Tag Archives: Sortida

Barcelona mitològica

Què té de la mitologia clàssica la ciutat de Barcelona? Aquesta era la hipòtesi del meu treball de recerca dirigit per Margalida Capellà i que tot seguit exposaré breument:

Mitològicament Barcelona va ser fundada per Heràcles (en llatí, Hèrcules), fill de Zeus i de la mortal Alcmena. La història explica que l’heroi va navegar amb unes barques fins a la Península Ibèrica, una d’elles la novena es va encallar a les costes del llevant. Al lloc on aquesta barca es trobava, Heràcles va construir una ciutat que anomenà Barca nona, Barcelona.

Passejant per Barcelona i de la mà de dues gimcanes mitològiques de la Margalida que podeu consultar a El Fil de les Clàssiques, he fet una recerca de mites clàssics. Amb tot el material que he anat trobant a cada passa he fet aquest muntatge audiovisual, que és la part central i més personal del meu treball, tot i les dificultats tècniques que m’ha suposat:

Com heu pogut visionar ha dividit la passejada mitològica per Barcelona en quatre parts tot començant per l’estàtua del seu fundador al Passeig de Sant Joan: la ruta d’Hermes, el Parc del Laberint, el parc de la Ciutadella i el Museu d’Arqueologia de Catalunya.

La presència del déu alat Hermes, en llatí Mercuri, és constant en diferents edificis i llocs coneguts i significatius de la ciutat Comtal i es relaciona amb Barcelona a través del mite amb el seu fundador (Hèracles-Hèrcules).

El caduceu del déu Hermes, déu missatger, evoca la imatge d’Hèracles rodejat per dues serps enviades per Hera, esposa de Zeus, la qual va assabentar-se de la infidelitat de Zeus amb Alcmena tot volent venjar-se enviant dues serps per assassinar el petit heroi. Retornant aquest caduceu, Hermes va separar les dues serps que lluitaven entre si i una vegada amansides s’enrotllaren envoltant la vara i donant origen al famós atribut d’aquest déu: el caduceu.

Hermes i Hèracles no només tenen aquesta relació simbòlica sinó que Hermes obligat per Zeus diposità l’heroi sobre el pit d’Hera, amb la finalitat que aquest, s’alletés de la llet de la immortalitat. A més Hermes acompanya Hèracles en el seu descens als inferns per dominar el Can Cèber i així completar els dotze treballs tan famosos de l’heroi.

El déu grec Hermes és fill de Zeus i de Maia. Té la funció de missatger que transmet als humans les idees divines i les interpreta, és el psicopomp que guia les ànimes, el despertador de la consciència, el creador de la cultura, les arts i el llenguatge. També és el sanador diví, patró de viatgers i comerciants i sobretot inspirador de la filosofia.

Hermes promou les ciències i les arts. Aquestes es basen en correspondències i analogies que existeixen entre els tres nivells o mons que construeixen l’Existència Universal, el món de l’esperit, de l’ànima i el món físic o corporal.

És completament normal que trobem arreu Hermes ja que per la seva diligència i sagacitat, és una icona per als comerciants. Barcelona en el moment de la seva expansió comercial i industriosa durant els segles XIX i XX té una gran activitat econòmica i comercial i les seves construccions esculpeixen múltiples representacions d’aquest déu i els seus atributs com si d’aquesta manera es volgués atreure com un talismà els beneficis financers que dispensa aquest déu, totalment compatibles amb els d’ordre intel·lectual que també patrocina. Podem trobar-lo en façanes d’edificis públics, d’edificis del govern, en bancs, en cases particulars, en edificis vinculats amb el comerç, l’educació i la cultura.

Aquest déu el podem reconèixer per les seves ales i pel caduceu. Aquestes ales li neixen dels dos costats del cos, als peus, i al seu cap, solen ser petites. El caduceu és una vara alada de la qual dues serps s’enrotllen de forma simètrica que s’atrauen i es repel·leixen al mateix moment. El món modern el manté com un emblema del comerç i la medicina. Hermes premia el treball i l’esforç: Labor Omnia Vincit.

