Tag Archives: Art

“Reflexos. L’obra de Damià Campeny” a Ca l’Arenas Centre d’Art del Museu de Mataró

4 Replies

Reflexos. L’obra de Damià Campeny a Ca l’Arenas Centre d’Art del Museu de Mataró

L’exposició “Reflexos. L’obra de Damià Campeny” a Ca l’Arenas Centre d’Art del Museu de Mataró fins al 27 d’octubre de 2019 analitza la trajectòria artística de l’il·lustre escultor mataroní i un dels millors escultors europeus, Damià Campeny (1771-1855), com expressió d’una època i d’un ideari estètic. A la vegada, es presenta com un espai de reflexió sobre el valor de l’escultura neoclàssica catalana en l’àmbit internacional, a través de l’anàlisi de materials, processos artístics, temes i models. A aquests propòsits responen els nou àmbits de la mostra que il·lustren la relació de Campeny amb Mataró, la seva formació a l’Escola Gratuïta de Dibuix de Barcelona i a Roma (destí obligat de pintors i escultors de tota Europa on va viure del 1797 al gener de 1815 i a les aules de la Scuola del Nudo i sota el mestratge d’Antonio Canova, assimilà de manera magistral els principis estètics neoclàssics), el sistema de pensions de les acadèmies d’art, la còpia d’obres de l’antiguitat i el procés creatiu que condueix del dibuix al marbre. Per acabar amb les dues seccions dedicades a interpretar els models que inspiraren la seva representació ideal de la figura femenina, Lucrècia, Cleòpatra o Diana.

Cronologia de Damià Campeny

Cronologia de Damià Campeny

De retorn a Barcelona, dedicà la seva vida a l’ensenyament i treballà algunes obres per a la Junta de Comerç, en virtut d’un contracte signat el 1825. Els últims anys de la seva vida els visqué malalt a Sant Gervasi de Cassoles, on morí el 1855.

Mireia Rosich a la conversa sobre Campeny a Ca l’Arenas Centre d’Art

Dissabte 28 de setembre de 2019 en el marc de l’exposició “Reflexos. L’obra de Damià Campeny” Mireia Rosich, directora de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú i molt coneguda pels seus articles al suplement  El Punt Avui, va realitzar la conversa “Mites en tres dimensions. Com Campeny esculpeix els personatges mitològics”. L’artista mataroní  va donar forma, amb la seva alta qualitat tècnica, a molts personatges mitològics. Darrera de cadascuna d’aquestes figures hi ha un mite, una llarga història, sovint plena de símbols. Els mites no són només dades per a erudits, ens parlen de la saviesa de la vida. L’artista ho va congelar en una sola imatge, sobre diversos materials com marbre o bronze, en què cada detall té la seva significació. La Lucrècia de marbre s’exposa actualment,tot i d’accés bastant restringit, a l’edifici de la Llotja, al MNAC la de bronze i al Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú i a l’Escola de Belles Arts d’Olot, dos guixos posteriors. Rosich que és una gran comunicadora ens va fer un passeig molt interessant per totes les Lucrècies de la història de l’art, amb comentaris artístics i textos literaris. Una gran lliçó de tradició clàssica, tot ressaltant la importància d’anar a les fonts dels textos clàssics que han inspirat la creació de l’obra d’art.

Les idees estètiques neoclàssiques són ben emmirallades en l’obra de Damià Campeny. Entre el 1760 i el 1820 els artistes (Canova, Thorvaldsen, Campeny, Solà…) que van treballar a Europa presenten uns trets estilístics que les germanen. Consideraven la civilització grega un exemple de llibertat política i individual, d’igualtat entre ciutadans. Les excavacions de Pompeia i Herculà hi van jugar un paper molt important. Va sorgir un nou interès per l’escultura antiga i van aconseguir copsar la bellesa ideal. Dues obres de Wincklemann són claus per entendre l’estètica neoclàssica: Reflexions sobre la imitació de les obres gregues en la pintura i l’escultura (1755) i la Història de l’Art de l’Antiguitat (1763). “El general i principal segell de les obres mestres gregues és”, segons Wincklemann, “una noble simplicitat i una plàcida grandesa”. De la Lucrècia de Campeny, tota una obra mestra, es podria dir el mateix.

