Amb el cel ennuvolat de l’incipient tardor, avui he pensat que era un bon moment per fer pública la segona part dels núvols i el llatí. Potius sero quam numquam.
El llatí i el nom dels núvols: Nubes II pars
18 Replies
Tag Archives: Coneixement del medi
Vinalia Rustica a la cella vinaria
Malgrat les retallades, els municipis d’Alella, el Masnou i Teià no s’han resignat a perdre el centre d’acollida turística (CAT) situat a l’antic celler romà de Vallmora. El CAT de Teià –obert des del 2009 com a centre pilot d’aquestes característiques– està dedicat a la romanització i al món del vi des de l’època romana fins a l’actual DO Alella.
El Fil de les Clàssiques no es va voler perdre la inauguració del CAT Teià ni la primera festa de les Vinalia Rustica ( aquí i a Aracne fila i fila), ni la presentació del llibre d’Andreu Bosch i d’Isabel Rodà de Llanzà, Epictet, esclau de Luci Pedani Clement. Aquest cap de setmana, els dies 15 i 16 de setembre, tampoc hem passat per alt la festa de les Vinalia Rustica, que coincidia en època romana amb l’inici de la verema. A més de les Vinalia Rustica, els romans, en honor del vi, celebraven les Vinalia Priora, el 23 d’abril, les Meditrinalia, l’11 d’octubre, les Saturnalia i les Bacanalia.
En la visita teatralitzada, l’esclau Epictet, molt treballador i responsable, ens explica en les restes del celler romà de Teià com els nostres avantpassats els romans elaboraven el vi laietà en el segle II. Com sabem què es deia Epictet i que va viure en el segle segon? L’any 2005 en el decurs d’unes excavacions arqueològiques al jaciment del veral de Vallmora es va trobar un signaculum, un segell de plom amb una inscripció que deia Epitecti L.P. Clementis “D’Epictet, [esclau de] Luci Pedani Clement”. Coneixem, doncs, el nom del propietari del celler, un tal Luci Pedani Clement, i el nom de l’esclau que regentava el taller. A més es pot datar per un sesterci trobat amb el bust de l’emperador Trajà.
Dissabte el vespre es va reviure a la llum de les espelmes el ritual que durant les Vinalia Rustica es feia en honor a Júpiter. Es pregava pel raïm que madurava als ceps i la cerimònia era oficiada pel Flamen Dialis, el gran sacerdot de Júpiter, que davant de l’altar espremia els gotims amb les mans i li ofrenava el suc. Tot seguit els assistents varen poder experimentar com eren els banquets romans, amb algunes receptes de l’època, en un sopar a la fresca que es preparà als jardins del CAT. I per conèixer una mica més els productes del Maresme, varen poder fer un maridatge de vins de la DO Alella amb els formatges artesans de Can Pujol, de Vilassar de Dalt. Els més petits diumenge al matí varen poder trepitjar raïm i aromatitzar el vi, acompanyats de tota la família, tal com podeu veure en aquest reportatge del taller infantil Què bevien els romans?:
Tot i els reajustaments, cal valorar molt positivament que el CAT continuï obert i que s’hagi pogut celebrar aquest cap de setmana la festa de les Vinalia Rustica amb activitats que combinen passat i present a través de la història i la gastronomia i dinamitzar així el jaciment romà i alhora potenciar els vins i formatges de la contrada.
Els ametllers han trigat a florir!
Ametllers florits de Campanet, Mallorca
Enguany els ametllers han trigat a florir! El fred hivernal ha retingut Demofont; tanmateix Fil·lis s’ha alegrat de veure’l i ens ha regalat una florida enmig de la glaçor.
Narcís o l’amor a si mateix
Bellesa emmirallada, dibuix original de Valèria 5è EP
La fama de l’endeví Tirèsias era ben coneguda per tota Beòcia des que Júpiter li havia concedit la facultat de veure el futur quan Juno l’havia privat de la vista per haver revelat el secret del major plaer que senten les dones en els afers amorosos. Ell ho sabia bé perquè tot i que era home de naixement, durant uns anys havia estat dona per haver maltractat els cossos de dues serps. La gent anava a consultar-lo perquè les seves respostes sempre eren encertades. La primera que hi va anar va ser una bella nimfa, la blavosa Liríope que tenia un fill preciós, Narcís, i volia saber si viuria molts anys. L’endeví va vaticinar: ‘Si no s’arriba a conèixer’. El temps provaria la certesa d’aquesta resposta sense sentit.
