Tag Archives: Virgili

El vesc, tot un talismà

Viscum album

Viscum album

El vesc (muérdago, en castellà) des de l’antiguitat ha estat considerat una planta talismà.

Es cria encara avui el vesc en els nostres arbres? Quan se sol collir? Quins usos té? Quin nom científic rep, què significa i per què els científics l’anomenen en llatí?

El vesc era per als antics especialment per als celtes i germànics, i també per als grecs una mena d’amulet, un talismà vegetal, consagrat al món infernal. Regalar vesc va lligat encara a alguna superstició?

Per tal de conservar totes les prerrogatives, el vesc no podia ser arrencat de l’escorça de l’arbre on s’aferra (sobretot de l’alzina i de l’avet) amb una eina de ferro, sinó amb la mà. Segons Plini (Nat. XVI 249-251), els sacerdots druides collien el vesc tallant-lo amb una falç d’or i el guardaven en un drap blanc.

Non est omittenda in hac re et Galliarum admiratio. Nihil habent Druidae — ita suos appellant magos — visco et arbore, in qua gignatur, si modo sit robur, sacratius. Iam per se roborum eligunt lucos nec ulla sacra sine earum fronde conficiunt, ut inde appellati quoque interpretatione Graeca possint Druidae videri. enimvero quidquid adgnascatur illis e caelo missum putant signumque esse electae ab ipso deo arboris. 

Est autem id rarum admodum inventu et repertum magna religione petitur et ante omnia sexta luna, quae principia mensum annorumque his facit et saeculi post tricesimum annum, quia iam virium abunde habeat nec sit sui dimidia. omnia sanantem appellant suo vocabulo. Sacrificio epulisque rite sub arbore conparatis duos admovent candidi coloris tauros, quorum cornua tum primum vinciantur.

Sacerdos candida veste cultus arborem scandit, falce aurea demetit, candido id excipitur sago. tum deinde victimas immolant praecantes, suum donum deus prosperum faciat iis quibus dederit. Fecunditatem eo poto dari cuicumque animalium sterili arbitrantur, contra venena esse omnia remedio. Tanta gentium in rebus frivolis plerumque religio est.

No podem passar per alt la veneració que la gent de la Gàl·lia mostra en aquesta qüestió. Els druides (així anomenen els seus mags) res no tenen per més sagrat que el vesc i l’arbre en el qual es desenvolupa, mentre sigui una alzina. Per començar, escullen sempre per als seus objectius un bosc d’alzines i no fan mai cap ritual sagrat sense fer servir el fullatge d’aquest arbre. […] A més, tot el que hi creix és considerat com a baixat del cel i és un senyal que aquell arbre ha estat escollit expressament per la divinitat.

És molt difícil de trobar-lo (el vesc) i, un cop descobert, és objecte d’una gran cerimònia, sobretot si és en el sisè dia de la lluna, que per a ells és el començament dels mesos i dels anys, i després de trenta anys d’una nova generació, perquè aleshores ja està en la plenitud de les forces i no a la meitat de la seva creixença. L’invoquen amb el nom que en la seva llengua significa «guaridor de totes les coses», preparen un sacrifici i un àpat ritual sota l’arbre i hi porten dos vedells blancs les banyes dels quals no hagin estat mai lligades.

Un sacerdot, vestit de blanc, s’enfila a l’arbre i, amb una falç d’or, talla el vesc, que és dipositat en una tela blanca. Aleshores immolen les víctimes bo i pregant al déu que faci que el seu regal sigui beneficiós per a aquells a qui n’ha fet el do. Creuen que, donat com a beguda, atorga la fecunditat a qualsevol animal que sigui estèril i que és un remei contra totes les metzines. Tan gran és el poder de la superstició que sol prevaler entre la gent en qüestions trivials.

PLINI, Història Natural XVI, 249-251 (Trad.Joan Bellès)

En certa manera, aquest ritual no us recorda el ritual de recollida del vesc al bosc del druida Panoràmix per fer la poció màgica en el còmics Astèrix? Quins elements coincideixen? En quin àlbum sobretot? …

Si heu llegit A la recerca d’una pàtria, adaptació de l’Eneida, o la mateixa obra de Virgili, podreu relacionar el vesc amb el ram d’or que ha de trobar Eneas, segons les indicacions de la Sibil·la, per tal de poder entrar a l’Hades. L’ha de collir, però, amb la mà.

