Tag Archives: Referents clàssics

Aquell antic missatge de l’amor de Vicenç Llorca a Premià de Dalt

Bon vespre a tothom i moltes gràcies per haver vingut a la presentació de la segona novel·la de Vicenç Llorca, Aquell antic missatge de l’amor (publicat a Columna per l’editora Glòria Gash, aquí present).

Estic molt agraïda a la secció Arts i Lletres i al Vicenç Llorca per haver pensat en mi per presentar Aquell antic missatge de l’amor a la Sala de l’Orfeó de la Societat Cultural Sant Jaume de Premià de Dalt.

Margalida Capellà presenta la segona novel·la de Vicenç Llorca a Premià de Dalt.

De ben segur, molts, per no dir gairebé tots, coneixen en Vicenç Llorca, però tot i així em plau presentar-lo. Com bé saben, és ben conegut com a poeta, fins al punt que el 2010 publica Les places d’Ulisses: poesia reunida (1984-2009) i el 2014 Calendari d’instints. Ha guanyat molts premis, entre els quals podríem destacar el Premi Vicent Andrés Estellés de poesia per Atlas d’aigua el 1995. Un dels seus poemes, “Les mans d’una ciutat” es pot llegir sobre un suport escultòric de bronze a la Plaça Catalunya de Santa Coloma de Gramenet.

És Doctor en Comunicació Social per la Universitat Pompeu Fabra i llicenciat en Filosofia i Lletres (especialitat Filologia Catalana) per la Universitat Autònoma de Barcelona.

Vicenç Llorca ha publicat a Columna la seva segona novel·la, que hores d’ara ja va per la segona edició, Aquell antic missatge de l’amor. El 2011 va publicar Tot el soroll del món, la seva primera novel·la on ens parla del significat i la passió per escriure. També ha escrit narrativa curta En absència de l’Àngel (2000), un autèntic cant a l’amistat, fins i tot més enllà de la mort. Entre els més de trenta llibres publicats, també ha tractat la biografia i l’assaig.

Ha traduït autors de la literatura contemporània (Jean Craighead George, Carson McCullers, Jean Cocteau o Bernardo Atxaga). Ha combinat la docència amb la gestió cultural,… és Catedràtic de llengua i literatura catalanes, i especialista en literatura universal i literatura i cinema, ha publicat llibres de text de Literatura Universal. Tot sovint forma part de jurats de certàmens literaris, com és el cas del premi Marià Manent de Premià de Dalt.

Ha estat secretari general de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (1991-1996) i membre de la Junta de l’European Writers’ Council (1994-1996), director de la Secretaria de Relacions Culturals de la Generalitat de Catalunya (1996-2000), cap del Gabinet del Conseller de Cultura i director general de Promoció Cultural (2000-2004). També és membre del PEN Català i de l’AILLC (Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes).

És col·laborador habitual en premsa i mitjans de comunicació, com a crític i columnista ha col·laborat en diaris i revistes com: La Vanguardia, Avui, El Punt, El País, Diari de Barcelona, El Sol, El Temps, Serra d’Or, Lletra de Canvi, Leer, Cultura o Faig. És editor del blog Quadern Blau i té perfil actiu a les xarxes socials ( Faceboook, twitter i Instagram).

Tal com ell es defineix, és un humanista del segle XXI: “una persona que intenta fer de la paraula literària i l’amor a la cultura una eina per fer créixer la llibertat i la sensibilitat humanes en el món”.

Feta aquesta breu però intensa presentació curricular, el títol de la novel·la que ara tenim a les mans ho diu tot. Això sí, l’hem de llegir sense pressa i fixant-nos en l’article “Aquell antic missatge de l’amor“ i no “Aquell antic missatge d’amor” . Si no acaben d’entendre del tot el títol, al final de la novel·la no en tindran cap dubte. Si han fixat bé, és un títol arriscat, el mot amor, antic… ara bé és un decasíl·lab.

