Tag Archives: Filosofia

Llatí fins i tot al “Facebook”

L’altre dia estava xafardejant facebooks i vaig veure que un noi al seu tenia una frase en llatí i la vaig agafar perquè em va cridar l’atenció.
La frase era aixì: Quod me non necat me fortiorem facit“. Aquesta frase era del filosof i poeta alemany Friedrich Wilhelm Nietzsche (1844-1900), aquest llatinisme pertany l’aforisme 8 de “L’ocàs dels ídols”.
Frederich Wilhelm Nietzsche va ser un filòsof, poeta, músic i filòleg alemany, considerat un dels pensadors moderns més influents del segle XIX. Va realitzar una crítica de la cultura, la religió i la filosofia occidentals basada en l’anàlisi de les actituds morals, tan positives com negatives, cap a la vida. Aquest treball va afectar profundament generacions posteriors de teòlegs, filòsofs, sociòlegs, psicòlegs, poetes, novel·listes i dramaturgs. Va ser un autor que va introduir, com cap altre, una visió de la vida que ha reorganitzat el pensament del segle XX.
Ara que ja sabeu una mica sobre aquest autor, a veure si us atreviu a traduir aquesta frase i expliqueu el seu significat.
Ana Rosa Linger
Batx 1.2

La mort i els filòsofs

Ja sabeu que la professora de català Montse Vilà de vegades es passeja per les vostres publicacions a la recerca de talents literaris o de faltes d’ortografia imperdonables, mai se sap, i hi ha deixat comentaris molt sucosos. Doncs bé, sovint es recorda també de nosaltres, els clàssics, i ens fa arribar retalls de diari com el que tenim penjat al plafó del seminari de Grec i Llatí sobre Ovidi.

Aquesta vegada ens n’ofereix un sobre els pensadors grecs. A “LA CONTRA” de La Vanguàrdia, Víctor Amela entrevista Sergi Grau, doctor europeu en Filologia Clàssica Grega (cal dir que també és professor de Grec i Llatí i coordinador de batxillerat en un col·legi de Barcelona, però això no  “mola” tant oi?) i li pregunta sobre diversos pensadors grecs i la seva relació amb la mort: els set savis de Grècia (als de Grec us han de sonar, oi?), Sòcrates, Demòcrit, Heraclit, Pitàgoras i molts d’altres, inclosos Plató i Aristòtil, és clar…

L’article comença amb la pregunta: Qué le sedujo del griego clássico?

I la resposta: A mí me gustaba leer, y entendí que el griego era la fuente de lo que leía…

I en llegir-ho, m’hi sento tan identificada que penso dir el mateix el dia que vinguin els paparazzi a fer-me una entrevista. Em deixes la frase, Sergi?

Llegiu l’article (l’enllaç és a la imatge), informeu-vos sobre els pensadors grecs que s’hi esmenten i comenteu les seves anècdotes. Enteneu l’enigma d’Homer, els pescadors de les roques i els polls?

Gràcies Montse per haver-nos fet arribar aquest article tan interessant. A veure quan t’animes i ens en regales un de teu sobre Espriu o Safo, per recordar les converses interdisciplinàries que mantenim cada any!

TERESA

Filosofia, fotografia… FOTOFILOSOFIA

FILOSOFIA, FOTOGRAFIA… mots d’origen grec com bé sabeu, o no?

Va ser precisament  a Grècia on es va germinar el canvi en el pensament humà i  va sorgir el raonament. Des d’aquell punt de partida milers de homes i dones, han iniciat una recerca per apropar-se més a la saviesa. Nosaltres hem heredat els raonaments de totes aquestes persones que van viure abans que nosaltres i que van voler deixar les seves idees per a que algú altre continués la seva recerca.

Dia 18 de Novembre, entre els actes de commemoració del Dia de la Filosofia, es va celebrar el concurs de fotografia filosòfica a la facultat de Filosofia de Barcelona, amb una intenció, recordar la importància que té la filosofia a les nostres vides. I a través de fotografies unides a una qüestió filosòfica vàrem mostrar els nostres raonaments, no sols tots els alumnes de primer del I.E.S Cristòfol Ferrer sinó de molts altres centres de Catalunya i les illes. Els professors encarregats de l’esdeveniment van seleccionar les fotografies que més els van agradar en l’acte final de la Mostra de Fotofilosofia 2009, i del nostre centre van seleccionar la fotografia de Coty Ledesma “Existeix la completa indiferència?”, aquí os deixo el link de totes les fotos penjades al bloc de Fotografia i Filosofia del nostre centre i ja podeu anar pensant en la propera convocatòria i si són de temàtica grega o romana, Aracne sempre us donarà ales a la fama o almenys immortalitzar el moment, perquè tot canvia i res no roman.

