La mort i els filòsofs

Ja sabeu que la professora de català Montse Vilà de vegades es passeja per les vostres publicacions a la recerca de talents literaris o de faltes d’ortografia imperdonables, mai se sap, i hi ha deixat comentaris molt sucosos. Doncs bé, sovint es recorda també de nosaltres, els clàssics, i ens fa arribar retalls de diari com el que tenim penjat al plafó del seminari de Grec i Llatí sobre Ovidi.

Aquesta vegada ens n’ofereix un sobre els pensadors grecs. A “LA CONTRA” de La Vanguàrdia, Víctor Amela entrevista Sergi Grau, doctor europeu en Filologia Clàssica Grega (cal dir que també és professor de Grec i Llatí i coordinador de batxillerat en un col·legi de Barcelona, però això no  “mola” tant oi?) i li pregunta sobre diversos pensadors grecs i la seva relació amb la mort: els set savis de Grècia (als de Grec us han de sonar, oi?), Sòcrates, Demòcrit, Heraclit, Pitàgoras i molts d’altres, inclosos Plató i Aristòtil, és clar…

L’article comença amb la pregunta: Qué le sedujo del griego clássico?

I la resposta: A mí me gustaba leer, y entendí que el griego era la fuente de lo que leía…

I en llegir-ho, m’hi sento tan identificada que penso dir el mateix el dia que vinguin els paparazzi a fer-me una entrevista. Em deixes la frase, Sergi?

Llegiu l’article (l’enllaç és a la imatge), informeu-vos sobre els pensadors grecs que s’hi esmenten i comenteu les seves anècdotes. Enteneu l’enigma d’Homer, els pescadors de les roques i els polls?

Gràcies Montse per haver-nos fet arribar aquest article tan interessant. A veure quan t’animes i ens en regales un de teu sobre Espriu o Safo, per recordar les converses interdisciplinàries que mantenim cada any!

TERESA

11 thoughts on “La mort i els filòsofs

  1. Montse vilà

    Gràcies, Teresa, per la presentació amb què acompanyes l’article de “La Vanguardia” sobre filòsofs grecs. La veritat és que l’intercanvi entre literatures hauria de ser una pràctica més estesa del que ho és ara i la clàssica hauria de figurar-hi com a referent ineludible. A veure si, entre treballs de recerca, de síntesi i altres bagatel·les, trobem temps per tirar endavant algun projecte d’aquesta mena.

  2. Margalida Capellà Soler

    Divendres vaig llegir la contra de la Vanguardia a través del FriendFeed de Chiron i en pensava demanar un article demà a classe. Em va semblar molt interessant! Mira per on, ja el tenim! Fantàstic! Moltes gràcies Montse! Moltes gràcies Teresa!

    Jo només hi afegiria una cosa i és felicitar Sergi Grau perquè la seva interessant tesi “La imatge del filòsof i l’activitat filosòfica a la Grècia antiga” li ha valgut ser el guanyador de la segona edició del Premi Cum Laude convocat per l’Institut Món Juïc, amb la col·laboració de la Xarxa Vives. Gràcies, Sergi, per fer-nos més coneixedors i coneixedores dels tòpics biogràfics presents a les vides i doctrines dels filòsofs grecs especialment de Diògenes Laerci i per totes les teves recerques que combines tan bé amb la tasca docent a secundària.

  3. Ramon Torné

    Doncs sí, els estudis sobre D.L. que està duent a terme el dr. Sergi Grau seran inel·ludibles a partir d’ara. Ja em vaig proposar de posar-m’hi de ple .

  4. Teresa Devesa i Monclús Post author

    M’afegeixo, sens dubte, a les felicitacions de la Margalida i el Ramon pels estudis del Sergi Grau sobre Diògenes Laerci, autor del segle III d’obligada consulta per a qualsevol estudiós del món clàssic, especialment per la seva tasca com a biògraf dels filòsofs de la Grècia antiga.
    L’article de La Vanguàrdia, però, es basa sobretot en una altra de les obres de Grau, Antologia obituària dels filòsofs de la Grècia antiga (Ed. Adesiara). No l’he llegit, però promet… He de confessar que en veure el títol m’ha recordat el teu recull sobre les poetesses gregues, Margalida…

  5. Margalida Capellà Soler

    Suposo, Teresa, pel que fa a l’antologia, perquè d’obituària, no.

