Tag Archives: Cicle troià

LLegir Homer avui!

Quan tenia setze anys, durant unes vacances de Nadal, vaig llegir per primer cop  la Ilíada i l’Odissea d’Homer, en la versió de Luís Segalá, publicades a l’editorial Bruguera. Va ser una lectura apassionada i impactant. Recordo encara ara la cara d’estupefacció que va fer -i que aleshores no vaig entendre- la meva professora de grec, la senyora Coloma Blanes i Blanes. No va poder estar-se de comprovar, amb una sèrie de preguntes ben fetes, si algú, motu proprio, havia seguit la seva recomanació, abans de ser prescripció, de conèixer els dos poemes en què s’inicia la literatura a occident.  A la Facultat, les vaig rellegir en català en la versió del pare Peix i en la de Carles Riba (quina meravella!), en grec original (quin goig!), en la versió del pare Balasch, després amb Joan Alberich, més recentment amb Joan Mira, etc..  En els meus primers anys de docència, llegíem i rellegíem amb els alumnes els poemes homèrics i fins i tot en grec (talment Alexandre el Gran ens vanagloriàvem de conèixer Aquil·les: O fortunate adulescens, qui tuae virtutis Homerum praeconem inveneris); però, un bon dia, em vaig adonar amb punyent dolor que Homer ja no era factible a les meves classes i aleshores vaig cometre la insensatesa d’anar a la biblioteca a buscar una versió adaptada, publicada a la revista Cavall Fort. La lectura va fluir altre cop! Es van interessar pel sagaç Odisseu, pel rancuniós Aquil·les, etc. Passen els anys i  espero amb candeletes  el miracle de poder tornar a llegir Homer a classe.  Sense perdre l’esperança, anem llegint en veu alta la Ilíada d’Alessandro Baricco, omplim la mirada amb les vinyetes de Joma (Ilíada i Odissea), anem al teatre, escoltem  música i un llarg etcètera, en el qual s’inclou, fins i tot, l’episodi de l’Odissea dels Simpsons o Geronimo Stilton!

Mentrestant no esdevé el miracle,  recomano -que Homer m’ho perdoni quandoque bonus dormitat Homerus– la lectura de la Ilíada i l’Odissea en adaptació. He treballat, empesa per la necessitat de fer llegir avui Homer als meus alumnes, en La còlera d’Aquil·les (Ilíada) i en Les aventures d’Ulisses (Odissea). Són fàcils de llegir, molt  planeres, però  fidels adaptacions dels poemes èpics atribuïts a Homer,  la Ilíada, redactat aproximadament al segle VII aC, i l’Odissea, sobre el retorn de l’heroi Ulisses des de Troia fins a Ítaca.  Gaudiu d’aquestes lectures i animeu-vos a llegir en un futur la Ilíada i l’Odissea i, si pot ser, en vers.

Què hem de saber, però, abans de llegir els poemes homèrics, ja que Homer comença in medias res i vixere fortes ante Agamemnona multi?

Homer (ὁ Ὅμηρος)

La tradició atribueix a Homer la paternitat de la Ilíada i l’Odissea, així com altres obres menors, com els trenta-tres Himnes, dedicats a diverses divinitats, i el Margites i la Batracomiomàquia, probablement de l’època clàssica. Tot el que sabem d’Homer prové d’una elaboració llegendària, ja que el poeta, segons requereix la poesia èpica, no parla mai d’ell mateix en la seva obra; la Musa, filla de la Memòria i de Zeus, li concedeix la inspiració i canta mitjançant la seva boca.

Ens han arribat nombroses versions, de l’època romana, de la vida d’Homer, en què aquest és un rapsode cec, ambulant i pobre que va de ciutat en ciutat recitant gestes d’herois. Tots els escultors han representat l’efígie ideal d’Homer com un home cec d’edat avançada. És possible que Homer fos cec, ja que en una societat arcaica la ceguesa impedia qualsevol ofici, llevat de cantar i compondre poesia. Set ciutats de la Jònia (a l’Àsia Menor), entre les quals Esmirna i l’illa de Quios, es disputaven el lloc de naixement del poeta. A partir d’estudis de llengua, és possible suposar que per aquesta regió hi hagués un poeta anomenat Homer cap al segle VIII aC.

