Acaba de sortir el número d’estiu de la revista Akela, dels amics i escoltes del Masnou A la secció Fem el cim!, aquest cop després de catorze ascensions a muntanyes mitològiques, us proposo com a colofó l’ascenció al penyal de Gibraltar i al Teide. Gaudiu de la natura i de la mitologia aquest estiu!
Acaba de sortir el número 69 de primavera de la revista Akela, dels amics i escoltes del Masnou. A la secció Fem el cim!, aquest cop us proposo de visitar Els Pirineus, un indret proper i ben conegut. Ara bé, en coneixeu el mite que s’hi amaga?
Persèfone al minut 42 del programa Les dones i els dies de Catalunya Ràdio del dia 16/01/2022 “Els arquetips femenins de la mitologia clàssica encara són vigents?”.
Els arquetips femenins de la mitologia clàssica encara són vigents? @donesidies @CatalunyaRadio amb @RosichMireia @LuaCoderch @mariaharker. Moltes gràcies, @montsevirgili i @annafalberti, per haver-m'hi convidat a parlar de Persèfone! https://t.co/fD45Cr2v07
— Margalida Capellà (@AracneFil) January 16, 2022
Lore Olympus, el webcomic
Hadestown, el musical
Hades, el videojoc:
Cançons sobre Persèfone,a més de les de L’emprempta d’Orfeu, Persephone d’Allison Russell:
Aquests dies ens afecta de ple la borrasca Filomena i ens ha deixat congelats amb molta neu, fort vent i molt de fred. El seu nom comença per F i això vol dir que no és la primera borrasca d’aquesta temporada 2020/2021 sinó la sisena, després d’ Alex, Bàrbara, Climent, Dora i Ernest. L’ Agència Estatal de Meteorologia (AEMET) tria des de fa quatre anys, alternant antropònims masculins i femenins, amb col·laboració amb els serveis meteorològics de França (Méteo-France), Portugal (IPMA) i Bèlgica (RM), els noms de les possibles borrasques de gran impacte en el sudoest europeu, tal com es fa amb les tempestes tropicals que aquesta temporada agafen les lletres de l’alfabet grec.
Infografia ficcionada de les possibles borrasques de la temporada 2020-2021
Recordeu el mite de Filomela, la princesa atenesa filla de Pandíon i germana de Procne? L’hem llegit a Narracions de mites clàssics!
“Tereu, Procne i Filomela” a Narracions de mites clàssics (adaptació de les Metamorfosis d’Ovidi, Biblioteca Teide)
Què té a veure Filomela amb Filomena? Doncs, són sinònims. Filomela en grec Φιλομήλα o llatinitzat en les versions de l’Edat Mitjana en Philumena a partir del participi de present del verb contracte φιλέω (φιλουμένη), “estimada” a qui el seu cunyat Tereu va violar i va tallar la llengua perquè no pogués parlar. Tancada, va brodar la seva història i aconseguí que arribés a la seva germana Procne, que s’encarregà d’alliberar-la i venjar-se del seu marit. Els déus els van convertir en ocells i Filomela esdevingué una oreneta i més tard un rossinyol (ocell que evoca la idea de la música del significat del seu nom “amant del cant” a partir del grec φιλο- i μέλος).
“Filomela i Procne”, obra d’Elizabeth Jane Gardner
El mite no s’oblida mai i el nom de dona Filomela o Filomena té un llarg recorregut literari (Ovidi, Tit Andrònic, Shakespeare, Garcilaso de la Vega, Lope de Vega, Francisco de Rojas Zorrilla, Francisco de la Torre, San Juan de la Cruz, Andersen,…) i artístic (Rubens, … )… de la Filomena de Guillermina Motta fins a la dita “Filomena, Filomena (que de porc i de senyor se n’ha de venir de mena!)”… de Les Absentes o més aviat de Les Filomenes amb la nostra companya Cèlia al contrabaix:
La germana de Procne es venja del seu cunyat Tereu i aquests dies, casualitat o destí, la borrasca Filomena ens ha deixat ben glaçats, un bon moment per llegir Ovidi i la pervivència del seus mites en obres com Malencònics reflexos (Edicions Balèria, 2019) de Joan Antonio Cerrato:
Pèrfid cunyat,
germanes ocellades.
