Tot el soroll del món (ed. Columna, 2011) és la primera novel·la del poeta Vicenç Llorca (vid. Les places d’Ulisses i En absència de l’àngel a El Fil de les Clàssiques). Amb molta sensibilitat, amb un llenguatge cinematogràfic i alhora poètic, farcit de molts referents literaris i pictòrics, planteja si l’amor pot donar una segona oportunitat en persones marcades per una relació sentimental anterior.
Vaig tenir el goig d’assistir i enregistrar la presentació del llibre a la Biblioteca Can Llaurador de Teià:
[youtube]https://youtu.be/fzH5YJkAuq8[/youtube]
En llegir la novel·la, em vaig adonar del magnífic joc en què Vicenç, un poeta metafísic com el seu protagonista en Francesc Bertran, utilitzava el viatge de plaer a la República Dominicana i al país veí d’Haití per endinsar-se en el viatge interior dels seus diferents personatges, tal com en el periple odisseic de l’heroi grec Ulisses. Hic et nunc no desvetllaré tot el que jo hi he arribat a trobar, espero que llegiu el llibre i, si pot ser amarats de l’experiència de la lectura homèrica, virgiliana, dantesca o …, llavors ja descobrireu tot el que en ell s’hi amaga. També us adonareu ara que és època de vacances, temps de viatjar, que el viatge, tant avui com en temps d’Homer, d’Alexandre el Gran, d’Hanníbal o de Sèneca, sempre ens proporciona coneixement i ens fa millors, talment la lectura d’un bon llibre(vid. El viaje en la Antigüedad, de Fernando Lillo).
Reprodueixo aquí un petit fragment de la carta que, a Tot el soroll del món, el vell americà Charles deixa a la recepció de l’hotel com a comiat per a Francesc Bertran, i ja veureu que a més de les referències clàssiques que equiparen els embats de l’huracà Melinda a l’erupció del volcà Vesuvi i la mort de Plini el Vell (vid. El Fil de les Clàssiques) a mi em recorda la mort d’un personatge de l’Odissea, sabeu quin?:
Deixaré que Melinda sigui el forat negre que em faci avançar en la dimensió del temps i de l’espai. No, no m’he tornat boig. Se’n recorda de Plini el Vell? No va poder evitar acostar-se fins al Vesuvi per contemplar l’espectacle únic de la natura que s’expressava sublim en l’erupció del volcà. Doncs bé, me n’aniré a la platja i avançaré i avançaré envers Melinda. I ella, que em comprendrà, m’agafarà als seus braços i ja seré en el joc veloç de la felicitat de fondre’m amb la natura, com en un gran bes. I si no em pren és perquè encara no és el moment, i ho comprendré amb humilitat. En qualsevol cas, tot el que tindrà vostè de mi serà unes hores en què ens haurem dit més veritats que no molts éssers estimats en una vida. No compta la quantitat, sinó la qualitat que guanyem en l’experiència dels fets i de les vides a través de la intensitat dels moments. Com una llum de l’eternitat. pàg. 264, Ed. Columna, 2011.
Encapçala la novel·la una cita molt ben aconseguida de Secretum de Petrarca:
Excute pectus tuum acriter; invenies cunta que nosti, si ad ignorata referantur, eam proportionem obtinere quam collatus Occeano rivolus estivis siccandus ardoribus.
(…) Sed ille mos vester execrandus est; transitoria curatis, eterna negligitis.
Fruïu de la lectura, ocupeu-vos de les coses que paguen la pena!
N.B.: Si voleu seguir tota l’actualitat de la novel·la visiteu el bloc de l’autor, Quadern Blau.
Margalida