"Reflexos.<brReflexos. L’obra de Damià Campeny

A la vegada, els episodis de món grecorromà evocaven l’heroisme, la virtut i el sacrifici. Eren tot un exemplum virtutis. Recorrien a les obres de Plini, Tit Livi, Plutarc i Valeri Màxim, així com a la Ilíada i l’Odissea d’Homer, l’Eneida de Virgili o les Metamorfosis d’Ovidi pels temes mitològics.

Talia. Campeny

En Campeny hi trobem, a més de l’exemple d’honor de Lucrècia que prefereix la mort abans que el deshonor, el tema de l’amor (Himeneu…), de l’assetjament sexual (Nessos i Deianira), de la continència d’Escipió, la història de Muci Escevola cremant-se la mà…

Amb Mireia Rosich a l'exposició Reflexos. L'obra de Damià Campeny

Margalida Capellà i Mireia Rosich

Visiteu l’exposició “Reflexos. L’obra de Damià Campeny” a Ca l’Arenas Centre d’Art (Museu de Mataró) fins al 27 d’octubre, que reuneix una trentena d’obres originals de propietaris diversos, sota el comissariat de la historiadora de l’art, experta en Campeny, Anna Riera. No és ben bé una antològica, ja que no s’hi han traslladat les grans escultures de l’artista, sinó que explora el seu mètode de treball. El bronze de Cleòpatra continua lluint al MNAC i el marbre de Lucrècia a la Llotja de Mar, seu de la Cambra de Comerç, que també atresora, al seu Saló Daurat, quatre interessants escultures més d’aquest autor, Diana, Paris, Himeneu i Fe conjugal. A Ca l’Arenas Centre d’Art hi trobareu la seva història i molts referents clàssics. Dissabte per primera vegada em vaig adonar que la Lucrècia seu en un klismós (κλισμός), un tipus de cadira familiar que en l’antiga Grècia trobem sovint en peces de ceràmica i en baixos relleus des de mitjan segle V a.C. i que els neoclàssics van posar de moda i en l’Art Déco va tornar a les seves línies simples. Sempre m’havia fixat en la magistral captació de Campeny en l’instant en què la vida abandona el cos, els membres es relaxen i el cap s’inclina suament cap a un costat. En la perfecció asserenada i ideal de la bellesa femenina, en l’expert treball del drapejat…

Tal com diu Mireia Rosich, moltes gràcies al Museu de Mataró i a la seva directora, Anna Capella, per aquesta exposició sobre Damià Campeny.

Rodin i l’admiració per l’art de l’antiga Grècia

1 Reply

El British Museum de Londres exposa Rodin and the art of ancient Greece des del 26 d’abril fins el 29 de juliol de 2018.

[youtube]https://youtu.be/bEWRQy1CYhE[/youtube]

El 1881 l’escultor francès Auguste Rodin (1840-1917) va visitar Londres per primera vegada, mai no va visitar Grècia. En un viatge al Museu Britànic, va veure les escultures del Partenó i va quedar instantàniament captivat per la bellesa d’aquestes obres mestres de l’escultor Fídias que lord Elgin se’n va emportar de Grècia i que encara no han tornat.

Secció del Fris del Partenó (438–432 BC.)

August Rodin (1840–1917). Estudi de la cavalcada sud del Partenó. Grafit i ploma i tinta, abans del 1870. © Musée Rodin. Foto: Jean de Calan.

Més de quinze vegades Rodin va visitar el Bristish Museum en la seva admiració per l’obra de Fídias, tot i que 2.320 anys separen els dos artistes.

«Cap artista mai no podrà superar Fídias. El més gran dels escultors, que va aparèixer en el moment en què tot el somni humà pogués contenir en el frontó d’un temple, mai no serà igualat.». Rodin, 1911

Rodin i Fídias. Retrat de Rodin.  La pintura de Fídias és de ‘L’apoteosi d’Homer’ d’Ingres, Museu d’Art de San Diego.

