EXPLICAT PER EN TONI
Vam arribar al parc cap a dos quarts de cinc. La meva idea d’anar-hi només era una excusa per estar més temps amb ella, l’Adriana. Em sentia distanciat, potser la que s’allunyava era ella, suposo que només volia comprovar-ho. Pressentia que el destí ens guiaria en la nostra vida a partir d’ara.
Vam arribar a l’entrada del laberint, l’Adriana no era amb mi, almenys mentalment, ho sabia. Les seves respostes als meus “m’estimes?” no m’havien fet el pes, suposo que un “sí” amb aquell somriure… no era el que esperava, com a mínim en la situació tan crítica en què es trobava la nostra relació. Per a mi era una de les tantes senyals per deixar-ho córrer.
Continuàvem en el mateix lloc. Un guia ens havia repartit un cabdell de llana, vaig veure la seva mirada, la de l’Adriana, com dient: “Oh, que bé, una excusa per estar més junts, un fil que ens unirà tot el camí… (to irònic) amb una mica de sort em perdo”. Ho veia en els seus ulls.
En un moment tot va canviar, el vaig veure, o millor dit, el va veure ella. Vaig seguir la seva mirada, era en Carles, el seu estimat ex, el qual sempre havia pensat que no havia oblidat, això només era un senyal més. Em va donar la mà i a ella li va fer dos petons. Va iniciar una conversa, encara que no sé què va dir. Estava capficat pensant com fer-lo desaparèixer del meu davant.
Vam iniciar el camí pel laberint, l’Adriana conduïa el fil al meu davant. Tenia la sensació que havíem passat unes quantes vegades pel mateix lloc, m’era indiferent, m’encantava arribar a la cantonada d’un passadís i que donés la volta i em fes l’ullet… Va haver-hi uns minuts en què no la vaig veure, va tibar el fil massa, anava massa de pressa. Quan no vaig poder tibar més el fil, me’l vaig trobar tallat. M’havia abandonat, potser era amb en Carles, no ho sé…; vaig arribar al centre, on hi havia els bancs, els vaig trobar parlant. Me’n vaig anar –esperava que no m’haguessin vist- i vaig arribar al final del laberint.
No podia suportar saber que estaven junts i que l’Adriana acabés el recorregut sense mi. Vaig tornar, la vaig separar d’ell, el vaig començar a colpejar, no el suportava, era un obstacle en la meva relació. L’Adriana plorava, em deia que m’estimava, que parés. Em vaig quedar impactat, el vaig llençar a terra sagnant.
Vaig deixar anar el fil, el símbol de la nostra relació; vaig sentir que res tenia sentit, em sentia totalment inútil. No vaig gosar mirar-la a la cara, vaig acabar el camí del laberint sol, un altre cop; sabia que no tornaria, ni al parc, ni a veure-la.
EXPLICAT PER L’ADRIANA
En Toni em va proposar anar al parc del laberint. Sabia que les coses entre nosaltres no anaven bé i potser pensava que travessar el parc junts ens ajudaria. Ens vam trobar en Carles, vaig veure la cara d’en Toni, em sentia culpable. Li vaig llençar indirectes perquè se n’anés; crec que en aquell moment en Toni només hi era físicament, la seva ment ja no era amb mi.
Em va preguntar com a mínim trenta vegades si l’estimava, no podia suportar sentir que no em creia quan li deia que sí, com si li hagués de demostrar a cada moment el que sentia. Comprenc la seva inseguretat, encara que ni la comparteixo, ni la mereixo. He escoltat molts cops que els infidels són molt insegurs amb la seva parella, perquè pensen que fa el mateix que ells; jo no n’era d’infidel, ell sí.
Vam iniciar el camí pel laberint, jo anava al davant. Al cap d’una estona vaig veure un forat en una de les parets, el vaig travessar i al cap d’uns minuts em vaig trobar sola, amb el fil tallat, suposo que es deuria tallar quan vaig travessar el forat. Vaig continuar fins al centre del laberint i em vaig trobar amb en Carles tot sol. Vam començar a parlar, sobretot d’en Toni. En Carles no es posava gelós, em va demostrar que havia superat la ruptura. Al cap d’una estona va arribar en Toni, el va apallissar, li vaig dir que parés, que l’estimava… Va parar i se’n va anar.
