Fins i tot un cantant de hip-hop americà tan famós com és T-Pain ens ensenya el seu nom en grec, a través d’un vídeo anomenat “Take Your Shirt Off”, que té lloc a una fraternitat. Utilitza una barreja de transcripció i transliteració “ΡΔΦΠ”. Què us sembla? per què fan aquesta distorsió de la llengua grega? Em podríeu escriure bé el nom, ja que aquí només ho escriu així per la semblança de les lletres.
Escoltant un dels meus grups preferits, Love of Lesbian, vaig trobar una cançó molt maca, amb bastants referents clàssics: “Me amo”.
Edip Rei, Electra, Narcís, … us sonen aquests noms? Doncs, en aquesta cançó es fa una barreja molt curiosa, i acaba composant una estrofa amb aquests tres personatges o, més ben dit, conceptes que en deriven d’aquests personatges. No són d’origen llatí, però sí que els romans els van adaptar i adoptar de la mitologia grega.
[youtube]https://youtu.be/aEllVCvbJKA[/youtube]
“Hoy voy a decirlo: ¡cómo me amo!
Y tú ya no puedes hacerme daño.
Soy un ser divino, ven a adorarme.
¡Qué buena suerte amarme tanto!
Di no al pánico, sin pánico, sin pánico, no al pánico.
Edipo contra Electra,
narcisismo es lo que impera.
Qué simpático, simpático, carismático, simpático.
Edipo contra Electra,
tus complejos a la hoguera, ¡ya! “
La segona estrofa és la que té més referents clàssics. Anem per ordre!
Pánico, que ho repeteix ja quatre vegades, és un hel·lenisme: és una paraula d’origen grec que van adaptar els romans a la seva pròpia llengua, el llatí. Pànic, en català, prové de la paraula grega Πανικός, que fa referència al personatge Πάν, el semidéu dels pastors i del bestiar. La paraula pànic, originalment, s’utilitzava per a fer referència a la por que patia el bestiar durant les tempestes, a causa dels llampecs i dels trons, i que, avui en dia, fem servir per a definir la intensa sensació d’agoixa fruit de la por.
êdip Rei és un personatge extret d’una història mitològica, també d’origen grec. En aquesta història, per fer un resum, el pare d’Èdip veu en el seu futur que el seu fill el mataria, així que el va separar d’ell i de la seva mare. Un cop Èdip es va fer gran, per casualitats del destí, una successió de fets van aconseguir que es fes realitat la visió del oracle al que va acudir el seu pare. Un cop va haver matat al seu pare, sense saber que ho era, va casar-se amb la seva mare, i, gràcies a això, el nom d’Èdip també dóna nom a un fenòmen psicològic: el complex d’Èdip.
El complex d’Èdip és un fenomen segons el qual l’infant se sent atret pel progenitor de sexe contrari, encara que, precisant, només relata l’amor i l’impuls sexual que sent el nen envers la seva mare. Aquest fenomen va ser descrit per primer cop pel psicoanalista Sigmund Freud.
Electra, molt similar a Èdip, també forma part d’una història de la mitologia grega. La protagonista, que dóna nom a la història, i també, igual que a Èdip, un fenòmen psicològic molt similar. És l’atracció sexual i emocional que sent la nena cap al seu pare, mentre que el complex d’Èdip és l’amor del fill envers la mare.
A la cançó, l’autor enfronta aquests dops conceptes. Una mica abstracte, veritat? Què vol dir l’autor amb aquesta antítesi? S’accepten propostes!
El següent vers, com no, també té una referència a les clàssiques. Narcisisme, paraula que prové de Narcís, un personatge de la mitologia grega que els romans van adaptar, igual que Electra o Èdip el Rei. De què tracta Narcís? A grans trets, com heu pogut llegir a Narracions de mites clàssics (ed. Teide) era un noi tan guapo que, en mirar-se el seu propi reflex a l’aigua, va enamorar-se d’ell mateix, i va acabar patint les conseqüències. Així doncs, narcisisime es defineix com la malaltia psicològica que provoca un excès de confiança en les habilitats pròpies, portant a qui la pateix a entendre la realitat d’una manera desfigurada. Almenys això és el que va dir Sigmund Freud quan va introduir el terme “narcisisime” a la psicologia. Però realment el narcisisme és una malaltia? Jo, igual que l’autor de la cançó, tal i com es pot veure segons la primera estrofa que he penjat aquí, creiem que, fins a cert límit, és bo ser una mica narcisista, sense passar-se!
