Tag Archives: Literatura

Pervivència de les “Metamorfosis” en la literatura

Jo he fet el treball personal de llatí sobre la pervivència de les Metamorfosis d’Ovidi dins la literatura. Concretament, el treball consta d’una petita introducció i després de l’anàlisi d’uns relats curts escrits pel poeta català Salvador Espriu, que van acompanyats d’unes il·lustracions de Cèsar Estrany. Per finalitzar, hi ha la conclusió que he pogut obtenir fent aquest treball.

A part, he escrit una metamorfosis més moderna. Espero que us agradi!

Color en un món fosc by on Scribd

(Per llegir-ho còmodament cliqueu aquí.)

Sara Cañizares 1r de batxillerat
I. Isaac Albéniz

La comèdia a Grècia

A Grècia, el conreu del gènere còmic va durar dos segles, des de mitjan segle V aC fins a mitjan segle III aC. Els historiadors divideixen la comèdia grega en tres períodes: la comèdia antiga, fins al 400 aC; la comèdia mitjana, del 400 al 320 aC, i la comèdia nova, des del 320 aC.

 

A continuació explicaré en què consisteixen aquests tipus de comèdies:

La comèdia antiga estava dividida en diverses parts i tres d’aquestes a càrrec del cor, tot i que els actors també hi tenien un número indeterminat de passatges.

Pròleg, que era l’escena que obria l’obra.
Pàrode, que era l’entrada del cor.
Àgon, que acostumava a ser una disputa entre dos grups antagònics que solia finalitzar amb la derrota definitiva d’un dels rivals.
Paràbasi, que era el moment en el qual l’autor mitjançant el cor expressava les seves opinions.
Èxode, que era l’escena final, de tancament de l’obra.

Cadascuna d’aquestes parts  tenia un ritme musical diferent i entre elles s’intercalaven petits episodis dialogats. El major representant de l’antiga comèdia grega era Aristòfanes, el qual finalitzava les seves obres gaire bé sempre amb un acte nupcial o un festí. D’Aristòfanes ens han arribat onze comèdies senceres, de les quaranta-quatre que se li han atribuït. No us perdeu Els ocells!

Tot i així coneixem altres autors com Cràtinos que va guanyar el primer premi sis cops a les “Dionísies Urbanes” o Ferècrates, entre altres.

La comèdia mitjana es caracteritzava per burlar-se de personatges públics, però sense dir els seus noms directament, es tractava de que els personatges fossin coneguts pels seus fets o per algunes frases que els caracteritzaven, d’aquesta manera el públic els podia reconèixer amb facilitat. Aquesta etapa va ser una etapa de transició, no gaire important i per aquest motiu no en tenim gaire informació d’ella.

La comèdia nova és la més diferent de totes tres comèdies ja que aquesta no només tenia una finalitat lúdica, sinó que els autors intentaven mitjançant el ridícul corregir els costums de la societat. Es ridiculitzava el buit, no a persones concretes i el seu màxim representant va ser Menandre.
La comèdia nova es caracteritza per la ambientació urbana, per utilitzar temes quotidians i deixar de banda els que pertanyien a la gamma heroica, i per la desaparició del cor en escena, a l’hora que la vivacitat als diàlegs.
Concretament de la comèdia de Menandre solia estar dividida en cinc actes i aquets separats per entremitjos, estava escrita en llengua antiga i el vers que utilitzava normalment era el iàmbic. Era molt hàbil en la caracterització dels personatges, el quals eren majoritàriament homes populars. Dominava especialment la trama i la veracitat.

Diferències entre les comèdies:

La principal diferència que es pot establir entre la comèdia “antiga” i la “nova”, a més a més de la desaparició del cor, és que mentre a la primera l’argument no és més que un pretext que permet combinar una sèrie quasi interrompuda de situacions que pertanyen a la farsa, ridícules o descabellades amb l’únic objectiu de satiritzar diversos aspectes de l’actualitat. En canvi, la comèdia nova centra el seu interès en  la línea argumental, és a dir, la comicitat perd importància i deixa el seu atractiu primordial a l’anècdota ben narrada.