El fill com a àpat:
oronella de sang,
rossinyol solitari.
“Progne, Tereu i Filomela” Malencònics reflexos
Acaba de sortir el número de tardor de la revista Akela, dels amics i escoltes del Masnou A la secció Fem el cim!, aquest cop us proposo l’ascensió al mont Olimp, seu dels déus olímpics.
Fem el cim: Olimp. Akela 59
Vicenç Llorca ha publicat a Columna la seva segona novel·la, Aquell antic missatge de l’amor. El 2011 va publicar Tot el soroll del món, la seva primera novel·la. També ha escrit narrativa curta En absència de l’àngel (2000), així com biografia i assaig. També és autor de traduccions literàries, professor i gestor cultural,… però fins ara ha estat molt conegut com a poeta. De fet, es defineix com un humanista del segle XXI: “una persona que intenta fer de la paraula literària i l’amor a la cultura una eina per fer créixer la llibertat i la sensibilitat humanes en el món”.
La narració d’Aquell antic missatge de l’amor s’ubica a Barcelona i al Baix Maresme (Alella, El Masnou, Teià) i en algunes ciutats i paisatges dels Estats Units. L’acció comença el novembre del 2011 i acaba l’abril de l’any següent. Està protagonitzada per Xavier Rius, un economista humanista català format a Nova York, que perd en el marc de la crisi financera la dona, la Patrícia i la feina (ha de tancar el despatx). Tanmateix, la irrupció d’una antiga companya d’estudis, la Mary, provoca un huracà de sentiments amorosos a la recerca de la felicitat. Alhora, l’aparició d’un llibre estrany a la biblioteca familiar l’introduirà en els secrets de la fundació de Barcelona, amb els seus mites i llegendes. En Xavier viurà el doble repte d’haver de descobrir el sentit dels enigmes de la Barcelona fundacional i els misteris del seu cor. Una història d’amor, de voluptuositat i de misteri d’aparença senzilla, però amb grans dosis d’erudicció (reflexió sobre la literatura i referències a autors literaris com Xenofont, Whitman, Proust, Shakespeare, Lovecraft, Sant Joan de la Creu, Ramon Llull, Paul Auster, Viviane Forrester, Fabià Estapé, Ernest Lluch, Lluís Boada, Salvador Espriu…; pintors com Pollock, Rubens, Hopper o William Louis Sonntagla… i pel·lícules com Viaggio in Italia o l’esment que fa de Woody Allen) i molts referents clàssics (mitologia, etimologia, arqueologia…). Grècia hi és present amb l’etimologia i sobretot amb els referents mitològics (centaures, unicorns…) i Roma pel que fa als orígens fundacionals de Bàrcino.
“…els mites no van ser, sinó que són amb nosaltres, que som nosaltres perquè ens ajuden a comprendre i a expressar el que sentim, el que anhelem, el que enyorem. No desapareixen, es transformen en el nostre interior i, per això, els relats són metamorfosis i els poemes, metàfores. La paraula potser no salva del dolor i de la mort, però crea un àmbit de salvació on tot és possible. I la possibilitat és en si mateixa un valor d’estabilitat enmig d’un món que viu en la consciència de l’efímer i l’evanescent, un impuls personal que ajuda a créixer“. (Aquell antic missatge de l’amor pàgs. 379-380)
I si no n’hi ha prou amb l’excel·lent prosa de Vicenç Llorca us confesso un secret: és un plaer anar submergir-se en la seva novel·la tot escoltant la música, molt diversa, però majoritàriament d’arrel anglo-saxona que acompanya el personatge de Xavier Rius, amb totes les connotacions emocionals que cada record li evoca: Oh Shenandoah, Freedom Cry, California Dreamin’, Stay, A Message, No Too Late, Back to Manhattan, December, Loving Ways, I May Want a Man, The Miracle, Come Here o Cançó de l’albada, entre altres.
Hi he trobat molts referents clàssics! Tanmateix, no us els desvetllaré. Llegiu la novel·la de Vicenç Llorca! Us emocionarà!