Definida en cinc parts aquesta novel·la es fa realment curta perquè el relat és àgil i tot i la seva complexitat, una autèntica catedral, és fàcil perquè la redacció és ben clara i senzilla. Força poètica gràcies a la sàvia ploma d’en Vicenç. Se’ns convida a reflexionar sobre la nostra pròpia vida, tots podríem ser en Xavier Rius, el seu protagonista, i els seus problemes podrien ser els nostres (pèrdua de la feina, separació i divorci, mare malalta d’alzheimer…) i tot plegat ens porta a reflexionar com es conjuga l’amor que no mor mai amb el passar de la vida.

En Xavier Rius viu en plena crisi personal en un context de crisi econòmica i social. La vida li ha propinat una separació traumàtica amb la seva dona, la Patrícia, i la pèrdua d’una bona feina que semblava impertorbable. I experimenta en el seu interior un estat de nostàlgia: voldria restituir l’harmonia perduda. D’aquesta manera, ha d’aprendre a fer front a les dificultats i ha de prendre les decisions adequades.

Margalida Capellà amb el poeta i novel·lista Vicenç Llorca

Dos “missatges” el portaran a una actitud activa i a una transformació personal. D’una banda, li arriba un missatge d’una antiga amiga que va tenir quan estudiava a Nova York, la Mary (unicorn per la seva puresa i saviesa, però també la tilla d’Hèlena). Amb ella recuperarà un moment clau en la seva vida: la felicitat dels anys viscuts com a estudiant a Nova York i descobrim l’amistat amb un altre personatge: en Peter. La Mary, talment Penèlope, torna a la seva vida i, en fer-ho, determina el futur. D’una altra banda, troba per atzar un llibre estrany a la biblioteca de casa la seva mare dedicat al seu pare, un cirurgià de prestigi, ja difunt, on es parla de centaures i d’unicorns. La descoberta de la memòria del pare a través d’unes cartes el durà a la mateixa memòria de la Barcelona fundacional de l’època ibèrica i romana, Barkeno versus Barcino, Laie versus Laiez i la llegenda Laiesken, donant veu i protagonisme a ibers i romans. Aquest viatge al passat esdevindrà el detonant d’una transformació personal que li obre la porta del seu propi futur.

Es tracta d’una novel·la que analitza moltes de les emocions que sentim diàriament i tot es canalitza mitjançant la lectura i l’escriptura. Un bon consell del seu pare amb qui no va tenir massa relació en vida:

El que has de fer, estudiïs el que estudiïs és llegir molt, perquè la lectura eixampla els límits de la geografia i de la història, i ens ajuda a créixer. Aprofita la nostra biblioteca”. (Aquell antic missatge de l’amor, pàg.38)

A Aquell antic missatge de l’amor hi ha de tot, però sobretot hi ha una història d’amor. Ara bé en Vicenç no cau en el tòpic de l’amor, hi ha amor de parella, amor filial, amor paternal, amor envers les ciutats, envers els llibres, envers les llibreries de vell…. És un amor que es fa a mesura que avança la narració i també ens fa a nosaltres com a lectors. L’amor ho és tot. Omnia amor vincit. És una recerca del què és l’amor en un món globalitzat on l’individu se sent sol, ergo és una reflexió ben aprofundida de la soledat, de la desubicació, talment les peces d’art romànic català -claustre de Sant Miquel de Cuixà…- al museu dels Cloisters, una secció del Metropolitan Museum of Arts, de Nova York. Una reflexió de les emocions personals en un món salvatge i tecnològic, massa deshumanitzat. Hi ha un triangle amorós en el present (el triangle amb la Mary i la Patrícia n’és l’eix vertebrador), però també en el passat (Xavier, Peter, Mary). Vessa amor per la cultura en cada pàgina. Hi ha un clam en defensa de les humanitats. Visites a llibreries de vell tant a Barcelona (Jordi Reig, llibreria L’Unicorn) com a Nova York, , museus, … poesia, art i música.

