Tag Archives: Teatre

Σοφοκλῆς

Tal com vam fer el curs passat per contextualitzar la tragèdia que us tocava llegir al segon trimestre, la  Medea d’Eurípides, enguany hem de parlar de Sòfocles, el tràgic per excel·lència. Pare d’herois i heroïnes que no poden ser anomenats d’altra manera que “sofoclis” i del recurs de la ironia tràgica, aquest literat és molt diferent del creador de personatges desenfrenats, en la seva majoria femenins, com la Medea de l’any passat, a qui finalment un “deus ex machina” rescatava en companyia dels cadàvers dels seus fills.

No és estrany, doncs, comprovar que el recorregut vital dels dos personatges es correspon perfectament amb la diferent concepció de la creació literària i amb la distància que separa els protagonistes de les seves obres.

Visioneu aquest documental i responeu les qüestions que el segueixen.

  1. Quantes obres va escriure i quantes se’n conserven?
  2. On va néixer i com es coneix el seu lloc de naixement?
  3. Quins són els tres grans tràgics grecs i quina és la seva relació amb la batalla de Salamina?
  4. Com descriu Diògenes Laerci la història de la tragèdia grega? Busca informació sobre aquest escriptor i sobre un altre historiador, l’obra del qual és esmentada també com a font més endavant.
  5. Quines diferències s’estableixen al llarg del vídeo entre Sòfocles i Èsquil?
  6. Quantes vegades va quedar en tercer lloc del concurs de les Grans Dionísies?
  7. Quines obres se citen? Què en saps? El narrador s’equivoca en una ocasió a l’hora de citar un títol, ¿quin és?
  8. Quin il·lustre amic va tenir Sòfocles? Què en saps, d’aquest personatge, i què els unia?
  9. A quina edat va morir i just després de quin esdeveniment?
  10. Al llarg de tot el vídeo se citen diferents fragments del corpus dramàtic de Sòfocles? Quin en triaries? Reflexiona-hi una mica…
  11. Finalment, compara el que has après sobre el personatge de Sòfocles i el que explica sobre Eurípides l’article enllaçat al principi. Després de llegir Èdip rei, compara-la amb Medea i intenta establir paral·lelismes amb les diferències entre els respectius autors.

I per acabar, aquí us deixo també cites que m’acompanyen sempre i que, com d’altres que esmenta el documental, fan de Sòfocles un poeta amb majúscules. He triat fragments de la tragèdia Antígona, perquè l’Èdip rei, ple també de moments de grandesa i sensibilitat, ja tindrem temps de comentar-lo després de la lectura.

Dos són els moments d’Antigona que em corprenen especialment per la profunditat de les seves reflexions: l’estàsim primer, esmentat al vídeo, en què el cor s’admira de la grandesa humana, i l’estàsim tercer, un cant a l’infinit poder de l’amor, mireu si no com sona de la mà del gran Carles Riba…

EL COR:

Estrofa: Amor invencible en la batalla,

Amor, que enmig dels bestiars et llances,

que vas a les galtes suaus

de la joveneta a fer nit

i rondes més enllà del mar

i per feréstegues clastes:

de tu ningú no s’escapa,

ni dels celestes que no moren

ni dels efímers humans;

i el qui et té, tot d’una delira.

En fi, a mi m’impacta més dit en grec: ᾿´Ερως ἀνίκατε μάχῃ,…

TERESA

Titus Andrònic de La Fura

Coneixeu la Fura dels Baus? Heu llegit la tragèdia Titus Andrònic de Shakespeare? Sabeu qui era i què va fer el romà Titus Andrònic? Doncs, Titus Andrònic de la Fura dels Baus ja us el podeu imaginar. La violència i la cruesa visual no hi manquen. En aquest espectacle, per cert, els de la Fura toquen el sentit del gust que en els anteriors no havien posat en pràctica. A la mateixa sala, es cuina, es representa, es visionen imatges de nadons, cartells electorals romans, legions…i i el públic elegit menja el que es cuina al mig d’un banquet caníbal.

