Tag Archives: Viatges

De itinere. Roma en el limes: una ruta pel Rin, I

8 Replies

Aquest estiu hem fet un viatge en cotxe per Bèlgica i Holanda. Per arribar-hi, hem fet ruta per França, tant a l’anada, com a la tornada. El sorprenent no és que hàgim trobat monuments i edificis medievals, romànics, gòtics, molt i molt bonics, sinó que hàgim trobat el record de l’imperi romà fins i tot en alguns països del Mar del Nord. I encara és més sorprenent que aquest record sigui ben present i ben viu en els nostres dies. Per això, he titulat el meu article Roma en el limes.

Com que el viatge va ser llarg, aniré marcant les fites més importants que hi vam trobar pel que fa a la petjada romana. D’altra banda, dividiré l’article en dues parts: el trajecte que travessa França i el que comprèn els Països Baixos i Alemanya. Per aquesta raó, trobareu que el primer De itinere d’aquest estiu, duu la xifra I; el segon, la xifra II (Roma en el limes: una ruta pel Rin, II).

Clermont-Ferrand: Dans cette ville charmante de l’Auvergne, on se souvient de Vercingetorix, le chef gaillard et courageux de la tribu des arverns. Il combattait bravement contre Caius Iulius Caesar, lorsqu’il occupait la Galia (un territoire qui, à cette époque, allait des Alpes et des Pyrénées jusqu’au Rhin). Vercingetorix avait commandé un soulèvement contre la domination romaine et il avait presque obtenu la victoire, mais, après un siège farouche, l’armée romaine vainquit à Alesia (actuellement, Alise-Sainte-Reine).

París: Paris… la cité de l’amour et de la lumière! Nosaltres vam aprofitar que era el dia de la festa nacional (14 juillet) per fer una visita al Louvre. Ens vam deturar molt especialment en la secció d’escultura i d’art clàssic: hi vam contemplar la Venus de Milo (en grec, es tracta d’Afrodita, deessa de l’amor i de la bellesa), d’autor anònim i que data del 130-100 aC. La peça és obra de l’escola hel·lenística, i és possible que el seu autor fos Alexandre d’Antioquia.

Venus de Milo. Museu del Louvre [Foto: Joan Molar]

També vam poder observar el conjunt escultòric d’Apol·lo i Dafne, que representa el mite ovidià. És una peça neoclàssica, d’un escultor francès dels segles XVII-XVIII, Guillaume Coustou el Vell.

Apol·lo i Dafne. Museu del Louvre (obra de 1714) [Font Wikimedia]

 Ja deveu recordar que aquesta narració explica la transformació de la nimfa Dafne en llorer. Aquest és l’argument: En una ocasió, Apol·lo, després de matar la terrible serp Pitó, va retreure a Cupido que jugués amb armes d’homes. Cupido el va advertir que la fletxa del déu podia tocar animals, però que la seva el tocaria a ell mateix. Llavors, Cupido es va enlairar pel cel i va disparar a Apol·lo una fletxa que esperonava l’amor cap a la nimfa Dafne, mentre que a Dafne li’n va tirar una de plom amb la punta roma, que el defugia. El resultat va ser una persecució d’Apol·lo cap a Dafne, seguint l’instint de possessió que empeny els déus cap als mortals. Al final, la nimfa va implorar les seves germanes del riu que la transformessin perquè Apol·lo no l’aconseguís atrapar. Elles, commogudes, la van transformar en llorer. Apol·lo li va prometre que, a partir d’aquell dia, ella seria el seu símbol i ornaria els caps dels virtuosos. A Dafne no li va quedar cap més remei que assentir, amb les seves fulles com a cabells.

Una altra escultura interessant és la Victòria de Samotràcia, que possiblement va ser esculpida per commemorar les victòries d’Antíoc III el Gran, un rei hel·lenístic d’Antioquia, a les costes de Síria. La figura és una possible missatgera alada de Zeus. Va ser esculpida a l’escola hel·lenística de Rodes, que es caracteritzava pel dramatisme i per l’expressió recargolada de les figures. Es creu que podria ser obra de Pitòcrit de Rodes.

Victòria de Samotràcia. Museu del Louvre [Foto: Joan Molar]

Després de la secció d’escultura, vam visitar la important pinacoteca del museu. A banda de la conegudíssima Giocconda -no se sap si l’autèntica o no, perquè també n’hi ha una al museu del Prado, de Madrid, que alguns experts consideren la de Leonardo da Vinci-, sempre envoltada d’un núvol de turistes fent-li fotografies, em va cridar l’atenció un quadre que duia, en el seu marc, una inscripció llatina: “O vos omnes, qui transitis per viam, attendite et videte si est dolor similis sicut dolor meus” . Es tracta d’una pregària pròpia de la litúrgia de Setmana Santa, que jo havia escoltat com una cançó en un concert de cant coral. La lletra és referida a la Passió de Crist; és Ell qui demana als homes que s’apiadin del seu sofriment. Tomás Luis de Victoria, músic espanyol del Renaixement, en va fer un motet. La pintura és del segle XV i representa una Pietat; és obra del pintor francès Enguerrand Charonton i duu com a títol La Pietà de Villeneuve-lès-Avignon.