Complexes i molt interessants són les reflexions al voltant de la memòria i el mite:

“…els mites no van ser, sinó que són amb nosaltres, que som nosaltres perquè ens ajuden a comprendre i a expressar el que sentim, el que anhelem, el que enyorem. No desapareixen, es transformen en el nostre interior i, per això, els relats són metamorfosis i els poemes, metàfores. La paraula potser no salva del dolor i de la mort, però crea un àmbit de salvació on tot és possible. I la possibilitat és en si mateixa un valor d’estabilitat enmig d’un món que viu en la consciència de l’efímer i l’evanescent, un impuls personal que ajuda a créixer.” (Aquell antic missatge de l’amor, pàgs. 379-380)

Un filòleg i historiador francès del segle XX, George Dúmezil va dir: “El país que no té llegendes està condemnat a morir-se de fred. Aquell que no té mites ja és mort”.
Com afirma en una ocasió el protagonista, en Xavier, cal “entendre que l’important no és si existeixen els mites, sinó si volem que existeixin.

En Vicenç Llorca trena molt bé la metàfora del mite dels centaures i l’unicorn fins al punt que l’escrit d’Augusta Bàrcino, la primera escriptora de Barcelona, clau per entendre la història, podria ser cert de ser autèntic, però la literatura és ficció i la novel·la, a diferència de la poesia, és presentar com a reals situacions fictícies que semblen certes.

No sols mites, també hi ha memòria:

Recordar. Cal tornar al cor el que hem viscut per fer-lo gran i fort. D’aquí la lluita contra tanta desmemòria: l’oblit forçós de la mare, abocada a l’alienació total; l’oblit dels que em podrien haver donat suport per no haver de tancar l’oficina; l’oblit estúpid d’una germana amb qui no m’entenc; l’oblit incomprensible i inesperat amb què em castiga la meva dona i, com a conseqüència directa, l’oblit amarg i injust dels meus fills…” (Aquell antic missatge de l’amor, pàg. 42)

No només hi ha present –en torn dels anys 2011 i 2012. També hi ha un viatge al passat que esdevindrà el detonant d’una transformació personal que li obre la porta del seu propi futur. L’acció mítica que es desenvolupa entre la irrealitat i el passat de la Barcelona ibèrica i romana. La modernitat i la tradició conviuen en el temps i en l’espai, i així el protagonista, en Xavier, un economista sense feina, es mou entre l’Amèrica moderna i la Barcelona mediterrània i europea tradicional, que descriu com un “museu viu, obert a l’aire lliure” o “un somni d’aigua” però aquesta només és una imatge, i a l’Amèrica dels gratacels, el fum de les clavagueres i la velocitat de les transaccions, hi oposa l’Amèrica dels indis, de l’oest, la magnificiència de Bryce Canyon que situat a les Rocalloses esculpit pel temps i on es fan present l’esperit de les tribus índies de la zona, de l’origen, mentre que, en paral.lel a Barcelona aquest esperit fundacional es troba a les pedres, al subsòl que recull les herències de molts pobles (grecs, ibers, romans…).

Què és Aquell antic missatge de l’amor? Una història d’amor, de voluptuositat i de misteri d’aparença senzilla, però amb grans dosis d’erudicció (reflexió sobre la literatura i referències a autors literaris com Xenofont, Whitman, Proust, Shakespeare, Lovecraft, Sant Joan de la Creu, Ramon Llull, Paul Auster, Viviane Forrester, Fabià Estapé, Ernest Lluch, Lluís Boada, Salvador Espriu…; pintors com Pollock, Rubens, Hopper … i pel·lícules com Viaggio in Italia (de Roberto Rossellini) o l’esment que fa de Woody Allen, “el Shakespeare cinematogràfic de les emocions de la contemporaneïtat”) i molts referents clàssics (mitologia, etimologia, arqueologia…). Grècia hi és present amb l’etimologia i sobretot amb els referents mitològics (centaures, unicorns, Quiró, Pegàs, Hèrcules, Selene, Endimió, Helena, Penèlope i Ulisses…) i Roma pel que fa als orígens fundacionals de la Bàrcino romana, Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino. El temple d’August, el Museu d’Història de la ciutat, el fòrum, les termes, les domus, mosaics, les monedes romanes, gàrum, vi de la cella vinària de Teià, compara Roma clàssica amb Nova York, i de Barcelona en diu ciutat de centaures i als Cloisters, al costat del riu Hudson hi ha els tapissos de l’unicorn. També apareix a la novel·la ben retractat el Baix Maresme. En Xavier viu a Alella. El Masnou apareix de manera significativa a través sobretot de la línia de costa. Una escena amb els seus fills, la Carla i el Nil, ens porta a un dels moments més bonics del Masnou: l’arribada dels Reis d’Orient. Així mateix apareix Teià, tant en l’esment de la Cella Vinaria, tan important en la definició històrica del territori, com en algun aspecte relacionat amb els personatges.