L’admiració de Rodin per a Fídias en la postura d’una figura del Bloc XLVII (figs. 132–136) en la cavalcada del fris nord del Partenó i l'”Edat del Bronze” (1877) de Rodin.

«Pal·las Atena camb el Partenó» (1896), de Rodin (Museu Rodin de París)

Les escultures del Partenó havien estat trencades i degradades durant segles, però Rodin es va inspirar en la potent expressió que transmetien només pel cos. Fins i tot va treure els caps i les extremitats de les seves pròpies figures per fer-les més properes a les escultures del Partenó. En fer-ho, va crear un nou gènere d’art contemporani: el tors sense cap.

Cent anys després de la seva mort, Rodin and the art of ancient Greece és una selecció dels treballs de Rodin amb exemples originals de guix, bronze i marbre de moltes de les escultures del Musée Rodin de París. Tot i que el 2013 ja hi va haver una exposició a Paris, Rodin, la lumière de l’Antique, que mostrava la connexió de Rodin amb els clàssics i també fa poc hem pogut veure a La Fundació Mapfre de Barcelona la Porta de l’infern de Rodin i la seva relació amb la Divina Comèdia de Dante Alighieri i Les flors del mal de Baudelaire, ara per primera vegada es poden veure les seves obres al costat d’algunes de les escultures del Partenó que l’artista tant va admirar, així com objectes seleccionats de la seva pròpia col·lecció d’antiguitats.

A l’esquerra, «Iris», figura N del frontó oest del Partenó. A la dreta, «Iris, missatgera dels déus» (1895), de Rodin

A l’esquerra “Ariadna” de Rodin i a la dreta “Déu del riu Ilissos”, figura A del frontó oest del Partenó.


Figures L i M de deesses en draperia diàfana del frontó oriental del Partenó i “El Petó” de guix (després del 1898)  d’Auguste Rodin (1840-1917)

Figura K d’una deessa des del frontó oriental del Partenó, c. 438-432 aC. Auguste Rodin (1840-1917), The Walking Man, 1907. © Musée Rodin.

Rodin és únic en la història de l’art per la seva intensa determinació de superar la bretxa entre el passat i el present, i en fer de la fredor del marbre el cos calent que batega de “El petó”. Aquest poder expressiu del cos és tota una herència clàssica que trobà en les obres de Fídias.

“El Petó” de Rodin, de marbre i de guix, a l’exposició del British Museum

Per què el déu de l’amor és sempre jove?

46 Replies

Mirall hel·lenístic en què Afrodita renya Eros per trencar un alabastre

El déu de l’amor infant és en la tradició occidental un producte de l’època hel·lenística, passat pel sedàs romà. En canvi, en l’art grec de l’època arcaica i clàssica, Eros, dit també Cupido o Amor, és un adolescent gairebé sempre amb ales, tot i que de vegades apareix tibant l’arc. Aquest Eros adolescent encarna la bellesa i l’atracció amorosa; és el déu nascut al mateix temps que Gea i sorgit directament del Caos. Segons una altra versió, neix de l’ou engendrat per la Nit, una meitat del qual serà la Terra i l’altra, el Cel.  Acostuma anar acompanyat d’Hímeros o de Potos que simbolitzen el desig. A partir del segle V aC va adquirint un aspecte cada vegada més infantil i se’l fa generalment fill d’Afrodita. De mica en mica, se’l representa com un nen, sovint amb ales, que es diverteix fent cruels ferides als altres amb les seves fletxes o amb la seva torxa.  Gosa fer mal al mateix Zeus, o a Apol·lo o a la seva pròpia mare. En l’art hel·lenístic i romà, els Amors ja són nens, sovint rabassuts, que voletegen i imiten les accions dels éssers adults. Els poetes alexandrins el presenten jugant a astràbals amb Ganimedes o amb el seu germà Ànteros.