Narcís ja tenia setze anys i gaudia d’una bellesa delicada. Molts joves i moltes noies el desitjaven, però tenia tanta arrogància que ningú no li havia tocat el cor. Un dia mentre caçava cérvols, el va veure la nimfa de veu sonora, Eco. Llavors tenia cos i no era només una veu; però, tot i que era molt xerraire només podia repetir les darreres paraules de tot el que li deien. Juno l’havia castigada perquè, sempre que podia sorprendre les nimfes amb braços de Júpiter, ella l’entretenia amb una llarga conversa i donava a les nimfes temps de fugir. Eco tan bon punt va veure Narcís se’n va enamorar bojament. Va començar a seguir-lo d’amagat; com més el seguia més s’encenia d’amor com quan s’inflama el sofre que recobreix els extrems de les torxes en contacte amb una flama. Ja no pot parlar, sols repetir mots. Narcís sentia remor i va dir: ‘Hi ha algú per aquí?, i Eco li va contestar: ‘Per aquí’. Ell, sorprès, no veu ningú i les frases que formula les rep com a resposta. Insisteix i exclama: ‘Aquí, reunim-nos!’, i Eco va repetir: ‘Reunim-nos!’ i va sortir del bosc i se li va tirar al coll, tal com desitjava. Ell fuig i li diu: ‘Treu aquests braços del meu coll; m’estimo més morir que unir-me a tu.’ Repeteix els mots i, en veure’s refusada, s’amaga al bosc, i avergonyida, viu des d’aleshores en coves solitàries. El seu amor, però, no desapareix i creix amb el dolor de sentir-se desdenyada; neguitosa, no dorm i s’aprima fins a esvanir-se en l’aire. Li queden la veu i els ossos; la veu roman i diuen que els ossos es van acabar transformant en pedres, per això ningú no la veu; però tothom la sent en les muntanyes. En ella sols hi viu un so, el que li donem perquè ens el retorni.
Així Narcís va jugar amb els sentiments d’Eco. Ho va fer també amb els d’altres nimfes i homes fins que una persona desdenyada, va suplicar a la dea Nèmesis, la dea de la venjança, que ell estimés i no fos correspost. Hi havia una font límpida, d’aigües resplendents com la plata, que mai ningú no havia tocat. Era tota envoltada d’herba, nodrida per la proximitat de l’aigua, i d’un bosc que no deixava passar el sol. Aquí un dia el noi es va allargassar, fatigat per la cacera i la calor de l’estiu i atret per la bellesa de l’indret i de la font. Es va apropar a la font per apaivagar la set, i va sentir créixer una altra mena de set; mentre bevia va quedar corprès per la imatge que veia i va enamorar-se d’un cos que sols és aigua. Esbalaït, es queda immòbil com una estàtua de marbre blanc de Paros. Contempla els seus ulls, els seus cabells, les seves galtes imberbes, el seu coll d’ivori, la gràcia de la seva boca i aquell rubor que es barreja amb aquella blancor de neu. Admira sense saber-ho el que els altres havien admirat. Es desitja a si mateix tot ignorant-ho. Fa petons a la font enganyadora sense reeixir-ne, vol abraçar i no pot atènyer res. Busca el que no és enlloc.
Ja no vol menjar ni pot dormir. Estès damunt l’herba, contempla amb un esguard insaciable la imatge il·lusòria i se sent morir per uns ulls que són els seus. Es plany per desitjar alguna cosa que no pot aconseguir, tot i que sembla que té a prop. Sols l’aigua els separa. La imatge també el desitja, li estira els braços, el mira, li somriu, li plora, li mou la boca… fins que se n’adona que s’ha enamorat d’ell mateix reflectit en l’aigua. Es vol separar del seu cos per poder-lo abraçar. Es vol morir, però no suporta pensar que amb ell també morirà la seva pròpia imatge. Plora i les seves llàgrimes en caure mouen l’aigua i la figura reflectida s’enterboleix.
