobles de Síria. Els grecs la plantaren i n’obtenien olives i oli força nutritiu, així com oli per als llums de les cases i per netejar els cossos. Els romans la van plantar per tota la Mediterrània i els escriptors llatins (Columel·la, Varró, Lucreci, Virgili…) en donaren consells de plantació i de conservació fins al punt que les nostres oliveres mil·lenàries són d’època romana, com és el cas de l’olivera d’Ulldecona, preservada a les Fargues de l’Aríon (30 ha.), després d’haver-se pogut certificar que va ser plantada durant el regnat de l’emperador romà Constantí I (306-337 dC) amb més de 1.700 anys de vida. De fet, a Ulldecona, a la comarca tarragonina del Montsià, es troba (i es pot visitar) la major concentració coneguda d’Oliveres Mil·lenàries de tot el Món, amb uns 400 exemplars inventariats i, dos d’ells declarats “Arbres Monumentals” per la Generalitat de Catalunya.
A la Farga d’Aríon hi ha l’arbre més vell de Catalunya i de l’estat espanyol i un dels més vells del món
L’olivera és ben present en les diferents cultures mediterrànies i en la literatura. L’arbre de l’olivera va ser anomenat or líquid per Homer a l‘Odissea. L’olivera juga un paper principal en la narració del retorn d’Odisseu (Ulisses, en llatí) a casa. D’olivera és l’estaca que clava contra l’ull del ciclop Polifem; sota una olivera silvestre es refugia quan naufraga al país dels feacis i d’olivera és el llit on, finalment, pot descansar quan arriba a Ítaca.
Una branca d’olivera també està associada amb Irene, la deessa de la pau. La branca d’olivera és arreu el símbol de la pau (el colom de la pau amb una branca d’olivera, les branques d’olivera de l’edifici de l’ONU…)
Segons la mitologia grega, l’olivera (Olea europaea) té un origen diví. Va ser la deessa Atena (en llatí, Minerva) qui va crear l’arbre per a la ciutat d’Atenes i va guanyar en la disputa pel lideratge a Posidó. Aquest és el motiu pel qual la ciutat duu el seu nom i pel qual les dones gregues no podien votar.
Una altra mostra de la veneració dels grecs per l’olivera és que una branca d’olivera i un mussol, dos dels atributs d’Atena, s’inclogueren al dracma atenès i de retruc en l’euro grec.
A Apol·lo es va consagrar l’olivera borda i es plantava davant dels seus temples on s’hi penjaven les ofrenes i les armes. Quan Orestes, fill d’Agamèmnon i de Clitemnestra, per ordre d’Apol·lo matà la seva mare i el seu amant, Egist, suplicà al déu Apol·lo l’expiació dels seus crims amb un ram d’olivera.
També era de fusta d’ullastre la clava d’Hèracles (Hèrcules, en llatí) i els ceptres dels reis.
Teseu va poder sortir sa i estalvi del laberint després de matar el Minotaure solament seguint el cordill, que li havia donat donat Ariadna, i que havia amarrat a una branca d’olivera.
Sagrada esdevingué l’olivera sota la qual Plató ensenyava al jardí de l’Acadèmia, restes localitzades el 1931 i que formen part del patrimoni grec.
Recollida de les olives per adolescents. Àmfora àtica d’Antímenes, 520 aC, Vulci, Itàlia.
El legislador Soló va legislar lleis per primera vegada a favor de la protecció de les oliveres, una de les quals prohibeix qualsevol tipus d’exportació procedent de la Àtica amb l’excepció de l’oli d’ oliva que era molt apreciat i n’ afavoreix el seu comerç.
A l’Antiga Grècia, no només l’olivera era un arbre sagrat sinó que també era considerat sagrat l’oli d’oliva i era usat per ungir reis i atletes. Les branques fulloses de les oliveres eren símbol d’abundància, glòria i pau i s’utilitzaven per coronar els vencedors dels jocs amistosos o les guerres. En els primers jocs olímpics ja s’oferí als guanyadors una branqueta d’olivera com a reconeixement del seu triomf. En les festes Panatenees se’ls feia ofrenes d’una àmfora d’oli d’oliva.
Helladonice lliura branques de palmera, cintes i corona d’olivera al vencedor
Amb les branques d’olivera sagrada callistéphanos “el de belles garlandes” es teixien les corones (κότινος) que s’atorgaven als vencedors olímpics abans que aquestes fossin de llorer.
A Roma, el poeta Horaci, en fa menció al fruit fent referència a la seva pròpia dieta a la que qualifica de molt simple: “Per a mi, olives, escarola, i malva.”.