Camila Pérez López
2n batx. Grec

“De una dama que, quitándose una sortija, se picó con un alfiler”

Un altre poema de Góngora amb referències clàssiques és el sonet “De una dama que, quitándose una sortija, se picó con un alfiler”. Es pot deduir que té referents del mite que dóna nom al nostre bloc, el d’Aracne. Què en penseu vosaltres, aràcnids i aràcnides?

De una dama que, quitándose una sortija, se picó con un alfiler


Prisión del nácar era articulado
De mi firmeza un émulo luciente,
Un dïamante, ingenïosamente
En oro también él aprisionado.

Clori, pues, que a su dedo apremiado
De metal aun precioso no consiente,
Gallarda un día, sobre impacïente,
Le redimió del vínculo dorado.

Mas ay, que insïdioso latón breve
En los cristales de su bella mano
Sacrílego divina sangre bebe:

Púrpura ilustró menos indïano
Marfil; invidïosa sobre nieve,
Claveles deshojó la Aurora en vano.

Si voleu, podeu escoltar-lo en la gravació de Rafael Taibo:

>

Si voleu aprofundir en el comentari de text d’aquest sonet, llegiu El Comentario de textos, 1:

Rebeca Sánchez
1r batx. humanístic

“Els ocells”, d’Aristòfanes

Aristòfanes és el màxim representant de la comèdia antiga grega. Oscil·la entre la sàtira personalitzada de personatges públics i l’al·legoria, amb danses i cors, amb un llenguatge al·lusiu i obscè. Fa una crítica ferotge de la vida pública del moment (polítics, magistrats, militars, poetes, científics, filòsofs, etc) en un moment difícil de la vida atenesa. Si visqués ara, Polònia de TV3 es quedaria curt al seu costat perquè la situació de crisi i corrupció actual seria un bon camp de cultiu per a la seva sàtira i sarcasme.

Tot seguit podreu veure l’obra Els ocells representada a la UIB sota la direcció d’Antoni Artigues i us n’adonareu que, tot i que es va estrenar el 414 aC i va obtenir sols un segon premi a les Dionísies ciutadanes el seu missatge i el seu humor és ben vigent en el segle XXI. Qui no busca una ciutat millor per viure? Qui s’apunta per anar a viure a Nefelococígia? Qui no valora la política més noble? Qui no és víctima del seu propi refugi?…

Gaudiu de l’obra i, si podeu, llegiu-la i representeu-la. De ben segur, us agradarà!

Sònia, UIB

El mite d’Europa en Góngora

A classe de Literatura Castellana de primer de batxillerat estem treballant Luis de Góngora i l’altre dia vàrem llegir uns poemes que, tot i ser de gran dificultat lingüística, vam poder veure que contenien referències clàssiques. A la Soledad primera hi trobem al·lusions mitològiques  referents sobretot al mite de Europa raptada per Júpiter:

Era del año la estación florida
en que el mentido robador de Europa
-Media luna las armas de su frente,
Y el Sol todo los rayos de su pelo-,
Luciente honor del cielo,
En campos de zafiro pace estrellas,
Cuando el que ministrar podía la copa
A Júpiter mejor que el garzón de Ida,
Náufrago y desdeñado, sobre ausente?,
Lagrimosas de amor dulces querellas
Da al mar; que condolido,
Fue a las ondas, fue al viento
El mísero gemido,
Segundo de Arïón dulce instrumento.

Del siempre en la montaña opuesto pino
Al enemigo Noto
Piadoso miembro roto
Breve tabla? delfín no fue pequeño
Al inconsiderado peregrino
Que a una Libia de ondas su camino
Fió, y su vida a un leño.
Del Océano, pues, antes sorbido,
Y luego vomitado
No lejos de un escollo coronado
De secos juncos, de calientes plumas
Alga todo y espumas?
Halló hospitalidad donde halló nido
De Júplter el ave.

