Δείτε:
Ιάννης Κατσίς
Αθἠνα
Δείτε:
Ιάννης Κατσίς
Αθἠνα
Les excavacions a la part de la ciutat grega d’Empúries, concretament a la zona de l’stoa (centre comercial a tocar de l’àgora), durant el 64è curs d’Arqueologia d’Empúries han permès descobrir aquest estiu un braçalet grec “màgic” del segle V aC al qual s’atribuïen propietats curatives (com els actuals de les farmàcies!). L’amulet, fet amb lignit (carbó fossilitzat), està decorat amb diferents incisions. Tenia forma circular. Els grecs tallaven el lignit, el polien i després es posaven l’amulet al canell, al qual se li atribuïen poders místics i propietats curatives.
De moment, se n’han trobat dos fragments. Enguany s’ha excavat fins a trobar els nivells del segle V aC i l’any que ve es preveu arribar als fundacionals. L’stoa era el veritable centre neuràlgic del comerç a la ciutat, on es portaven a terme les transaccions més importants. L’edifici del segle II aC es va aixecar al damunt de les restes de les anteriors ciutats gregues, i la intenció dels arqueòlegs és poder arribar fins als nivells fundacionals, datats al segle VI aC. El director del MAC-Empúries, Xavier Aquilué, ressalta que aleshores es podrà saber amb exactitud el moment de la fundació de la ciutat grega, que ara se situa entre els anys 575 i 550 aC.. “Aquest serà el primer cop que, amb la metodologia actual, arribarem fins a aquests nivells per fer-ne un estudi exhaustiu i rigorós”, ha concretat Aquilué. Tot i les progressives campanyes d’excavació que s’han portat a terme al jaciment d’Empúries, encara queda molta extensió per excavar. “De la ciutat romana, que ocupa 21 hectàrees, n’hem excavat un 15%; i pel que fa a la grega, tot i que el primer nivell ja estigui tot excavat, cal impulsar projectes per conèixer les fases anteriors de la ciutat”, ha conclòs el director del MAC-Empúries.
Darreres excavacions a la ciutat grega d’Empúries. Foto: Xavier Pi / ACN
Ara per ara, s’han trobat diferents illes de cases, la majoria de planta quadrada. El braçalet precisament va aparèixer a l’interior d’una casa. L’arqueòleg Quim Tremoleda va concretar que, com que la terra va segellar bé les estructures, es poden trobar restes i objectes en molt bon estat, com ara, a més de la gran troballa del braçalet, fragments d’àmfora, peces amb inscripcions de grafit, trossos de copes de vi amb decoració grega o fíbules de metall (les agulles per subjectar les túniques).
Acaba l’edició 64 del curs d’arqueologia MAC-Empúries per Canal 10 Empordà.
Caldrà continuar excavant, doncs, per conèixer més la història i la vida quotidiana d’Empúries!
Vid.: Diari de l’Empordà, Diari de Girona, GironaInfo…
Pere
No us perdeu aquesta nova exposició al CCCB de Barcelona Per laberints fins al gener de 2011. Segur que us encantarà, aràcnids i aràcnides del Parc del Laberint d’Horta!
Gaby
Eusebi Ayensa
El famós elogi de l’Acròpolis de Pere IV d’Aragó (dit el Cerimoniós) té una significació especial, ja que és el primer elogi modern d’aquest monument, que durant l’època medieval va ser reutilitzat per als usos més diversos: església cristiana, mesquita turca, polvorí… Com digué l’historiador alemany Ferdinand Gregorovius a finals del segle XIX, l’elogi reial “constitueix el primer testimoni, després de llargs segles, que Occident tornava a tenir consciència de les incomparables belleses del Partenó”.
El projecte en sí no és original, ja que l’any 1911, l’historiador català Ramon d’Alòs-Moner, que acompanyà Antoni Rubió i Lluch en el seu tercer i darrer viatge a Grècia dos anys abans, ja va propasar gravar aquestes paraules en una placa de marbre dins del Partenó. Aquest primer intent, com tots els posteriors, però, no va arribar a bon port.