Gaby

“Monumenta Romana” I

Com ja sabeu, una part del temari de Llatí de selectivitat demana conèixer exemples dels diferents monuments romans estudiats, a part dels que es troben en els emplaçaments que heu de treballar en profunditat: Emporiae, Tarraco, Barcino, Ilerda i Emerita Augusta. És per això que aquí comença una sèrie d’articles que pretenen posar-vos al dia al respecte, de manera que pugueu conèixer el màxim possible de testimonis romans a la Península Ibèrica. De pas, aprofitarem per repassar aspectes anteriorment treballats sobre l’urbanisme i les obres públiques.

Mireu aquestes quatre imatges i, a continuació, responeu les qüestions següents:

1

Photobucket

2

3

4

  1. A quin tipus d’edifici públic corresponen aquestes imatges? Quines són le seves característiques i quines activitats hi tenien lloc?
  2. A quin emplaçament romà pertanyen cadascuna de les il·lustracions? On està situat? Per ajudar-vos us diré que apareixen en el mateix ordre que en l’annex II del document d’Orientacions per a l’examen de Llatí.
  3. En quin dels emplaçaments esmentats al primer paràgraf hi ha un monument d’aquesta mena molt important? N’hi ha també en els altres? I a Bètulo, ni havia també?
  4. Busqueu d’altres articles del bloc sobre la mateixa temàtica i deixeu-ne l’enllaç.

Una bona ajuda pot ser també aquest Google Maps. Si algun dels monuments encara no hi és, aprofiteu per completar-lo. Així mateix, si a Bètulo també n’hi ha, podeu completar el mapa de Clàssiques a Badalona.

TERESA

Referències clàssiques per Tots Sants

Mosaic pompeià tradicionalment anomenat Memento mori (30aC-14dC). Museu Arqueològic Nacional de Nàpols

En aquesta diada de Tots Sants, crec que val la pena que feu un cop d’ull a aquestarticle d’El Punt titulat Memento mori, que combina la festivitat amb el llatí i la crítica política. No cal dir que us demano que en feu una interpretació i el comentari dels llatinismes i les referències geogràfiques, lingüístiques i políticosocials al món romà, però també vull que em poseu l’enllaç d’un article anterior publicat per una companya sobre una altra expressió llatina amb aquesta forma de l’imperatiu del verb defectiu memini.

D’altra banda, ahir vaig anar al teatre a veure Rigor mortis, una comèdia agredolça ubicada en un tanatori, però amb una clara intenció de denúncia de la corrupció política actual. Us ben prometo que és casualitat la coincidència de dates, però aprofito l’avinentesa per demanar-vos que em comenteu el títol de l’obra i interpreteu la referència clàssica que apareix en el tríptic de presentació de l’obra en boca de l’autor, José Luís Martín:

…em vaig proposar escriure sobre un tipus de Cornellà, el prejubilat Antonio Mazarrón (musho Beti, musho Beti, eh-eh!), que pogués parlar de tu a tu amb un patrici de la burgesia catalana, en Joan Felip Plademolins i Riudellops.

Penseu que al llarg de l’obra s’utilitza sovint el terme “pares de la pàtria” pe referir-se als polítics que es troben a la cúpula de poder.

TERESA

“De itinere: Malaca”

Heu fet mai un viatge sense una destinació precisa en què l’únic criteri eren les ofertes de les companyies aèries? Doncs una mena de ruleta com aquesta em va adreçar aquesta primavera fins a Màlaga, on a més de gaudir de la gastronomia i l’amabilitat de la seva gent, vaig poder aprendre i comprovar in situ noves dades sobre el passat romà de la part més meridional d’Hispània.

Igual que en el cas de Malta, els primers en arribar durant el segle VIII aC a la costa  malaguenya van ser els fenicis, que van fundar Malaka o Malk on estava assentada una població ibèrica, concretament els túrduls. L’indret s’adeia perfectament amb els interessos comercials dels mariners de Tir, ja que gaudia d’un bon port natural i era rica en jaciments de plata i coure. Després d’un període de dominació cartaginesa, el 206 aC la ciutat passa a formar part de l’Imperi romà  en qualitat de civitas foederata amb el nom de Malaca, fins al 81 aC, quan la Lex Flavia Malacitana li va concedir l’estatus de municipium de ple dret. De les cinc taules de bronze on estava escrita la llei només s’n conserven fragments, ubicats actualment al Museu Arqueològic Nacional de Madrid, però a Màlaga n’hi ha còpies a l’Ajuntament i al Palau de l’Aduana.