_ On fuges? Queda’t, no m’abandonis. Almenys, deixa’m veure el que no puc tocar.
Va amollar el seu vestit i es va colpejar el pit amb les mans blanques com el marbre. La seva pell blanca enrogeix, com els fruits que són blancs per un costat i vermells per l’altre o els grans de raïm quan canvien de color i es tenyeixen de porpra. De nou, es veu reflectit en l’aigua, tornada altre cop nítida, i ja no ho pot aguantar, devorat a pleret per un foc interior. Consumit per l’amor, defalleix i es desfà com la cera groguenca amb una flama suau o el gebre del matí amb l’escalfor del sol. Quan Eco el veu, malgrat el ressentiment, es va entristir i repetia els ais que ell deixava anar. L’últim mot de Narcís, abans que la mort l’embolcallés, va ser un adéu per a aquesta imatge tan estimada i desitjada, que és la seva; i Eco també va repetir: ‘Adéu!’.
En els estatges infernals, continuava emmirallant-se a les aigües de l’Estix.
Els déus van transformar el cos del dissortat Narcís en una flor groga al mig, envoltada de pètals blancs, el narcís. Des d’aleshores, trobem aquesta flor als marges dels estanys, vinclada sobre l’aigua.
Adaptació de les Metamorfosis d’Ovidi (Narracions de mites clàssics, de M. capellà ed. Teide)
Què n’opines d’aquest mite? Què és un narcisista? En coneixes algun? Ho ets tu? Esmenta’n la seva pervivència (ara segur que ho encertes!) o fes-ne una recreació o actualització…
Potser ara ha arribat el moment de llegir el mite en llatí en aquesta adaptació del grup Galatea aquí.
Responde Latine:
* Quis erat Narcissus?
* Quis erat Echo?
* Cur Echo modo extrema verba orationum dicere poterat?
* Quis est Iuppiter?
* Et Iuno, quis est?
* Ubi Narcissus suam imaginem videbat?
Ara va de circ!
En la sortida de divendres passat a Bàrcino, no vàrem visitar el MAC on hi ha un espectacular mosaic del circ del segle IV dC. que probablement pavimentava una luxosa domus. Fou trobat el 1860 a l’antic Palau Reial Menor de Barcelona. Representa una escena de circ (què sabeu del circ?), possiblement en el Circ Màxim de Roma, amb una cursa de quadrigues. Quina facció guanya? Quantes n’hi ha i quins colors tenen? Com es diu el cavall guanyador? Quina facció va fer naufragi? Tenia Bàrcino un circ romà? Per què?
Sabeu d’algun auriga barceloní famós? Quina cursa de quadrigues immortalitzada pel cinema coneixeu? (Segur que al bloc la trobeu!)…
Aneu localitzant aquests edificis en aquest Google maps de circs romans i abans mireu-vos atentament aquesta reconstrucció en 3D:
Veure Circs romans en un mapa més gran
Us engresqueu a cantar per crear ambient circenc aquesta cançó feta per T.W. Melluish que permet cantar-se amb la cançó anglesa Jingle Bells, de J.Pierpoint?
1. Consulis manu
mappa decidit,
acer cum curru
equus exsilit.
Pone nos sonant
carcerum valvae,
quam Circenses delectant!
quam gaudent aurigae!
Chorus (bis): Tinniunt, tinniunt
usque phalerae;
quam libenter audiunt
in cursu aurigae!
2. Illic meta stat;
flecte quadrigas!
Qui non evitat
frangit is rotas;
concurrunt equi,
it caelo fragor;
ruunt currus commixti.
Ubique fit cruor.
Chorus(bis):
3. Dum in verbera
pronus pendeo,
clamitat fera
nostra factio.
Cingor laureis;
laetor principem
nostris de victoriis
magnam fecisse rem.
Chorus (bis):
4. Primus semper sim!
nil praetereat!