…latet arbore opaca

aureus et foliis et lento vimine ramus,

Iunoni infernae dictus sacer; hunc tegit omnis

lucus et obscuris claudunt convallibus umbrae.

sed non ante datur telluris operta subire

auricomos quam quis decerpserit arbore fetus.

hoc sibi pulchra suum ferri Proserpina munus

instituit. primo avulso non deficit alter

aureus, et simili frondescit virga metallo.


…Dins l’ombra d’un arbre s’amaga

una rama que d’or té la tija lleugera i les fulles,

consagrada a Juno infernal. Pertot una arbreda 

l’escondeix, i d’ombriu el volta l’obscura collada.

Hom no pot penetrar, però, dins el cor de la terra

sense arrencar primer la branca d’or d’aquell arbre.

És el do que a la seva beutat Prosèrpina ordena

d’oferir. Separat el tany, un altre ja en brosta,

d’or, i el mateix metall floreix també per la tija.

Alça doncs els teus ulls i cerca’l. Agafa’l, si el trobes,

ritualment amb la mà: plaent, ell mateix, si et reclamen

els destins, cedirà de grat; altrament, amb cap força

vèncer-lo no podràs, ni esqueixar-lo tampoc amb el ferro.

VIRGILI, Eneida VI 136-148 (Trad. Miquel Dolç)

Ara que ve Nadal, continuem  guarnint les nostres llars amb vegetals miraculosos. Què en som també de supersticiosos!  No només el vesc, però, és planta de Nadal, en tenim d’altres  com l’avet, el grèvol, el galzeran, la ponsètia i el seu nom també és llatí. L’esbrines?

Sigui com sigui, a mi m’han regalat un any més un branquilló de vesc de la fira de Santa Llúcia de Barcelona i l’he volgut compartir aquí regalant-vos aquesta entrada. Bones Festes! Bona Sort i un petó sota el vesc!

Passió per llegir i escriure: amor i mort des de Troia

Aquest curs, per primer cop en la meva carrera docent, no he posat llibres prescriptius de lectura (tret de 2n de batxillerat, és clar!) fins al punt que, des de Coordinació Pedagògica, me n’han demanat explicacions. Doncs, després d’adonar-me que els meus alumnes de Grec i de Llatí, tant de l’ESO com de batxillerat, no llegien els llibres demanats perquè avorreixen les lectures obligatòries i, a més a més, darrerament ni es compraven ni demanaven en préstec els llibres. Quan va venir a classe, l’escriptor Xavier Serrahima ho vaig veure clar i vaig prendre la decisió de no fer cap llistat de lectures prescriptives de l’àrea de Clàssiques, amb el ferm propòsit, però, de continuar despertant la meva passió per llegir i escriure en els alumnes i de fer-los gaudir amb la lectura dels escriptots clàssics.

Quis, quid, ubi, quibus auxiliis, cur, quomodo, quando?

  • Qui ha de llegir? Tot ésser humà.
  • Què llegir? Els millors llibres, i els clàssics ho són per a alguna cosa, en funció del nostre moment vital, emocional, cultural…
  • On hem de llegir? A casa, a la biblioteca, al parc, a l’aula, … a qualsevol lloc.
  • Amb quins mitjans? Amb llibre de paper, comprat o prestat, amb e-book, digital, per internet…
  • Per què? Per descobrir els avantatges i el plaer que proporciona retrobar la nostra essència com a éssers humans.
  • Com? En silenci i en companyia.
  • Quan? Sempre.