El cicle troià

Tot i que la guerra de Troia va esclatar perquè Paris va raptar Hèlena, els seus orígens es remunten a la casa d’Aquil·les. Quan els pares d’Aquil·les, la nimfa del mar Tetis i Peleu, es van casar, van ser convidats al casament tots els déus i totes les deesses, excepte la deessa Eris, també anomenada Discòrdia, que va llançar una poma d’or amb aquesta inscripció: «Per a la més bella». Hera, Atena i Afrodita es van disputar la poma fins que Zeus, pare de les divinitats, va ordenar que fos el mortal Paris, fill del rei Príam de Troia, el que decidís qui era la més bella. Paris, després de ser subornat per les deesses, va escollir Afrodita, que el va seduir prometent-li que, si era l’escollida, li aconseguiria l’amor de la dona més bella d’entre els mortals: Hèlena, casada amb el rei Menelau d’Esparta. Paris se’n va anar a Esparta i, aprofitant l’absència de Menelau, va raptar Hèlena i se l’endugué a Troia, motiu que va provocar la guerra entre grecs i troians. Segons altres versions, Hèlena se’n va anar amb Paris voluntàriament.

La nereida Tetis, divinitat marina, volia que el seu fill Aquil·les fos immortal i, per llevar-li la part mortal del seu pare Peleu, el posava al foc; però Peleu la va descobrir i Tetis va haver de tornar-se’n al mar. Havia aconseguit que tot el cos d’Aquil·les fos immortal, tret del taló per on l’aguantava. Segons una versió més tardana, Tetis va submergir Aquil·les en les aigües de la llacuna Estígia per dotar-lo d’immortalitat.

Tetis sabia que Aquil·les moriria a Troia i, per això, quan es va organitzar l’expedició contra aquesta ciutadella asiàtica, el va disfressar de dona perquè no fos reconegut i el va enviar a la cort del rei Licomedes, a l’illa d’Esciros, amb el seu amic íntim Pàtrocle. Però Ulisses el va descobrir, i Aquil·les, sense el qual els oracles havien profetitzat que Troia no seria conquerida, es va unir a l’expedició.

La flota grega, reunida a Àulida, no va tenir vents favorables per salpar cap a Troia fins que Agamèmnon, germà de Menelau, rei de Micenes i comandant en cap de l’expedició, va acceptar sacrificar la seva filla Ifigenia per mirar d’apaivagar la còlera d’Àrtemis, ofesa amb ell per haver-li matat una cérvola sagrada durant una cacera. En l’últim moment, la deessa substitueix la jove per una cérvola, i la jove passa a convertir-se en sacerdotessa seva al país dels Taures, l’actual Crimea.

Segons el mite, els grecs (a la Ilíada, anomenats per Homer aqueus, dànaus o argius) van arribar a Troia, on regnava Príam, per rescatar Hèlena; però és probable que l’objectiu fos conquerir aquest valuós punt estratègic.

Troia o Ílion (del nom del seu fundador, Ilos, fill de Tros, i d’aquí, Troia) era una ciutat gran i rica, envoltada de magnífiques muralles, construïdes pels déus Apol·lo i Posidó, fet que les convertia en inexpugnables. Al sud de Troia s’alçava el mont Ida, molt a prop del qual fluïa el riu Escamandre. Troia, nom que significa ‘rica en or’, estava situada a la Tròade, a l’Àsia Menor, prop de l’Hel·lespont (l’actual estret dels Dardanels), i gaudia d’una situació estratègica privilegiada, que permetia als troians controlar les rutes comercials entre Europa i Àsia, i cobrar impostos elevats a les embarcacions que navegaven entre el mar Egeu i el mar Negre.

Quan la flota grega va arribar a les costes troianes, Hèctor, fill de Príam i germà de Paris, va ordenar atacar els grecs quan intentaven desembarcar. Els grecs es van allunyar de la costa, van tornar a atacar i van aconseguir establir un campament, ja que els troians resistien el setge. Després de deu anys de guerra, Ulisses, fill de Laertes i d’Anticlea, va idear l’estratagema de construir un cavall de fusta a l’interior del qual s’amagaria un grup selecte de guerrers. Els troians, que van acceptar el cavall com un trofeu, van ser vençuts pels soldats grecs, que van sortir del cavall i van obrir les portes de la ciutat als seus companys. D’aquesta manera, els grecs van destruir Troia i van recuperar Hèlena.