Quis sic habet vim?
Quis sic agitat?
Sit Russato mors!
tremet Venetus!
Fisco tamen favet fors
cum vincit Prasinus.
Chorus (bis):
Fernando Lillo té una interessant selecció de textos en llatí per treballar el tema del circ aquí.
Geografia mitològica
Si us hi fixeu bé, déus, deesses, herois i monstres de la mitologia grecoromana s’amaguen al darrere de molts indrets geogràfics. Els localitzem entre tots?
L'”ager tarraconensis” a Espai Terra
Sabeu què és l’ager tarraconensis? Voleu veure la reconstrucció d’una vil·la marina? L’Espai Terra d’ahir se’n va fer ressò, coincidint amb el Simposi Internacional Ager Tarraconensis. Paisatge, poblament, cultura material i història, organitzat per l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC), que s’ha celebrat aquests dies a Tarragona.
El simposi és la culminació del projecte de recerca Ager Tarraconensis, PAT, que s’ha ocupat de l’estudi del paisatge arqueològic antic a la dreta del riu Francolí i com ha influït en l’evolució posterior. S’han centrat en setze municipis: Salou, Vila-Seca, Constantí i Tarragona; Almoster, Cambrils, Castellvell del Camp, Montbrió del Camp, el Morell, la Pobla de Mafumet, Reus, Riudoms, la Selva del Camp, Vilallonga del Camp, Vinyols i els Arcs i Alcover. El projecte ha durat quatre anys (2005-09) i les conclusions es van presentar el juliol de 2009. Hi han treballat 24 investigadors, dirigits pels arqueòlegs Marta Prevosti i Josep Guitart.
Espai Terra, dimarts 26 d’octubre:
Espai Terra, dimecres 27 d’octubre:
Troben a Empúries 90 tombes gregues i romanes amb restes humanes
Aquest estiu les excavacions arqueològiques fetes a Empúries per tal de construir a l’entrada del jaciment un nou centre de recepció de visitants (projectat pels arquitectes Fuses i Viader, que estarà acabat l’any 2012) han estat molt fructíferes i han permès descobrir una necròpoli d’època romana altimperial (segona meitat del segle II dC) amb 60 enterraments en el seu estat original, amb els cossos i l’aixovar, situada sobre diverses estructures, com ara forns o dipòsits d’aigua, per sota de les quals s’ha trobat una necròpoli d’època grega (segles V-III aC) amb 30 inhumacions. Així, per primer cop a Empúries es disposarà de dades antropològiques d’un ampli número d’individus de l’antiga ciutat grega d’Empòrion i de la ciutat romana d’Emporiae.
Aixovars funeraris romans
Els 60 enterraments trobats a la necròpoli romana presenten aixovars funeraris de gran interès, principalment objectes de ceràmica i vidre, així com peces de metall. Destaca, també, la presència d’objectes d’abillament personal, com ara anells arracades o fíbules. Entre les tombes destaca el ric aixovar d’una dona inhumada el tercer quart del segle II dC, format per una arracada d’or, un collar amb denes d’or i de pasta de vidre blau, un anell de pedra, un feix d’agulles de cap d’os, una moneda i una capsa de fusta decorada amb aplics de bronze a l’interior de la qual ha aparegut una ampolla de vidre que probablement contenia perfum.En la majoria dels enterraments, com el descrit, s’ha trobat una moneda que, segons la tradició romana, permetia al difunt pagar al barquer Caront el pas de la llacuna Estígia, que portava del món dels vius al dels morts.
L’estudi de les tombes i dels aixovars descoberts permetrà millorar el coneixement dels rituals funeraris de l’època, però també de les patologies que patien i de les possibles afinitats genètiques del grup.
Per sota de la necròpolis romana, i seguint la seqüència estratigràfica, s’han trobat diverses estructures relacionades amb instal·lacions industrials, que daten d’època romano-republicana (segles II-I aC) i que perduren fins al segle I dC. Entre aquestes estructures destaca un dipòsit d’aigua, revestit amb morter hidràulic i dotat d’escales per baixar al seu interior, amb un àmbit de treball relacionat amb ell, que formarien part d’una instal·lació industrial de funció encara indeterminada. També s’ha documentat un forn ceràmic i diversos retalls de la roca que contenien abocadors industrials.