La Pietà de Villeneuve-lès-Avignon, d’Enguerrand Charonton. Museu del Louvre

[Foto: Joan Molar]

Anàlisi gramatical:

-O: és una interjecció;

-vos omnes: és un vocatiu plural masculí; omnes és un adjectiu substantivat (omnis, omne);

-qui: és un pronom relatiu, l’antecedent del qual és “vos omnes”;

-transitis: és la 2a persona del plural del verb transeo, verb irregular, format per la preposició –trans i pel verb de la quarta conjugació –eo (anar);

-per viam: és un acusatiu en funció de complement circumstancial de lloc;

-attendite: és un imperatiu en 2a persona del plural, del verb attendo, de la 3a conjugació.

-et: és una conjunció coordinant copulativa;

-videte:és un imperatiu, també en 2a persona del plural, del verb video, de la 2a conjugació;

-si:és una conjució subordinant substantiva, que introdueix una proposició que fa la funció de CD dels verbs attendite et videte;

-est:és la 3a persona del singular del present d’indicatiu del verb “sum”. No fa la funció de verb copulatiu sinó del verb impersonal “hi ha”;

-dolor: és un substantiu masculí de la 3a declinació. És el nucli del SN que fa de subjecte del verb “est”.

-similis: és un adjectiu de la 3a declinació (similis-e) que desenvolupa la funció de SAdj (CN de “dolor”).

-sicut:és una conjunció subordinant comparativa d’igualtat, que introdueix una proposició, on el verb és el mateix que en la proposició anterior, però que sovint s’omet (si est dolor similis sicut [est] dolor meus).

-dolor meus:és el SN (Subjecte) del verb “est”.

Traducció: “Oh tots vosaltres, que feu via pel camí, ateneu i mireu si hi ha algun dolor semblant al meu”. 

Però la visita a Paris no s’acaba el Louvre. Passejant pel Quartier Latin, concretament al museu de Cluny, vam observar les restes de les antigues termes romanes, dels segles II-III. No són gaire completes i actualment només se’n conserva el frigidarium.

Termes gal·loromanes de París. Museu de Cluny [Foto: Joan Molar]

Com que vam passejar per tot París, vam passar per la Vie Francilienne, situada al voltant de la ciutat. D’altra banda, al sud-est de França vàrem circular per la Via Domitia, construïda l’any 118 aC pel procònsol Gnaeus Domitius Ahenobarbus, de qui porta el nom. El traçat d’algunes rutes actuals, com la nacional N85, la N100 i l’autopista A9 en segueixen el recorregut. Ja veieu que les vies romanes arriben fins ben lluny en el mapa d’Europa.

Per acabar, heu de saber que el nom original de París és Augusta Lutetia, Lutetia o Lutetia Parisiorum (el nom grec era Lukotekia). La ciutat estava situada a la riba del Sena i a la part esquerra de l’Île de la Cité, just al punt on s’ajunten els rius Bièvre i Secuana (Sena). A la riba dreta del Sena hi arribava un aqüeducte; Lutetia significa en cèltic “ciutat al mig de les aigües”.

Qüestions:

  • Coneixeu cabdills que, com Vercingetòrix a la Gàl·lia, hagin lluitat contra l’ocupació romana? Digueu qui són i com van actuar.
  • Què és l’Austràsia i quins són els seus límits?
  • Esmenteu obres d’art relacionades amb Roma que hàgiu contemplat durant aquestes vacances. Si heu trobat referències clàssiques en altres àmbits, també ho podeu compartir amb nosaltres.

Pau Molar, 1r batxillerat

Viatge al passat

3 Replies

Fins i tot, a Londres hem trobat referents clàssics escampats per un dels museus més emblemàtics de la ciutat. El British Museum dedica una sala a la ceràmica grega i romana on es pot veure diferents déus i la vida quotidiana a l’Edat Antiga.

En reconeixeu alguna? Heu trobat cap emperador que us resulti familiar?

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=Ewa5cAa-ngQ[/youtube]

Guillem Tur
Llatí 4t ESO opt.3

Una vil·la romana a prop de Valladolid

3 Replies

Introducció

Aquesta Setmana Santa he visitat la ciutat de Valladolid amb la meva família. És una ciutat amb molta història: des dels segles de reconquesta i repoblament, fins a l’actualitat, que és la seu del govern autonòmic de Castella i Lleó. A més, no s’ha d’oblidar que, durant l’època dels Reis Catòlics, la ciutat va viure un gran esplendor i, després, amb l’emperador Carles V, es va convertir en una de les capitals de l’imperi espanyol. Doncs bé, no gaire lluny de Valladolid podem retrocedir encara més en la història i comprovar que els romans també van deixar petjada en aquesta zona d’Hispània. En un poble de la província de Valladolid, anomenat Almenara de Adaja, es troba un jaciment arqueològic que ara s’ha convertit en museu.