Podem trobar aquesta mateixa divinitat a milers de cultures amb noms diferents; però sempre conserva les mateixes funcions això fa que Hermes tingui una gran universalitat. Hi ha milers de noms referents a Hermes però aquests noms corresponen al mateix arqueotip, és immortal i només és possible trobar-lo a l’interior de l´ésser.

Hèrcules, Hermes són ben presents al centre de la ciutat. Al Parc del Laberint, en comptes del Minotaure es troba Eros i tot s’ha de llegir en clau amorosa. Al Parc de la Ciutadella trobem el naixement de Venus a la cascada central, envoltada de Neptú i Amfitrite.

Després de fer la recerca per places, parcs i carrers, podem dir que Barcelona és una ciutat mitològica que permet estudiar i gaudir de la mitologia clàssica al carrer, a l’abast de tothom, com a element instructor dels habitants i turistes de la ciutat, que permet motivar a un coneixement més profund de la mitologia a més del gaudi estètic i aprofundir en el coneixement de la ciutat sabent localitzar cada monument en un mapa i saber-ne fer una ruta mitològica.

Aquest treball de recerca m’ha resultat molt enriquidor i m’ha fet apreciar més Barcelona i veureu-la com una ciutat mitològica. M’agradaria que en un futur, no molt llunyà, per la televisió es pogués veure un reportatge sobre aquesta Barcelona i contemplar les diferents cares de la ciutat, no només té una història sinó que també té un gran mite fundacional i més de seixanta representacions mitològiques d’Hermes, un parc vegetal d’una gran vàlua històrica i paisagística i un Museu Arqueològic que cal preservar. Realment Barcelona és mitològica.

Carla Domingo Luengo
2n de batxillerat llatí i grec
Treball de recerca 2009

PARC DEL LABERINT D’HORTA: Dos segles fent història

11 Replies

El parc del Laberint d’Horta és el testimoni dels últims 200 anys de la història de la ciutat de Barcelona. El parc ocupa els terrenys d’una finca del marquès de Llupià, de Poal i d’Alfarràs, un home molt il·lustrat.

Entrada al palau de la família Desvalls

Aquests meravellosos jardins van néixer el 1794, gràcies a la tasca que Joan Antoni Desvalls i d’Ardena va encomanar a Domenico Bagutti. El destacat dissenyador italià Bagutti va ser el creador d’aquesta obra i va treballar per la família Desvalls fins a 1808. Joan Antoni i els seus descendents han estat personatges molt il·lustres. Els camins d’aquest parc i els seus edificis ens parlen de les visites de personalitats històriques importants, com els reis d’Espanya Carles IV, Ferran VII i Alfons XIII. Aquest indret únic de la ciutat de Barcelona també ha estat l’escenari escollit per importants artistes del nostre país, com Joan Maragall o Adrià Gual, per realitzar nombroses activitats culturals.
La família Desvalls va ser la propietària de la finca durant els anys 70, però aquesta era molt cara de mantenir i llavors va ser quan va passar a mans de l’Ajuntament.
Un any després el van inaugurar com a parc públic, però el mal tracte del parc, el mal ús dels jardins, la brutícia i el deteriorament va fer que tres anys més tard es fes una restauració en profunditat. Aquesta restauració van fer que es transformés en jardí-museu. Així doncs, va agafar caràcter de monument històric, i per tant l’assistència del públic era incontrolada, ja que era i és un lloc turístic molt important. La quantitat de persones que hi assistien era tan gran que va provocar que es deteriorés un altre cop, i al 1994 es va haver de restaurar de nou. Des de llavors l’assistència del públic és restringida a 750 persones, per poder conservar la preciosa i fràgil estructura.
L’estat actual del jardí correspon a tres parts:

La primera és la part neoclàssica (que en l’actualitat encara ho és). Es basa en les escultures i relleus i tracta els diferents nivells de l’amor.

La segona és el jardí romàntic, del qual només en resten vestigis, que són els senyals que alguna cosa ha estat destruïda o gairebé desapareguda.