A Llegir avui Homer, ja deixava clar que cal llegir les obres gregues que inicien la literatura universal i que han pouat al llarg de la tradició en l’essència de l’ésser humà, la Ilíada i l’Odissea. De fet, acabo de llegir que l’escriptor Joan F. Mira tot reproduint els mots del crític literari alemany recentment traspassat Marcel Reich-Ranicki, escriu a El País que “totes les històries són només una història d’amor, o d’amor i de mort”. És ben cert! Tanmateix, també coincideixo amb Mira quan acaba citant les quatre històries de Borges, que en El oro de los tigres afirma: “Una, diu, la més antiga, és la d’una forta ciutat que encerclen i defensen homes valents. Els defensors saben que la ciutat serà lliurada al ferro i al foc i que la seua batalla és inútil: el més famós dels agressors, Aquil·les, sap que el seu destí és morir abans de la victòria. (La batalla és inútil, afegiré jo, repetint: sabem que és inútil i hi anem, perquè sabem que és necessària, i que la guerra de Troia, la mateixa o una altra de molt semblant, sempre tindrà lloc.) Els segles van anar afegint elements de màgia, continua Borges: hom digué que Helena de Troia, per la qual van morir els exèrcits, era un núvol bellíssim, una ombra; hom digué que el gran cavall buit on s’amagaren els grecs era també una aparença. Homer no haurà estat el primer poeta que relatà la faula; i algú, al segle XIV, va deixar aquesta línia que roda per la memòria del bibliotecari mig cec de Buenos Aires: The borgh brittened and brent to brondes and ashes, record —mal traduiré jo— de ciutats cremades reduïdes a brases i cendra. Les fantasies sobre el destí fatal són innombrables: Dante Gabriel Rossetti, diu Borges, imaginaria que la sort de Troia quedà segellada en l’instant en què Paris cremà en l’amor d’Helena, d’un foc a un altre foc; Yeats elegirà l’instant en què es confonen Leda i el cigne que era un déu, era Zeus. La ciutat condemnada i el destí ja previst i implacable, no diu Borges però dic jo, és també la sagrada Tebes i és Èdip, el seu rei,…”.

Amor i mort a Troia

“Hèlena portada per Paris” de Benjamin West (1738-1820)

La literatura hel·lènica no ha deixat d’influir en tota la literatura universal. De fet, la literatura llatina, des dels seus inicis, rebé les influències de la literatura grega, influències que es van fer més paleses al segle II aC quan Grècia fou conquerida pels romans. Els autors llatins de tots els gèneres literaris, tret de la sàtira (satura tota nostra est) que a Grècia no hi era, imitaren obertament els autors hel·lènics fins al punt que la imitatio va arribar a ser una norma de seguiment obligat: calia seguir el model hel·lènic per tal de superar-lo. El gran Virgili va pouar en la Ilíada i l’Odissea per crear la seva Eneida.

Fa molts anys, durant el meu primer curs docent, vaig tenir el goig de tenir d’alumna a classe de grec a Sant Just Desvern l’actriu Clara Segura i és ben evident el seu amor pels clàssics, ja sigui representant magistralment Antígona o Electra, o llegint recentment en la presentació de la nova col·lecció “Clàssics de la literatura juvenil” del diari Ara La guerra de Troia de Robert Graves, una recreació d’uns fets essencials per tal de comprendre el món clàssic i la literatura èpica, “el primer intent modern -amb paraules de R.Graves- d’explicar tota la història de Troia, des de la fundació de la ciutat fins al retorn dels grecs victoriosos, en un sol llibre destinat a nois i a nois”.

Clara Segura llegeix un fragment de “La guerra de Troia” de Robert Graves Diari Ara 3-10-2013

Sentir passió per llegir i escriure requereix temps i entrenament, despertar aquesta passió en els infants i en el jovent de pares no lectors és encara més difícil, però no impossible. Escriure bé tampoc no és fàcil, és gairebé privilegi d’uns escollits que aconseguiran fer-se immortals. A la resta de moridors ens captiven l’amor, la passió per la vida i el respecte a la mort, -de fet, aquest és el gran tema universal dels escriptors segons Reich-Ranicki que defineix l’ofici d’escriure i, per tant de ser llegit, com “algú per a qui l’escriptura és més difícil que per als altres”. Ho provem, doncs? Llegim? Escrivim?

Χαίρετε, ὦ μαθηταί! Salvete omnes!