Tot i estar escrita en present, els personatges evolucionen i el lector en gaudeix. En un moment determinat, hi ha un gir no esperat, però ben agraït, de narrador, i és la Mary qui ens explica els seus sentiments en primera persona.

Aquell antic missatge de l’amor comença i acaba amb uns versos de Salvador Espriu referents al centaure. Ben curiós, o no. No són els centaures de la mitologia, un poble rude i violent, més aviat és el centaure Quiró que va néixer dels amors de Fílira i Cronos, i va ser el més savi i just de tots els centaures. Quiró i també Folos no tenen la naturalesa salvatge dels seus congèneres, són hospitalaris, estimen els humans i no utilitzen la violència.

Les hibridacions mitològiques han estat sempre un motiu de misteri pregon, i no poques vegades han inspirat algunes obres d’art meravelloses. El centaure n’és un cas molt especial. D’una banda, posseeix la velocitat, la força física, gairebé brutal, i el geni eròtic del cosmos, que li proporciona el seu mig cos de cavall. D’una altra, el bust i el cap humans li confereixen el domini de la raó, la saviesa de conduir l’univers amb les mans, la possibilitat de mirada. El seu origen es perd en un bosc de llegendes relacionades amb els cavalls que estaven consagrats a la lluna i dansaven per atreure les pluges. En una gemma micènica de l’Heroi d’Argos es troba la representació més antiga d’aquest ésser. I, significativament, en el frontó del temple de Zeus a Olímpia es descriu la batalla dels centaures amb els lapites. Què més en sabem, d’aquests éssers silvestres, estranys, perduts en els boscos de Magnèsia? En la memòria trobo Quiró, savi en les arts de la curació i mestre d’Aquil·les. Es tracta, potser, de la mostra més avançada de centaure. El bon centaure, l’ésser capaç d’unir la velocitat de les potes a la precisió de la mà, l’eròtica del cavall a la capacitat d’il·luminar sentit amb la mirada.
Àngel, fou breu com una lluna d’alegries, però en aquell precís instant vas comprendre una mica millor la rara anatomia de la felicitat. Però vas saber trobar-li un bosc, i descendència i una majestuositat barreja de la seva doble natura d’animal humà, d’ésser silvestre i noble. Tot amb una sola condició: contemplar la seva silueta retallada enmig de les clarianes dels arbres. Perquè el centaure, com a la felicitat, allò que li cal és distància. Aquesta distància a mig camí entre el buit de l’absència i el sentiment de saber esperar el renaixement de les mirades en una dimensió total i eterna. Aquesta distància que hauré de vèncer en pocs minuts per tornar a la feina amb l’esperança que algun dia tornaran els centaures.
VICENÇ LLORCA, En absència de l’Àngel. Columna, 2000.

Efectivament, els centaures han tornat i ara ens els trobem a Aquell antic missatge de l’amor. Són els centaures del llibre publicat l’any 2000 En absència de l’Àngel, un tribut al seu amic mallorquí Miquel Àngel Riera i alhora una al·lusió a  La rara anatomia dels centaures del 1979.