Me pascunt olivae, me cichorea levesque malvae. Horaci, Odes 1.31.15
El mot olivera o el castellà “olivo” prové del llatí olīvum, préstec del grec ἔλαιον que en neutre designava l’oliva i en masculí l’olivera borda mentre que la forma femenina ἔλαια designava tant l’arbre de cultiu com el fruit.
També era símbol de castedat. A Roma els esposos novells portaven garlandes o corones d’olivera. També coronaven amb elles els morts. Consideraven de mal averany, pèrdua de la pau, una olivera esquerdada per un raig. Virgili representa el pacífic rei Numa Pompili amb una branca d’olivera a la mà i recomana al pagès el seu fàcil conreu a les Geògiques: Cultiva, pues ¡oh labrador!, el olivo, que es grato a la paz’. També indica la pau en les medalles dels emperadors romans. En molts monuments, Minerva Pacífera porta una branca d’olivera.
Obrint Pas. “Al país de l’olivera”.
Joan Manuel Serrat. “L’olivera” (1968):
Mentre quedin oliveres aquí seguirem… Mar antiguo de El último de la fila:
Pocs organismes de la Terra poden restar immòbils milers d’anys i veure passar el temps. Els arbres són éssers vius que senten i registren els canvis que es produeixen al seu entorn i no es mouen del lloc. Deixeu les oliveres, no les toqueu. No les compreu.
Part posterior d’un camió carregat d’oliveres monumentals sortint de la partida del Mas del Rector dUlldecona. Anna Ferràs (ACN)
Oliveres mil·lenàries en venda
N.B.: Divendres vam fer una sortida pel jardí del nostre institut amb els alumnes de CFM de Jardineria i floristeria de l’IPM i a ells, futurs jardiners, els dedico aquesta entrada del blog per tal que tinguin cura de les oliveres i no contribuexin a aquest espoli, tot i que encara sigui legal és el nostre patrimoni natural i cultural.
Sota l’ombra de l’olivera de l’IPM (Premià de Mar). Alumnes de CFM Jardineria de Sergi Viader i alumnes de llatí de 4t de Margalida Capellà 18 de maig de 2018
L’esport i la cultura al Mediterrani clàssic, les dones de l’antiguitat i la vida en un carrer romà seran del 13 al 27 de maig els eixos principals d’una nova edició, la vintena, de Tàrraco Viva amb més de 450 actes programats en diferents espais de Tarragona.
El 24 de gener de 1913 s’aprovaren les Normes Ortogràfiques del català modern i establiren l’ús del punt volat en català per a escriure la ela geminada. Avui, per primer cop, se celebra el Dia del punt volat, inspirat en el «Word Nerd Day»,amb la intenció de donar-lo a conèixer. En català el tenim a la ela geminada(l·l), però molta gent l’escriu malament: amb un punt baix, un guionet o un punt gruixut.
En grec clàssic, utilitzem el punt volat, a més del punt (.) i la coma (,) com en català. En grec el punt volat (·) equival als nostres dos punts (:) o al punt i coma (;). Ara bé, la consonant geminada λλ (que es pronuncia ela geminada) es mantené inalterada en català i es transcriu per l·l (J. Alberich i M. Ros, La transcripció dels noms propis grecs i llatins, Barcelona 1993) amb punt volat. No hem de confondre el punt volat del grec (en castellà, “punto alto”) amb el punt volat (o punt alçat) del català (dit “punto medio” en castellà).
Celebrem avui aquesta ben encertada iniciativa: el Dia del punt volat! Reivindiquem el grec del català i el bon ús de la ela geminada amb el punt volat!
Imatge de Xavi Novell
Us proposo de trobar en català mots d’origen grec amb λλ (en llatí ll) perquè aquests s’escriuen en català amb l·l (ela geminada amb punt volat) i compartir-los a les xarxes socials (Twitter, Facebook, Instagram…) amb l’etiqueta #DiaDelPuntVolat (el 2015 Twitter va reconèixer el punt volat).