Besa la arena, y de la rota nave
Aquella parte poca
Que le expuso en la playa dio a la roca;
Que aun se dejan las peñas
Lisonjear de agradecidas señas.

Desnudo el joven, cuanto ya el vestido
Océano ha bebido
Restituir le hace a las arenas;
Y al Sol le extiende luego,
Que, lamiéndole apenas
Su dulce lengua de templado fuego,
Lento lo embiste, y con suave estilo
La menor onda chupa al menor hilo.

No bien, pues, de su luz los horizontes
Que hacían desigual, confusamente,
Montes de agua y piélagos de montes?
Desdorados los siente,
Cuando ?entregado el mísero extranjero
En lo que ya del mar redimió fiero?
Entre espinas crepúsculos pisando,
Riscos que aun igualara mal, volando,
Veloz, intrépida ala,
Menos cansado que confuso? escala.

Vencida al fin la cumbre
Del mar siempre sonante,
De la muda campaña
Árbitro igual e inexpugnable muro?,
Con pie ya más seguro
Declina al vacilante
Breve esplendor de mal distinta lumbre:
Farol de una cabaña
Que sobre el ferro está, en aquel incierto
Golfo de sombras anunciando el puerto.

«Rayos les dice? ya que no de Leda
Trémulos hijos, sed de mi fortuna
Término luminoso.» Y recelando
De invidïosa bárbara arboleda
Interposición, cuando
De vientos no conjuración alguna?
Cual, haciendo el villano
La fragosa montaña fácil llano,
Atento sigue aquella
Aun a pesar de las tinieblas bella,
Aun a pesar de las estrellas clara?
Piedra, indigna tïara
Si tradición apócrifa no miente?
De animal tenebroso cuya frente
Carro es brillante de nocturno día:
Tal, diligente, el paso
El joven apresura,
Midiendo la espesura
Con igual pie que el raso,
Fijo a despecho de la niebla fría?
En el carbunclo, Norte de su aguja,
O el Austro brame o la arboleda cruja.

El can ya, vigilante,
Convoca, despidiendo al caminante;
Y la que desviada
Luz poca pareció, tanta es vecina,
Que yace en ella la robusta encina,
Mariposa en cenizas desatada.

Llegó, pues, el mancebo, y saludado,
Sin ambición, sin pompa de palabras,
De los conducidores fue de cabras,
Que a Vulcano tenían coronado.

«¡Oh bienaventurado
Albergue a cualquier hora,
Templo de Pales, alquería de Flora!
No moderno artificio
Borró designios, bosquejó modelos,
Al cóncavo ajustando de los cielos
El sublime edificio;
Retamas sobre robre
Tu fábrica son pobre,
Do guarda, en vez de acero,
La inocencia al cabrero
Más que el silbo al ganado.
¡Oh bienaventurado
Albergue a cualquier hora!

»No en ti la ambición mora
Hidrópica de viento,
Ni la que su alimento
El áspid es gitano;
No la que, en bulto comenzando humano,
Acaba en mortal fiera,
Esfinge bachillera,
Que hace hoy a Narciso
Ecos solicitar, desdeñar fuentes;
Ni la que en salvas gasta impertinentes
La pólvora del tiempo más preciso:
Ceremonia profana
Que la sinceridad burla villana
Sobre el corvo cayado.
¡Oh bienaventurado
Albergue a cualquier hora!

»Tus umbrales ignora
La adulación, Sirena
De reales palacios, cuya arena
Besó ya tanto leño:
Trofeos dulces de un canoro sueño,
No a la soberbia está aquí la mentira
Dorándole los pies, en cuanto gira
La esfera de sus plumas,
Ni de los rayos baja a las espumas
Favor de cera alado.
¡Oh bienaventurado
Albergue a cualquier hora!»

No, pues, de aquella sierra ?engendradora
Más de fierezas que de cortesía?
La gente parecía
Que hospedó al forastero
Con pecho igual de aquel candor primero,
Que, en las selvas contento,
Tienda el fresno le dio, el robre alimento.