La meva conclusió després és que si podem capturar els pensaments a través de les paraules, també és cert que amb la fotografia podem congelar el nostre punt de vista, i convertir així les paraules i les imatges en un discurs filosòfic.

Són les meves identitats inseparables

Són les meves identitats inseparables? Dani Costa

 

Dani Costa

1r de batxillerat

El procés del coneixement a través del mite de la caverna

caverna

A través del mite de la Caverna, Plató ens explica el camí cap al coneixement absolut,verdader i únic:
El mite situa a tres homes en una caverna, encadenats de peus i mans i obligats a mirar a un mur. A l’altra banda del mur, hi ha uns altres homes que duen per sobre dels seus caps una sèrie d’objectes. També, a l’altra banda del mur, hi ha foc. El resultat del foc i de les figures és un reflex d’aquestes que resulten ser ombres. Els homes encadenats només veuen les ombres i arriben a pensar que són figures reals, també això es deu a que els homes darrere el mur tenen conversacions.
Un dels homes lligats aconsegueix deslligar-se amb molt de dolor i passar a l’atra banda del mur, a conseqüència del canvi de llum, a l’home deslligat li fan molt de mal els ulls, li costa acostumar-se a aquest canvi. L’home lliure aconsegueix sortir de la caverna i torna a patir un canvi encara més fort de llum, per a adequar-se primer mira els objectes més foscos, després les ombres, després els objectes i finalment aconsegueix mirar el sol. L’home fascinat pel descobriment intenta ajudar els homes lligats, retornant a la caverna, tornant a adequar-se a la foscor i els hi explica la realitat; però, els homes lligats, ignorants, se’n riuen d’ell i arriben fins i tot a matar-lo.

Com podem interpretar aquest mite?
L’interior de la caverna simbolitza el món sensible, és a dir, el món que coneixem a través dels sentits. El deslligament simbolitza que l’home aconsegueix desfer-se dels prejudicis a través de la refutació (mètode socràtic), aquest procés és molt dolorós. El foc que hi ha dins de la caverna, a l’altra banda del mur el podem interpretar com el que simbolitzen les matemàtiques al coneixement general, és a dir, que ens obren el camí cap al copneixement més abstracte.
El procés d’adequació a la llum, simbolitza el procés lent que s’ha de patir fins a arribar al coneixement real. Aquest procés es denomina dialèctica ascendent (del món sensible al món de les idees).
Al sortir de la caverna, l’home mira primer els objectes més foscos, igual que ha de fer l’home primer reconeixent els conceptes menys abstractes, més simples, fins a arribar a la idea més abstracte: el sol. El sol esdevé a la idea del “bé”, que segons Plató, tot el coneixement es veu il·luminat pel bé; no farem el mal si coneixem el que és el bé.
El retorn de l’home a la caverna es denomina dialèctica descendent (del món de les idees al món sensible), torna amb el desig d’ajudar els altres, patint un altre cop el procés d’adequació a la vista, que simbolitza el procés d’adequació a tornar al món sensible, amb ignorants. Descobreix, per tant, que els objectes que li havien semblat reals tota la seva vida només són una representació de la realitat, això simbolitza que quan un home que ja ha adquirit els coneixements més abstractes i veu que tota la seva vida havia estat plena d’enganys, pateix un gran dolor. Per tant, l’home deslligat, que intenta ajudar els altres representa, el que hauria de ser un veritable dirigent. La mort d’aquest simbolitza la mort de Sòcrates, que es produeix si no hi ha un sistema polític adequat.

Carla Domigo Luengo i Camila Pérez López.
2n de Batxillerat llatí i Grec

Lectures d’estiu II: “El jardín de Hipatia” d’Olalla García

Des que es va desvetllar la notícia que Alejandro Amenábar estrenaria al setembre una pel·lícula sobre la filòsofa Hipàtia d’Alexandria, és evident que ha resorgit amb força aquesta figura i l’època convulsa que li va tocar viure. A El fil de les clàssiques, per exemple, podeu trobar un interessant article, profitós no només per la informació que conté en ell mateix, sinó també pels enllaços que es poden seguir tant des del redactat en si com en els enriquidors comentaris posteriors. Seguint aquest fil (i mai millor dit) podem trobar dues recomanacions bibliogràfiques sobre el tema: Hipatia: mujer y conocimiento de Dora Rusell o la biografia novel·lada La mujer que amó la ciencia de Pedro Gálvez.