A mi aquesta cançó (molt i molt maca, per cert) m’ha fet pensar una mica, i n’he extret un missatge; si no t’estimes tu mateix, qui ho ha de fer? Sabeu amb quina paraula, formada per un ètim grec i un de llatí, ho podríem resumir? Així doncs, mentre hi penseu i l’encerteu ¡tus complejos a la hoguera, ya!
PD: El nom del grup, no és una mica sospitós també?
Toni Moreno
1r batx. Llatí
Dans son album Mutatis mutandis, Juliette chante avec beaucoup d’humour l’histoire d’une des plus grandes magiciennes de l’Antiquité Grecque, Circé, qui a – entre autres – changé les compagnons d’Ulysse en pourceaux.
Robert Delord Le sort de Circé
Latine loquere
Lycée du Dios
Grenoble
Del mite de les Danaides no en sabia res, tret que donaven origen a l’expressió castellana “el tonel de las Danaides” o la catalana “un pou sense fons” (sabeu què signifiquen i quan s’apliquen?) i que, segons la Margalida Antoni Saliere en va fer una òpera.
Què en sabeu vosaltres? Creieu que encara les Danaides simbolitzen la decepció, la frustració actual?
Lina Velasco
1r batx. Grec i llatí
A rel la mort de Louise Bourgeois el passat dia 31 de maig de 2010 als seus 98 anys caldria parlar hic et nunc d’aquesta moderna Aracne. Sabeu qui és Louise Bourgeois? Segur que sí, però us refrescaré la memòria: fou una escultora d’origen francès que va passar part de la seva vida a Nova York, una de les figures més rellevants de l’art contemporani i de l’escultura del segle XX, molt coneguda per les seves enormes aranyes, que anomenava ‘Maman’ i exposava arreu del món, entre altres llocs, a l’esplanada del Guggenheim de Bilbao, fet que té a veure amb la vida adúltera del seu pare, propietari d’una fàbrica que restaurava tapissos i de la seva mare, una excel·lent teixidora.
“L’aranya és una oda a la meva mare”, va dir en una ocasió l’artista. “Ella ha estat la meva millor amiga. Com les aranyes, la meva mare teixia. Com les aranyes, la meva mare era molt intel·ligent. Com les aranyes, la meva mare era protectora”.
A la gàbia hi ha peces que havien pertangut a la seva mare:
Doncs, bé, tot això no us recorda el mite que dóna nom al nostre bloc? el mite d’Aracne, és clar que sí!
[youtube width=”650″ height=”550″]https://www.youtube.com/watch?v=7YMlDH1R8Ac[/youtube]
(N.B.: Article publicat gràcies a un amable correu de la Dra. Esperança Borrell i de les connexions fetes per Mònica Miró Vinaixa).
Entre els amors de Zeus (Europa, Ganímedes…), m’ha cridat moltíssim l’atenció pel seu erotisme la manera en què el pare dels déus i els homes va seduir Leda. En sabeu el mite? Coneixeu la seva pervivència en la literatura i l’art occidental? Voleu investigar més? Per què encara té pervivència?…
Tot seguit us presento un poema del noucentista català Josep Carner (1884-1970) en què a La inútil ofrena (1924), antologia de poemes que fan referència a l’amor, descriu la unió entre el déu i la virginal Leda:
LEDA INNOCENT
Aquell matí, Leda innocent, besaves
el cigne de vivíssimes clarors
a tu vingut entre les aigües blaves
amb el coll cabdellat, tot amorós.
Ses ales foren aviat esclaves
de tos braços de vori; tremolors
dava el frec de sa ploma, i comparaves
l’ocell vençut, ton braç victoriós.