Limpio sayal en vez de blanco lino
Cubrió el cuadrado pino;
Y en boj, aunque rebelde, a quien el torno
Forma elegante dio sin culto adorno,
Leche que exprimir vio la Alba aquel día
?Mientras perdían con ella
Los blancos lilios de su frente bella?,
Gruesa le dan y fría,
Impenetrable casi a la cuchara,
Del viejo Alcimedón invención rara.

El que de cabras fue dos veces ciento
Esposo casi un lustro ?cuyo diente
No perdonó a racimo aun en la frente
De Baco, cuanto más en su sarmiento,
Triunfador siempre de celosas lides,
Le coronó el Amor; mas rival tierno,
Breve de barba y duro no de cuerno,
Redimió con su muerte tantas vides?;
Servido ya en cecina,
Purpúreos hilos es de grana fina.

Sobre corchos después, más regalado
Sueño le solicitan pieles blandas
Que al Príncipe entre Holandas
Púrpura Tiria o Milanés brocado.
No de humosos vinos agravado
Es Sísifo en la cuesta, si en la cumbre
De ponderosa vana pesadumbre
Es, cuanto más despierto, más burlado.
De trompa militar no, o destemplado
Son de cajas, fue el sueño interrumpido;
De can sí, embravecido
Contra la seca hoja
Que el viento repeló a alguna coscoja.

Durmió, y recuerda al fin cuando las aves
Esquilas dulces de sonora pluma
Señas dieron suaves
Del Alba al Sol, que el pabellón de espuma
Dejó, y en su carroza
Rayó el verde obelisco de la choza.

Agradecido, pues, el peregrino,
Deja el albergue y sale acompañado
De quien lo lleva donde, levantado,
Distante pocos pasos del camino,
Imperïoso mira la campaña
Un escollo, apacible galería,
Que festivo teatro fue algún día
De cuantos pisan, Faunos, la montaña.
Llegó, y a vista tanta
Obedeciendo la dudosa planta,
Inmóvil se quedó sobre un lentisco,
Verde balcón del agradable risco.

Si mucho poco mapa le despliega,
Mucho es más lo que, nieblas desatando,
Confunde el Sol y la distancia niega.

LUIS DE GÓNGORA, Soledad primera

És realment llarg, segur que si l’analitzem amb profunditat podem extreure moltíssimes coses. Què podem extreure d’aquest poema sobre els personatges mitològics? I sobre el mite d’Europa en concret? Qui és el “mentido roador de Europa”? Qui és “el garzón del Ida”? A quin dia en concret de l’any fan referència els versos inicials de la Soledad primera? …

Ja sabeu el que diu sempre la Lida:  “Heu d’anar fent xarxa, lligant nusos, relacionant una matèria amb l’altra, ja que no heu de deixar les assignatures en calaixos. La bellesa de la Venus dels calaixos de Dalí no és a cada calaix per separat sinó l’obra en conjunt.”

Rebeca Sànchez

1r de batxillerat humanístic

Una Penèlope diferent

Què simbolitza Penèlope? Doncs, la dona fidel. La perfecta esposa, capaç d’esperar el retorn del seu marit durant vint llargs anys. A El Fil de les Clàssiques hi teniu un apunt amb la pervivència de Penèlope en la música i el tòpic de la fidelitat femenina. Però què és ser fidel?

Pepa Plana ens presenta una Penèlope ben diferent. Què fa mentre espera? Què es pot esperar d’una pallassa com Pepa Plana esperant? L’espectacle és per a un públic adult i és dirigit per la prestigiosa pallassa anglesa Nola Rae. Bé, crec que és millor que l’aneu a veure, tot repassant la guerra de Troia, i després comentar si voleu sobre la fidelitat de Penèlope. Aquí us deixo un botó de prova, amb la crònica de l’espectacle emesa recentment per TV3, i potser ja hi trobeu l’entrellat del canvi de Penèlope:

 