La Ilíada

La Ilíada narra cinquanta-un dies -dels quals les batalles n’ocupen quatre- del novè any de la guerra de Troia i gira al voltant la còlera d’Aquil·les. No hi ha dubte que la Ilíada és una història de guerra, perquè canta la bellesa de la guerra, i s’hi enalteixen les armes i els ideals guerrers; no obstant això, el seu missatge és de pau: un amor obstinat per la pau. Principalment, el desig de pau ve de llavis de dones. Aquestes, que no participen en la lluita, són les defensores de la pau a ultrança i les que suporten el terrible dolor que provoca la guerra despietada entre els homes. Andròmaca suplica al seu estimat espòs Hèctor que no vagi a la batalla, perquè ella sap que morirà i ell és la seva única família; però la responsabilitat d’Hèctor com a guerrer i com a príncep li impedeix quedar-se al costat de les persones estimades, encara que això comporti la seva mort i la destrucció de la seva família. El mateix Homer criminalitza tant els guerrers grecs com els troians, ja que tots dos bàndols són cruels i immisericordiosos i cometen autèntiques atrocitats; per això ni els uns ni els altres no ens semblen admirables.

Tema i contingut

El tema principal de la Ilíada és la còlera d’Aquil·les, a qui Agamèmnon, cap de l’expedició grega contra Troia, ha arrabassat la seva esclava Briseida. Aquil·les, enutjat, es retira del combat, i les lluites entre grecs i troians continuen en la seva absència. Els troians aconsegueixen que es decideixi la sort de la guerra en un combat singular entre Menelau i Paris, però Afrodita rapta aquest últim en el moment en què anava a ser derrotat pel seu rival. Continua la batalla amb diverses alternatives, però quan cau la tarda, els troians són superiors als grecs. Ulisses intenta en va que Aquil·les torni a la lluita. Després d’unes quantes escaramusses que Ulisses i Diomedes duen a terme al camp enemic, es reprèn el combat. Els troians ocupen les muralles, envaeixen el camp aqueu i arriben fins a les naus. Pàtrocle, l’amic fidel d’Aquil·les, es vesteix amb les armes d’aquest i llança una contraofensiva. No obstant això, mor a mans d’Hèctor. Aleshores Aquil·les deposa la seva còlera i, amb les armes que el déu Hefest li ha forjat per encàrrec de Tetis, torna al combat i venja la mort de Pàtrocle, matant Hèctor, el cadàver del qual condueix al campament grec. El vell Príam aconsegueix recuperar el cadàver del seu fill, i el poema acaba amb la celebració dels honors fúnebres per a Hèctor.

L’Odissea

Contingut
L’Odissea, en vint-i-quatre cants i 12.007 versos, tracta de les aventures d’Odisseu (més conegut amb el nom llatí d’Ulisses) en el seu llarg viatge de retorn a la seva pàtria, Ítaca, després de la destrucció de Troia. Els primers cants narren la situació del palau reial d’Ulisses a Ítaca. Els pretendents, creient-lo mort, assetgen la seva dona Penèlope, mentre el seu fill Telèmac viatja a la recerca del seu pare o de notícies que confirmin la seva mort. Ulisses, després de patir nombroses aventures (illa dels ciclops, illa d’Èol, Hades, illa de les sirenes…), arriba a l’illa de la nimfa Calipso, que el reté per amor durant set llargs anys. Els déus hi envien Hermes perquè digui a Calipso que li permeti marxar. Ulisses es fabrica un rai amb fustes de l’illa i es fa a la mar. Això no obstant, Posidó, pare del ciclop Polifem, a qui Ulisses havia deixat cec, el fa naufragar de nou per venjar-se’n; però l’heroi aconsegueix arribar al país dels feacis, on l’acullen hospitalàriament i el condueixen a Ítaca. Disfressat de rodamón entra al palau, acompanyat del seu fidel servidor Eumeu. Amb l’ajuda d’Atena, mata els superbiosos pretendents i es restaura com a rei. La seva fidel dona el reconeix i es restableix la pau.

Escenaris

L’Odissea, a diferència de la Ilíada, que narra els combats bèl·lics al voltant dels murs de Troia, ens condueix a escenaris molt diversos: Troia, la destrucció final de la qual és evocada en diversos passatges de l’obra; les sales del palau d’Ulisses, a Ítaca, on Penèlope i el seu fill esperen el seu retorn i fan front als pretendents, que dilapiden la seva hisenda; Esparta, on es dirigeix Telèmac a la recerca de notícies del seu pare, i, finalment, tots els escenaris fantàstics que apareixen al llarg del zigzaguejant periple que l’astut aventurer Ulisses ha de passar abans d’arribar sol a la pàtria anhelada.