Necròpolis i aixovars funeraris grecs
En la següent capa estratigràfica de les excavacions, per sota de les estructures industrials, es va trobar una necròpolis d’època grega (segles V-III aC), amb 30 d’inhumacions, situada sobre roca natural. Com a la necròpolis romana, els enterraments presenten també uns rics aixovars funeraris, formats per ceràmiques àtiques, ceràmiques comunes i vasos de pasta de vidre de producció oriental. Aquests materials també a partir d’ara formaran part de les col·leccions arqueològiques de la seu a Empúries del Museu d’Arqueologia de Catalunya, que gestiona el jaciment. La resta dels materials arqueològics recuperats, així com les inhumacions documentades es conservaran a l’edifici dels nous magatzems arqueològics d’Empúries, inaugurat el 2009.
L’estudi antropològic dels enterraments grecs permetrà també establir les característiques de la població grega emporitana, així com la comparació amb les característiques de la població romana.
Com els grecs s’orientaven pel mar
Sabeu com s’orienten avui els navegants? Visioneu aquest vídeo d’un capítol de Dígits, un programa de TVC del 2006, titulat Càlculs de navegants i coneixereu la història de l’orientació per mar tot fent un repàs de les tècniques emprades pels navegants per conèixer el rumb i la situació dels vaixells, és a dir, la latitud i la longitud. Avui en dia es calculen de manera automàtica gràcies al GPS; però antigament, endinsar-se en el mar era una aventura ben perillosa. Es feia difícil encertar el rumb i, encara més, conèixer la posició del vaixell. El rumb es podia conèixer observant uns astres determinats. Per exemple, la sortida del sol determina l’est. De nit, a la constel·lació de l’Óssa Menor, l’estel polar apunta al nord. Els grecs feien una navegació costanera i identificaven el rumb segons la procedència del vent amb la rosa dels vents. La principal preocupació dels navegants, però, era conèixer la posició del vaixell. Un component de la posició és la latitud, és a dir, l’arc en relació amb l’equador. Per calcular la latitud, els navegants disposaven de diversos instruments. Un era l‘astrolabi, d’origen grec i perfeccionat pels àrabs. Els grecs desconeixien el sextant, força fiable i construït amb dos miralls, ja que permetia mesurar qualsevol angle en relació amb l’horitzó. La latitud s’obtenia mesurant l’angle del sol al migdia i consultant unes taules i, de nit, mesurant l’angle de l’estel polar. L’altre component de la situació d’un vaixell és la longitud, molt més difícil de calcular perquè cal l’hora exacta. Va caldre esperar, però, al segle XVIII, quan el rellotger John Harrison va aconseguir fabricar un rellotge que indicava l’hora sense veure’s afectat pels vaivens del vaixell ni per les inclemències del mar.
Des del segle VIII fins al VI aC, els grecs van fundar ciutats al llarg de la Mediterrània, central i occidental, i del mar Negre, llocs en què només van ocupar la zona costanera i les illes, buscant noves terres on poder instal·lar-se i noves àrees amb les quals poder comerciar.
Tot seguit llegiu aquest fragment de Paul Fauré, La vie quotidianne des colons grecs de la mer Noire à l’Atlantique au siècle de Pythagore, IVè siècle avant JC (1978):
“Per orientar-se a la mar no disposen de brúixoles i sextants. El rumb es marca a l’estima i en funció dels propis records, relats escoltats o rutes recorregudes prèviament. Es coneixen els quatre punts cardinals, el zenit i l’eclíptica , per tant, se sap a grans trets l’hora i el temps amb què es compta abans del capvespre. En cas de boira o de tempesta, desapareixen totes les referències i hom recorre a l’endeví, que mai no falta a una expedició. L’endeví interpreta la trajectòria del llamp, els sorolls, les paraules i els somnis i, en la majoria dels casos, el voldels ocells marins. La cornella de mar és la manifestació palpable de la voluntat d’Atena: passa sobre els vaixells per indicar als navegants extraviats el camí de la salvació”.