Reproducció de la Lex Flavia Malacitana al Museo Loringiano de Màlaga. [Font: Viquipèdia]

La presència romana va durar fins a la conquesta per part dels pobles germànics l’any 615, però encara ara es conserven restes de la seva presència a diferents indrets de la ciutat. Un d’ells és l’Alcazaba, construïda pels musulmans al segle XI al peu del mont Gibralfaro.

Vista sud de l’Alcazaba [Font: Viquipèdia]

Lluny de la bellesa i l’esplendor de l’Alhambra de Granada, aquest palau té, no obstant, molt més encís del que promet vist des de l’exterior. He de reconèixer que a mi em va sorprendre. I una de les coses que em va cridar l’atenció va ser com els àrabs van aprofitar fusts i capitells procedents del teatre romà adjacent i les van integrar en la segona porta de les fortificacions d’ingrés al Reciente amurallat inferior, l’anomenada Puerta de las columnas.

[Foto: Gené Gordó]

En aquesta pàgina de Turismo de Málaga hi podeu fer una visita virtual i a Málaga virtual una visita guiada.

Al peu d’aquesta construcció hi ha l’edifici més atractiu per al viatger clàssic, el teatre romà. Descobert el 1951 a sota de la Casa de la cultura i sortit completament a la llum el 1994 gràcies a l’enderrocament d’aquesta, l’edificació data del segle I aC, en època d’August. Aquí podeu veure l’entrada a la càvea, que media 31 metres de radi per 16 metres d’altura, una de les vomitoria fotografiada des del primer pati de l’Alcazaba.

[Foto: Gené Gordó]

En les diverses vistes del teatre que teniu a continuació, la fotògrafa, Gené Gordó, per la seva formació en belles arts, ha jugat amb les formes, la geometria i les diferents persectives que ofereix l’edifici, més que buscat un missatge més tècnic. És el que té de bo la interdisciplinarietat, que ens permet comprendre que la realitat és polièdrica i tot depèn del que hi busca l’espectador. I ara que m’ho miro bé, si que és veritat que els teatres amagen un joc de formes geomètriques increïble…

L’altre gran atractiu que no us podeu perdre de la ciutat andalusa és el Museu Picasso, amb seu al Palacio Buenavista, en el subsòl del qual es poden visitar restes arquitectòniques de totes les èpoques, inclosa d’una factoria de salaons romana. Entre les obres del pintor malagueny hi ha mostres de la seva passió per la figura del minotaure com el dibuix Bacanal i Minotaure, o l’escultura Faune assegut, però he preferit presentar un carbó d’un altre autor exposat perquè identifiqueu de quin personatge mitològic es tracta.

José Villegas Cordero. Esborrany per a El decálogo de la vida (1898). Procedent del Museo de Bellas Artes de Sevilla [Foto: Gené Gordó]

I aquí us deixo amb l’enigma, que jo, carrer Larios amunt, carrer Larios avall, entre gent cordial i tapes delicioses en locals de culte com el Pimpi o El rincón Chinitas, me’n vaig anar de Màlaga amb molt bon gust de boca…

TERESA

El laberint d’Ariadna de LasLagartas

‘El laberint d’Ariadna’, Cia. LasLagartas

‘El laberint d’Ariadna’ és un espectacle de creació col·lectiva de la companyia LasLagartas, en què hi ha una barreja de llenguatges: trapezi, flamenc, ombres xineses i el mite d’Ariadna com a punt de partida pel joc escènic. Es representarà dijous 1 i divendres 2 de juliol a les nou del vespre a la Sala Andy Warhol a la Nau Ivanow a la Sagrera,  Barcelona.