Es tracta d’una antiga vil·la del segle IV, de l’època tardo-romana, que va ser descoberta casualment per un pagès, a finals del segle XIX. Un dia, mentre llaurava el camp, va trobar les restes d’un mosaic. A partir de llavors, els experts van anar fent excavacions a la zona, fins que l’any 1994 el conjunt va ser protegit i declarat “Bé d’interès cultural”. No és pas l’únic que hi ha a Castella; a la província de Palència també es pot visitar la vil·la romana de La Olmeda.

Descripció del conjunt:

–Entorn geogràfic: El terreny se situa a la riba dreta del riu Adaja, en una zona de camp de l’altiplà castellà, que correspon a un terreny de terrasses fluvials. Aquesta condició va permetre que s’hi assentés un poblat prehistòric i, sobre aquest, una vil·la romana.

–Estructura de la casa: Es tracta d’una casa de camp, propietat d’una família romana benestant. Cal pensar que la casa té dos peristyla, i, entorn d’ells, hi ha una trentena d’habitacions.

Foto: Joan Molar

Algunes d’aquestes habitacions eren destinades als convidats als actes socials que s’organitzaven a la vil·la. En la visita a la reconstrucció de la casa, les guies parlen de la importància de les festes i celebracions. Per aquest motiu, s’ha reconstruït amb detall el triclinium, que era el principal lloc on se celebrava la cena, l’àpat principal del dia per als romans, i molt abundant quan hi havia convidats.  

Foto: Joan Molar

En el jaciment, destaquen dos elements importants: les termes i el mosaic de Pegàs. De la resta s’han conservat els basaments d’algunes habitacions (la sala tri lobulada és una de les més ben treballades)

Foto: Joan Molar

i restes de mosaics que les adornen.

Foto: Joan Molar

–Els elements més destacats:

Les termes: Es tracta d’unes termes privades però força completes, ja que, com he dit, la família tenia una bona posició social. Les termes disposen d’un vestíbul, anomenat apoditerium, que servia de vestidor (és a dir, per canviar-se de roba abans d’entrar a les termes).

Foto: Joan Molar

Segueixen les sales del frigidarium i del tepidarium. En la primera hi havia un espai on es feien massatges als senyors i als convidats de la casa. Al costat seu, hi havia les latrines, un lloc que, durant l’època romana, era un espai de debat (s’hi van arribar a firmar pactes importants i estratègies militars).

Foto: Joan Molar

Tot això queda molt ben explicat en la visita a la vil·la reconstruïda. Finalment, trobem el caldarium, molt interessant, perquè permet veure el sistema de calefacció de l’aigua, a través d’uns forns situats sota el sòl de la casa. Precisament en la zona del caldarium, el mosaic que decorava totes les termes ha desaparegut parcialment, per culpa de l’alta temperatura que emetia la caldera o praefurnium i es trasmetia a través de l’hypocaustum.

Foto: Joan Molar

Com a curiositat, la guia que ens acompanyava en la visita a la vil·la reconstruïda, ens va explicar que, en les antigues cases castellanes, hi havia una habitació que rebia directament l’escalfor de la xemeneia situada a la planta baixa. Aquesta habitació era anomenada “la gloria” perquè s’hi estava molt calent, durant els mesos d’hivern, que són molt durs a Castella, a diferència de la resta de la casa, que era molt freda. El sistema de transmissió de la calor era tan potent que, en les “glòries”, no s’hi podia caminar descalç, ja que els peus cremaven, i, si s’hi anava amb xancletes, es desfeia la sola de goma.

Després de donar la volta a tota la vil·la i de veure algunes sales per a convidats i d’altres per a la família dels propietaris, trobem un saló, no gaire gran, amb un mosaic espectacular, sobretot pel seu estat de conservació. És el mosaic de Pegas, que recrea la llegenda de Pegas i la font d’Hipocrene. Pegas, el cavall alat, havia nascut de la sang que va brollar del cap de Medusa quan Perseu el va tallar. Segons Ovidi, en el mont Helicó s’havia celebrat un concurs de cant que havia enfrontat les Muses i les Pièrides; l’Helicó estava tan satisfet de sentir aquells cants harmònics que creixia i creixia, tot content, i s’enlairava tant que amenaçava de tocar el cel. Pegas va anar a la muntanya, enviat pel déu Neptú, i va colpejar el terra del mont Helicó amb el casc de la seva peülla; immediatament, en va brollar una font, la font Hipocrene, que etimològicament significa “font del cavall”. Les seves aigües eren màgiques, ja que estaven beneïdes per les muses i inspiraven els poetes que en bevien. Segons el poeta grec Hesíode, el mot Pegas també es relaciona amb la paraula “font”. Aquesta bellíssima història és representada amb detall en el mosaic de la vil·la romana.