“El rapte de Psique” de William-Adolphe Bouguereau

Els amors de Psique i Cupido, l’únic mite propi d’aquest déu, han donat ales als artistes i així el trobem que es punxa amb una fletxa, li treu punta, li embenen els ulls, la mare el castiga, es punxa amb les espines de les roses, li pica una abella…També el trobem associat a temes més serioses com és el cas de l’Amor sagrat i l’Amor profà de Ticià. A partir del segle XV els amorets, esdevinguts un motiu ornamental, tot sovint es poden confondre amb angelets. Se’ls representa en garlandes, en seguicis, entre nimfes i faunes,… com a infants despullats, anomenats putti. Vien a La venedora d’Amors 1763, Fontainebleau reprèn a principis del període neoclàssic un motiu pompeià trobat el 1759 a la vil·la d’Ariadna a Stabiae.

El gest de silenci, conegut ja en les representacions antigues d’Eros, es veu reforçat pel somriure malèvol del déu infant a “Amor amenaçador” d’ Étienne Maurice Falconet (1716-1791).

“Amor amenaçador” d’ Étienne Maurice Falconet (1716-1791)(Rijksmuseum, Amsterdam)

Tot sovint formen part del seguici dels déus de l’Olimp i sobretot de Venus fins al  segle XIX. Fins i tot formen part dels Memento mori. La torxa cap avall representa la funció de geni de la mort.

“El rapte de Prosèrpina”, de Holbeck (Neue Pinakothek, Munich). Cupido branda la seva fletxa, agafat a la crin d’un dels quatre cavalls que tiren del carro de Plutó, que  agafa Prosèrpina, la jove deessa de qui es va enamorar a primera vista i la va raptar.

Ai, l’amor!


CUPIDON from CUPIDON-LEFILM on Vimeo.

Ai, Amor! Tot i que a Catalunya celebrem per Sant Jordi el dia dels enamorats, Sant Valentí té moltes referències clàssiques. Trieu una frase cèlebre en llatí i/o en grec i acompanyeu-la d’una cançó per anar ampliant L’empremta d’Orfeu, d’una obra d’art, de curtmetratges, d’animacions, de textos clàssics (grecs o llatins) o de tradició clàssica, de mots, amor plurilingüe… i comenteu els motius de la vostra tria. També podeu fer una targeta de Sant Valentí o una carta d’amor.

Made with Padlet

Que l’Amor us sigui ben propici! Així podreu saber per què Cupido és sempre un nen o un adolescent!

“Mitologies” al Museu Picasso de Barcelona

1 Reply

Del 24 de novembre de 2016 fins al 19 de març de 2017 aneu a veure a les sales A del Museu Picasso de Barcelona, l’exposició temporal MITOLOGIES, OBRA GRÀFICA A LA COL·LECCIÓ DEL MUSEU.

 

Pablo Picasso (25 d’octubre de 1881- 8 d’abril de 1973) s’insereix en la llarga tradició d’artistes i poetes que, en el decurs de la història, s’han inspirat en la mitologia grecoromana.  Al llarg de la seva vida, Picasso, com tants altres artistes i literats, es va sentir atret, sobretot en l’obra gràfica i en el dibuix,  pel món de la mitologia, tal com testimonia un dels seus primers dibuixos conservats, Hèrcules (1890), on representa aquest heroi mític (Hèracles, en grec) conegut per la seva extraordinària força sobrehumana:

Hèrcules de Picasso

En aquesta exposició, Mitologies, obra gràfica a la col·lecció del Museu, comissariada per Claustre Rafart, s’hi pot contemplar una selecció d’unes 40 obres de la col·lecció del Museu Picasso al voltant de l’atracció de l’artista malagueny pel món de la mitologia grecoromana durant un període ampli de la seva vida com a gravador. Els mites protagonitzen un gran nombre d’escenes tractades i elaborades amb diferents tècniques i materials: aiguafort, aiguatinta, punta seca, litografia,… treballades damunt planxes de coure, zinc, pedra, linòleum,… El resultat del tiratge d’aquestes planxes són unes estampes que destaquen per la seva llibertat de traç, el vigor expressiu i un ombrejat magnífic mostrant el domini de la tècnica i el geni creador de Picasso.

El recorregut de la mostra s’inicia amb dos dibuixos, punt de partida d’aquest tema en l’obra de l’artista. És impactant un dibuix datat pels volts de l’any 1900, La violació, protagonitzat per un sàtir que s’abraona damunt una dona que lluita per desempallegar-se’n. A continuació, s’exposa l’obra gràfica agrupada segons els protagonistes de la mitologia picassiana (Minotaure, Faune, Centaure, Dànae, Venus, Bacus,…) o per escenes específiques pròpies d’aquest cosmos, com poden ser les bacanals.