I per últim, la tercera és la part enjardinada, que actualment està a càrrec de l’Ajuntament de Barcelona.

Jardí romàntic

D’aquesta última part podem destacar que hi ha molta varietat d’arbres. Hi podem destacar l’Agapanthus umbellatus, que és la denominada flor de l’amor, que amb la seva floració blava omple de color el jardí romàntic.

Pavelló neoclàssic de les nou Muses

Dins del jardí hi ha una estàtua d’Eros, que representa l’amor juganer i despreocupat, templets clàssics i simètrics (Dànae i Ariadna) i el pavelló neoclàssic, que és una estructura on tenien lloc les vetllades socials.
En conclusió i un cop feta la recerca sobre aquest parc, trobo que és un lloc on es pot gaudir de màgia i fantasia, d’alegria i de reflexió, i que per descomptat, t’endinsa dins d’aquell món tan gran com són els mites, els contes, les històries i els somnis.

[La informació i les imatges estan extretes del web de Parcs i jardins de l’Ajuntament de Barcelona. També he obtingut informació de wikipedia.]

Paula Navarro

Llatí 1r batxillerat

Un dia al Parc del…

5 Replies

Alissa Komarova
1r batxillerat

Eterna joventut

13 Replies

[Font: El rincón de susu]

Dins del labernit d’Horta hi vivien tres nimfes d’aigua que despertaven amb les primeres gotes de rosada. Sortien a jugar pels passadissos entre les fulles per poder ballar al ritme de la suau i tendra melodia del seu fregament. Eròtia, la nimfa del canal romàntic, rossa de cabells llisos i brillants, la més juganera de totes, sempre incitava les seves germanes a un joc sense fi. Cridava Musiva, la nimfa del gran estany del pavelló neoclàssic, morena de cabells rinxolats i pell bruna, per amagar-se de Crènia, nimfa de la font romàntica, pèlroja i pigada, a qui no agradava quedar-se sola i s’espantava de no tornar-les a trobar.

A Èol li agradava sentir les seves rialles i jocs, però tanta juguesca, crits i excitació, irritaven l’oida, l’estómac i el cervell d’un déu tant airat com ell. Coneixedor del secret de les nimfes, per aturar la bogeria del joc va bufar un cop de vent fortíssim i va mig aixugar els seus cabells. En aquell moment elles van començar a desfilar ràpidament cap a les seves aigües. Mai perdrien la frescor de la seva eterna juventut, si mantenien molls els seus cabells. A la sortida del sol, Èol ja havia bufat i les nimfes marxaven àgilment als seus benvolguts racons de descans. Els passadissos del laberint d’Horta, guarden l’esperit d’Eròtia, Musiva i Crènia, la frescor, la juguesca, les seves rialles i la pau d’un vent suau que refresca els qui hi passegen.