Abans d’acabar i cedir la paraula al Vicenç, us confesso un secret: és un plaer anar submergir-se en la seva novel·la tot escoltant la música, molt diversa, però majoritàriament d’arrel anglosaxona que acompanya el personatge de Xavier Rius, amb totes les connotacions emocionals que cada record li evoca: Oh Shanadoah (cançó popular nordamericana que apareix en moments clau de la novel.la) Freedom Cry, California Dreamin’, Stay, A Message, No Too Late, Back to Manhattan, December, Loving Ways, Come Here, entre altres. Finalment, talment la banda sonora de la novel·la en Vicenç ens ha obert una llista a Spotify.

Referents clàssics a “Aquell antic missatge de l’amor”, de Vicenç Llorca

Hi he trobat molts referents clàssics! Els marcadors del meu llibre en són la millor mostra. Llegissin la novel·la de Vicenç Llorca! Els emocionarà i no els deixarà indiferents. És un llibre savi, que no serà líder en vendes ara per ara, però sens dubte perviurà. La bona literatura necessita temps i també lectors savis amb ganes d’aprendre, com els reunits aquí aquest vespre.

L’escultura i ceramista Elisenda Sala, Martí Cuní de Catalunya Ràdio, Margalida Capellà i la cantant Núria Feliu

L’enhorabona, Vicenç. Realment som els teus centaures.

Tot seguit, un petit record de la presentació del llibre Aquell antic missatge de l’amor a Premià de Dalt gràcies a Valèria Cuní Capellà (que també va fer el vídeo de la presentació a Teià):

“Aquell antic missatge de l’amor” Premià de Dalt from Valèria Cuní on Vimeo.

Corona de llibertat, d’esperança…

Mosaic romà, segle IV. Museu Britànic

Aquestes corones circulars de branques verdes simbolitzaven el pas del temps i el cicle etern de les estacions de l’any i l’esperança en la vinguda de la primavera. Amb el temps els cristians, varen treure profit d’aquestes creences paganes i en varen fer el símbol d’Advent amb quatre espelmes que venen a simbolitzar les setmanes anteriors al naixement del Messies. Cada una d’aquestes espelmes té una virtut que s’ha de millorar al llarg de la setmana: la primera, l’amor; la segona, la pau; la tercera, la tolerància, i la quarta, la fe… Altra vegada, la secularització d’aquesta antiga tradició ha fet que aquesta corona d’advent hagi abandonat el seu lloc inicial, tot presidint les llars en taules, i s’hagi col.locat en portes i finestres com a senyal de pau, alegria i esperança.

“Mitologies” al Museu Picasso de Barcelona

Del 24 de novembre de 2016 fins al 19 de març de 2017 aneu a veure a les sales A del Museu Picasso de Barcelona, l’exposició temporal MITOLOGIES, OBRA GRÀFICA A LA COL·LECCIÓ DEL MUSEU.

 

Pablo Picasso (25 d’octubre de 1881- 8 d’abril de 1973) s’insereix en la llarga tradició d’artistes i poetes que, en el decurs de la història, s’han inspirat en la mitologia grecoromana.  Al llarg de la seva vida, Picasso, com tants altres artistes i literats, es va sentir atret, sobretot en l’obra gràfica i en el dibuix,  pel món de la mitologia, tal com testimonia un dels seus primers dibuixos conservats, Hèrcules (1890), on representa aquest heroi mític (Hèracles, en grec) conegut per la seva extraordinària força sobrehumana:

Hèrcules de Picasso

En aquesta exposició, Mitologies, obra gràfica a la col·lecció del Museu, comissariada per Claustre Rafart, s’hi pot contemplar una selecció d’unes 40 obres de la col·lecció del Museu Picasso al voltant de l’atracció de l’artista malagueny pel món de la mitologia grecoromana durant un període ampli de la seva vida com a gravador. Els mites protagonitzen un gran nombre d’escenes tractades i elaborades amb diferents tècniques i materials: aiguafort, aiguatinta, punta seca, litografia,… treballades damunt planxes de coure, zinc, pedra, linòleum,… El resultat del tiratge d’aquestes planxes són unes estampes que destaquen per la seva llibertat de traç, el vigor expressiu i un ombrejat magnífic mostrant el domini de la tècnica i el geni creador de Picasso.