En aquesta ocasió el projecte va comptar amb el suport incondicional de la meva directora, Carme Caffarel, i dels arqueòlegs Tassos Tanulas, restaurador dels Propileus, i Aléxandros Mandis, responsable màxim de la 1ª eforia d’antiguitats prehistòriques i clàssiques, així com amb el vist-i-plau de l’ambaixador d’Espanya a Grècia, Miguel Fuertes. El projecte va ser discutit en el marc del KAS (Comissió Arqueològica Central) el dia 14 d’abril de 2010, que l‘aprovà per unanimitat. Dos mesos més tard, el 14 de juny de 2010, la decisió va ser ratificada pel ministre grec de cultura, Pavlos Ierulanos.
Per a mi, com a promotor del projecte, el fet que se’ns autoritzi a inaugurar una placa a la porta Beulé, a l’entrada mateixa dels Propileus, amb aquest elogi té una significació molt especial. En un espai reiteradament espoliat, com és l’Acròpolis, el fet que un rei catalanoaragonès en lloés, abans que ningú, les excel·lències artístiques (sense endur-se’n cap pedra) és un gest que ens honora com a poble i que compensa amb escreix el mal record deixat pels almogàvers catalans en la memòria del poble grec.
Per raons tècniques i sobretot d’espai, hem hagut de reduir l’elogi, que serà reproduït en català, castellà, anglès i grec, a la primera frase, que diu que el Castell de Cetines (l’Acrópolis) és la joia més rica del món. L’elogi és més extens i continua dient que “amb prou feines tots els reis crsitians junts en podrien construir un de semblant”.
Avui ha sortit la notícia publicada a El Periódico “L’emprempta catalana”.
Eusebi Ayensa
Director Institut Cervantes d’Atenes
El dissabte passat, veient el festival d’Eurovisión, me’n vaig recordar de la Margalida quan va actuar Grècia. Em va semblar una molt bona cançó i una actuació molt maca la del cantant grec Giorgos Alkaios &Friends amb OPA!
[youtube width=”550″ height=”450″]https://youtu.be/bmeCC53FKes[/youtube]
Què us sembla a vosaltres? Podríeu traduir la lletra de la cançó al català?
Ωπα, ωπα
Έκαψα το χθες, νύχτες μου παλιές,
θρύψαλα οι αναμνήσεις έγιναν κι αυτές
Μνήμες και φωνές άδικες ευχές
κι άφησα σε μια γωνία ανοιχτές πληγές
Έκαψα το χθες νύχτες μου παλιές
όνειρα και εφιάλτες ρίχνω στις φωτιές
Δάκρυα καυτά ψέμματα πολλά
μοιάζουν σα βουβή ταινία που δεν βλέπω πια
Ωπα
Βάζω μια φωτιά
σ’όλα τα παλιά
όλα θα τ’αλλάξω
και θα το φωνάξω
περασμένα ξεχασμένα κι όλα απ’την αρχή ξανά
Βάζω μια φωτιά
σ’όλα τα παλιά
όλα θα τ’αλλάξω
και θα το φωνάξω
περασμένα ξεχασμένα κι όλα απ’την αρχή ξανά
Έκαψα το χθες, νύχτες μου παλιές,
κι από το μηδέν αρχίζω όσο κι αν δε θες
Δάκρυα καυτά ψέμματα πολλά
πλήρωσα όσο χρωστούσα και τα δανεικά
Carlos Rocamora
1r batx. Grec
A Grècia, el conreu del gènere còmic va durar dos segles, des de mitjan segle V aC fins a mitjan segle III aC. Els historiadors divideixen la comèdia grega en tres períodes: la comèdia antiga, fins al 400 aC; la comèdia mitjana, del 400 al 320 aC, i la comèdia nova, des del 320 aC.