Idoia Garay

1r batxillerat

IES Isaac Albéniz

El misteri del Parc del laberint

15 Replies

Hi havia una vegada, dins d’un parc immens i ple de sorpreses, uns nois d’uns setze o disset anys van entrar de matinada sense que el guarda que vigilava els veiés. Aquests nois no sabien el que havien fet…
Corria la llegenda que en el laberint que hi havia dins el parc hi habitaven bèsties increïbles de les quals es desconeixia l’existència, però que, amb tot, eren molt temudes pels visitants. El parc era tancat de nit perquè, suposadament, hi apareixien aquestes bèsties, concretament els minotaures.
Aquest grup d’adolescents, dos nois i dues noies, es van endinsar en el parc per comprovar, com ells creien, que aquests minotaures no existien. Només una de les noies pensava que podien existir, i no estava molt equivocada.
Mentre s’endinsaven en el laberint, anaven escoltant de tant en tant sorolls terrorífics i cada cop tenien més por, fins al punt que començaven a canviar d’opinió.
Després de caminar molt, finalment arribaren al laberint. Els dos nois, amb molt de valor, entraren poc a poc i amb molt de compte. Quan ja eren ben endins es va sentir un crit fortíssim que s’expandí per tot el parc durant uns segons i, posteriorment, un silenci absolut.
Les noies, espantades, van sortir corrents i van anar a demanar ajuda al guarda de seguretat del laberint, que duia tatuades dues esvàstiques sospitoses en al braç dret, i tots tres van anar cap al laberint per veure què havia passat allà dins.
Hi arribaren i entraren amb molt de compte. Enmig de la foscor, van arribar al mig del laberint, on varen veure els dos nois convertits en estàtues de pedra que simbolitzaven minotaures. En aquell moment, van escoltar com algú s’apropava…
Al matí següent varen seguir les visites com si no hagués passat res i els visitants que entraren al laberint van veure quatre noves estàtues al bell mig. La gent parlava entre ells comentant les noves escultures i, sorprenentment, aparegué el guarda del laberint amb algunes ferides molt sospitoses en el seu cos, més concretament, en les dues esvàstiques.
La veritat mai la va saber ningú, però jo us l’explicaré…
El guarda era un home que a la nit es convertia en minotaure i a tots els valents que intentaven entrar-hi de nit els convertia en escultura. És per aquesta raó que hi havia tantes estàtues al parc.

Carlos Cuevas Agraz
1.2 Llatí

El destí al Parc del laberint

16 Replies

EXPLICAT PER EN TONI

Vam arribar al parc cap a dos quarts de cinc. La meva idea d’anar-hi només era una excusa per estar més temps amb ella, l’Adriana. Em sentia distanciat, potser la que s’allunyava era ella, suposo que només volia comprovar-ho. Pressentia que el destí ens guiaria en la nostra vida a partir d’ara.
Vam arribar a l’entrada del laberint, l’Adriana no era amb mi, almenys mentalment, ho sabia. Les seves respostes als meus “m’estimes?” no m’havien fet el pes, suposo que un “sí” amb aquell somriure… no era el que esperava, com a mínim en la situació tan crítica en què es trobava la nostra relació. Per a mi era una de les tantes senyals per deixar-ho córrer.
Continuàvem en el mateix lloc. Un guia ens havia repartit un cabdell de llana, vaig veure la seva mirada, la de l’Adriana, com dient: “Oh, que bé, una excusa per estar més junts, un fil que ens unirà tot el camí… (to irònic) amb una mica de sort em perdo”. Ho veia en els seus ulls.
En un moment tot va canviar, el vaig veure, o millor dit, el va veure ella. Vaig seguir la seva mirada, era en Carles, el seu estimat ex, el qual sempre havia pensat que no havia oblidat, això només era un senyal més. Em va donar la mà i a ella li va fer dos petons. Va iniciar una conversa, encara que no sé què va dir. Estava capficat pensant com fer-lo desaparèixer del meu davant.
Vam iniciar el camí pel laberint, l’Adriana conduïa el fil al meu davant. Tenia la sensació que havíem passat unes quantes vegades pel mateix lloc, m’era indiferent, m’encantava arribar a la cantonada d’un passadís i que donés la volta i em fes l’ullet… Va haver-hi uns minuts en què no la vaig veure, va tibar el fil massa, anava massa de pressa. Quan no vaig poder tibar més el fil, me’l vaig trobar tallat. M’havia abandonat, potser era amb en Carles, no ho sé…; vaig arribar al centre, on hi havia els bancs, els vaig trobar parlant. Me’n vaig anar –esperava que no m’haguessin vist- i vaig arribar al final del laberint.
No podia suportar saber que estaven junts i que l’Adriana acabés el recorregut sense mi. Vaig tornar, la vaig separar d’ell, el vaig començar a colpejar, no el suportava, era un obstacle en la meva relació. L’Adriana plorava, em deia que m’estimava, que parés. Em vaig quedar impactat, el vaig llençar a terra sagnant.
Vaig deixar anar el fil, el símbol de la nostra relació; vaig sentir que res tenia sentit, em sentia totalment inútil. No vaig gosar mirar-la a la cara, vaig acabar el camí del laberint sol, un altre cop; sabia que no tornaria, ni al parc, ni a veure-la.