Des de temps antics, s’ha discutit força sobre la veracitat o no dels llocs pels quals va transcórrer aquest llarg viatge de tornada a casa. Molts estudiosos, tant antics com moderns, han volgut traçar sobre un mapa la ruta d’Ulisses. Tot i que la major part de la geografia de l’Odissea és fictícia, la seva reconstrucció permet imaginar allò que els antics grecs percebien del seu món i de les seves cultures: el vell Mediterrani, llavors jove i misteriós mar «de color de vi», solcat per herois i déus, pel qual ja viatjaven els navegants grecs a la recerca de noves terres on comerciar i fundar noves ciutats, en ple segle VIII aC.

El 1985, un equip de National Geographic amb l’explorador Tim Severin a bord d’un vaixell, la nau Argo, construït segons tècniques de l’edat del bronze, va reconstruir el viatge que des de Troia va portar Ulisses a Ítaca: vorejant la línia costanera va sortir de Troia, va recalar a Ísmaros i va continuar fins a l’arxipèlag de les Espòrades, el cap Súnion, la costa oriental del Peloponnès, Creta i la costa occidental del Peloponnès, arribant finalment a Ítaca, al mar Jònic.

Pervivència de l’Odissea

L’Odissea ha gaudit d’un rastre inesgotable en la literatura europea de tots els temps. La literatura llatina comença amb una traducció de l’Odissea. A la Divina Comèdia, Dant relata, en la seva visita a l’infern amb Virgili com a guia, la seva trobada amb Ulisses, el qual, castigat en una bola de foc per la seva extremada audàcia, els explica el seu últim viatge i la seva mort al costat dels seus lleials companys a l’Atlàntic.

En la literatura grega moderna, Konstandinos Kavafis rememora Ulisses i el seu llarg viatge en el seu poema Ítaca. L’Odissea de Nikos Kazandzakis continua l’epopeia homèrica en els seus 33.333 versos. L’Ulisses de l’irlandès James Joyce, una de les novel·les més emblemàtiques del segle xx, és un homenatge i, alhora, una paròdia de les aventures d’Ulisses. Ha gaudit d’una llarga tradició literària en les lletres hispàniques: el romancer castellà en el seu cicle clàssic; La Circe, de Lope de Vega; El golfo de las Sirenas i Los encantos de la culpa, de Calderón de la Barca; Fábula de Polifemo y Galatea, de Luis de Góngora; El retorno de Ulises, de Gonzalo Torrente Ballester; La tejedora de sueños, d’Antonio Buero Vallejo; ¿Por qué corres Ulises?, d’Antonio Gala, i Corazón de Ulises, de Javier Reverte.

També trobem referències de les aventures d’Ulisses en el món de l’art, la música, el cinema, en psicologia i, en general, en els mitjans audiovisuals i de comunicació com Internet així com en concursos com l’Odissea! Val la pena veure la telesèrie L’Odissea, d’Andrei Konchalovsky (1997) i seguir tota l’actualitat homèrica al bloc  De Troia a Ítaca!

Tot i que Plató va considerar que els poemes homèrics no eren aptes per educar la joventut de la seva ciutat ideal (La República II, 377), no dubta en afirmar que Homer va educar Grècia (Ἐλλάδα πεπαίδευκεν οὖτος ὁ ποιητής) i nosaltres en som els seus hereus, necessitats del seu ensenyament i saviesa. Llegiu Homer i en trobareu la resposta!

Reescrivint el mite de Penèlope

 

PENÉLOPE

Declara o oráculo:

“Que á banda do solpor é mar de mortos,
incerta, última luz, non terás medo.

Que ramos de loureiro erguen rapazas.
Que cor malva se decide o acio.

Que acades disas patrias a vindima.
Que amaine o vento, beberás o viño.

Que sereas sen voz a vela embaten.
Que un sumario de xerfa polos cons.”

Así falou Penélope:

“Existe a maxia e pode ser de todos.
¿A que tanto novelo e tanta historia?

Eu tamén navegar.”

XOHANA TORRES dins Tempo de ría 1992

 

Capgirant el mite de Penèlope, Xohana Torres fa una reelaboració transgressora i feminista fins al punt que n’esdevé símbol de l’alliberació de la dona.

N.B.: Tot seguit  la traducció de la Sònia Garcia i l’Alfredo Salom per a l’exposició bibliogràfica titulada “eu tamén navegar”, que va estar organitzada per la Secció de Filologies Gallega i Portuguesa, feta a les vitrines de la Biblioteca General de la UB com activitat paral·lela al Congrés Internacional Bellesa, dona i literatura.