A continuació explicaré en què consisteixen aquests tipus de comèdies:
La comèdia antiga estava dividida en diverses parts i tres d’aquestes a càrrec del cor, tot i que els actors també hi tenien un número indeterminat de passatges.
Pròleg, que era l’escena que obria l’obra.
Pàrode, que era l’entrada del cor.
Àgon, que acostumava a ser una disputa entre dos grups antagònics que solia finalitzar amb la derrota definitiva d’un dels rivals.
Paràbasi, que era el moment en el qual l’autor mitjançant el cor expressava les seves opinions.
Èxode, que era l’escena final, de tancament de l’obra.
Cadascuna d’aquestes parts tenia un ritme musical diferent i entre elles s’intercalaven petits episodis dialogats. El major representant de l’antiga comèdia grega era Aristòfanes, el qual finalitzava les seves obres gaire bé sempre amb un acte nupcial o un festí. D’Aristòfanes ens han arribat onze comèdies senceres, de les quaranta-quatre que se li han atribuït. No us perdeu Els ocells!
Tot i així coneixem altres autors com Cràtinos que va guanyar el primer premi sis cops a les “Dionísies Urbanes” o Ferècrates, entre altres.
La comèdia mitjana es caracteritzava per burlar-se de personatges públics, però sense dir els seus noms directament, es tractava de que els personatges fossin coneguts pels seus fets o per algunes frases que els caracteritzaven, d’aquesta manera el públic els podia reconèixer amb facilitat. Aquesta etapa va ser una etapa de transició, no gaire important i per aquest motiu no en tenim gaire informació d’ella.
La comèdia nova és la més diferent de totes tres comèdies ja que aquesta no només tenia una finalitat lúdica, sinó que els autors intentaven mitjançant el ridícul corregir els costums de la societat. Es ridiculitzava el buit, no a persones concretes i el seu màxim representant va ser Menandre.
La comèdia nova es caracteritza per la ambientació urbana, per utilitzar temes quotidians i deixar de banda els que pertanyien a la gamma heroica, i per la desaparició del cor en escena, a l’hora que la vivacitat als diàlegs.
Concretament de la comèdia de Menandre solia estar dividida en cinc actes i aquets separats per entremitjos, estava escrita en llengua antiga i el vers que utilitzava normalment era el iàmbic. Era molt hàbil en la caracterització dels personatges, el quals eren majoritàriament homes populars. Dominava especialment la trama i la veracitat.
Diferències entre les comèdies:
La principal diferència que es pot establir entre la comèdia “antiga” i la “nova”, a més a més de la desaparició del cor, és que mentre a la primera l’argument no és més que un pretext que permet combinar una sèrie quasi interrompuda de situacions que pertanyen a la farsa, ridícules o descabellades amb l’únic objectiu de satiritzar diversos aspectes de l’actualitat. En canvi, la comèdia nova centra el seu interès en la línea argumental, és a dir, la comicitat perd importància i deixa el seu atractiu primordial a l’anècdota ben narrada.
Camila Pérez López
2n batx. Grec
On comencen les bases de la medicina occidental? Quina relació poden tenir racionalitat i coneixement? És possible aplicar el mite a la medicina? Descobrim-ho.
Per poder conèixer els orígens de la medicina actual hem de retornar a la Grècia dels presocràtics, Parmènides, Heraclit, Anaximandre, Anaxímenes, Demòcrit, etc… És en aquest moment, al segle VI aC quan uns pocs començaren a allunyar-se de les explicacions donades pel mite i procuren buscar el significat de les coses per si mateixos, λόγος. La medicina va adquirir una nova formulació, separant la ciència de la religió, i, a partir d’aleshores, la medicina ha esdevingut científica.