Tot amagant el cap, ell es fenyia
poc avinent, amb graciosa por,
inquiet de la teva companyia.
Tu vas perdre una mica la color.
ell, tanmateix, com en el llac solia,
va fer en la teva sina cabussó.
JOSEP CARNER, Ofrena
No deixeu de visionar el poema Leda del poeta nicaragüenc Rubén Darío (1867-1916) amb imatges i versos d’alta càrrega eròtica:
Si voleu resseguir la influència del mite de Leda en l’art, en aquest muntatge audiovisual hi trobareu l’obra de diversos pintors i escultors que han immortalitzat un tema tan sensual i voluptuós:
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/DBg0AHqbbsw" width="450" height="350" wmode="transparent" /]
Espero que amb els vostres generosos comentaris m’ajudeu a completar aquest apunt sobre la pervivència del mite de Leda. Tots junts podem!
Maria
Molts són els apunts del bloc d’aula El Fil de les Clàssiques i d’Aracne fila i fila que tracten els referents musicals actuals de personatges i situacions homèriques, entre els quals val a recordar:
Ara que ja heu llegit almenys les adaptacions literàries de la Ilíada i de l’Odissea d’Homer, tal com demostren els vostres comentaris a La còlera d’Aquil·les i Les aventures d’Ulisses, voldria donar-vos a conèixer, tot i que potser ja la coneixeu, una cançó de Susanne Vega, Calypso dins l’àlbum Solitude Standing, 1987:
Aquí teniu la lletra de Calypso en català:
El meu nom és Calypso. He viscut sola fins ara.
Visc a una illa i ara he despertat.
Fa temps el vaig veure lluitant amb el mar.
Sabia que havia naufragat i el vaig portar cap a mi.
Avui, ara, quan arribi la llum del sol,
ell marxarà després de l’última nit.
El deixo anar. Ara l’haig de deixar anar.
El meu nom és Calypso. El meu jardí està desbordat.
Densa, salvatge, amagada és la dolçor que hi creix.
El meu cabell es mou mentre canto al vent.
Canto les nits en què podia assaborir la sal en la seva pell,
la sal de les ones i de les llàgrimes.
I encara que va voler marxar, va ser meu durant molts anys.
Ara l’haig de deixar anar.
El meu nom és Calypso. L’he deixat anar.
A l’alba marxa per sempre.
I les ones el portaran una altra vegada, però ara coneix el camí.
Jo em quedaré a la platja amb el cor net i la meva cançó al vent.
La sorra em punxarà els peus i el cel cremarà.
Queda un temps de solitud per endavant. No li demano que torni.
El deixo anar. L’haig de deixar anar.
Suzanne Vega
Calypso “la que amaga” (amb quin verb grec té a veure?) és una nimfa marina que vivia a l’illa d’Ogígia (a prop de Gibraltar) i que va acollir Odisseu nàufrag després de la guerra de Troia. L’Odissea (V 1-281) d’Homer narra com el va estimar i com el va retenir durant set anys, oferint-li la immortalitat que l’heroi va rebutjar per tornar a Ítaca, la seva pàtria, amb la seva dona Penèlope (vid. La síndrome d’Ulisses). Viu en una cova, enmig de jardins naturals, amb un bosc sagrat d’arbres i amb moltes fonts. Passa el temps filant i cantant amb les seves serventes. Quan Zeus li envia Hermes amb l’ordre d’alliberar Odisseu, ha de deixar-lo marxar, tot i que a contracor. Li va donar fusta per fer-se una nau i provisions per al viatge, indicant-li també els astres per tenir una bona navegació envers la seva terra païral.
Per què està trista la Calipso de la cançó de Susanne Vega? Té similituds amb la Calipso homèrica? De què té nostàgia? Què n’opineu? Coneixeu altres referents musicals de la nimfa marina homèrica?…
Maria, una Calipso
|
Ja heu pogut observar en dos articles de la Rebeca (“El mite d’Europa en Góngora” i “De una de dama que, quitándose una sortija, se picó con un alfiler”) que Góngora inseria una gran quantitat de referents clàssics a les seves obres. Com tots sabem, Góngora, era culterà i aquest corrent literari barroc es basa en la complicació formal, amb referències clàssiques, cultismes… El més important en aquest corrent literari és com es diuen les coses, en comptes de què es diu.