Comencem un nou escolar per a alguns l’últim al nostre institut, per a altres encara us queda camí per recórrer però per a totes i tots us desitjo que aquest sigui un curs inoblidable, molt millor que l’anterior i va ser fantàstic, però tot és millorable!

A l’aula de Clàssiques de l’institut Premià de Mar no hi haurà grans canvis, tret de l’anar fent anys i el bloc dels alumnes obert a la col·laboració d’altres centres i entusiastes del món clàssic, Aracne fila i fila, en fa ja quatre i de tu dependrà que l’aranyeta continuï filant i fent ben grossa aquesta teranyina clàssica!

Sigui com sigui i malgrat les retallades, continuarem amb l’experiència TAC , reconeguda pel Departament d’Ensenyament, tot i que  treballarem en un nou espai de l’aula virtual el nostre Moodle Fil. Tot continua igual, les il·lusions també. Enguany, després del parèntesi del curs passat, torno a impartir classes de segon de batxillerat de Grec i de Llatí. Des del primer dia us informo dels canvis, quan tinguem la reunió amb els sotscoordinadors o quan tota aquesta informació aparegui en el document sobre concreció del currículum que es publicarà aviat en la web del Departament d’Economia i Coneixement , ja acabarem d’agafar bé el fil i perfilar el que calgui. Ara per ara, alumnes de segon de llatí, preneu nota:

Les lectures obligatòries de la matèria de Llatí de segon de batxillerat (PAU 2013) seran l’Ars amandi d’Ovidi (obra sencera), i L’Eneida de Virgili, d’acord amb la selecció següent:

• Cant a la musa i pròleg (1, 1-33).
• Júpiter prediu a Venus la glòria dels troians (1, 223-304).
• Banquet de Dido i relat de la història del cavall de fusta. (1, 723 – 2, 249).
• Anquises interpreta l’aparició d’un cometa com el senyal diví que els troians han d’abandonar la ciutat (2, 692-804).
• Els troians troben Aquemènides a Sicília. Polifem i els Ciclops (3, 588-681).
• Mercuri ordena Eneas que abandoni Cartago. Dido descobreix les intencions d’Eneas. Diàleg (4, 219-392).
• Suïcidi de Dido (4, 630-705).
• Oracle de la Sibil·la. Eneas li sol·licita baixar a l’Infern (6, 42-148).
• Entrada al Tàrtar. Caront (6, 295-330). El gos Cèrber (6, 417-425).
• El camp dels Plors. Trobada amb Dido (6, 440-476).
• La posteritat. August (6, 788-807). Missió dels romans (6, 847 – 853). Marcel (6, 863 – 886).
• Història de Nis i Euríal (9, 176 – 502).
• Mort de Pal·lant (10, 362 – 509).
• Escena final del combat entre Turn i Eneas (12, 887- 952).

Sort que a primer de batxillerat us vàreu llegir A la recerca d’una pàtria i així podreu integrar cadascun dels episodis escollits en la trama general.

Quant a la producció literària d’Ovidi serà convenient insistir en el seu caràcter elegíac, aprofitant la lectura de l’Ars, sense descurar òbviament la importància singular de les Metamorfosis com a poema epicodidàctic. Recordeu que a primer també vàreu llegir-ne l’adaptació Narracions de mites clàssics.

Juli Cèsar també us adverteix del nou llistat de llatismes PAU 2013! Cliqueu a sobre!

Carpe diem! Molt bon curs a tothom! Bonam fortunam habeatis! ΑΓΑΘΗΙ ΤΥΧΗΙ!