En un principi, Apol·lo era el déu de la medicina fins que va delegar aquest càrrec al seu fill Asclepi, quan Apol·lo el va salvar del ventre de la seva mare, Coronis, assasinada pel propi Apol·lo, en un acte de gelosia, va enviar el seu fill Asclepi al mont Pèlion on va ser cuidat i instruït pel centaure Quiró. Segons la mitologia, un cop Asclepi va aprendre tot el que s’ha de saber sobre medicina gràcies a Quiró, cuidador i mestre seu, començà a aplicar els seus coneixements i arts mèdiques per nombroses ciutats gregues. El tipus d’art que dominava Asclepi era considerat una medicina màgica-religiosa que gaudia d’un èxit sobrenatural. Segons la llegenda, Zeus es va veure obligat a destruir Asclepi amb un raig després de que el famós mestre de la medicina es dediqués a ressuscitar alguns morts i col·laborés a la despoblació del món d’Hades amb la seva medicina ja que hi havia menys morts.
Dintre de la vida quotidiana de grecs i romans, Asclepi tenia una gran rellevància, hi havia multitud de temples dedicats a ell i a la cura de tot tipus de malalties, les quals es consideraven malediccions. Als temples dedicats a Asclepi era on es dirigien tots aquells que volien curar els seus mals o calmar-los, allà eren els sacerdots qui rebien els malalts per sotmetre’ls a un seguit de rituals de caràcter ascendent, és a dir, la curació s’aconseguia arribant a l’últim grau místic, tot allò previ era una preparació per tal d’arribar a l’objectiu final, que ja podia ser curar-se o calmar el dolor gràcies a l’ajuda divina d’Asclepi. També és cert que els sacerdots dels temples exigien ofrenes de tot tipus per concedir l’estància al temple d’Asclepi, on seria curat.
A aquesta antiga Grècia, el metge o ἰατρός era un sacerdot de culte al déu Asclepi, i la seva activitat professional es limitava a vigilar les ofrenes i els donatius, complir amb els rituals religiosos i pot ser ajudar a algú que ho necessités per incapacitat o donar petits consells, més que un metge era més semblant al que seria un bruix o chamán de la medicina primitiva.
La medicina grega va estar molt condicionada pels temples dedicats a Asclepi durant mil anys, des del segle X fins l’any 0.
És a partir del segle V aC quan es començà a buscar i trobar unes explicacions més lògiques, les malalties deixen de ser maleficis, pèrdues de l’ànima, o mals d’ull per convertir-se en efectes de la naturalesa, la naturalesa sensible. Alguns escrits de Plató fan referència a Hipòcrates com a metge seguidor d’Asclepi, poca cosa se sap d’ell, la seva figura és quasi llegendària, tot i així el seu nom s’associa amb un dels descobriments més importants de tota la història de la medicina: que la malaltia és un fenomen natural. Per tant la tradició ha consagrat a Hipòcrates com el defensor del concepte de què les malalties no tenien un origen diví sinó que les seves causes es trobaven a l’àmbit de la naturalesa, com per exemple el clima, l’aire, la dieta, la geografia, etc…
Aquesta idea no sorgeix del buit, sinó que estava condicionada per les idees i conclusions d’altres filòsofs anomenats presocràtics, com Milet, Anaxímenes, o els propis pitagòrics els qui aplicaven les matemàtiques de forma precisa al món real quedant totalment asombratas pels seus propis descobriments. Tot aquest afany per descobrir i resoldre les inquietuds més quotidianes va ser causat per la consagració de les polis amb el seu corresponent fòrum, on tothom dialogava, negociava… També el mercat marítim va obrir les portes a Grècia en quant el que es refereix a coneixements d’altres cultures, com per exemple l’egípcia sense la qual no haguessin descobert les matemàtiques. Tots el filòsofs sorgits al segle V aC són homes lliures, pensadors, i grans estudiosos de diverses matèries com astronomia, geografía, biologia, etc…
En l’àmbit de la medicina, Hipòcrates de Cos és considerat el pare de la medicina i se li atribueix a ell el famós i encara actual jurament hipocràtic. Hipòcrates va ser un excel·lent observador per tal de perfeccionar la seva pràctica clínica, aplicava el seu propi mètode igual que Descartes per arribar a les seves conclusions, el mètode hipocràtic.