El recorregut de la mostra s’inicia amb dos dibuixos, punt de partida d’aquest tema en l’obra de l’artista. És impactant un dibuix datat pels volts de l’any 1900, La violació, protagonitzat per un sàtir que s’abraona damunt una dona que lluita per desempallegar-se’n. A continuació, s’exposa l’obra gràfica agrupada segons els protagonistes de la mitologia picassiana (Minotaure, Faune, Centaure, Dànae, Venus, Bacus,…) o per escenes específiques pròpies d’aquest cosmos, com poden ser les bacanals.

La proliferació dels mites grecoromans en l’obra de Picasso és rica i variada (Hèrcules, Apol·lo, Calidó, Cèfal, Melèagre, Nèstor, Políxena, Posidó, el Minotaure,  Zeus i d’altres éssers fantàstics com ara centaures, faunes, les tres gràcies i les muses, …) per bé que són el Minotaure, el Faune i el Centaure els més representats. Aquests éssers mitològics híbrids assoleixen un gran protagonisme, i sovint esdevenen el reflex del mateix artista. El Minotaure és l’alter ego de Picasso i a través d’aquest mite va canalitzar tota la seva vigorosa masculinitat i les seves pulsions sexuals. El faune és un altre alter ego de Picasso i representa la seva alegria.

“Cap de faune”, linòleum 1968

A Picasso li interessa el mite clàssic com a portador de tota una gamma de significats insòlits i l’empra de manera fluida. El treballa de manera personal, a la vegada, que li serveix de pretext per comunicar idees. A grans trets, es pot dir que la presència del mite es manifesta en les seves composicions de tres maneres: en obres que respecten en l’essencial el mite clàssic; en obres on el mite apareix descontextualitzat i, aleshores, guanya nous valors; i en obres en què el recrea a partir dels treballs de grans artistes occidentals, amb els quals estableix un diàleg fructífer.

El Picasso gravador recrea escenes i personatges extrets del fecund món de la mitologia grecoromana, que representen idees o símbols i han perdurat fins als nostres dies. En tria les històries que l’afecten, que són el reflex de la seva dualitat home-artista, i les explica a través del mite emprant-lo sovint com a símbol al·legòric del procés creatiu, o com el reflex de les turbulències amoroses (com el seu amor en la dècada dels anys 30 per la jove Marie-Thérese Walter, 27 anys menor que ell) o d’altres aspectes de la seva vida quotidiana, proeses, plaers, dolor, tragèdia…

De l’any 1935 és l’aiguafort que va regalar dedicat al Museu d’Art Modern de Barcelona, La minotauromàquia, un any de profunda crisi interna en què Picasso es va sentir desmotivat per la pintura i es va dedicar a l’escriptura. Només amb aquest quatre, considerat un precedent directe del Guernica,  ens hi podríem estar una bona estona intentant trobar-hi el diàleg que estableix amb altres artistes en l’amalgama de referències mitològiques i artístiques, ben entortolligades que ens porten al cabdell de fil d’Ariadna i Teseu amb les Filoses de Velázquez, la nena amb llum que recorda Antígona… amb d’altres de religioses com la mà de Déu de la Capella Sixtina o l’escala de la crucifixió de Crist…

En aquesta fusió de narració i història que esdevé el mite, Picasso aboca tot el seu geni creatiu. L’únic aspecte de la relació de Picasso amb el mite que ha quedat exclòs en aquesta mostra és el de la fidelitat al relat original: no s’han pogut exposar per qüestions de conservació una sèrie de gravats dedicats a Les metamorfosis inspirats directament en Les Metamorfosis del poeta romà Ovidi.

No us perdeu aquesta petita exposició de 40 gravats i dibuixos mitològics al Museu Picasso de Barcelona i  a les xarxes socials sota el hashtag #PicassoMitologia

I ja que sou al Museu, aprofiteu per veure la magnífica exposició temporal Cubisme i guerra

Ecce pictura. Quae fabula est?

Continuem amb la lectura setmanal de Narracions de mites clàssics.