Font: Viquipèdia

 Qüestions:

 1. Les termes de la vil·la romana d’Almenara-Puras tenen una coincidència amb els banys que es conserven en una ciutat francesa. Sabeu quina és aquesta coincidència? Expliqueu-la. 

2. Mireu bé els enllaços i digueu quina relació hi ha entre el mont Helicó, Hesíode i les Muses.

3. Quins altres exemples de vil·les romanes coneixeu, a Badalona, a Catalunya o a d’altres llocs? Comenteu-ne les principals característiques.

4. Segur que heu vist algun mosaic romà; feu-ne una descripció breu.

5. Finalment, repasseu el tema de la domus romana i digueu quines parts en són esmentades a l’article, tot explicant-ne les característiques. Fixeu-vos en les imatges.

Pau Molar

Visita al British Museum

46 Replies

Avete, arachnid people!

Every year the 4th ESO students at Isaac Albéniz High School take a trip to London. In March, We stayed in some houses with families that hosted us. We lived with the English families for a whole week and we practised our English…

Ai! Ja ens hem tornat a confondre amb l’idioma. Sembla que aquesta setmana a Londres ens ha culturitzat. I ara sí, continuem en català:

Avete aràcnids i aràcnides!

Com cada any, els alumnes de 4t d’ESO de l’institut Isaac Albéniz vam anar a Londres com a viatge de fi de curs. Estàvem repartits en diferents cases on ens van acollir i vam haver de conviure amb les famílies angleses durant una setmana, amb la finalitat de practicar el nostre anglès. A la nostra estada vam visitar els principals monuments i parcs i també la zona turística de la ciutat. Però a part de passejar-nos, també vam anar a diferents museus: la National Gallery, el Science and Technology Museum, el Natural History Museum, el Madame Tussaud i el British Museum.

El que més ens va impressionar va ser el British Museum. Allà hi havia moltíssimes coses de l’antiga Grècia i de l’època dels romans, també hi havia objectes de l’antic Egipte, Mesopotàmia i de l’antiga Àsia. Realment semblava que haguéssim retrocedit en el temps, de tants testimonis de les antigues cultures com hi havia.

Aquí teniu una petita mostra del que vam veure:

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=Zz_GrePcPqg[/youtube]

Us animem a visitar Londres! Tant si voleu anar a millorar el vostre anglès, com si voleu divertir-vos o conèixer diferents cultures! Per a nosaltres va ser un viatge inoblidable per acabar aquesta etapa de la nostra vida.

Well, we hope you’ve liked it. Good bye arachnids!

  • Heu visitat mai aquest museu? Si és així, què us ha semblat?
  • Quina època de les que es mostren us ha semblat més interessant? Per què?
  • Als alumnes de 4t que heu anat a Londres, quin museu us ha agradat més?
  • Coneixeu algun dels personatges grecs i romans que surten al video? Podríeu explicar alguna cosa sobre ells?

Well, we hope you’ve liked it. Good bye arachnids!

Paula Cortés i Irene Palau, 4t C

Arle, la ciutat romana de la Camarga

11 Replies

Est-ce que vous êtes allés déjà à Arles? Arles est une importante cité, au sud de la France. Elle fut une fondation grecque (Theline, VI aC) et, après, une des premières colonies romaines hors de l’Italie (123 aC). Récemment (1981), Arles a été classé par l’UNESCO comme Patrimoine de l’Humanité, dans le site “Monuments romains et romans d’Arles”.

Origine du nom: Le nom d’Arles dérive d’Arelate, mot d’origine celtique signifiant lieu situé près d’un étang. En langue occitane, le nom de la cité c’est Arle; en français, c’est Arles. 

Ici, on peut voir la situation géographique d’Arles: 

La cité d’Arles appartient au départament des Bouches du Rhône. Ici, le fleuve crée une région naturelle très intéressante, qui s’appelle La Camargue. Cette région comprend l’embouchure du Rhône et elle est classé comme Parc Naturel Régional. En printemps, on peut y voir des flamants et beaucoup d’autres espèces d’oiseaux migrateurs: c’est un joli paysage. 

À Arles il y a des monuments et des constructions romaines très intéressantes: les Arènes, le théatre, la muraille, les cryptoportiques, les thèrmes de Constantin et les Alyscamps. Mais il y a aussi des constructions romanes. La plus célèbre c’est l’église de Saint-Trophime. Saint-Trophime fut possiblement le premier évêque d’Arles. L’église a un portail et un cloître du XIIè siècle, de style provençal.   

Saint-Trophime, à Arles

Una mica d’història d’Arle:

Els romans van conquerir Arle el 123 aC i van construir un canal que la unia amb el Mar Mediterrani. La ciutat d’Arles, però, sempre va tenir la competència d’una gran rival, Marsella. Durant la primera guerra civil romana, Arle es va col·locar del costat de Juli Cèsar i Marsella (Massalia), del de Pompeu. En acabar la guerra, Cèsar, que en va sortir triomfant, va donar a Arle totes les possessions de Marsella.

El nom complet d’Arle és: Colonia Iulia Paterna Arelatensium Sextanorum. 

-COMENTARI GRAMATICAL:

  • Colonia: Nominatiu singular femení (substantiu)
  • Iulia: Nominatiu singular femení (adjectiu)
  • Paterna: Nominatiu singular femení (adjectiu)
  • Arelatensium: Genitiu masculí plural (adjectiu gentilici). Tercera declinació.
  • Sextanorum: Genitiu masculí plural (adjectiu substantivat). 

-SENTIT LITERAL: Colònia Júlia Paterna de la Sisena Legió d’Arelate. També podríem dir Colònia Júlia Antiga dels soldats de la sisena legió d’Arelate.

-SENTIT EXTENS: El món romà era molt cerimonial; per tant, els noms de les ciutats eren molt extensos i feien referència a herois i a aspectes tradicionals de la societat romana.

Colonia: Significa lloc on s’estableixen els romans després de la invasió i conquesta del terrirtori.

Iulia: Deriva de Juli Cèsar, conqueridor de les Gàl·lies.

Paterna: Probablement es refereix als fundadors d’Arelate. Cal tenir en compte que la societat romana era molt patriarcal i la figura del pater familias era tota una institució.

Arelatensium: Fa referència al nom de l’assentament romà en sí (Arelate), que era un nom d’origen celta (de la tribu dels celtes sal·luvis).

Sextanorum: Fa referència als soldats de la Sisena Legió Ferrata, fundadora de l’assentament romà.

La ciutat romana d’Arelate era important en la Gallia Narbonensis. Tenia  diverses construcccions monumentals: l’amfiteatre, l’arc triomfal, el circ, el teatre romà i les muralles. Durant l’antiguitat era més a prop del mar que avui en dia i tenia una funció de port important.

La ciutat va arribar a la seva màxima esplendor durant els segles IV i V, quan era freqüentment usada com a caserna per als emperadors romans durant campanyes militars.

D’altra banda, es va transformar en la ciutat preferida de l’emperador Constantí el Gran, que hi va construir unes termes, de les quals encara es mantenen restes importants. El seu fill, Constantí II, va néixer a la ciutat d’Arle. Constantí III (l’usurpador) es va declarar emperador de l’Imperi Romà d’Occident (407-411) i en va nomenar Arle capital el 408.

Principals monuments romans conservats 

–Les Arenes: Són un antic amfiteatre romà que avui fa la funció de plaça de toros. És molt important l’afició a la tauromàquia en el sud de França. L’amfiteatre va ser construït sobre un antic edifici de l’època augusta. És un edifici de l’època de la dinastia flàvia, que va ésser construït una mica després del Colisseu de Roma i amb dimensions molt semblants.

Les Arenes d’Arle

–El teatre: El teatre d’Arle es va construir a finals del segle I aC, poc després de la fundació d’Arelate. Servia per representar-hi comèdies, mims, pantomimes, tragèdies. Cal tenir en compte la seva estructura, que es componia de la cauea, un espai semicircular, que era una graderia que descansava sobre arcs i galeries de formigó. Al peu de la graderia hi havia l’orchestra, molt ricament ornada i on s’allotjaven els patricis; els plebeus se situaven en les grades mitjanes i superiors. El proscaenium, literalment davant de l’scaena (també anomenat pulpitum), era l’espai on representaven l’espectacle els actors; solia ser una plataforma de fusta i podia sostenir una petita teulada per protegir-los de les inclemències meteorològiques. L’scaena era la part del darrere del proscaenium, que limitava pel darrere amb un mur anomenat frons scaenae, literalment part frontal de l’scaena. Aquest mur delimitava l’espai del teatre i servia de decorat; normalment, allotjava moltes estàtues, entre elles la famosa Venus d’Arle. El teatre era un espai destinat a un públic més reduït que el que assistia a l’amfiteatre.

La Venus d’Arle

–Els criptopòrtics: Són galeries subterrànies situades sota el forum i construïdes a la mateixa època que aquest darrer, els anys 30-20 aC. Actualment, la ciutat conserva el record de l’antic forum romà amb el nom de la Place du Forum (Ancienne Place des Hommes). En aquesta plaça, s’ha conservat una part del frontó i dues columnes d’un antic temple dedicat a la deessa Juno.