[PENÈLOPE. // Declara l’oracle: / “Que a l’enllà del crepuscle és mar de morts, / incerta, última
llum, no tindràs por. // Que rams de llorer alcen al·lotes. / Que color violeta el raïm decideix. // Que gaudeixis
d’altres pàtries la verema. / Que minvi el vent, beuràs el vi. // Que sirenes sense veu a l’embat de la vela. / Que un
sumari d’escuma pel rocam.” // Així parlà Penèlope: / “Existeix la màgia i pot ser de tots / A què tant de cabdell i
tanta història? // JO TAMBÉ NAVEGAR.”]

Ara és la teva i, com a Penèlope, has d’enviar un correu electrònic (en forma de comentari, en vers o en prosa; tot i que també pots optar pel format Facebook i ventilar el vostre amor al mur!) al teu Odisseu tot comunicant-li la teva decisió o visió de la situació. Tu tries ( i ja saps a la tradició hi ha de tot! recorda també Augusto Monterroso i aquests poemes en català o aquest altre o la llarga tradició musical): vols ser la fidel esposa o la dona alliberada transgressora? Sigui com sigui, els referents clàssics del mite hi han de ser per potenciar-lo o per reelaborar-lo i demostrar que coneixes l’Odissea d’Homer o almenys que t’has llegit  la seva adaptació.

També pots fer d’ Odisseu, i llavors has de contestar al correu de la teva Penèlope.

 

Els guerrers de Troia a Google Maps

¡Ah, cuando yo era niño
soñaba con los héroes de la Ilíada!
Áyax era más fuerte que Diomedes,
Héctor, más fuerte que Áyax,
y Aquiles el más fuerte; porque era
el más fuerte… ¡Inocencias de la infancia!
¡Ah, cuando yo era niño
soñaba con los héroes de la Ilíada!

Antonio Machado, Campos de Castilla


Quins herois de  la guerra de Troia són grecs? Quins són troians? Quins recordeu? Quins voleu localitzar en aquest mapa? En el cant II de la Ilíada hi trobareu el catàleg de les naus!


Veure Els guerrers de Troia en un mapa més gran

Música i mitologia: la guerra de Troia

La guerra de Troia i totes les llegendes que giren al seu voltant (l’anomenat cicle troià) han tingut la seva petjada en la música de tots els temps i de tots els estils. Molts compositors de música clàssica n’han fet ressò en les seves composicions, com és el cas d’Hèctor Berlioz, Henry Purcell, Florian Gasmann, W. Amadeus Mozart, Gluck, Richard G. Strauss, entre d’altres.

Sovint trobem al·lusions mitològiques dins de les lletres de les cançons, com és el cas de Ghost (dins Rites of passage) del grup de folk-rock dels Estats Units Indigo Girls, format per Emily Saliers i Amy Ray: es fa referència a la bellesa proverbial d’Hèlena, culpable de la guerra de Troia o tal com diu la cançó culpable de a thousand ships to bring. És una cançó molt emotiva que tracta del dolor de l’amor perdut en la distància i que el compara amb la ferida que Aquil·les va rebre al taló, petita però mortal. 

                                                and I Know it feels

                                                to be weakened like Achilles

                                                with you always at my heel

La partida d’Aquil·les cap a Troia amb el seu amic Pàtrocle  formen el principi de la cançó Achilles last stand (que obre l’àlbum  Presence 1976) de la banda britànica de hard rock Led Zeppelin. També es relata el combat aferrissat entre grecs i troians. Caldria buscar la inspiració del tema en l’accident que va tenir Robert Plant, el vocalista del grup, a l’illa grega de Rodes i el va deixar dos anys en una cadira de rodes. El trencament del taló els va recordar, sens dubte, el taló d’Aquil·les.

El grup nord-americà de heavy metal Manowar, atret per la llegenda i la història de la guerra de Troia, ens explica la Ilíada d’Homer a  Achilles, Agony and Ecstasy (en vuit parts) que obre el seu disc The Triumph of Steel (1992). Si no coneixes aquesta cançó del grup més sorollós del món, el rècord consta en el llibre Guinness, visiona aquest videoclip i després comenta’l. 

Imatge de previsualització de YouTube

Imatge de previsualització de YouTubehttp://www.quedeletras.com/letra-cancion-caballo-de-troya-bajar-20678/disco-tierras-de-leyenda/tierra-santa-caballo-de-troya.html” target=”_blank”>Caballo de Troya:

Imatge de previsualització de YouTube