A la Grècia antiga hi havia dos tipus de naus: la mercant i la de guerra (birrem, trirrem). Val a recordar la nau grega cosida de les acaballes del segle VI aC que van trobar a la cala de Sant Vicenç de Pollença, al nord de l’illa de Mallorca, els arqueòlegs subaquàtics del vaixell Thetis del Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya que vàrem visitar el curs passat.
Sabeu qui era Piteas? Escolteu aquest document de Vidas contadas de rtve.es:
Quan t’hagis informat bé, després escriu unes 150 paraules com a mínim ja que la teva polis ha decidit fer la fundació d’una colònia d’ultramar i l’oracle hi ha donat el vist-i-plau i per sorteig t’ha tocat a tu haver de marxar. Ets el cap de l’expedició, l’οἰκιστής, i hauràs d’encarregar-te, després de fer un llarg viatge per mar, a establir el nou hàbitat en el lloc previst. No et queixes seràs el fundador de la nova polis i potser arribaràs a ser el seu heroi objecte de culte. Bon viatge! Compte amb la navegació!
Son Espases, assentament primigeni de la Palma romana
L’excavació de 62.000 metres quadrats al solar de Son Espases a Mallorca, on s’assenta el nou hospital de referència, ha tret a la llum centenars de peces arqueològiques que revelen que aquests terrenys van acollir les cerimònies de fundació del primer assentament romà de Mallorca entorn de l’any 100 aC. Una de les troballes més significatives és una plomada amb forma d’àmfora, un esperó i la rematada del casc d’un soldat.
Les bases de murs d’edificacions romanes són exhibides al costat de les cases pageses de Son Espases Vell, que estan sent rehabilitades per convertir-les en centre d’interpretació del patrimoni arqueològic, una instal·lació que podria obrir les portes a l’abril de l’any vinent.
El president del govern balear Francesc Antich quan va visitar ahir el jaciment romà de Son Espases va qualificar de “magnífic” el treball de recuperació dut a terme i va ressaltar que les peces més valuoses, entre les quals hi ha també un anell d’or que va haver de pertànyer a una patrícia de l’Imperi Romà, seran exposades al Museu de Mallorca, mentre que altres més comuns, com algunes de les 600 àmfores trencades en cerimònies, es podrien exhibir a Son Espases.
“El Govern ha fet un esforç grandiós per millorar el projecte de Son Espases, sent molt respectuosos amb el paisatge i amb el nostre patrimoni”, va incidir el president, que per a qui s’ha fet “una de les excavacions més importants” de les illes.
L’arqueòloga Marilena Estarellas, directora del projecte científic juntament amb Josep Merino i Francisca Torres, va detallar que les nombroses àmfores trencades a posta que s’han trobat, la seva disposició sobre el terreny i la troballa d’elements simbòlics com l’anell i la plomada permeten suposar que el de Son Espases va ser l’assentament primigeni del que seria la Palma romana.
El Senat romà va encarregar l’123 a.C. al cònsol Quint Cecili Metel la conquesta de les Balears i se sap per documents medievals que l’àrea de Son Espases era coneguda amb el topònim de Palma Alta, el que confirmaria les teories dels arqueòlegs.
Estarellas va explicar que queda descartat que els terrenys de Son Espases, on també s’han trobat algunes restes de l’etapa talaiòtica final, acollissin una necròpolis, com es va afirmar després de la troballa d’un os que va resultar ser de boví, el que unit a la aflorament posterior d’altres peces òssies animals ha reforçat la teoria de les celebracions fundacionals romans.
Per a Estarellas, “l’ideal” hauria estat deixar al seu emplaçament original els vestigis d’edificacions, però com “l’hospital estava pràcticament fet” es va optar per reubicar en un nou espai completant amb un centre d’interpretació que permetrà el seu gaudi per qualsevol ciutadà interessat.
Ja tinc ganes d’incloure aquest centre d’interpretació del món romà en el Google maps d’itineraris romans per Mallorca: