Tag Archives: Penèlope

Reescrivint el mite de Penèlope

 

PENÉLOPE

Declara o oráculo:

“Que á banda do solpor é mar de mortos,
incerta, última luz, non terás medo.

Que ramos de loureiro erguen rapazas.
Que cor malva se decide o acio.

Que acades disas patrias a vindima.
Que amaine o vento, beberás o viño.

Que sereas sen voz a vela embaten.
Que un sumario de xerfa polos cons.”

Así falou Penélope:

“Existe a maxia e pode ser de todos.
¿A que tanto novelo e tanta historia?

Eu tamén navegar.”

XOHANA TORRES dins Tempo de ría 1992

 

Capgirant el mite de Penèlope, Xohana Torres fa una reelaboració transgressora i feminista fins al punt que n’esdevé símbol de l’alliberació de la dona.

N.B.: Tot seguit  la traducció de la Sònia Garcia i l’Alfredo Salom per a l’exposició bibliogràfica titulada “eu tamén navegar”, que va estar organitzada per la Secció de Filologies Gallega i Portuguesa, feta a les vitrines de la Biblioteca General de la UB com activitat paral·lela al Congrés Internacional Bellesa, dona i literatura.

[PENÈLOPE. // Declara l’oracle: / “Que a l’enllà del crepuscle és mar de morts, / incerta, última
llum, no tindràs por. // Que rams de llorer alcen al·lotes. / Que color violeta el raïm decideix. // Que gaudeixis
d’altres pàtries la verema. / Que minvi el vent, beuràs el vi. // Que sirenes sense veu a l’embat de la vela. / Que un
sumari d’escuma pel rocam.” // Així parlà Penèlope: / “Existeix la màgia i pot ser de tots / A què tant de cabdell i
tanta història? // JO TAMBÉ NAVEGAR.”]

Ara és la teva i, com a Penèlope, has d’enviar un correu electrònic (en forma de comentari, en vers o en prosa; tot i que també pots optar pel format Facebook i ventilar el vostre amor al mur!) al teu Odisseu tot comunicant-li la teva decisió o visió de la situació. Tu tries ( i ja saps a la tradició hi ha de tot! recorda també Augusto Monterroso i aquests poemes en català o aquest altre o la llarga tradició musical): vols ser la fidel esposa o la dona alliberada transgressora? Sigui com sigui, els referents clàssics del mite hi han de ser per potenciar-lo o per reelaborar-lo i demostrar que coneixes l’Odissea d’Homer o almenys que t’has llegit  la seva adaptació.

També pots fer d’ Odisseu, i llavors has de contestar al correu de la teva Penèlope.

 

“La tela de Penélope o quién engaña a quién” d’Augusto Monterroso

“Hay que leerlo manos arriba. Su peligrosidad se funda en la sabiduría solapada y la belleza mortífera de la falta de seriedad”, va escriure amb raó Gabriel García Márquez sobre Augusto Monterroso (1921-2003) i si no us ho creieu, llegiu-lo:

Hace muchos años vivía en Grecia un hombre llamado Ulises (quien a pesar de ser bastante sabio era muy astuto), casado con Penélope, mujer bella y singularmente dotada cuyo único defecto era su desmedida afición a tejer, costumbre gracias a la cual pudo pasar sola largas temporadas.

Dice la leyenda que en cada ocasión en que Ulises con su astucia observaba que a pesar de sus prohibiciones ella se disponía una vez más a iniciar uno de sus interminables tejidos, se le podía ver por las noches preparando a hurtadillas sus botas y una buena barca, hasta que sin decirle nada se iba a recorrer el mundo y a buscarse a sí mismo. De esta manera ella conseguía mantenerlo alejado mientras coqueteaba con sus pretendientes, haciéndoles creer que tejía mientras Ulises viajaba y no que Ulises viajaba mientras ella tejía, como pudo haber imaginado Homero, que, como se sabe, a veces dormía y no se daba cuenta de nada.

Augusto-Monterroso dins La oveja negra y demás fábulas, 1969

 

Tenia o no tenia raó l’escriptor de Cien años de soledad?
A quina expressió fa referència Augusto-Monterroso amb “como se sabe, a veces dormía y no se daba cuenta de nada”?

Poetes catalans evocant…?

Sens dubte, l’Odissea d’Homer ha gaudit d’una llarga tradició literària. En aquesta ocasió, us repto a endevinar de qui parlen aquests tres poetes catalans:

1. Només desitjo

el redós de la casa,

l’esposa dolça i als ulls del fill els somnis

de tots els meus viatges.

Rosa Leveroni (1910-1985)

 

2. Greu, enfosquida, lluny,

entotsolada en el teu somni

difícil, els grans ulls oberts

així, tan plens

de contemplació,

segueix teixint,

amb fil de no dites paraules

la túnica infinita…

Joan Vinyoli (1914-1984)

 

3.¿És possible que, després de vint anys,

la casa, i el pare, i la dona

encara l’esperin o el planyin per mort?…

Francesc Parcerisas (1944)