Suposo que el fet de trencar-se el fil en dos va ser un senyal, un de tants, però que va simbolitzar un camí trencat en dos, el qual continuaríem, però casascú pel seu camí. Només me’n volia anar i fer l’últim tros del laberint sola, no el volia acabar amb cap persona que no fos en Toni.
No el vaig veure mai més. Sempre he cregut que el destí ja estava escrit, que els daus havien estat llençats just abans de començar el trajecte pel laberint, quan ens van repartir el cabdell. Només havíem de creure en els senyals i seguir-los, això ens va portar al final de la nostra partida.
Thaïs García Laso 1.2
Hola:)
Que bunica la història, sobretot perque el meu novio es diu Toni, i es igual de gelos xd.
La història està inventada o hi ha alguna part que esta basada en fets reals ajaj?
Bueno pues m’ha agradat, sobretot aixo de fer la història des del punt de vista de un i de l’altre.
🙂
FElicitats!
Avee!
no es basa gens en la realitat!
Pero gracies per l’observació:)
Valeee
Alissa, trobo molt encerat aquest comentari teu sobre l’estratègia de confeccionar dues històries paral·leles que ens mostren els mateixos esdeveniments des de diferents punts de vista. És un dels encerts de la narració de la Thaïs, juntament amb la capacitat d’introspecció psicològica.
Ave!!
Molt bonica historia Thais!!
Esta molt ben buscat aquest doble punt de vista sobre una mateixa historia.
Thais com sempre impressionant-nos
Salve!!
Ave!!
Com m’ha agradat aquesta història!
Thais bon treball eh!
Ave!
Molt bé Thaïs! Vaig llegir l’original a classe i ja et vaig dir que m’havia agradat, però t’ho torno a dir. Molt original lo dels punts de vista. ^_^
Avee!
Gràcies pels comentaris!
Lo del doble punt de vista, ho vaig fer perquè volia que entenguès tothom que les histories sempre tenen dos o més punts de vista, que la teva versió del succès només és el teu i pot canviar molt amb el punt de vista de tots.
Només és un punt de la psicologia, la mediació.
Valee!
Ave
m’agradat molt la història, sobretot això de que es pogués veure desde els dos punts de vista. Això demostra que quan estem massa capficats en un tema estem cegs davant d’altres coses…
El pobre ex no estava fent res i per culpa de mals entesos a rebut hahahha PETONS
VALE
bé, m’he pensat molt i molt això de tornar a comentar el text… més que res per algun comentari desafortunat que l’autora ha fet a classe aquest matí. però, en fi, com que “l’edat” és una cosa que ajuda a madurar, faré veure que me n’oblido i no l’hi tindré en compte.
començo:
que les coses no són sovint el que semblen, i que depenen en gran manera de com les visquin les persones és un fet evident. per això el teu treball m’agrada, perquè mostra aquesta visió múltiple ( i per tant, real) de la realitat. La tria dels dos pdv és molt encertada: dóna profunditat a la trama i gruix psicològic als personatges, cosa que costa d’aconseguir en un relat breu. però el que m’ha agradat més és que, com a autora, has sabut jugar amb el lector i ens has enganyat, fent-nos anar per on tu volies i, per això, quan ens has volgut donar tota la informació, ens has sorprès… i això és fonamental.
i per acabar, tot i que avui t’odio una mica, he de dir que el nom femení està també molt ben triat.
apa, ja està
Aveee!
Gràcies Roser per la teva aportació i comentari, em sorprèn que tu com a professora de català t’hagi agradat la meva història.
Sembla que ja no m’odies tant 😉 jaja
Valeee!
Pingback: Aracne fila i fila » Blog Archive » Premi Sambori d’Òmnium Cultural
L’enhorabona, Thaïs!
Moltes gràcies Margalida!
Felicitats thais!
per un moment pensaba que en la segona part de la història, la de l’Adriana, quan es talla el cabdill, que l’havia tallat ella perquè estava com jugant amb en toni.
Bueno, és igual. M’ha quedat tot claríssim i és una història maquíssima.
Felicitats!
uau thais!
m’ha agradat moltissiim!
La idea de el las dues versions de l’història està super bè! ja que et crea una incògnita de que pensava realment l’altre personatge i amb laltre versió et quedes com més satisfeta.
VALE!
Salue!
M’agradat molt aquesta història encara que acabés malament. Està ben escrita i és molt bona idea això de narrar la mateixa història des del punt de vista del dos personantges principals, i a sobre el parc del laberint és un lloc adient, bon treball!
ave.