Potser perquè aquesta oportunitat de posar el món clàssic en el punt de mira general també té el  perill de convertir-se en oportunisme, confesso que vaig comprar El jardín de Hipatia amb una certa prevenció i encara més per la imatge de la portada, que fa una clara referència al cartell de presentació del film.

portada_hipatia

Posteriorment m’he assabentat que a la segona edició del llibre, que està a punt de sortir, s’ha canviat el disseny de la portada. Us prometo que no hi tinc res a veure…

portada-hipatia-2

Però he de dir que la incertesa va durar ben poc ja que, tot just obrir-lo, l’acurat apèndix final, on es detallen les fonts documentals  en què es basa el relat, em va semblar garantia suficient del rigor científic de la historiadora madrilenya Olalla García.

Què hi trobareu en aquest jardí, si us decidiu a visitar-lo? Doncs comprovareu que la científica no n’és pas la protagonista, però el seu esperit plana per tota el llibre, des del principi al final de la història. La trama gira al voltant de la peripècia vital del cavaller Atanasi de Cirene, però l’autora aprofita per fer un retrat de l’etapa final de l’Imperi romà d’Orient: la bicefàlia de poder entre l’Església i l’Imperi genera tensions que repercuteixen en la persecució contra les minories cristianes dissidents, jueves i paganes. Tots sabem qui acabà guanyant aquesta lluita entre el fanatisme i el seny, oi? Repasseu, si no, què us diuen els llibres d’història sobre l’Edat Mitjana i veureu quants en van haver de passar, d’anys, fins arribar al Renaixement i amb ell el reconeixement del saber clàssic.

En fi, com en altres ressenyes que podeu trobar al bloc, sempre m’agrada fer parlar el text mateix i és per això que us he seleccionat alguns fragments especialment suggeridors.

  • La ciutat d’Alexandria és una de les grans protagonistes de l’obra, on podem trobar descripcions com la següent (op. cit. pàg. 35):

Desde la lejanía parece flotar sobre las olas; a medida que nos aproximamos se advierte que reposa sobre una isla, unida a tierra firme mediante una colosal calzada de siete estadios de longitud. […]

En el seno de ese abrumador himno a la grandiosidad, dos construcciones se destacan por sus proporciones ciclópeas: un immenso teatro y un templo digno de albergar el Olimpo, flanqueado por dos obeliscos elevados como torres. Sin embargo, un indicio revela que la metrópolis diseñada a escala de los dioses está ocupada por mortales: el humo de millares de hogares flota sobre los tejados antes de diluirse en el cielo vespertino.

O aquesta altra, més fosca (ibid. pàg. 185):

Sin embargo, la metrópolis de Alejandro también ha heredado las máculas más turbias de su predecesora. Hoy la Gran Ramera ya no reside en Babilonia, sino en estas calles turbulentas y sudorosas, entre el olor a salitre de los dos puertos.

  • El fragment que segueix pot donar-vos una idea de la imatge que ofereix el llibre del personatge d’Hipàtia (ibid. pàg. 43):

Sus pupilas desprenden una dignidad que desentona con la sobriedad de su atuendo. Los cercos oscuros que sombrean sus ojos hablan de noches sin sueño a la luz de los pabilos. Por primera vez veo más allá de su túnica austera, del sencillo recogido de sus cabellos oscuros, de su rostro sin afeites. Debe de contar con algo más de cuarenta años de edad, pero no puedo asegurarlo, pues hay algo en ella que da la impresión de desafiar el tiempo.

I de la seva escola (ibid. pàg. 193):

Del alba al crepúsculo, las puertas que dan acceso a la casa de la maestra Hipatia permanecen abiertas. Mientras las lecciones de su academia están reservadas a unos pocos iniciados, los anaqueles de su biblioteca reciben no sólo a sus discípulos, sino también a todos los amigos y estudiosos. Aunque la comunidad de visitantes no es numerosa, las salas rara vez se encuentran vacías.