Restes del temple de Juno, a la Place du Forum d’Arle

–Les termes de Constantí: són uns banys construïts per Constantí el Gran en la seva estada a la ciutat d’Arles. Aquest emperador va embellir molt la ciutat i la va dotar d’unes termes similars a les de Roma. Aquestes termes estan mig enderrocades. Només se’n conserva el caldarium, que conté uns pisos de calefacció suspesos, l’hipocaust, i un bonica piscina, de la qual només queda una volta semicircular. És bella i de construcció tardorromana,  semblant a la bizantina. El seu exotisme va fer que durant l’edat mitjana se la considerés un palau, com en el cas de Calpea (Els banys de la reina mora).

La piscina de les termes de Constantí

–Les muralles: Van ésser construïdes amb l’arrribada dels colons romans. Segurament servien per delimitar l’espai de la ciutat i, posteriorment –s.IV dC- per defensar-la.   

–Les Alyscamps: Els Alyscamps són una gran necròpolis romana que es troba als afores de la ciutat d’Arle, al sud de França, ja que les ciutats romanes prohibien els enterraments dins del seu recinte, pel fet que es considerava que els esperits portaven mala sort. El nom d’Alyscamps és l’equivalent en provençal de Champs Élysées, que en grec vol dir “ciutat dels morts virtuosos”. L’etimologia és incerta ja des de l’antiguitat. Existeixen diverses opcions que poden fer referència als significats següents. Segons Eustati de Tessalònica, la paraula Elysium (Ἠλύσιον) pot voler dir, per derivació, “ésser tocat per la joia”; o bé ser sinònim del terme “incorruptible” (ἄφθαρτος), referint-se a les ànimes que viuen en aquest espai. Una altra possibilitat és “venir, entrar, acostar-se” (ελυθ-, ἔρχομαι). En últim terme ,cal esmentar l’opció d’ ἠλύσω, que vol dir “passejar”.

Als Alyscamps hi ha enterrat Sant Genís, un funcionari romà que va ésser decapitat a Arle (any 303) per haver-se negat a executar cristians. També hi ha enterrrat Sant Tròfim, primer bisbe d’Arle (segons la llegenda, fins i tot Jesucrist va assistir a l’enterrament i va deixar com a senyal la marca del seu genoll en un sarcòfag). El paisatge dels voltants de la necròpolis va captivar alguns pintors impressionistes, com Paul Gauguin o Vincent van Gogh.

Vegeu una mostra de la pervivència en l’art del món romà:

Les Alyscamps, 1888. Paul Gauguin. Musée d’Orsay

Les Alyscamps, fulles de tardor caient, 1888. Vincent Van Gogh.

Qüestions:

1. Coneixeu altres ciutats franceses que tinguin un passat romà important, com el d’Arle? Expliqueu-ne algun aspecte interessant.

2. Quins personatges importants de la història de Roma apareixen citats en l’article? Quina relació van tenir amb Arle?

3. Quina diferència trobeu que hi ha entre un amfiteatre i un teatre?

4. Quines divinitats clàssiques són esmentades a l’article? Quina relació tenen amb els monuments d’Arle? 

5. Feu la comparació entre el nom complet de Barcino i el d’Arle.

Pau Molar

Odisseu (el jurament) de Valerio Massimo Manfredi

2 Replies

Portada del llibre

TÍTOL: Odisseu, el jurament.

AUTOR: Valerio Massimo Manfredi

EDITORIAL: Grijalbo

ANY: 2014

SINOPSI: Odisseu o Ulisses, l’heroi del poema d’Homer, el més complex, el més modern. “El meu nom és Ningú” diu Odisseu, i més de dos mil anys després la seva persona segueix fascinant als lectors. Valerio Massimo Manfredi narra aquesta magnífica aventura des de la primera persona per apropar-nos a un protagonista molt humà i proper. Ens presenta la seva història, plena de meravelles i nobles gestes, des de la infància d’Odisseu a la petita illa d’Ítaca fins al final de la guerra de Troia. Una vegada i una altra el guerrer, home d’estat i diplomàtic, demostra la seva intel·ligència i la seva sensatesa. Proposa acords pacífics, resol conflictes, predica paciència i lleialtat, envoltat pels herois més orgullosos, tempestuosos i bèl·lics de l’antiguitat. Hèrcules, Paris, Laertes, Penèlope, Hèlena … la llista de noms, i tots conegudíssims, és llarga i tots tenen un paper fonamental en aquest gran drama íntim i llegendari alhora.

A part de la vida pública d’Odisseu, Manfredi ens relata l’odissea paticular de l’heroi, en la qual coneix la seva curiosa família, sobretot el seu avi matern, Licòmac, que li ensenya a ser més astut que els altres i a desconfiar del món que l’envolta, coses que l’ajudaran a la futura guerra de Troia.