La proliferació dels mites grecoromans en l’obra de Picasso és rica i variada (Hèrcules, Apol·lo, Calidó, Cèfal, Melèagre, Nèstor, Políxena, Posidó, el Minotaure,  Zeus i d’altres éssers fantàstics com ara centaures, faunes, les tres gràcies i les muses, …) per bé que són el Minotaure, el Faune i el Centaure els més representats. Aquests éssers mitològics híbrids assoleixen un gran protagonisme, i sovint esdevenen el reflex del mateix artista. El Minotaure és l’alter ego de Picasso i a través d’aquest mite va canalitzar tota la seva vigorosa masculinitat i les seves pulsions sexuals. El faune és un altre alter ego de Picasso i representa la seva alegria.

“Cap de faune”, linòleum 1968

A Picasso li interessa el mite clàssic com a portador de tota una gamma de significats insòlits i l’empra de manera fluida. El treballa de manera personal, a la vegada, que li serveix de pretext per comunicar idees. A grans trets, es pot dir que la presència del mite es manifesta en les seves composicions de tres maneres: en obres que respecten en l’essencial el mite clàssic; en obres on el mite apareix descontextualitzat i, aleshores, guanya nous valors; i en obres en què el recrea a partir dels treballs de grans artistes occidentals, amb els quals estableix un diàleg fructífer.

El Picasso gravador recrea escenes i personatges extrets del fecund món de la mitologia grecoromana, que representen idees o símbols i han perdurat fins als nostres dies. En tria les històries que l’afecten, que són el reflex de la seva dualitat home-artista, i les explica a través del mite emprant-lo sovint com a símbol al·legòric del procés creatiu, o com el reflex de les turbulències amoroses (com el seu amor en la dècada dels anys 30 per la jove Marie-Thérese Walter, 27 anys menor que ell) o d’altres aspectes de la seva vida quotidiana, proeses, plaers, dolor, tragèdia…

De l’any 1935 és l’aiguafort que va regalar dedicat al Museu d’Art Modern de Barcelona, La minotauromàquia, un any de profunda crisi interna en què Picasso es va sentir desmotivat per la pintura i es va dedicar a l’escriptura. Només amb aquest quatre, considerat un precedent directe del Guernica,  ens hi podríem estar una bona estona intentant trobar-hi el diàleg que estableix amb altres artistes en l’amalgama de referències mitològiques i artístiques, ben entortolligades que ens porten al cabdell de fil d’Ariadna i Teseu amb les Filoses de Velázquez, la nena amb llum que recorda Antígona… amb d’altres de religioses com la mà de Déu de la Capella Sixtina o l’escala de la crucifixió de Crist…

En aquesta fusió de narració i història que esdevé el mite, Picasso aboca tot el seu geni creatiu. L’únic aspecte de la relació de Picasso amb el mite que ha quedat exclòs en aquesta mostra és el de la fidelitat al relat original: no s’han pogut exposar per qüestions de conservació una sèrie de gravats dedicats a Les metamorfosis inspirats directament en Les Metamorfosis del poeta romà Ovidi.

No us perdeu aquesta petita exposició de 40 gravats i dibuixos mitològics al Museu Picasso de Barcelona i  a les xarxes socials sota el hashtag #PicassoMitologia

I ja que sou al Museu, aprofiteu per veure la magnífica exposició temporal Cubisme i guerra

Ecce picturae. Continuem llegint Narracions de mites clàssics

26 Replies

Després de llegir la primera part, la primera avaluació, ara hem començat a llegir la segona part de Narracions de mites clàssics (adaptació de les Metamorfosis d’Ovidi) a 4t de l’ESO de Llatí i us proposo de seguir la bella i vella tradició Ecce pictura! Quae fabula est? i que identifiqueu aquestes tres pintures i que, a partir d’elles expliqueu els tres mites, busqueu apunts que ja tenim publicats i els doneu a conèixer aquí per tal d’enllestir entre tots aquestes imatges interactives. Després en trieu un, el que més us agradi, i en feu una petita recreació.