Idomeni, camp de refugiats al nord de Grècia (10 de març de 2016 Fotografies Martí)
La trista mirada dels nens sirians a Idomeni
Campament de refugiats sirians amb la frontera grecomacedònia tancada
Aquesta tarda, de mans estimades, m’han arribat des del campament de refugiats d’Idomeni, a Grècia, just davant de la frontera tancada i barrada amb Macedònia, unes tristes imatges del campament inundat que, amb el clam dels infants, m’han fet recordar, per la manca d’hospitalitat dels dirigents europeus i per la tremenda generositat del poble grec, el relat ovidià de Filèmon i Baucis; certament, el més pobres i els que també han estat refugiats són sempre els més hospitalaris! Mireu el sentiment de generositat d’aquests vellets grecs d’aquest vídeo:
[youtube]https://youtu.be/FJaksnVgRW0[/youtube]
Per què no som hospitalaris? No us ve a la memòria l’episodi de l’Odissea en què el ciclop Polifem no acull bé odisseu i els seus companys? Per què tanquen fronteres? Per què deixem que nens, embarassades, malalts, avis… dormin enmig de camps inundats en ple hivern? Quines conseqüències tindrà aquesta manca d’hospitalitat? Quin paral·lelisme podem establir amb el mite ovidià que hem llegit a la segona part de Narracions de mites clàssics? i amb el relat del pantà de Sanàbria? Què significa etimològicament ser apàtrida? Per què els nens nascuts al campament d’Idomeni seran apàtrides? Podem fer alguna cosa? Fem-la! Odisseu, Eneas…també foren refugiats de guerra! Ai, la mitologia!
Eneas també a la recerca d’una pàtria va sortir de Troia amb el seu pare, el vell Anquises, en braços. Les històries malauradament es repeteixen!
Avui se celebra des de fa deu anys el Dia Mundial d’Internet. Què seria de les nostres vides diàries sense Internet? Tot i el rebuig inicial a les noves tecnologies, aquestes si són superiors s’acaben sempre imposant: la impremta, la màquina de vapor, el cotxe,… i sens dubte les tecnologies digitals ens ofereixen un millor nivell de vida per a les persones i, en general, per a la societat. Ara bé se n’ha de fer un bon ús i tothom hi ha de tenir accés i ja sabem que no tothom en té -molts dels alumnes de clàssiques sols tenen accés a l’hora de classe a l’institut. Ens queda encara molt camí per fer! Avant!
Fa vuit anys que el company Joan Marc Ramos, professor de català d’aleshores institut Cristòfol Ferrer, em va obrir el camí envers aquesta nova manera de fer i d’ensenyar, els companys de Chiron em varen donar la mà sota amb els auspicis de l’estimat Hermes, i ara ja no recordo com eren les meves classes abans de fer-les connectats a la xarxa. Podria fer-les ara sense Internet? És possible obviar la xarxa?… Estem avançant cap a final de curs i, un any, més cauen els reconeixements a la feina feta a la xarxa (no us hi acostumeu, això no acostuma a passar massa!), aviat alguns us examinareu de les PAU (aquestes proves o la revàlida, de ben segur, aviat seran també via Internet!) i és hora de reflexionar sobre la tasca diària a l’aula.
Pel que fa a la feina digital, em cal agrair a l’equip directiu que em deixi treballar en una aula d’informàtica amb connexió a Internet, pel que fa als alumnes i col·laboradors (alumnes i professors no sols del nostre centre sinó també d’altres centres -especialment de l’Albéniz de Badalona, professors jubilats, pares, mares i avis d’alumnes, ex alumnes…) el fet de reprendre cada any aquest nostre fil clàssic i continuar compartint coneixement a la xarxa amb creativitat i innovació; a les institucions, associacions perquè ens premien la feina feta, la dedicació i l’esforç esmerçats en demostrar que tot és possible i que entre tots podem i, entre d’altres, a Ràdio Premià de Mar per fer-ne difusió.
Reconstrucció històrica, un nou nivell d’empatia ja ha començat la cursa de reconeixements: divendres passat rebia el segon Premi Hèracles del XI Premi Hèracles («Les pomes del jardí de les Hespèrides») al millor Treball de Recerca de Batxillerat a Catalunya dins l’àmbit de les llengües i cultures grega i llatina, organitzat per la Secció catalana de la SEEC (Societat Espanyola d’Estudis Clàssics) i per tercer cop Ràdio Premià li ha donat difusió i aquest cop amb una llarga entrevista a l’Arnau Lario.
Tres blocs de Clàssiques de l’IPM seran guardonats amb una baldufa dia 13 de juny a Madrid en el IX Premi Espiral Edublogs: El fil del mite grec, L’univers clàssic dels nostres mots i Literatura grega a escena (no us perdeu com veuen la feina digital i el reconeixement la Noelia, l’Arnau i el Raül)… Moltes gràcies! Què més puc desitjar!
El més important, però, és que estem a punt d’acomiadar una nova promoció d’alumnes de Grec i de Llatí del Batxillerat Humanístic (què passarà el curs vinent? encara no ho sabem!). La promoció que enguany acaba és ja la quarta del nou IPM i tota ella digital, com les últimes del Cristòfol. Per no fer un lleig a la tradició i per donar-vos molta sort, estimats alumnes, en els exàmens finals, PAU, exàmens extraordinaris… i sobretot en la vida us agraeixo les estones que hem passat junts (que han estat moltes, els dilluns tres hores i la resta de dies un parell…), aprenent tots plegats, tot i que alguns, un dia o altre us penedireu del que heu desaprofitat. És l’hora dels adéus, tot i que encara queda camí (preparació PAU, festa de promoció, viatge a Roma..), vet aquí aquest petit muntatge, fet amb tot l’amor, però amb pocs mitjans i menys temps. Espero que us agradi, alumnes de segon, almenys per desitjar-vos tota la sort del món:
“Mediterrània”, Museu Marès 2015. Fotografia El Fil de les Clàssiques
En el Museu Frederic Marès de Barcelona, a tocar de la catedral, es pot visitar fins el 31 de gener del 2016 l’exposició comissionada per Àlex Susanna Maillol i Grècia. La mostra repassa el viatge que l’any 1908 va realitzar a Grècia l’escultor, pintor i gravador Arístides Maillol (Banyuls de la Marenda, Rosselló, 1861– 1944). En aquest viatge per la Mediterrània (Marsella, Nàpols…) fins a Grècia (acròpolis d’Atenes, Eleusis, Delfos, Olímpia…), va poder contemplar les escultures clàssiques de l’art grec, va refermar el seu ideal estètic de les formes nues i planes, sense detalls anatòmics. Aquest cànon artístic de Maillol que ell definia com a “plena tridimensionalitat” va acabar tenint una importància determinant en l’escultura moderna del segle XX i, molt particularment, en l’escultura noucentista i postnouncentista catalana.
En el pati del Museu Marès, sota l’ombra dels porxos a tocar dels jardins de l’il·luminat pati amb refrescant font i columna romana, s’hi pot contemplar temporalment la superba escultura ‘Mediterrània‘ del 1905.
Mediterrània, porxo del Museu Marès. Exposició “Maillol i Grècia”. Fotografia El Fil de les Clàssiques
L’escultura ‘Leda’ de Maillol (1900) / PAU CORTINA (ACN)
A l’interior del museu, en l’espai temporal, s’hi poden veure 23 obres inèdites de petit format (bronze, marbre, terracota, i guix), provinents de la Fundació Dina Vierny-Musée Maillol de París i d’algun col·lecionista particular, i també plànols, dietaris i quaderns del viatge a Grècia i algunes de les fotografies (més d’una cinquentena) que li va fer el comte Harry Kessler (amic de l’artista, editor i mecenes de l’escriptor Hugo von Hofmannsthal) durant el viatge.
Arístides Maillol al santuari de Delfos Grècia, 1908. Fotografia: Harry Kessler.
També es poden contemplar dos olis de Maillol fets a Grècia i un curtmetratge ‘Aristide Maillol, sculpteur’, una versió reduïda de l’entrevista que el cineasta Jean Lods va fer-li a l’escultor el 1943 al seu taller de Banyuls de la Marenda, a la Catalunya nord, un any abans de morir. Veient el documental es fa palès que els turons de Banyuls i els pendents de les vinyes estan miraculosament emparentats amb les seves escultures i amb Grècia.
Maillol coneixia bé les seves arrels i les proclamava. No us perdeu aquesta petita però entranyable exposició ni la seva actualitat a la xarxa #maillol. Aprofiteu la visita a l’exposició per visitar el fons del Museu Frederic Marès que té moltes altres peces de Grècia i Roma i obres del mateix Marès amb la petja de Maillol.
Ja tenim una nova edició de Tarraco Viva, el festival de reconstrucció històrica del món romà de Tarragona, enguany in memoriam del nostre Hermes, Juanvi Santa Isabel. Fins al dia 25 de maig podrem gaudir d’unes 800 activitats en un any en què Tarraco Viva se suma a la celebració del bimil·lenari de la mort d’August (vid. La cursa per rememorar la mort d’August i August, el primer emperador romà.
Ahir a la nit es van inaugurar les visites guiades a la reproducció de tamany real de l’Ara Pacis Augustae en el Palau de Congressos de Tarragona:
També s’ha fet una reproducció en color de l’August de bronze del Passeig Arqueològic de Tarragona, a imitació de l’estàtua d’August de Prima Porta de Roma:
Per cert, quina relació té August amb Tarragona? Quant de temps hi va sojornar?
Què simbolitza l’Ara Pacis Augustae? Qui és qui en aquest retrat de la família imperial?
Què simbolitzava l’estàtua d’August? Què et sembla en color? Per què va descalç? Fa poc vàrem visitar Tarragona arran del Festival Juvenil de Teatre Grecollatí, recordes on vàrem veure una estàtua d’August? En tens fotografies? Què en saps de l’August de Prima Porta?