La història del mite comença amb un tribut horrible: cada nou anys, els atenesos havien d’enviar set nois i set noies a Creta, destinats a ser menjats pel Minotaure.
L’any vint-i-setè, Teseu, fill del rei Egeu d’Atenes, s’oferí a anar a Creta com una de les víctimes per intentar matar el Minotaure. Teseu no sabia com matar-lo i sortir del Laberint, però una part del problema se solucionà quan la princesa Ariadna, filla de Minos, s’enamorà d’ell a primera vista. Quan els guàrdies el van tancar al laberint, ella aconseguí donar-li d’amagat un cabdell de fil.
Va resultar que Teseu era un amant particularment poc agraït: va tenir amb ell Ariadna fins que el vaixell s’aturà a l’illa de Naxos. Ariadna s’adormí a la platja i, quan es va despertar, s’adonà que el vaixell havia llevat l’àncora i l’havia deixat abandonada.
El déu Dionís, que aparegué per l’aire, va quedar fascinat per la bellesa d’Ariadna i la prengué per esposa tot conduint-la a l’Olimp. Com a regal de noces li donà una corona d’or, la qual més tard fou convertida en constel·lació i coneguda com a Corona Boreal.

Notícia  facilitada per Mercè Otero. Més informació aquí.

Una nova Antígona, de Benjamín Gomollón

Vull fer ressó d’un esdeveniment teatral que tindrà lloc a Badalona el dia 18 de juny. El grup de teatre format pels actors Mario Carmona, Quim Collado, Genís Lama, alumnes de l’instiut Ventura Gasol, i les actrius Gloria Miret i Sara Martínez, de l’Isaac Albéniz, sota la direcció de Benjamín Gomollón, ens presenten al teatre de la Cooperativa la Moral de Badalona (c/ Güell i Ferrer 86-92) una nova Antígona. Obra del mateix director, continua la tradició del mite, arrelat a la immortal peça de Sòfocles.

Marie Spartali Stillmann, Antígona, c. 1920

[Font: Pittsburg State University]

Tindreu l’ocasió, tots els assistents, de gaudir per un preu de 3 euros, del debut d’una nova companyia de la ciutat, formada per alumnes dels Instituts Isaac Albéniz i Ventura Gassol.

Segons paraules de l’autor, “veureu com la lluita entre germans ha acabat amb la mort d’ambdós i ha fet que a un d’ells, Polinices, per ordres de Creont, li sigui negat un sepulcre digne. És aleshores quan Antígona, desafiant les lleis i al costat del seu company Hemó, decideix enterrar-lo.

Entrareu dins del món màgic de la mitologia clàssica i descobrireu que fets com l’amor, l’honor i el deure tenen fonament en la poesia i el pensament de l’Antiguitat, sempre capaç de renéixer, un cop i un altre”.

Trobareu informació més detallada al Facebook.

Els desitgem moltíssima sort, especialment a l’autor i director, company d’universitat de la Margalida i meu. I, com no, també als joves actors i actrius pel seu valor i dedicació.

Com se sol dir en l’àmbit teatral i amb perdó,

MOLTA MERDA!

O en grec,

Καλή τύχη!

La comèdia a Grècia

A Grècia, el conreu del gènere còmic va durar dos segles, des de mitjan segle V aC fins a mitjan segle III aC. Els historiadors divideixen la comèdia grega en tres períodes: la comèdia antiga, fins al 400 aC; la comèdia mitjana, del 400 al 320 aC, i la comèdia nova, des del 320 aC.

 

A continuació explicaré en què consisteixen aquests tipus de comèdies:

La comèdia antiga estava dividida en diverses parts i tres d’aquestes a càrrec del cor, tot i que els actors també hi tenien un número indeterminat de passatges.

Pròleg, que era l’escena que obria l’obra.
Pàrode, que era l’entrada del cor.
Àgon, que acostumava a ser una disputa entre dos grups antagònics que solia finalitzar amb la derrota definitiva d’un dels rivals.
Paràbasi, que era el moment en el qual l’autor mitjançant el cor expressava les seves opinions.
Èxode, que era l’escena final, de tancament de l’obra.

Cadascuna d’aquestes parts  tenia un ritme musical diferent i entre elles s’intercalaven petits episodis dialogats. El major representant de l’antiga comèdia grega era Aristòfanes, el qual finalitzava les seves obres gaire bé sempre amb un acte nupcial o un festí. D’Aristòfanes ens han arribat onze comèdies senceres, de les quaranta-quatre que se li han atribuït. No us perdeu Els ocells!

