Badalona, 8 de Novembre del 2009
Hola Carla!
Estic una mica avorrida a classe i he pensat d’escriure’t una carta per veure com estàs i com et va la vida, que des del dia del meu aniversari no sé res de tu.
Volia explicar-te el que em van fer els meus amics i les meves amigues. Ara penso que va ser emocionant, però en el moment… Divendres vam anar a fer un pícnic al Parc del Laberint d’Horta, perquè ens va semblar un bon lloc per anar-hi tots i passar-nos-ho bé. Una vegada allà, ens vam posar a berenar i a parlar del nostre passat: de tots els moments junts, dels viatges que hem fet, de les festes… ja saps. Quan vaig mirar l’hora, ja eren les deu de la nit, però tot i així no volien marxar sense veure qui era el primer a fer el recorregut del laberint. I així va ser, cadascú va anar-se’n pel camí que va voler.
Quan vaig adonar-me’n, tots ja havien sortit, menys jo. Començava a posar-me nerviosa. No sentia ningú. Vaig començar a sentir fred i cada vegada tenia la sensació que estava més perduda encara que al principi. Estava cansada de caminar, i vaig veure que al centre del laberint hi havia una estàtua d’Eros, per cert molt maca, amb una mena de banc per seure i m´hi vaig quedar una estona. No sabia què fer, seguia sense sentir ningú i a sobre no portava el mòbil al damunt.
Als deu minuts d’estar asseguda, ben morta de fred, vaig escoltar uns passos, però no sabia d’on venien. Primer vaig posar-me contenta perquè pensava que venien a buscar-me; però no va aparèixer ningú, per bé que els passos seguien escoltant-se. En aquell moment volia desaparèixer d’aquell lloc. Vaig tapar-me la cara amb les dues mans uns tres o quatre minuts pensant què podia fer per sortir-ne. Quan em vaig treure les mans de la cara, tenia al meu davant tots els meus amics i amigues, que es reien de mi amb un pastís gegant a les mans. Ho vaig passar fatal en aquell moment, els volia matar tots, però ara quan ho recordo, em fa riure i tot.
T’he adjuntat una foto presa abans de posar-nos a berenar i, per tant, anterior a tot el que t’he explicat. Espero que no t’avorreixi massa tota aquesta història, però em feia gràcia explicar-te-la.
Per cert, dóna records a la teva família i contesta aquesta carta, eh!
Ana Rosa Linger
Hem llegit el somni d’un 2 d’Octubre, de l’Annia. La història parla d’una noia que es troba a un laberint i va trobant pistes (cartes) a través de tota la gran vegetació del jardí. És una persona que la està buscant i que vol trobar-se amb ella. Al final pot arribar a parlar amb ella.
Ens agrada molt perquè la història ens recorda a la de Cupido i Psique.
Hi ha una obra molt important de Shakespeare que és El somni d’una nit d’estiu.
La “Midsummer Night” correspon a la nit del solstici d’estiu, celebrada des de l’antiguitat tant en les cultures mediterrànies (nit de Sant Joan) com en les celtes i sobretot en les escandinaves, en els quals punts més nòrdics es produeix l’extraordinari fenomen del “sol de mitjanit”.
En aquesta exquisida comèdia, conviuen els quatre móns renaixentistes en excel·lent harmonia, fins fondre’s en un final feliç de noces dobles. Teseu i Hipòlita són els representants de la noblesa.
adeuuuu
knarikkpaula
Ave!
És una història una mica de por o més bé d’intriga, no?
Té un final sorprenent i que no m’esperava gens!
M’agrada’t la història i també la foto, és una de les quantes del reportatge fotogràfic que tenim eh jajaja
Valee!
Ave!
Ana, m’agrada aquesta carta, a la teva “amiga” jajaja.
Aquí podem veure el que fas quan t’aborreixes, t’hem pillat!
Ara de veritat, està molt bé la història, hi ha un moment d’emoció, quan no saps qui és qui ve!
Està molt bé, felicitats!
Al principi m’ha semblat una carta algu senzilla o comuna, pero a mesura que he anat llegint m’ha agradat més, hi ha una part un pel intrigant, peró el més agradable és el final.
Enhorabona!!
Ave!
Molt maca la història. La veritat es que depén de la situació el laberint pot arribar a ser força tètric. ^^
Vale!
Ave!!
No m’esperava aquest final … molt ben trobat!
la veritat que l’angoixa de perdre’t al laberint la tinc bastant present … jajaja
Vale!
No sabeu què us espera, les històries més tètriques encara han d’arribar…
Es força interesant aquesta entrada!
Records desde La Garriga dels Càssics a la Romana!
Gràcies, Pau, per la teva visita. Records als “Clàssics” i fins aviat!
Hola a tots…
QUIN PATIMEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEENT!!!!
Us heu posat d’acord l’Ànnia i tu per angoixar a la gent? Déu meu! Si fos Ícar ja hauria sortit volant desesperada!
No perquè el laberint sigui lleig, és perquè a dins no hi puc comprar xocolata!!! AAAAAHHH!!!!
Hola,
molt maca la historia molbe Ana,
pero hi trobo a faltar més acció
(sin ofender).
Pero felicitats:)
Salve!
Una molt bona historia Ana! M’ha agradat molt aquesta idea de que els amics et sorprenguin en un lloc tan maco com el Parc del Laberint. En aquest article has recordat un dels temes dels que vam parlar allà; que és el significat que té el laberint, de por a pedres.
Felicitats pel relat Ana!
Valee! 😀
Ave!!
En realitat et fiques en la situació sol allá al mig del laberint i nose que faria…
Esta molt ben buscada la historia i la eva intenció és molt bona amb un final inesperat.
Molt bon treball Ana!!
Vale!!!
Està molt bé la història, a veure si escrius més :-).
Però a mi em fan això de deixar-me sola a un laberint, a sobre de nit, fent fred i amb les pases que se sentien, i crec que hagués sortit corrents i que per molt que després em facin una sorpresa els mato a tots. Ai, aquests amics que li fan aquesta broma pesada i a sobre es riuen d’ella! No sé si considerar-los amics o no jaja.
M’ha agradat igualment!
Vale:-)
Molt bé, Ana; segueix imaginant escenes d’intriga!
què és això que t’estaves avorrint a classe i vas decidir d’escriure una carta a una amiga???
després, les coses van com van…
bé el gir que pren al final la història. intriga i sorprèn força inesperadament.
un detallet! les passes són femenines… i no perquè qui camini sigui una dona!
Roser a la teva classe no faig cartes ehh estic atenta encara que no vagi molt bé… De fet no faig cartes a cap classe.
Ave!
Semblava una carta normal, pero a mesura que he anat llegint m’ha agradat més, també hi ha una part intrigant, peró el més agradable és el final inesperat.