Corpus Hipocraticum és on es recullen una gran quantitat de teories, coneixements, pràctiques, cures, en resum tot allò relacionat amb la medicina. No se sap amb certesa qui ni durant quant de temps va ser escrit el Corpus Hipocraticum, ja que és un recull de diferents idees, basades en allò purament racional, escrites durant més d’un segle.
Hipocràtes crea un mètode de diagnòstic molt innovador i que donà peu al nostre diagnòstic actual. És un metge subjectiu que dóna molta importància al que sent el pacient, també al clima, a l’època de l’any, a l’activitat diària del pacient així com a la dieta que segueix, dóna molta importància a la physis del pacient. Alhora Hipocràtes es caracteritza per l’ús de la dieta, els banys, i tractaments fisiològics sobretot.
Tot i els grans descobriments de Hipòcrates, la medicina religiosa (Asclepi) i la medicina hipocràtica continuen alternant-se fins l’any 0 aproximadament.
Un dels aforismes més coneguts d’Hipòcrates és Ars longa, vita brevis, segurament el seu ofici li va permetre treure aquesta encertada conclusió.
Per concloure, com en tot en la història sembla ser que la medicina també ha tingut la seva pròpia batalla, una batalla que confronta irracionalitat contra racionalitat, i sembla que la racionalitat basada en sentits i experiència ha quedat palesa en la nostra societat actual i la nostra medicina té unes bases de desenvolupament totalment científiques, encara que avui en dia són moltes les persones que intenten curar a les persones pel medi espiritual tal com feien els antics sacerdots i seguidors d’Asclepi. L’única explicació que trobo a que mai hagi predominat la racionalitat per sobre de la irracionalitat per complet i viceversa és que l’ésser humà és un ésser irracional i racional a la vegada, és la característica principal de l’home.
Tasca: visioneu aquest vídeo del Museu de Sant Boi sobre Galè i comenteu-lo.
Marc Pelegrín
2n de batx. Grec
Aristòfanes és el màxim representant de la comèdia antiga grega. Oscil·la entre la sàtira personalitzada de personatges públics i l’al·legoria, amb danses i cors, amb un llenguatge al·lusiu i obscè. Fa una crítica ferotge de la vida pública del moment (polítics, magistrats, militars, poetes, científics, filòsofs, etc) en un moment difícil de la vida atenesa. Si visqués ara, Polònia de TV3 es quedaria curt al seu costat perquè la situació de crisi i corrupció actual seria un bon camp de cultiu per a la seva sàtira i sarcasme.
Tot seguit podreu veure l’obra Els ocells representada a la UIB sota la direcció d’Antoni Artigues i us n’adonareu que, tot i que es va estrenar el 414 aC i va obtenir sols un segon premi a les Dionísies ciutadanes el seu missatge i el seu humor és ben vigent en el segle XXI. Qui no busca una ciutat millor per viure? Qui s’apunta per anar a viure a Nefelococígia? Qui no valora la política més noble? Qui no és víctima del seu propi refugi?…
Gaudiu de l’obra i, si podeu, llegiu-la i representeu-la. De ben segur, us agradarà!
Sònia, UIB
Els alumnes de primer de batxillerat de grec havíem de fer un treball sobre les manifestacions artístiques gregues (vid. pàg. 182 ex. 6 Grec 1 ed.Teide) i, en comptes del típic treball de classe en paper o en PowerPoint, hem decidit de fer un treball col·laboratiu amb voicethread. Aquí teniu els resultats dels nostres treballs acabats en el termini acordat per la Lida (si us animeu encara hi podeu participar; això sí fent cas als criteris acordats). Com podeu veure, parlar davant un micròfon, tenint en compte que la majoria no som catalanoparlants, i gravar la nostra veu ha estat tot un repte per a nosaltres però un grupet de noies hem aconseguit comentar les escultures gregues, que hem triat lliurement, des de l’època minoica fins a l’hel·lenística:
Ire, Alis, Laura, Lina, Coty i Núria
Alumnes de Grec 1r Batx.