Ecce pictura. Quae fabula est?

img_2618

Valeria (@valr_kuni) me fecit. October MMXVI

Quina pervivència té? És un mite encara vigent? Per què? S’ha de dir sempre la veritat?

Llegiu amb atenció aquest poema Arrapant-se cruel al rostre de Minerva d’Antoni Prats (21, febrer, 1946)

ARRAPANT-SE cruel al rostre de Minerva
el corb seguit esquinça els ulls renovellats.
Mai més podrà pensar-se la deessa
veient un fil trempat de llum llarguíssima.
Mai més.

(Corb fastigós, oh quant t’estime!)

I ens queda tot,
un tot que no vol ja ser més:
mans, tantes mans i noms i veus.

Per fi, la nit es cansa de ser nit.
Sovint no troba el pany o perd les claus.
Sovint s’oblida de la casa.

En podem fer també nosaltres de recreacions?

Fem un Kahoot del mite de Coronis!

coronis

L’empremta d’Orfeu a El Suplement de Catalunya Ràdio!

Avui hem reprès les classes, després d’unes llargues vacances de Nadal, i entre totes les novetats ens ha fet molta il·lusió que el dia de Reis en el programa de Ricard Ustrell, El Suplement de Catalunya Ràdio, es fes esment al nostre bloc L’empremta d’Orfeu, nascut com un Treball de Recerca de Deka i ara obert a la col·laboració, tot fent recerca dels referents clàssics en la música actual. Cap al final de l’entrevista ( 22:05′) que Ricard Ustrell i Mariola Dinarès fan a la cantautora Marina Rossell, parlen del bloc de clàssiques de l’institut Premià de Mar (amb alguns errors: confonen l’alumna Rebeca Barroso amb una servidora!) i concretament d’aquest apunt En el Mediterrani des del Mediterrani.

Què n’opineu?

Mireu que ens comenta via twitter la periodista Mariola Dinarès:

N.B.:

Crec que en les cançons de Marina Rossell hi podríeu trobar altres referències clàssiques! Us hi animeu? Avant!

Ostium a càrrec d’Escarrufaverros de Campanet

Aquesta nit a les 23:30 a la plaça major del meu poble natal,  els Escarrufaverros de Campanet presenten Ostium. Un nom llatí altre cop i ben encertat! Si recordeu Ecce hircus no us el podeu perdre! Arreu hi trobem referents clàssics, fins i tot per vacances!

Campaneters, vilatans i foravilers, gaudiu de valent del correfoc i pareu atenció i sabreu per què li han posat el nom llatí Ostium! Molt bona Festa major! Molt bon estiu!

Del llenç al moviment: les passions humanes al límit

A Beauty, un curtmetratge de l’italià Rino Stefano Tagliafierro, podreu emocionar-vos o horroritzar-vos amb les pintures d’artistes molt coneguts tot cobrant vida. Realment en aquesta impressionant selecció d’obres, no hi podien faltar els referents clàssics i sobretot mitològics. A veure si sou capaços de destriar, entre les passions humanes al límit, les obres amb referències clàssiques:

Els perfums, tota una herència clàssica!

De ben segur, els Reis no sols porten petons i joguines als infants, sinó molts perfums! Molt són els spots publicitaris de colònies i perfums amb referents clàssics, però molt més freqüents són els noms de perfums relacionats amb els déus (Eros,…), amb herois i heroïnes de la mitologia grecorromana, amb el llatí, etc. perquè portar perfum és tot un luxe, tota una herència clàssica, tot un art de seduir i segurament de sentir-se diví! Després del regal dels vins, caves i cerveses amb referents,  ara és l’hora dels perfums, tot un luxós llegat!

En coneixeu més? Quin perfum amb referent clàssic us ha cridat més l’atenció? Us han regalat una colònia o perfum aquestes festes? Us agraden? Per què creieu que la campanya de Nadal sempre inclou colònies i perfums? Per què aquests tenen referents clàssics tant en el nom, en la forma de l’ampolleta o bé en la publicitat? Vàreu visitar l’exposició Històries de Tocador? Heu llegit o vist El perfum? …Què n’opineu de tot plegat?