EXPLICAT PER L’ADRIANA

En Toni em va proposar anar al parc del laberint. Sabia que les coses entre nosaltres no anaven bé i potser pensava que travessar el parc junts ens ajudaria. Ens vam trobar en Carles, vaig veure la cara d’en Toni, em sentia culpable. Li vaig llençar indirectes perquè se n’anés; crec que en aquell moment en Toni només hi era físicament, la seva ment ja no era amb mi.
Em va preguntar com a mínim trenta vegades si l’estimava, no podia suportar sentir que no em creia quan li deia que sí, com si li hagués de demostrar a cada moment el que sentia. Comprenc la seva inseguretat, encara que ni la comparteixo, ni la mereixo. He escoltat molts cops que els infidels són molt insegurs amb la seva parella, perquè pensen que fa el mateix que ells; jo no n’era d’infidel, ell sí.
Vam iniciar el camí pel laberint, jo anava al davant. Al cap d’una estona vaig veure un forat en una de les parets, el vaig travessar i al cap d’uns minuts em vaig trobar sola, amb el fil tallat, suposo que es deuria tallar quan vaig travessar el forat. Vaig continuar fins al centre del laberint i em vaig trobar amb en Carles tot sol. Vam començar a parlar, sobretot d’en Toni. En Carles no es posava gelós, em va demostrar que havia superat la ruptura. Al cap d’una estona va arribar en Toni, el va apallissar, li vaig dir que parés, que l’estimava… Va parar i se’n va anar.
Suposo que el fet de trencar-se el fil en dos va ser un senyal, un de tants, però que va simbolitzar un camí trencat en dos, el qual continuaríem, però casascú pel seu camí. Només me’n volia anar i fer l’últim tros del laberint sola, no el volia acabar amb cap persona que no fos en Toni.
No el vaig veure mai més. Sempre he cregut que el destí ja estava escrit, que els daus havien estat llençats just abans de començar el trajecte pel laberint, quan ens van repartir el cabdell. Només havíem de creure en els senyals i seguir-los, això ens va portar al final de la nostra partida.

Thaïs García Laso 1.2

Carta a un amiga

18 Replies

Badalona, 8 de Novembre del 2009

Hola Carla!

Estic una mica avorrida a classe i he pensat d’escriure’t una carta per veure com estàs i com et va la vida, que des del dia del meu aniversari no sé res de tu.

Volia explicar-te el que em van fer els meus amics i les meves amigues. Ara penso que va ser emocionant, però en el moment… Divendres vam anar a fer un pícnic al Parc del Laberint d’Horta, perquè ens va semblar un bon lloc per anar-hi tots i passar-nos-ho bé. Una vegada allà, ens vam posar a berenar i a parlar del nostre passat: de tots els moments junts, dels viatges que hem fet, de les festes… ja saps. Quan vaig mirar l’hora, ja eren les deu de la nit, però tot i així no volien marxar sense veure qui era el primer a fer el recorregut del laberint. I així va ser, cadascú va anar-se’n pel camí que va voler.

Quan vaig adonar-me’n, tots ja havien sortit, menys jo. Començava a posar-me nerviosa. No sentia ningú. Vaig començar a sentir fred i cada vegada tenia la sensació que estava més perduda encara que al principi. Estava cansada de caminar, i vaig veure que al centre del laberint hi havia una estàtua d’Eros, per cert molt maca, amb una mena de banc per seure i m´hi vaig quedar una estona. No sabia què fer, seguia sense sentir ningú i a sobre no portava el mòbil al damunt.