Miquel Costa i Llobera, inspirat per la natura i els clàssics

He crescut amb El pi de Formentor (àudio) del poeta mallorquí  Miquel Costa i Llobera (1854-1922). Si voleu que sigui sincera, us haig de dir que vaig trigar molts anys en entendre’l i és ben senzill! De petita me’l feien recitar de memòria a l’escola i, tot i que m’encisava la cadència dels seus mots, no acabava de copsar el deliri per estimar un arbre fins al punt de sentir-ne enveja. Va passar el temps i en mi es va despertar aquella enveja; tal volta perquè el meu pare m’ha arribat a regalar tots els llibres en totes les edicions de Miquel Costa i Llobera. No us ho creureu, però, des del Principat, vaig envejar (i alhora enyorar) els pins de Formentor. En vaig admirar la seva resistència davant els forts cops de vent, vaig aleshores entendre que cal ser un heroi davant les dificultats diàries i els problemes de la vida. Potser, també n’estic enamorada (ja ho val!). No hi ha estiu que vagi a l’illa que no m’hi arribi a veure’ls, els contemplo des de les aigües cristal·lines, en sento admiració, gairebé veneració. Temo que les fortes llevantades els facin caure a terra o bé al mar. Mentrestant vaig aguantant jo també les ventades de cada final de curs, de cada nova Selectivitat, ara de la fusió de centres i també del viure. Quin llatinisme en seria l’equivalent? El sabeu, no teniu excusa! Feu memòria mentre escolteu El pi de Formentor en la versió de Maria del Mar Bonet i agafeu força.

En un altre apunt, hem vist l’oda “A Horaci”, recollida dins les seves Horacianes, un recull de poemes en què el poeta mallorquí imita els temes i la mètrica del poeta romà Horaci i, per aquest motiu, va titular-lo així. Tot seguit, teniu un altre poema d’aquest recull, però heu d’esbrinar a quin poeta, que també va créixer envoltat de natura, va dedicat? A quina obra d’aquest poeta es refereix Miquel Costa i Llobera quan diu “també cantares heroismes èpics / de primitius guerrers, un alt origen / fantasiant per la superba Roma”? Quin és el seu argument? A quin episodi d’aquesta obra es refereix quan escriu “l’afecte tràgic de la púnica Reina”? Qui és aquesta reina? Enllaceu en comentari el que tenim publicat al respecte. Què vol dir quan escriu “així regares del gran riu homèric, l’ample terrer llatí”? Per què Costa i Llobera esmenta Dante Alighieri?…

Oh suavíssim, immortal poeta!
Mitat de la meva ànima et diria,
com un jorn te digué l’amic Horaci,
si tant gosava qui de lluny t’adora.
Qui no t’estima si et coneix? […]
Rei de la solitud grata a les Muses,
també cantares heroismes èpics
de primitius guerrers, un alt origen
fantasiant per la superba Roma.
Així regares del gran riu homèric,
l’ample terrer llatí.
[…] L’afecte tràgic
de la púnica Reina, la mort noble
dels dos joves antics tu consagrares
amb tal encant, que encara avui ne dura
viva corrent de llàgrimes […]
Un no sé què dolcíssim
de bon cor i de gràcia fa tes obres
incomparables dins l’edat antiga,
oh Rei gentil de la tendresa humana!
[…] Dins el gran eclipsi
del món gentil, tu sol ja romangueres
tot lluminós i sols pogué la fosca
transfigurar-te, per servir de guia
al vident d’altres mons Dant Alighieri.
Per això arreu les canviants centúries
t’adoren al passar, i tu fas sempre
de guia i confident al cor poètic
que és capaç de sentir-te i pelegrina
per camins de dolors o d’esperança.

Sabeu què és?

segellusa.pngreversusa.png

Qui ho reconeix? Quins referents clàssics hi trobeu? En quina frase llatina hi veieu el vers 625 de l’Eneida de Virgili: Iuppiter omnipotens, audacibus annue coeptis? i quina s’inspira en les Bucòliques IV 5 de Virgili: magnus ab integro saeclorum ordo?

També apareixen en el bitllet d’un dòlar americà:

1dolarusa.jpg

Per cert, sabíeu que el símbol del dòlar $, entre altres,  pot tenir  relació amb els romans: podria provenir del símbol HS (H= dos i S= semis “mig”)  amb què els romans indicaven  el valor d’un sesterci que, en època republicana, equivalia a dos asos i mig. Els americans en van superposar les dues lletres i el resultat fou $.

També es relaciona el símbol $ amb la mitologia grega i concretament amb les columnes d’Hèrcules:

Amb una lupa, podreu observar encara un altre referent clàssic en el bitllet d’un dòlar!

Ja ho vàrem comentar que els nord-americans tenen moltes coses dels romans!