Aquest llibre m’ha agradat molt, com tots els d’en Manfredi (Alexandrós, El Tirà…), perquè ens mostra l’heroi des del punt de vista més realista possible. El que m’ha encantat, a part del seu talent per mantenir el lector dins la història, és el fet que, a diferència del relat “oficial” d’Homer, tot té una explicació racional, és a dir, els déus no intervenen en cap moment a la guerra de Troia.

Per tant, recomano el llibre a tots aquells que vulguin conèixer una nova visió de la més famosa de les guerres i, de pas, us exhorto a llegir els altres llibres d’aquest gran autor italià.

Arnau Lario

1r Batx. Grec

 

Una inscripció llatina en el Crist de Cimabue de Toulouse

13 Replies

Si heu anat a Toulouse, segur que heu visitat monuments tan importants com la basílica de Saint Sernin o el Convent dels Jacobins.

Convent dels Jacobins, a Toulouse [Foto: Joan Molar]

Però, heu anat al Convent dels Agustins? Sabeu qui són els Agustins? Són un orde de frares mendicants que segueixen la regla de Sant Agustí, un antic bisbe d’Hipona. Entre finals del segle XIII i principis del XIV es va establir a Tolosa una comunitat de frares agustins en un antic convent, situat al mig de la ciutat, a prop del riu Garona.

Vista del riu Garona, prop del Convent dels Agustins de Toulouse [Foto: Joan Molar]

El convent és d’estil gòtic, i avui funciona com un museu. S’hi guarden moltes obres d’art: els capitells romànics del claustre de Saint Sernin, diverses escultures i pintures gòtiques. D’entre aquestes, destaca el Crist de Cimabue. És una representació gòtica de la creu, que té al damunt seu les lletres Ihc Nazarenu Rex Iudeorum.

Inscripció de la Creu de Cimabue, al Museu dels Agustins de Toulouse [Foto: Joan Molar]

La creu està encapçalada per aquesta inscripció, molt habitual en les creus cristianes. A vegades, es troba abreujada en la forma INRI, composta per les lletres inicials de cadascuna de les paraules. El nom Iesus també apareix abreujat en la inscripció amb les lletres IHC. Aquesta abreviatura prové de les tres primeres lletres, en grec, de la paraula Iesus; són, en majúscula IHC. Posteriorment, en passar-les al llatí, es van transcriure IHS, que és una abreviatura que també apareix sovint.

En el conjunt de la inscripció, les lletres tenen ornaments que les embelleixen: són lletres gòtiques. El Crist de Cimabue és una pintura sobre fusta del segle XIII, d’inicis del gòtic.

Vista general de la Creu de Cimabue [Foto: Joan Molar]

Comentari gramatical: Utilitzaré la inscripció completa per fer la traducció correctament; la que apareix en el Crist de la imatge té algunes variacions respecte de l’original llatí, que és el següent: Iesus Nazarenus Rex Iudaeorum.

Iesus: Nominatiu singular; nucli del Sintagma Nominal.

Nazarenus: Nominatiu singular; adjectiu qualificatiu gentilici; complement de Iesus.

Rex: Nominatiu singular; nucli del sintagma nominal en aposició.

Iudaeorum: Genitiu plural; complement de Rex.

(Rex Iudaeorum forma un Sintagma Nominal en aposició, que complementa Iesus Nazarenus).

Traducció literal: Jesucrist el Natzarè, Rei dels Jueus.

Sentit extens:

Aquesta inscripció la van escriure els soldats romans en un context de divisions internes entre els jueus: la Torah diu que en algun moment arribarà un Messies, i això provocava l’aparició de sectes i profetes. Jesús va ser considerat un de tants. Va ser en aquestes circumstàncies que els soldats romans, dalt de la creu on Jesús estava crucificat, van escriure Iesus Nazarenus Rex Iudeorum. Ho van escriure en llatí, grec i hebreu, i, per tant, en alfabets diferents. Tenia un sentit de burla i escarni, perquè contraposava la majestat i la submissió degudes a un rei amb l’execució cruel que suposa la crucifixió. Tenia també un sentit d’exemplaritat perquè pretenia deixar clar què passaria a qui trenqués l’statu quo del judaisme, ja que la situació d’aquell moment afavoria els romans.

Ara, si heu llegit amb atenció l’article, contesteu les preguntes que aquí us deixo:

1. Quina és l’abreviatura de Iesus Nazarenus Rex Iudaeorum? Què significa en minúscula i com a llatinisme? Especifica’n el sentit extens i posa una frase que el contingui.

2. Escriviu les desinències dels diferents casos que apareixen en la inscripció.

3. Segur que aquesta inscripció l’heu vista en molts llocs. Citeu-los. Apareixia abreujada o no?

4. Feu la comparació entre la inscripció original llatina i la que heu vist en la imatge del Crist de Cimabue.

5. Per referir-nos a Jesús, sovint utilitzem la paraula Crist. Sabeu quin és el seu origen etimològic i quin és el seu significat?