Tot i així coneixem altres autors com Cràtinos que va guanyar el primer premi sis cops a les “Dionísies Urbanes” o Ferècrates, entre altres.

La comèdia mitjana es caracteritzava per burlar-se de personatges públics, però sense dir els seus noms directament, es tractava de que els personatges fossin coneguts pels seus fets o per algunes frases que els caracteritzaven, d’aquesta manera el públic els podia reconèixer amb facilitat. Aquesta etapa va ser una etapa de transició, no gaire important i per aquest motiu no en tenim gaire informació d’ella.

La comèdia nova és la més diferent de totes tres comèdies ja que aquesta no només tenia una finalitat lúdica, sinó que els autors intentaven mitjançant el ridícul corregir els costums de la societat. Es ridiculitzava el buit, no a persones concretes i el seu màxim representant va ser Menandre.
La comèdia nova es caracteritza per la ambientació urbana, per utilitzar temes quotidians i deixar de banda els que pertanyien a la gamma heroica, i per la desaparició del cor en escena, a l’hora que la vivacitat als diàlegs.
Concretament de la comèdia de Menandre solia estar dividida en cinc actes i aquets separats per entremitjos, estava escrita en llengua antiga i el vers que utilitzava normalment era el iàmbic. Era molt hàbil en la caracterització dels personatges, el quals eren majoritàriament homes populars. Dominava especialment la trama i la veracitat.

Diferències entre les comèdies:

La principal diferència que es pot establir entre la comèdia “antiga” i la “nova”, a més a més de la desaparició del cor, és que mentre a la primera l’argument no és més que un pretext que permet combinar una sèrie quasi interrompuda de situacions que pertanyen a la farsa, ridícules o descabellades amb l’únic objectiu de satiritzar diversos aspectes de l’actualitat. En canvi, la comèdia nova centra el seu interès en  la línea argumental, és a dir, la comicitat perd importància i deixa el seu atractiu primordial a l’anècdota ben narrada.

Camila Pérez López
2n batx. Grec

“Els ocells”, d’Aristòfanes

Aristòfanes és el màxim representant de la comèdia antiga grega. Oscil·la entre la sàtira personalitzada de personatges públics i l’al·legoria, amb danses i cors, amb un llenguatge al·lusiu i obscè. Fa una crítica ferotge de la vida pública del moment (polítics, magistrats, militars, poetes, científics, filòsofs, etc) en un moment difícil de la vida atenesa. Si visqués ara, Polònia de TV3 es quedaria curt al seu costat perquè la situació de crisi i corrupció actual seria un bon camp de cultiu per a la seva sàtira i sarcasme.

Tot seguit podreu veure l’obra Els ocells representada a la UIB sota la direcció d’Antoni Artigues i us n’adonareu que, tot i que es va estrenar el 414 aC i va obtenir sols un segon premi a les Dionísies ciutadanes el seu missatge i el seu humor és ben vigent en el segle XXI. Qui no busca una ciutat millor per viure? Qui s’apunta per anar a viure a Nefelococígia? Qui no valora la política més noble? Qui no és víctima del seu propi refugi?…

Gaudiu de l’obra i, si podeu, llegiu-la i representeu-la. De ben segur, us agradarà!

Sònia, UIB

Una Penèlope diferent

Què simbolitza Penèlope? Doncs, la dona fidel. La perfecta esposa, capaç d’esperar el retorn del seu marit durant vint llargs anys. A El Fil de les Clàssiques hi teniu un apunt amb la pervivència de Penèlope en la música i el tòpic de la fidelitat femenina. Però què és ser fidel?

Pepa Plana ens presenta una Penèlope ben diferent. Què fa mentre espera? Què es pot esperar d’una pallassa com Pepa Plana esperant? L’espectacle és per a un públic adult i és dirigit per la prestigiosa pallassa anglesa Nola Rae. Bé, crec que és millor que l’aneu a veure, tot repassant la guerra de Troia, i després comentar si voleu sobre la fidelitat de Penèlope. Aquí us deixo un botó de prova, amb la crònica de l’espectacle emesa recentment per TV3, i potser ja hi trobeu l’entrellat del canvi de Penèlope:

 

Gaby