Als deu minuts d’estar asseguda, ben morta de fred, vaig escoltar uns passos, però no sabia d’on venien. Primer vaig posar-me contenta perquè pensava que venien a buscar-me; però no va aparèixer ningú, per bé que els passos seguien escoltant-se. En aquell moment volia desaparèixer d’aquell lloc. Vaig tapar-me la cara amb les dues mans uns tres o quatre minuts pensant què podia fer per sortir-ne. Quan em vaig treure les mans de la cara, tenia al meu davant tots els meus amics i amigues, que es reien de mi amb un pastís gegant a les mans. Ho vaig passar fatal en aquell moment, els volia matar tots, però ara quan ho recordo, em fa riure i tot.
T’he adjuntat una foto presa abans de posar-nos a berenar i, per tant, anterior a tot el que t’he explicat. Espero que no t’avorreixi massa tota aquesta història, però em feia gràcia explicar-te-la.
Per cert, dóna records a la teva família i contesta aquesta carta, eh!

Ana Rosa Linger

El somni d’un dos d’octubre

37 Replies

2 d’octubre del 2007

Estimat diari, un dia més t’escric, però avui no és per explicar-te com m’ha anat el dia, sinó la nit.

Vaig adormir-me als volts de les onze. Va costar-me, perquè tenia molt mal de cap, però a la fi ho vaig aconseguir. De cop i volta vaig aparèixer al laberint, al preciós laberint. Era ple de fulles vermelles i un lluminós sol de tardor proporcionava aquella escalforeta tan acollidora. Jo mirava i mirava i no veia ningú al meu voltant. Volia saber que hi feia allà, sola, envoltada d’aquells camins tan complicats del laberint. Caminava sense rumb, fins que vaig arribar a una placeta amb una estàtua de marbre de Cupido molt bonica que obria pas a quatre camins diferents. El déu portava a la mà un sobre vermell. Vaig mirar a banda i banda i, en no veure ningú, el vaig agafar. Dubtava si obrir-lo o no, però vaig decidir-me a veure el que contenia. Amb molta cura vaig mirar-ne el contingut i vaig trobar una nota que deia: “Segueix el camí de pètals de rosa, confia en mi com ho va fer Psique amb Cupido i sabràs qui sóc”.

"Psique rebent el primer petó de Cupido". François Gerard

Jo dubtava si seguir-lo o no, ja que no sabia a qui anava adreçada aquella carta, però la meva tafaneria va poder-hi més i vaig seguir el camí de pètals. Estava sorpresa, no sabia per què passava tot allò, no sabia per què estava seguint aquell camí, no sabia el que m’esperaria al final, però alguna cosa dintre de mi em deia que estava fent bé, que era al lloc adient. Continuava caminant fins que, penjat d’una branca dels arbustos del laberint, vaig tornar a trobar un altre sobre vermell com l’anterior. Aquest deia: “Ja som més a prop l’un de l’altre”.

Encara més sorpresa que abans, continuava caminant amb la incertesa de qui podia ser aquella persona que deixava tots aquells sobres i, el més important de tot, per a qui estaven escrites aquelles notes, per a mi?

Vaig tornar a trobar una altra nota, on es podia llegir: “Continua, no t’aturis, perquè voldrà dir que estàs confiant en mi, no te’n penediràs.” Aquell “no te’n penediràs”, em va provocar una mica més de curiositat de saber què és el que m’hi trobaria. Vaig seguir endavant, doncs, fins que vaig trobar-me en un descampat on només hi havia un llorer, d’on penjava un altre sobre vermell. Vaig córrer fins a aquell sobre i vaig obrir-lo amb més ganes que els anteriors. “Tanca els ulls i compta fins a deu.”, deia. Vaig començar: “un, dos, tres…, sis” i de sobte vaig notar que algú m’agafava les mans i em xiuxiuejava: “No els obris, confia en mi, sempre he volgut fer això i sé que tu també.” I em va fer un petó, el petó més meravellós que mai m’havien fet abans.

Vaig voler saber qui era aquella persona que s’havia pres totes aquelles molèsties, vaig obrir els ulls i vaig despertar-me.