Referents clàssics a “Aquell antic missatge de l’amor”, de Vicenç Llorca
P.D.: Finalment en Vicenç Llorca ha fet pública la banda sonora de la seva última novel·la a Spotify!
Banda sonora de la https://t.co/03UzY3GJYA de Vicenç Llorca AQUELL ANTIC MISSATGE DE L'AMOR (Columna Edicions) https://t.co/vhMyb2VR6u #NowPlaying @columnaedicions @gloriagasch @Grup62 @Emili_Rosales @quellegeixes @Llegirencasdinc @illadelsllibres @AracneFil @lletres
— Vicenç Llorca (@VicenLlorca) 22 de desembre de 2018
Des de molt petita, m’han educat en el respecte envers les oliveres mil·lenàries dels oliverars de la serra de Tramuntana de Mallorca, disforges, feres llegendàries de tons grisos i formes ben sinuoses i esquerdades, turmentades per la manca d’humitat; d’adolescent, em vaig emocionar en veure-les a tocar de les platges gregues de l’illa d’Ítaca, pàtria d’Odisseu, o les oliveres de Calamata, prop d’Esparta al Peloponnès, de gran capçada i d’exquisit fruit (són ben delicioses les olives de Kalamata!), i amb el temps he venerat les vetustes oliveres de la Sènia que contrasten amb el jove exemplar de l’olivera d’Atena que ara farà un any vaig veure en el recinte de l’acròpoli d’Atenes vora a tocar l’Erectèon, on segons la llegenda, Atena la va fer sorgir tot enfonsant la seva llança en la roca sagrada…
Atena i Posidó es disputen l’Àtica. Guanya Atena en oferir l’olivera. Museu de l’Acròpoli d’Atenes
Però, per què hic et nunc reivindico l’olivera?, com cada any faig a classe el 21 de març, el Dia Internacional de l’Arbre que se celebra des del 1971 com a recordatori de la importància de protegir les superfícies arbrades perquè ens donen aire per respirar i el purifiquen? Per què he vist fa poc El olivo (2016) d’Icíar Bollaín?…
Tot hi ha contribuït, fins i tot l’enyor; però sobretot les esfereïdores notícies que denuncien l’espoli legal de les oliveres mil·lenàries a l’espera d’una llei catalana que les protegeixi. Són el nostre patrimoni natural i cultural, dipositàries del nostre passat i esperança del futur dels nostres descendents. Costa i Llobera ja ho va dir en Lo pi de Formentor: “Res no hi ha més vell que l’olivera”.
S’estima que actualment hi ha uns 800 milions d’oliveres arreu del món i continuen encisant poetes, pintors, músics, cineastes… El grup de folk tortosí Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries amb el fandango inclòs a l’àlbum No es pot viure! (DiscMedi, 2004) “Pregunteu-li a l’olivera”, ho han definit molt bé. Escolteu-la abans de fer avinent, com a clam reivinticatiu contra l’espoli de l’olivera, la relació de grecs i romans amb aquest arbre que tant ens uneix a ells.
L’olivera, amb els seus troncs recargolats, símbol de la seva longevitat, que contrasta amb la seva fragilitat davant el clima, i les seves fulles coriàcies, de color verd fosc per l’anvers i platejades pel revers, és tot un emblema del paisatge mediterrani i alhora un símbol de la nostra cultura i civilització. És originària de l’Àsia Menor i es conrea des de l’antiguitat a tota la conca mediterrània. La transformació de l’olivera borda o ullastre (en castellà “acebuche” és oleaster en llatí) en varietat conreada (Olea europaea) és obra dels pobles de Síria. Els grecs la plantaren i n’obtenien olives i oli força nutritiu, així com oli per als llums de les cases i per netejar els cossos. Els romans la van plantar per tota la Mediterrània i els escriptors llatins (Columel·la, Varró, Lucreci, Virgili…) en donaren consells de plantació i de conservació fins al punt que les nostres oliveres mil·lenàries són d’època romana, com és el cas de l’olivera d’Ulldecona, preservada a les Fargues de l’Aríon (30 ha.), després d’haver-se pogut certificar que va ser plantada durant el regnat de l’emperador romà Constantí I (306-337 dC) amb més de 1.700 anys de vida. De fet, a Ulldecona, a la comarca tarragonina del Montsià, es troba (i es pot visitar) la major concentració coneguda d’Oliveres Mil·lenàries de tot el Món, amb uns 400 exemplars inventariats i, dos d’ells declarats “Arbres Monumentals” per la Generalitat de Catalunya.