Conèixer els mites ens ajuda a entendre millor l’art? la literatura?…

Amor i triomf en la mitologia grega

3 Replies

Després del tema de la mort i del pas del temps, hic et nunc us animo a llegir la literatura grega que és mitogràfica i a gaudir dels seus mites amb el fil de l’amor i el triomf de déus i herois de la mitologia grega:

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=HusWa1j-b7U[/youtube]

“Maillol i Grècia” al Museu Marès de Barcelona

12 Replies
"Mediterrània", Museu Marès 2015

“Mediterrània”, Museu Marès 2015. Fotografia El Fil de les Clàssiques

En el Museu Frederic Marès de Barcelona, a tocar de la catedral, es pot visitar fins el 31 de gener del 2016 l’exposició comissionada per Àlex Susanna Maillol i Grècia. La mostra repassa el viatge que l’any 1908 va realitzar a Grècia l’escultor, pintor i gravador Arístides Maillol (Banyuls de la Marenda, Rosselló, 1861– 1944). En aquest viatge per la Mediterrània (Marsella, Nàpols…) fins a Grècia (acròpolis d’Atenes, Eleusis, Delfos, Olímpia…), va poder contemplar les escultures clàssiques de l’art grec, va refermar el seu ideal estètic de les formes nues i planes, sense detalls anatòmics. Aquest cànon artístic de Maillol que ell definia com a “plena tridimensionalitat” va acabar tenint una importància determinant en l’escultura moderna del segle XX i, molt particularment, en l’escultura noucentista i postnouncentista catalana.

Maillol amb un model a Fàleron, Grècia. ©Harry Kessler, Fundació Dina Vierny-Museu Maillol

En el pati del Museu Marès, sota l’ombra dels porxos a tocar dels jardins de l’il·luminat pati amb refrescant font i columna romana, s’hi pot contemplar temporalment la superba escultura ‘Mediterrània‘ del 1905.

Mediterrània, porxo del Museu Marès. Exposició "Maillol i Grècia". Fotografia El Fil de les Clàssiques

Mediterrània, porxo del Museu Marès. Exposició “Maillol i Grècia”. Fotografia El Fil de les Clàssiques

L’escultura ‘Leda’ de Maillol (1900) / PAU CORTINA (ACN)

A l’interior del museu, en l’espai temporal, s’hi poden veure 23 obres inèdites de petit format (bronze, marbre, terracota, i guix), provinents de la Fundació Dina Vierny-Musée Maillol de París i d’algun col·lecionista particular, i també plànols, dietaris i quaderns del viatge a Grècia i algunes de les fotografies (més d’una cinquentena) que li va fer el comte Harry Kessler (amic de l’artista, editor i mecenes de l’escriptor Hugo von Hofmannsthal) durant el viatge.

Arístides Maillol al santuari de Delfos Grècia, 1908. Fotografia: Harry Kessler.

També es poden contemplar dos olis de Maillol fets a Grècia i un curtmetratge ‘Aristide Maillol, sculpteur’, una versió reduïda de l’entrevista que el cineasta Jean Lods va fer-li a l’escultor el 1943 al seu taller de Banyuls de la Marenda, a la Catalunya nord, un any abans de morir. Veient el documental es fa palès que els turons de Banyuls i els pendents de les vinyes estan miraculosament emparentats amb les seves escultures i amb Grècia.

Maillol coneixia bé les seves arrels i les proclamava. No us perdeu aquesta petita però entranyable exposició ni la seva actualitat a la xarxa #maillol. Aprofiteu la visita a l’exposició per visitar el fons del Museu Frederic Marès que té moltes altres peces de Grècia i Roma i obres del mateix Marès amb la petja de Maillol.

Del llenç al moviment: les passions humanes al límit

4 Replies

A Beauty, un curtmetratge de l’italià Rino Stefano Tagliafierro, podreu emocionar-vos o horroritzar-vos amb les pintures d’artistes molt coneguts tot cobrant vida. Realment en aquesta impressionant selecció d’obres, no hi podien faltar els referents clàssics i sobretot mitològics. A veure si sou capaços de destriar, entre les passions humanes al límit, les obres amb referències clàssiques:

Ecce pictura XV. Quae fabula est?