Annia García
1r Batxillerat
IES Isaac Albéniz

Parc del Laberint VII: Més mites

5 Replies

Dànae
Segons la mitologia grega, Dànae era filla d’Acrisi i d’Aganipe. Acrisi, per mitjà de l’oracle es va assabentar que el seu nét el mataria. Va decidir tancar Dànae en una cambra de perdra, més tard va ser seduïda per Zeus, transformat en pluja d’or i d’aquesta unió va nèixer Perseu. Acrisi va ficar Perseu i Dànae en una arca i els va llançar al mar. Zeus, va fer arrossegar l’arca fins a l’illa de Sèrifos i la va trobar Dictis. Aquest els porta davant el rei Polidectes. El rei la pren per esposa acollint Perseu, que és educat al temple de Minerva.
Acrisi va emprendre el camí per reclamar-los, quan es va assabentar on es trobaben. Perseu va prometre al seu avi que mai el mataria. Polidectes va morir per culpa d’una tempesta. Van tenir lloc els jocs fúnebres: Perseu va llançar el disc, que el vent va portar fins al cap d’Acrisi, i el va matar. Per voluntat dels déus, Perseu va acabar matant Acrisi. Posteriorment Perseu va marxar a Argos on va regnar.
Adaptació del text d’Higini, Faules, 43. Font de la traducció: Mites, art i literatura: un treball interdisciplinari a les aules.
(Si vols veure el text en llatí clica aquí).

Dànae rebent la pluja d’or (1545). Tizziano Vecellio (1485 – 1576). El Prado – Madrid

Rapte d’Europa, el relat segons Ovidi
Júpiter, anomenat Zeus en mitologia grega pren l’aparença d’un toro blanc i es posa enmig dels vedells, magnífic d’aspecte. El seu color, certament, és el de la neu. La musculatura del coll és ferma, les banyes són petites, qualsevol diria que han estat treballades a mà, molt lluents. Sembla pacífic. Europa queda admirada en veure que és tan bonic, que no amenaça d’atacar-la. A priori, tot i veure’l tan dòcil, té por de tocar-lo; després, s’hi acosta i li posa flors a la boca blanca. A Zeus li agrada i li fa petons a les mans; Fa saltirons en l’herba verda i frega el seu llom de neu en la sorra roja; i després de treure-li poc a poc la por, ofereix el pit a la noia perquè li faci copets amb la mà, o les banyes perquè les envolti amb garlandes de flors fresques. La princesa s’asseu damunt l’esquena del toro; i aleshores el déu, a poc a poc, va començar a allunyar-se de la terra i del litoral. La noia té por i es gira a mirar la costa; amb la mà dreta s’agafa ben fort a una banya, l’altra la té posada damunt el llom; els seus vestits ondulen al vent. Zeus se l’havia endut a Creta. Un cop allà el déu li revela la seva identitat i fan l’amor. De la seva unió van nèixer Minos, Ramadant i Sarpedó Zeus la va cedir a Asteri, rei de Creta, amb qui ella es casa i obté la sobirania sobre l’illa. Va gaudir dels honors de deessa amb el nom de Hellotis o Hellotia.
Adaptació de les Metamorfosis d’Oividi. Font de la traducció: Mites, art i literatura:un treball interdisciplinari a les aules.
(Si vols veure el text en llatí clica aquí).

F. BOUCHER, El rapte d’Europa(1732). Oli. Museu del Louvre. París

El rapte d’Amfitrite
Pertany al grup de les filles de Nereu i Dóride, les Nereides. Posidó la va raptar quan ella estava un dia amb les germames, a prop de la illa de Naxos. També es diu que Posidó l’estimava des de feia molt temps, però que per por la jove el va rebutjar i es va ocultar en les profunditats de l’Oceà, més enllà de les Columnes d’Hèracles. No obstant això, va ser descoberta pels dofins, i conduïda per aquests enmig d’un solemne seguici a Posidó, qui la va fer la seva esposa. Amfitrite ocupava al costat del déu del mar el mateix paper que Hera al costat de Zeus i que Perséfone amb el déu dels morts. Sol ser representada envoltada de nombroses divinitats marines.

amfitrite

Pintura (c.1610) de Nicolas Poussin (1594-1665) titulada El triomf de Posidó i Amfitrite