A la Farga d’Aríon hi ha l’arbre més vell de Catalunya i de l’estat espanyol i un dels més vells del món
L’olivera és ben present en les diferents cultures mediterrànies i en la literatura. L’arbre de l’olivera va ser anomenat or líquid per Homer a l‘Odissea. L’olivera juga un paper principal en la narració del retorn d’Odisseu (Ulisses, en llatí) a casa. D’olivera és l’estaca que clava contra l’ull del ciclop Polifem; sota una olivera silvestre es refugia quan naufraga al país dels feacis i d’olivera és el llit on, finalment, pot descansar quan arriba a Ítaca.
Una branca d’olivera també està associada amb Irene, la deessa de la pau. La branca d’olivera és arreu el símbol de la pau (el colom de la pau amb una branca d’olivera, les branques d’olivera de l’edifici de l’ONU…)
Segons la mitologia grega, l’olivera (Olea europaea) té un origen diví. Va ser la deessa Atena (en llatí, Minerva) qui va crear l’arbre per a la ciutat d’Atenes i va guanyar en la disputa pel lideratge a Posidó. Aquest és el motiu pel qual la ciutat duu el seu nom i pel qual les dones gregues no podien votar.
Una altra mostra de la veneració dels grecs per l’olivera és que una branca d’olivera i un mussol, dos dels atributs d’Atena, s’inclogueren al dracma atenès i de retruc en l’euro grec.
La moneda a Grècia:què té l’euro de l’antiga dracma atenesa?
A Apol·lo es va consagrar l’olivera borda i es plantava davant dels seus temples on s’hi penjaven les ofrenes i les armes. Quan Orestes, fill d’Agamèmnon i de Clitemnestra, per ordre d’Apol·lo matà la seva mare i el seu amant, Egist, suplicà al déu Apol·lo l’expiació dels seus crims amb un ram d’olivera.
També era de fusta d’ullastre la clava d’Hèracles (Hèrcules, en llatí) i els ceptres dels reis.
Teseu va poder sortir sa i estalvi del laberint després de matar el Minotaure solament seguint el cordill, que li havia donat donat Ariadna, i que havia amarrat a una branca d’olivera.
Sagrada esdevingué l’olivera sota la qual Plató ensenyava al jardí de l’Acadèmia, restes localitzades el 1931 i que formen part del patrimoni grec.
Recollida de les olives per adolescents. Àmfora àtica d’Antímenes, 520 aC, Vulci, Itàlia.
El legislador Soló va legislar lleis per primera vegada a favor de la protecció de les oliveres, una de les quals prohibeix qualsevol tipus d’exportació procedent de la Àtica amb l’excepció de l’oli d’ oliva que era molt apreciat i n’ afavoreix el seu comerç.
A l’Antiga Grècia, no només l’olivera era un arbre sagrat sinó que també era considerat sagrat l’oli d’oliva i era usat per ungir reis i atletes. Les branques fulloses de les oliveres eren símbol d’abundància, glòria i pau i s’utilitzaven per coronar els vencedors dels jocs amistosos o les guerres. En els primers jocs olímpics ja s’oferí als guanyadors una branqueta d’olivera com a reconeixement del seu triomf. En les festes Panatenees se’ls feia ofrenes d’una àmfora d’oli d’oliva.
A Roma, el poeta Horaci, en fa menció al fruit fent referència a la seva pròpia dieta a la que qualifica de molt simple: “Per a mi, olives, escarola, i malva.”.
Me pascunt olivae, me cichorea levesque malvae. Horaci, Odes 1.31.15
El mot olivera o el castellà “olivo” prové del llatí olīvum, préstec del grec ἔλαιον que en neutre designava l’oliva i en masculí l’olivera borda mentre que la forma femenina ἔλαια designava tant l’arbre de cultiu com el fruit.