Així com de les acusacions que la van portar a la mort (ibid. pàg. 341):

[…] no puede esperarse otra cosa de una impenitente que se obstina en actuar en contra de su condición femenina y que se entrega a prácticas corruptoras, entre las que se incluyen la taumaturgia y la astrología.

  • Arran d’una de les protagosnistes femenines, Aspolia, el món de l’espectacle, tan diferent als nostres temps, també queda retratat amb detall (ibid. pàg. 191):

Las mujeres del teatro no poseen libertad de movimiento. Se consideran una posesión personal del emperador, al igual que los aurigas o los caballos de carreras. […]

He comenzado a advertir que, en realidad, las actrices representan una de las mayores paradojas de nuestro régimen jurídico. Portan desde su nacimiento una tara de infamia que les niega ciertos derechos básios para cualquier ciudadano de la más ínfima condición plebeya. Mas el mismo sistema que las desprecia también las protege como un caudal de enorme valor.

La explicación posee raíces tan profundas como rancias. El poeta Juvenal lo expuso de forma magistral en sus “Sátiras”, hace cuatro siglos: “Ahora el pueblo ha reducido mucho sus pretensiones y no desea más que dos cosas: pan y circo”.

Per acabar, no us penseu que m’oblido de presentar-vos algunes referències clàssiques que voldria que desenvolupéssiu i comentéssiu, començant per la que apareix en la cita anterior de Juvenal:

  • Referència 2 (ibid. pàg. 178):

“Do ut des”. Aunque Cristo expulsara del templo a los mercaderes, hoy sus seguidores siguen negociando con los cielos, […]

  • Referència 3 (ibid. pàg. 179):

Ahora [el tiempo] me arrastra a una carrera desenfrenada, igual que los corceles de Helios bajo las inexpertas manos de Faetón.

  • Referència 4 (ibid. pàg. 182):

Al parecer, el ritual de acostar-lo desemboca casi a diario en una contienda, pues el pequeño rehúsa con testarudez rendirse a la llamada de Morfeo.

  • Referència 5 (ibid. pàg. 184):

Un hombre fuerte debe permanecer en su lugar, incluso al precio de su propia existencia. Así me lo exigía la sangre de mis antepasados espartanos.

  • Referència 6 (ibid. pàg. 196):

Tanasio es el apelativo que me dedica cuando carece de insultos más ocurrentes; es decir, a menudo. No se precisa un gran ingenio para transformar mi nombre [Atanasio] de “inmortal” en “mortal”.

  • Referència 7 (ibid. pàg. 199):

Eliana brota de entre las dunas, igual que Afrodita surge de la espuma del mar.

  • Referència 8 (ibid. pàg. 206):

Sin duda, un destino ideal para jóvenes sin demasiada experiencia política que necesitan darse a conocer ante la plebe para iniciar su “cursus honorum”.

  • Referència 9 (ibid. pàg. 414):

Protagonizará una versión satírica de varios episodios mitológicos sobre la diosa Afrodita […]. Nico acoge con especial entusiasmo la escena relativa a sus bodas con Hefesto y, sobre todo, aquélla en que éste sorprende a su esposa junto a Ares y encadena a los amantes desnudos sobre el lecho.

TERESA

Diògenes i Alexandre Magne

El cínic més conegut va ser Diògenes, un deixeble d’Atístenes, que vivia en un barril i que deia que no necessitava res més que una capa, un bastó i una barra de pa (Així no era fàcil treure-li la felicitat).
diògenes
Un dia, mentre prenia el sol al costat del seu barril, el va visitar Alexandre Magne.

“El cínic més conegut va ser Diògenes, un deixeble d’Antístenes, que vivia en un barril i que deia que no necessitava res més que una capa, un bastó i una barra de pa. (Així no era fàcil treure-li la felicitat!) Un dia, mentre prenia el sol al costat del seu barril, el va visitar Alexandre Magne. L’emperador es va posar davant del savi, i li va preguntar si volia alguna cosa. “Sí”, va dir Diògenes. “Aparta’t una mica. Estàs tapant el sol.” D’aquesta manera, Diògenes va mostrar que no era menys feliç ni menys ric que el gran home que tenia davant seu. Tenia totes les coses que desitjava.”

El món de la Sofia de Jostein Gaarder

  • Què en sabeu d’aquests dos personatges?
  • Què és avui un cínic?
  • Per què es diu la llanterna de Diògenes?
  • Com s’anomena la malaltia derivada de Diògenes i en què consisteix?

Bouchra Samadi 2n A grec