Jéssica Llavero
1r Batxillerat
IES Isaac Albéniz

Parc del Laberint II: Minos

7 Replies

Minos és fill de Zeus i Europa. Els seus germans són Sarpèdon i Radamantis. Minos va construir un altar sagrat per a Posidó i demanà al déu que fes sortir del mar un toro, que el sacrificaria en seu honor. Del mar sorgeix un toro blanc, però per pena Minos va sacrificar un altre toro. Amb el sacrifici aconseguirà el seu tron com a rei de Creta. Però el déu Posidó s’enfadà amb ell i, per poder venjar-se, va fer que la dona de Minos s’enamorés del toro. Llavors Pasífae va demanar a Dèdal que l’ajudes aconseguir l’amor del toro. Dèdal li va construir un vestit de toro per poder satisfer els seus desitjos i d’aquesta unió neix el Minotaure. Quan el Minos se’n va adonar, va demanar a Dèdal que construís el Laberint, on tancarien el Minotaure per ocultar-lo.

Egeu, rei d’Atenes, sospitava que Androgeu, fill de Minos, planejava una revolta contra Atenes. Per això, en una ocasió que Androgeu havia acudit a Atenes per participar en uns jocs, Egeu va ordenar matar-lo. Minos va viatjar a Atenes buscant una explicació i un culpable per a la mort del seu fill i, com que no va trobar ni una cosa ni l’altra, va decidir venjar-se. Minos va enviar una expedició de càstig que va assolar la regió i va imposar un tribut especial a Atenes. El tribut consistia que, cada nou anys, els atenesos havien d’enviar set nois i noies a Creta, destinats a ser menjats pel Minotaure. Quant apareix Teseu com a voluntari, i que és fill d’Egeu, rei d’Atenes i d’Etra.

Després de la mort del Minotaure a mans de Teseu, amb la col·laboració d’Ariadna, Minos, enfurit per la fugida els atenesos i de la seva filla, va castigar Dèdal. El va tancar amb el seu fill Ícar al Laberint, que era tan embolicat que ni tan sols el seu constructor sabia trobar la sortida. Però l’astúcia i la traça de Dèdal no podia ser reclosa pels murs del Laberint i va aconseguir fugir-ne volant, tot i que els seu fill va morir en l’intent.
Minos va buscar Dèdal de ciutat en ciutat, proposant una endevinalla: oferia un cargol de mar i demanava que es passes un fil a través d’ell. Va a Càmic a Sicília, on el rei de Còcal, sabent que Dèdal seria capaç de resoldre l’enigma, va a buscar l’ancià. Aquest va lligar un fil a una formiga que va recórrer tot l’interior de la closca. Minos va saber llavors que Dèdal era a la cort del rei Còcal i va exigir que li fos lliurat. Cocal va aconseguir convèncer-lo que prengués primer un bany i les seves filles el van matar cremant-lo amb aigua bullint. Després de la seva mort, Minos es va convertir en jutge dels morts a l’Hades juntament amb Radamantis i Sarpèdon: Radamantis jutjava les ànimes dels orientals, Sarpèdon la dels occidentals i Minos tenia el vot decisiu.

: Els jutges de l’Hades. Antikensammlungen, Munich.

Minos també va participar en un altre relat mitològic narrat per Ovidi a Les Metamorfosis. Va atacar Mègara, el regne de Nis, durant una guerra amb Atenes per la mort del seu fill Androgeu. Nis, tenia un floc de cabells vermell que el va mantenir fora de perill de qualsevol perill, però Eros va fer que la seva filla Escil·la s’enamorés de Minos. En una versió, Minos tempta Escil·la amb un collaret d´or a canvi d’enganyar i matar el seu padre. I en una altra versió, ella s’enamora de Minos des de la distància, i després de tallar el floc del seu pare, l’ofereix a Minos. Però, tot i que gràcies a això Minos va derrotar Nis i conquerir Mègara, la va menysprear i va salpar sense ella. Però Nisos, que s’havia convertit en àguila pescadora, la va atacari i la seva filla es va transformar també en au marina.

Knarik Badoyan

1r Batxillerat

IES Isaac Albéniz