També era símbol de castedat. A Roma els esposos novells portaven garlandes o corones d’olivera. També coronaven amb elles els morts. Consideraven de mal averany, pèrdua de la pau, una olivera esquerdada per un raig. Virgili representa el pacífic rei Numa Pompili amb una branca d’olivera a la mà i recomana al pagès el seu fàcil conreu a les Geògiques: Cultiva, pues ¡oh labrador!, el olivo, que es grato a la paz’. També indica la pau en les medalles dels emperadors romans. En molts monuments, Minerva Pacífera porta una branca d’olivera.
Obrint Pas. “Al país de l’olivera”.
Joan Manuel Serrat. “L’olivera” (1968):
Mentre quedin oliveres aquí seguirem… Mar antiguo de El último de la fila:
Pocs organismes de la Terra poden restar immòbils milers d’anys i veure passar el temps. Els arbres són éssers vius que senten i registren els canvis que es produeixen al seu entorn i no es mouen del lloc. Deixeu les oliveres, no les toqueu. No les compreu.
[…]Però que feis?! amb el meu cos?
Per què em treis amb les arrels?[…]
Un arbre ben plantat dins La música de la calma (2007) del grup Oliva trencada
Part posterior d’un camió carregat d’oliveres monumentals sortint de la partida del Mas del Rector dUlldecona. Anna Ferràs (ACN)
Oliveres mil·lenàries en venda
N.B.: Divendres vam fer una sortida pel jardí del nostre institut amb els alumnes de CFM de Jardineria i floristeria de l’IPM i a ells, futurs jardiners, els dedico aquesta entrada del blog per tal que tinguin cura de les oliveres i no contribuexin a aquest espoli, tot i que encara sigui legal és el nostre patrimoni natural i cultural.
Sota l’ombra de l’olivera de l’IPM (Premià de Mar). Alumnes de CFM Jardineria de Sergi Viader i alumnes de llatí de 4t de Margalida Capellà 18 de maig de 2018
En Joan Martínez de la revista Akela de El Masnou m’ha convidat a participar-hi i a tenir-ne una secció. Atès que és una revista vinculada al moviment escolta, he decidit, després d’escoltar aquest programa de ràdio i de llegir el llibre ¿Hay dioses en el Olimpo?, posar-li el nom de Fem el cim! En el número que acaba de sortir és una presentació del recorregut que anirem fent. Les muntanyes de l’antiguitat seran el fil conductor per parlar de la importància de la cultura grega i romana en l’actualitat.
Recital Llatí-Català al Museu Romà de Premià
Del 24 de novembre de 2016 fins al 19 de març de 2017 aneu a veure a les sales A del Museu Picasso de Barcelona, l’exposició temporal MITOLOGIES, OBRA GRÀFICA A LA COL·LECCIÓ DEL MUSEU.
Pablo Picasso (25 d’octubre de 1881- 8 d’abril de 1973) s’insereix en la llarga tradició d’artistes i poetes que, en el decurs de la història, s’han inspirat en la mitologia grecoromana. Al llarg de la seva vida, Picasso, com tants altres artistes i literats, es va sentir atret, sobretot en l’obra gràfica i en el dibuix, pel món de la mitologia, tal com testimonia un dels seus primers dibuixos conservats, Hèrcules (1890), on representa aquest heroi mític (Hèracles, en grec) conegut per la seva extraordinària força sobrehumana:
En aquesta exposició, Mitologies, obra gràfica a la col·lecció del Museu, comissariada per Claustre Rafart, s’hi pot contemplar una selecció d’unes 40 obres de la col·lecció del Museu Picasso al voltant de l’atracció de l’artista malagueny pel món de la mitologia grecoromana durant un període ampli de la seva vida com a gravador. Els mites protagonitzen un gran nombre d’escenes tractades i elaborades amb diferents tècniques i materials: aiguafort, aiguatinta, punta seca, litografia,… treballades damunt planxes de coure, zinc, pedra, linòleum,… El resultat del tiratge d’aquestes planxes són unes estampes que destaquen per la seva llibertat de traç, el vigor expressiu i un ombrejat magnífic mostrant el domini de la tècnica i el geni creador de Picasso.