Gaby

Safo “versus” Catul

El meu treball personal consisteix bàsicament en la recerca d’informació sobre Safo de Lesbos (Σαπφώ/Ψάπφω en grec i Sappho en llatí), que va ser una poetessa que va néixer al 650 aC i va morir al 580 aC. Va viure a Lesbos, una illa de Grècia propera a la costa de l’Àsia Menor. El seu pare va ser Escamandrònim i la seva mare Clesi.
Una dona que descriuré com femenina, delicada i molt espiritual, ja que estava identificada i tenia relació amb Afrodita o Venus, la dea del amor, la bellesa, la luxúria, etc.
Va crear una societat a l’illa on les joves es preparaven per al matrimoni, i després aprenien a recitar poesia, cantar, confeccionar collarets i corones de flors, sempre amb l’ajuda de la seva mestra Safo, que ensenyava importants lliçons d’Amor. Es deia que la mestressa de l’amor s’enamorava de les seves alumnes, per això el nom de la seva illa va passar a ser un símbol d’amor entre dones.

La seva poesia es caracteritza per la bellesa, la perfecció formal, la intensitat i l’emoció que transmet en cada vers. Predominen temes d’amor principalment, que causen a la poetessa un desig de transmetre el que sent, recordant moments, sempre amb una naturalitat exagerada i una senzillesa divina.

Em sembla igual als déus
l’home que enfront de tu
seu, i de prop t’escolta
parlar dolçament

i riure encisadora; això, de veritat,
em colpeja el cor dins el pit,
car quan et miro un instant, ja no m’es possible
dir ni una paraula,

sinó que la llengua se’m trava
i prest un foc subtil em recorre la pell,
amb els ulls no veig res
i em ressonen les orelles,

una suor freda em banya, i un tremolor
em pren tota; estic més verda que l’herba
i em sento que estic a punt
de morir.
Però tot pot suportar-se, perquè…

També temes de caire sexual femení, i situacions de la seva vida amb les seves alumnes.

– Virginitat, virginitat, a on te’n vas, que em deixes?
– Ja no tornaré a tu, ja no tornaré.

En alguns dels poemes podem veure com fa referència algun déu grec, típic de la literatura clàssica.

Eros m’agità els sentits
com un vent, en la muntanya, caient sobre les alzines.

Amb el pas del temps és va referir a ella mateixa com una anciana que vivia en harmonia, pau interna i naturalitat externa. En els seus poemes podem veure la gran influencia de la natura.

Els estels, vora la formosa lluna,
enrere amaguen el rostre lluent
al temps que, plena, més resplendeix
(sobre) la terra…
argentada

Traduccions: Maria Rosa Llabrés Ripoll

Altres escriptors grecs, com Plató, la consideraven una musa de l’illa i Ovidi, més tard, també fan referència a aquesta dona com una heroïna.
Safo va escriure nou llibres d’odes, cançons nupcials, elegies i himnes. La més famosa és l’Oda a Afrodita. Explica a la seva dea un sentiment d’amor i desig, de manera que també podem apreciar la gran estima que sent per aquesta divinitat.

També m´he pres el luxe de fer una comparació amb un dels poetes més importants romans, Gai Valeri Catul (Gaius Valerius Catullus en llatí), que cremava de passió. Per això va voler seguir els grecs, per poder descriure els seus sentiments com ells ho feien. Una de les seves inspiracions per definir el que sentia per la seva estimada Lesbia va ser un poema de Safo, que ell després remodelà.

En el seu poema Safo explica el que sent per un personatge que compara amb els déus, que li toca el cor, la deixa sense paraules i la trasbalsa de dalt a baix fins al punt de sentir-se quasi morta d’ amor. Amb un gran sentiment i una gran dolçor transmet el seu amor.
En canvi, el poeta llatí Catul, tot agafant el poema de Safo, en el primer vers fa referència al que diu l’original tot remarcant que és dirigit a un home i demanant permís als déus per utilitzar la seva bellesa com comparació amb la de la seva estimada. Tot seguit esmenta el pseudònim que ell l’ha posat al seu amor i descriu el que li passa quan ella riu o la veu.
L’últim paràgraf és una nova reflexió que es fa a ell mateix l’oci que ell viu. Aquest últim no apareix en el poema de Safo, ell anomena oci al moment que passa a la taberna xerrant amb els seus amics i creant poemes, envoltat de joc i vi que incita a la desinhibició i la bogeria, per això diu que l’oci destrueix reis i ciutats. En aquest poema podem veure amb la claredat que explicava el poeta i el toc autobiogràfic de la seva vida quotidiana del últim paràgraf típic de la literatura romana.

Després de buscar informació sobre la poetessa Safo de Lesbos i el seu entorn en vida i les petjades que va deixar després de la seva mort, i de llegir els seus poemes, he arribat a la conclusió que va ser igual de meravellosa com artista i mestra que com dona.
Jo penso que va ser una gran dona que estimava tant les lletres com a la seva vida i això feia que ho proclamés amb els seus meravellosos poemes i cants, que arriben al cor de qualsevol que els llegeixi amb una mica de seny.
Em sembla increïble i ,fins i tot, l’admiro quan m’he adonat del que va aconseguir quan va formar una petita societat de dones a l’illa de Lesbos, tota sola, amb l’ajuda del seu gran coneixement, que compartí amb les seves alumnes, a qui ensenyava temes d’amor, sexe, sentiments, etc. que en aquella època i posteriorment no se sabien o no es volien tractar.

En comparar el poema de Catul amb el de Safo m’he adonat que Safo té una delicadesa i un manera de dir les coses que Catul oblida, ella remarca més el que sent i per qui ho sent, en canvi Catul em fa la sensació que dóna importància a d’altres sentiments més materials o egoistes, obscurs i durs, expressats d’una manera més vulgar i no amb tanta dolçor com ella.

El que menys m’ha agradat de la informació que he cercat ha estat la manera com la gent ha parlat des de sempre de la homosexualitat de Safo, independentment de la seva tendència sexual, el que jo penso és que a ella li agradava el goig, i podia veure la bellesa objectiva de les coses, tant en una dona com en un home, com en una fulla, però és clar, això no ho pot apreciar tothom.
També vaig trobar, sobre la mort de Safo, que després de ser rebutjada per un jove marí, es va suïcidar llançant-se des d’un penya-segat a l’Illa de Léucade. Tanmateix, això no té molta credibilitat, ja que no correspon amb la personalitat d’una Safo ja madura, i que en els seus últims poemes es mostra com una dona en pau amb ella mateixa i amb la natura que l’envolta. Per això no ho he afegit a la informació.

Andrea Martínez
1r batxillerat I. Isaac Albéniz

Tot invocant la Musa

Ave,

l’altre dia vaig trobar una cançó de hip hop espanyol, Mierda de Kase, que comença amb una invocació a les muses i segueix amb algun llatinisme:

¡Oh! Inmortal Poseidón, el del furioso tridente, a ti me encomiendo en esta difícil empresa, propicia que este velero llegue a buen puerto, permíteme llevar a cabo los designios de Afrodita nacida de las olas, ¡Oh! Calíope, augusta entre las musas, haz florecer el jardín, trae la rima.


Es curiós, oi? Li ho vaig comentar a la Lida i em va dir que busqués obres clàssiques que comencessin amb una invocació a la Musa per tal d’aconseguir la inspiració necessària. Pensava que no me’n sortiria de cap de les maneres; però mireu algunes de les invocacions cèlebres fetes al principi de la Ilíada i de l’Odissea, atribuïdes a Homer, i després el principi dels Treballs i els dies d’Hesíode, representant grec de l’èpica didàctica, i el de l’Eneida del poeta llatí Virgili i comenteu:

Canta, deessa, la còlera funesta d’Aquil·leu el Pelida, la qual provocà innombrables sofriments als aqueus i precipità moltes ànimes esforçades d’herois a l’Hades, i els convertia en pastura dels gossos i menja de les aus. Així la voluntat de Zeus s’acomplia, des que per primer cop s’enfrontaren barallant-se l’Atrida, cap de guerrers, i el diví Aquil·leu.

HOMER, Ilíada, I, 1-7 (trad. J. Alberich)

[youtube]https://youtu.be/MOvVWiDsPWQ[/youtube]

Conta’m, Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim

errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre;

de molts pobles veié les ciutats, l’esperit va conèixer;

molts de dolors, el que és ell, pel gran mar partí en el seu ànim,

fent per guanyà’ el seu alè i el retorn de la colla que duia;

mes ni així els companys no salvà, tanmateix desitjant-ho,

car tots ells es perderen per llurs mateixes follies,

els insensats! que les vaques del Sol, el Fill de L’Altura,

van menjar-se; i el déu va llevar-los el dia en què es torna.

Parla’ns-en, filla de Zeus, des d’on vulguis, també a nosaltres.

HOMER, Odissea, I, 10 (trad. C.Riba)

Muses de Pièria, vosaltres que amb els vostres cants doneu la glòria, veniu i canteu Zeus, adreceu un himne de lloança al vostre pare. Ell fa que els homes mortals siguin ignorats o il·lustres, i que per la seva gràcia siguin coneguts o desconeguts. Zeus que trona en el cel i viu en palaus alteroros fa fàcilment fort a qui vol i amb la mateixa facilitat doblega el qui és fort. També li és fàcil de fer petit el que és abundant i fer important el que és desconegut, i amb la mateixa senzillesa redreça allò que és tortuós i castiga els cors orgullosos. Escolta’ns tu, que ens veus i tens cura de nosaltres. Redreça amb la teva justícia les lleis. I que jo pugui explicar la veritat a Perses.

HESÍODE, Treballs i dies, 1-10 (trad. J.Castellanos)

[…] Musa, recorda’m per quina afronta causada al seu numen,

per quin greuge, la reina dels déus un home forçava,

altament pietós, a provar tants de dols, a escometre

tants d’afanys. ¿Poden cabre al cor celeste tals ires?

VIRGILI, Eneida, I, 12-15 (trad. M.Dolç)

Ara que jo ja he anat als orígens de la invocació a la musa en la literatura grega, podríeu ajudar-me a continuar i esmentar en comentari diferents obres de diferents èpoques, cançons, pel·lícules… que comencin amb una invocació; i de la cançó de Kase i de la seva invocació inicial, què n’opineu? Per cert, sabíeu que també hi ha la Musa dels blocs? Sabeu com es diu i com és? (Per cert, la Lida la va obtenir del mateix déu Hermes quan va anar a les VII Jornades de Cultura Clàssica a Sagunt!).

Irena Jagustín

1r de batxillerat grec i llatí

Odisseu, per Pepita Castellví

He llegit amb molt d’entusiasme en El Fil de les Clàssiques que Vicenç Llorca havia publicat Les places d’Ulisses i he seguit els referents clàsssics de la seva obra poètica, segons indica la Margalida, i que el mateix poeta en el Quadern blau diu amb emoció que d’una manera més que encertada; de seguida que tingui el llibre,  llegiré el seu volum de vint-i-cinc anys de poesia. Ara, però,  he pensant en Ulisses, Ulisses que és Odisseu en grec i aquí teniu els meus versos per a tots vosaltres, lectors i lectores d’Aracne fila i fila:

ODISSEU

Eres viatger de tots els vents,

brau guerrer,

ment rebel,

gavina al cel.

Navegues amb el rumb a Ponent

buscant el camí de les estrelles.

Només el mar,

només el blau

de les ones.

i el blanc de les veles del vaixell

que et porta cap a les teves quimeres.

 

Pepita Castellví

L’aventura mai explicada d’Ulisses

Ulisses va albirar la costa d’una illa llunyana després de vint-i-nou dies a la deriva. Un grup de gavines custodiaven les roques de l’espigó, escridassant mentre devoraven els seus festins.