A partir dels recents articles publicats a Aracne fila i fila, he trobat aquesta faula escrita també per Góngora, s’anomena: “Fábula de Píramo i Tisbe”. Estic segura de que us sona moltíssim aquest mite ja que l’hem llegit a Narracions de mites clàssics, i tenim Píram i Tisbe al bloc així com una recreació literària de la Laura Galán, Història d’un amor impossible, i a El Fil de les Clàssiques, el nostre bloc d’aula, tenim una genial una representació dels Beatles i els de primer de batxillerat vam fer una petita representació al Parc del Laberint d’Horta (una actuació magistral de la Laura i en Dani) davant dels alumnes de l’institut Albéniz de Badalona.  Mosaic romà de la Casa de Dionís, a Pafos (Xipre). Finals del s. III – principis del s. IV d. C. Us deixo un fragment de la Fábula de Píramo y Tisbe de Góngora, ja que l’obra sencera és molt llarga i qui la vulgui llegir tota , cosa que us recomano, només ha de clicar aquí. La ciudad de Babilonia–famosa, no por sus muros– (fuesen de tierra cocidos o sean de tierra crudos), sino por los dos amantes, desdichados hijos suyos, que, muertos, y en un estoque, han peregrinado el mundo– citarista dulce, hija del Archipoeta rubio, si al brazo de mi instrumento le solicitas el pulso, digno sujeto será de las orejas del vulgo: popular aplauso quiero; perdónenme sus tribunos. Píramo fueron y Tisbe, los que en verso hizo culto el licenciado Nasón (bien romo o bien narigudo) dejar el dulce candor lastimosamente oscuro al que túmulo de seda fue de los dos casquilucios moral que los hospedó; y fue condenado al punto, si del Tigris no en raíces, de los amantes en frutos. Núria Yela 1r de batxillerat llatí i grec. |
Hombre en la arena o La crítica
“Lo que cuenta no es el crítico,
no el hombre que señala
como vacila el hombre fuerte o
que podría haber hecho mejor
la persona en acción.
El mérito le corresponde
a quien está en la arena,
con la cara embadurnada de polvo, sudor y sangre,
que lucha con valentía,
que se equivoca
y vuelve a empezar una y otra vez,
porque no hay esfuerzos
sin error ni imperfecciones,
que conoce la gran devoción,
que se compromete en un causa justa,
que en el mejor de los casos si fracasa pese a ser muy audaz,
sabe que su lugar nunca
estará entre esas almas tímidas y frías
que no conocen ni la victoria ni la derrota”.
Theodore Roosevelt
A través del Facebook vaig rebre els mots anteriors, i ho vaig comentar a la Lida a través del bloc privat del Moodle Fil de llatí. Em va dir: “investiga i trobaràs al darrere el nostre esperit”. Tenia raó. He aconseguit identificar aquests mots amb els del discurs que va pronunciar Theodore Roosevelt (1882-1945), 26è President dels Estats Units, a la Sorbona de París el 1910.
Força i coratge calia tenir un gladiator per sortir a l’arena de l’amfiteatre romà; força i coratge hem de tenir els alumnes de quart de l’ESO que, tot i formar part del grup tres, és a dir, d’aquells que ens costa aprendre i a qui se’ns desaconsella fer batxillerat, vulguem continuar estudiant i aprenent perquè en tenim ganes i sabem que si som emprenedors, si ens hi esforcem, si ens ho proposem… ho aconseguirem i si no, almenys, ho intentarem! Força i coratge! Yes, we can!
Sere Eloisa Velázquez
4rt d’ESO llatí
Quins referents clàssics hi ha en la cançó i en el videoclip de Don Omar?
Sere Eloisa Velázquez
4rt d’ESO llatí