El recorregut de la mostra s’inicia amb dos dibuixos, punt de partida d’aquest tema en l’obra de l’artista. És impactant un dibuix datat pels volts de l’any 1900, La violació, protagonitzat per un sàtir que s’abraona damunt una dona que lluita per desempallegar-se’n. A continuació, s’exposa l’obra gràfica agrupada segons els protagonistes de la mitologia picassiana (Minotaure, Faune, Centaure, Dànae, Venus, Bacus,…) o per escenes específiques pròpies d’aquest cosmos, com poden ser les bacanals.
La proliferació dels mites grecoromans en l’obra de Picasso és rica i variada (Hèrcules, Apol·lo, Calidó, Cèfal, Melèagre, Nèstor, Políxena, Posidó, el Minotaure, Zeus i d’altres éssers fantàstics com ara centaures, faunes, les tres gràcies i les muses, …) per bé que són el Minotaure, el Faune i el Centaure els més representats. Aquests éssers mitològics híbrids assoleixen un gran protagonisme, i sovint esdevenen el reflex del mateix artista. El Minotaure és l’alter ego de Picasso i a través d’aquest mite va canalitzar tota la seva vigorosa masculinitat i les seves pulsions sexuals. El faune és un altre alter ego de Picasso i representa la seva alegria.
“Cap de faune”, linòleum 1968
A Picasso li interessa el mite clàssic com a portador de tota una gamma de significats insòlits i l’empra de manera fluida. El treballa de manera personal, a la vegada, que li serveix de pretext per comunicar idees. A grans trets, es pot dir que la presència del mite es manifesta en les seves composicions de tres maneres: en obres que respecten en l’essencial el mite clàssic; en obres on el mite apareix descontextualitzat i, aleshores, guanya nous valors; i en obres en què el recrea a partir dels treballs de grans artistes occidentals, amb els quals estableix un diàleg fructífer.
El Picasso gravador recrea escenes i personatges extrets del fecund món de la mitologia grecoromana, que representen idees o símbols i han perdurat fins als nostres dies. En tria les històries que l’afecten, que són el reflex de la seva dualitat home-artista, i les explica a través del mite emprant-lo sovint com a símbol al·legòric del procés creatiu, o com el reflex de les turbulències amoroses (com el seu amor en la dècada dels anys 30 per la jove Marie-Thérese Walter, 27 anys menor que ell) o d’altres aspectes de la seva vida quotidiana, proeses, plaers, dolor, tragèdia…
De l’any 1935 és l’aiguafort que va regalar dedicat al Museu d’Art Modern de Barcelona, La minotauromàquia, un any de profunda crisi interna en què Picasso es va sentir desmotivat per la pintura i es va dedicar a l’escriptura. Només amb aquest quatre, considerat un precedent directe del Guernica, ens hi podríem estar una bona estona intentant trobar-hi el diàleg que estableix amb altres artistes en l’amalgama de referències mitològiques i artístiques, ben entortolligades que ens porten al cabdell de fil d’Ariadna i Teseu amb les Filoses de Velázquez, la nena amb llum que recorda Antígona… amb d’altres de religioses com la mà de Déu de la Capella Sixtina o l’escala de la crucifixió de Crist…
En aquesta fusió de narració i història que esdevé el mite, Picasso aboca tot el seu geni creatiu. L’únic aspecte de la relació de Picasso amb el mite que ha quedat exclòs en aquesta mostra és el de la fidelitat al relat original: no s’han pogut exposar per qüestions de conservació una sèrie de gravats dedicats a Les metamorfosis inspirats directament en Les Metamorfosis del poeta romà Ovidi.
No us perdeu aquesta petita exposició de 40 gravats i dibuixos mitològics al Museu Picasso de Barcelona i a les xarxes socials sota el hashtag #PicassoMitologia
I ja que sou al Museu, aprofiteu per veure la magnífica exposició temporal Cubisme i guerra