Pau Molar

“De Itinere”: Berna

14 Replies

Les vacances ja s’acaben, però sempre és bonic recordar els bons moments. Aquest Nadal, he passat uns dies amb la família a la ciutat de Berna, la capital de Suïssa. El paisatge és completament alpí, d’alta muntanya, però hi he trobat referències clàssiques que segur que us interessaran.

Abans de començar, fem una mica d’història. Suïssa és coneguda també amb el nom de Confederació Helvètica o Helvetia. Aquesta denominació prové de l’antiga tribu dels Helvecis (Helvetii), que habitaven una regió centreeuropea entre el mont Jura, el Roine, el llac leman i el Rin. Juli Cèsar parla, a De bello Gallico, de les batalles contra els helvecis, en els diversos intents d’arribar més enllà del Rin. Els helvecis eren un poble cèltic, que es va enfrontar amb els romans en la seva emigració cap al sud-oest, ja que en aquells moments Juli Cèsar i el seu exèrcit intentaven conquerir la Gàl·lia.

Des de la seva fundació, a finals del segle XIII, Suïssa s’ha organitzat políticament com una confederació  de cantons. En un principi, aquesta unió va sorgir per defensar-se dels possibles atacs del Sacre Imperi Romano-Germànic i la van iniciar tres cantons de l’àrea germànica (Schwyz, Uri i Unterwalden), l’any 1291. Qualsevol cantó pot incorporar-se lliurament a la Confederació Helvètica i pot abandonar-la, amb previ referèndum.

Vista general del casc antic de Berna, amb el Zytglogge, rellotge astronòmic, al fons
[Foto: Joan Molar]

Aquest sistema polític es concreta en dos òrgans de representació: el Consell Nacional de Suïssa i el Consell d’Estats. El primer està format per 46 diputats, dos per cada cantó i un per cada mig cantó.  El Consell d’Estats està format per 200 diputats, elegits segons el sistema de representació proporcional de cada cantó. Aquests consells es reuneixen en un edifici històric, el Palau Federal, situat al mig de la ciutat.

Façana del Palau Federal de Berna [Foto: Joan Molar]

És un palau de mitjans del segle XIX (es va començar a construir el 1852), d’estil neoclàssic. En la seva façana, sota el frontó i en el fris, hi ha la inscripció següent: Curia Confoederationis Helveticae.

Inscripció llatina en el Palau Federal de Berna [Foto: Joan Molar]

 Traducció literal

 –Curia és un nominatiu singular femení, que en aquest sintagma és un substantiu i fa de nucli del SN.

–Confoederationis és un genitiu singular femení de la 3a declinació, fa de nucli del sintagma Confoederationis Helveticae que, en la traducció, seria  un Sintagma Preposicional i faria la funció d’un Complement Nominal (de Curia).

–Helveticae és un genitiu singular femení; és un Adjectiu i qualifica el nucli del Sintagma Nominal, Confoederationis. 

-La traducció literal de tot el Sintagma Nominal és: Cúria de la Confederació Helvètica. 

En l’edifici, aquesta inscripció llatina també està recollida en les quatre llengües oficials de la Confederació: alemanya, francesa, italiana i romanx o retoromànica. Per tant, la inscripció es pot llegir de totes aquestes maneres: Bundeshaus, Palais fédéral, Palazzo federale, Chasa federala.

Comentari sobre la inscripció llatina: Tal com hem indicat al començament de l’article, Confederació Helvètica és un dels noms habituals per referir-se a Suïssa. El terme Helvetia, d’origen llatí, apareix  per primera vegada citat en un document alemany de la Guerra dels Trenta Anys (segle XVII).  Per altra banda, el nom Suïssa prové d’un dels cantons que formen la Confederació, el cantó de  Schwyz, un dels fundadors de primera hora (1291).

A Suïssa, avui encara queden senyals de l’herència llatina en la parla romanx a les profundes valls alpines del cantó dels Grisons, que limiten amb Itàlia i Àustria. En el període de formació de les llengües romàniques, el romanx o retoromànic es va parlar en àmplies àrees del centre d’Europa. Cal saber que, actualment, el romanx, tot i que és llengua oficial a Suïssa, només és parlada per un 0.5 % dels seus habitants i està en risc de desaparèixer.

Mapa lingüístic de Suïssa [Font: Racó català]

Ara, si heu llegit bé l’article, podreu contestar aquestes preguntes:

1. Què és una confederació?

2. Quin nom llatí és l’equivalent a Suïssa?

3. Què és la llengua romanx? On va ser parlada i on es parla ara? Segons el seu origen, a quina família lingüística pertany? Quines altres llengües germanes coneixem? Aprofiteu per repassar el primer tema del curs i expliqueu-ne el procés de formació.

4. Visiteu l’altre article sobre Suïssa enllaçat al principi i digueu quines altres reminiscències clàssiques s’hi esmenten.

Pau Molar