50 Replies

Reprenem un bell i vell costum: Ecce pictura. Quae fabula est?

Observa amb atenció: quin mite il·lustra aquesta pintura? De qui és el quadre (la túnica vermella et pot ajudar)? On el podem observar? Quin autor llatí ens explica el mite? Què en saps (del mite i del seu autor)? Quins personatges del mite hi reconeixes? Què simbolitza l’animal? Què porta al bec? Per què aquest mite té tanta pervivència? Encara té vigència? Per què encara ens fascina?…

Resolt l’enigma, escriu un diàleg fictici entre els dos personatges d’aquesta pintura. De què podem parlar? Quin àpat fan?…

Continua llegint Narracions de mites clàssics, hi haurà més enigmes pictòrics!

Naturam et artem sub uno tecto

28 Replies

Ciències o lletres, una trivial i absurda separació de l’inseparable.
A Carles III li agradaven d’allò més les arts, però encara sentia més passió per les ciències. Des d’infant s’envoltà d’animals i estudià el món natural i així ens el va pintar el 1724 Jean Ranc i el podem contemplar en el Museu del Prado, Madrid. Precisament fins el 27 d’abril de 2014 Miguel Ángel Blanco (Madrid, 1958) hi exposa la seva obra dedicada al diàleg entre art i natura.

Vint-i-dues són les seves intervencions artístiques que es troben en diferents sales de la col·lecció permanent i que li donen un punt de vista ben creatiu i fan que el públic es fixi en els animals, vegetals i minerals de les obres triades. Estableix un diàleg amb l’obra original i activa elements marginals per la fascinació per la naturalesa. Blanco ha comptat sempre que ha estat possible amb peces històriques.

El Furor de les Àguiles (Sala 1), Leone i Pompeo Leoni, Carlos V i el Furor, MNP, Àguila Real, MNCN – CSIC, Foto: Pedro Albornoz/Museo Nacional del Prado

Des de la sala 1 amb el furor de les àguiles (símbols de Zeus/Júpiter) fins a la sala 24, una dent de narval (Monodon monoceros) vora Orfeu i els animals (1600-50) d’Alessandro Varotari (sala 24); a la sala 29 el toro de Veragua davant El rapte d’Europa de Rubens (1628-29) i un conjunt de 17 meteorits al costat de El naixement de la Via Làctia (1637) de Rubens; a la sala 56 a, una atzurita gegant vora El pas de la llacuna Estígia (1520-24) de Joachim Patinir; a la sala 74, un esquelet de dofí (Tursiops truncatus) vora la Venus del dofí (140-150 dC)…Així doncs, s’ha aconseguit fer possible durant uns mesos el somni de Carles III i de Pedro Franco Dávila, que l’edifici Villanueva uneixi sota un mateix sostre (naturam et arte sub uno tecto) les arts i les ciències.

El Toro de Veragua (Sala 29), Pedro Pablo Rubens, El Rapte d’ Europa, MNP, Toro de Veragua, MNCN – CSIC, Foto: Pedro Albornoz/Museo Nacional del Prado

Una llacuna d’atzurita (Sala 56 A), Joachim Patinir, El pas de la llacuna Estígia, MNP, Atzurita gegant, MNCN- CSIC, Foto: Pedro Albornoz/Museo Nacional del Prado

Els raigs de Júpiter (Sala 29),Colecció de meteorits amb El Naixement de la Via Làctia, Rubens, Madrid, Museo Nacional de Ciencias Naturales – CSIC, Foto de Pedro Martínez de Albornoz/Museo Nacional del Prado

Un leviatan engoleix una deessa (Sala 74), Taller romà, Venus del dofí, MNP, Esquelet de dofí, MNCN- CSIC Foto: Pedro Albornoz/Museo Nacional del Prado

 

Això només és un petit tastet d’aquesta exposició de Miguel Ángel Blanco, no us la perdeu així com la de Las Furias. De Tiziano a Ribera.