Van desembarcar cap al vespre. Ulisses va veure  un dels seus tripulants allunyat de la resta, observant el bosc que ara es cobria de les ombres nocturnes. Van començar a cuinar les carns de porc i a beure vi per recobrar les forces perdudes durant el viatge. Després de recitar històries i ballar,  van caure rendits, inclús Ulisses que acostuma a dormir amb un ull obert es va prendre la llicència de dormir com un nen petit.

Ella va abandonar el seu amagatall i va sortir en busca de la seva presa; subjectà  un dels tripulants i l’arrossegà fins a la cova del llac. Un crit estrident, procedent del bosc, va despertar-los a tots. Quan es van adonar que hi mancava un d’ells van desenfundar les armes i començaren l’expedició per trobar el seu company. Un altre cop la nit es va precipitar i el bosc quedà en suspens, els aromes de les flors van relaxar els seus muscles, just després de sopar, sense adonar-se’n, ja estaven tots dormits.

Aquest cop ella va decidir endur-se’n tres dels homes d’ Ulisses i un per un els portà a la seva cova. Els crits es pronunciaven un cop rere altre quan  el sol tot just sortia.  Ulisses estava confús perquè va percebre un to estrany en aquell crits. En un  primer moment semblaven de dolor i, quan s’atenuaven, es produïen una mena de rialles perverses.

Els dos homes d’Ulisses i ell mateix seguiren el rastre dels crits sense aturar-se per menjar ni beure durant tot el dia. Un cop arribat el crepuscle va escoltar amb força i claredat la veu del seus companys. Quan la nit va estendre el seu mantell al bosc, el llac que havia quedat amagat ara era el reflex de la llum platejada lunar, entre les heures,e n un forat fosc, brillaven dos punts carmesins.

Ulisses demana als seus dos homes que es quedessin fora i vigilessin el perímetre. Va endinsar-se a la cova subjectant una torxa i observà gravats a les parets de formes grotesques, les mateixes parets de la cova s’anaven escurçant fins al punt que Ulisses va haver d’arrossegar-se fins arribar a aquells dos punts de llum vermella.

Dos ulls brillaven en un racó, envoltats d’un pelatge espès, donaven forma a una bèstia que ara estava reposant en silenci. Tot i això Ulisses tenia el pressentiment que aquells dos ulls l’observaven sense descans i només esperaven el moment oportú per atacar.

Els crits del tripulants inundaren la sala i obligaren Ulisses a refugiar-se rere una roca. La bèstia s’alçà solemnement observant al seu voltant. Una veu xiuxiuejà dolçament i la bèstia va dirigir els seus passos cap a la part més fosca de la cova. Tot d’una la cova s’il·luminà per complet i Ulisses quedà cegat per la llum desbordant.

-Sembla que tenim un nou convidat.

Ulisses quedà paralitzat dos segons; però es va alçar per descobrir el rostre de qui tenia empresonats els seus companys. Poc s’imaginava que podria ser una dona tan bella i imponent qui maquinava els segrestos. Els cabells rossos queien pel seu coll fins al maluc, si la llum era ara encegadora la seva pell superava la blancor de la cova i recorda a Ulisses el reflex de les petxines de la seva terra quan el sol les il·luminava en els dies més clars. Les seves robes daurades la cobrien des de les espatlles fins als turmells però de poc servien ja que Ulisses estava hipnotitzat pel seu contorn. Arribà el moment en què connectaren les seves mirades, els seus ulls vermells petrificaren  Ulisses per complet.

Quan cobra el coneixement va preguntar pels seus companys i ella va respondre suament:

– Si travesses aquesta foscor els trobaràs.

Ulisses desconfia d’aquelles paraules i sobretot se sentia intimidat per aquells ulls, però la lleialtat que l’unia amb el seus companys el va empènyer a donar el primer pas. Els crits s’accentuaven cada cop més; fins i tot,  Ulisses que s’havia enfrontat a ciclops, sirenes i perillosos adversaris ara sentia por i dubtava, però en cap moment oblida  els seus companys i continua endavant.

Quan va veure l’espectacle, queda estupefacte …

Dani Costa
1r de batx. grec
Recreant Les aventures d’Ulisses