    A veure si ben aviat en podem tenir una ressenya nostra al bloc i això voldrà dir que n’hen fet la lectura. També promet!

  6. Teresa Devesa i Monclús Post author

    Em refereixo caràcter antològic de l’obra, és clar, amb una gran feina de recerca, ordenació i interpretació al darrera!
    Per cert, faig una crida als alumnes perquè ens aclareixin l’adjectiu obituària. Sabeu de què estan parlant les vostres profes i d’on prové aquest mot?

  7. Sarah

    Hola!

    Primer dir que em sembla molt interesant l’article però a la vegada també em sembla una mica cínic fer una entrevista en la qual el tema principal a tractar son les morts dels folòsofs grecs més importants.

    Sobre l’adjectiu obituària cal dir que prove del mot llatí “obitus” que significa mort pero lo que suposo que obituària voldra dir motuòria o alguna cosa semblant. També volia dir que del mateix mot llatí que he esmentat abans provè la paraula obituori utilitzada per a referir-se a un llibre o text on es parla sobre la mart o els morts, lo que nosaltres anomenariem necrològica.

  8. Teresa Devesa i Monclús Post author

    Bona anàlisi etimològica, Sara, del derivats del mot obitus. Pel que fa al tema de l’article, és cert que el tema és prou delicat, però de vegades no està malament enriure’ns una mica d’allò que ens fa mal…

  9. Pingback: Aracne fila i fila » Blog Archive » El naixement de la medecina segons Andrzej Szczeklik

  10. Pau Molar Vilà

    Χαίρετε!

    Sòcrates va ser un filòsof que va defensar l’aristocràcia coma forma de govern ideal, en el punt mig entre els extrems que per al filòsof representaven tant la tirania com la democràcia. Sòcrates propugnava el govern dels més savis.
    Hi va haver a Atenes una revolta democràtica liderada per Trasibul que va restablir l’antiga constitució. Al cap de poc temps i sota aquest règim, Sòcrates va ésser condemnat a mort. Li van oferir la possibilitat de retractar-se de les seves paraules i, en canvi, evitar la pena capital, però el filòsof atenenc no ho va fer. També es va donar l’ordre que la porta de la seva habitació es deixés oberta i que, si algun soldat el veia sortir, el deixés marxar. Encara que alguns dels seus amics el van incitar a fugir d’Atenes, ell no ho va fer i va preferir morir obeint les lleis que fugir o retirar les seves declaracions. Es va suïcidar bevent la cicuta. La seva mort va provocar unes protestes que van aconseguir que es complissin algunes de les peticions de Sòcrates. La mort de Sôcrates no va provocar un silenciament de les seves idees, sinó una revifada.
    Heràclit d’Efes va ser un filòsof de l’escola jònia que sentia menyspreu i fins i tot aversió cap a la democràcia. Va néixer en una família aristocràtica vinculada a la reialesa. De caràcter altiu i superb, va acabar provocant l’enuig dels seus ciutadans i esdevenint un misantrop (ell, que no considerava adequat un govern que representés el poble). Es va haver de retirar a viure sol. Va morir també d’aquesta manera. La mort d’Heràclit és un exemple d’aquells que se senten superiors a la resta; són apartats pels seus paisans i acaben la vida en la més absoluta solitud.
    La mort de Protàgoras, en la navegació, ens mostra com d’important era la mar per als antics grecs, ja que, a causa de l’orografia complicada i muntanyosa de Grècia, les comunicacions per terra eren sovint difícils.
    EL final de Diògenes de Laerci per indigestió va ésser causat per haver devorat carn de pop cru i, a més, mossegada per un gos. La seva mort va ser conseqüència directa del seu model de vida: el màxim representant dels filòsofs cínics va portar un estil de vida similar al d’un animal: els cínics creien que tots els mals i problemes socials eren causats per la civilització i defensaven la tornada al paleolític per aconseguir una perfecta convivència social. És a dir, renunciaven a posseir propietats, a participar en la vida política i tenien la llibertat i l’autogovern com a valors màxims. Diògenes de Laerci, concretament, vivia en un túnel de gos. Els cínics feien les seves necessitats al carrer.
    La mort d’Èsquil és un exemple que el destí pot arribar a cadascú en formes molt diverses: qui havia de dir que un dels grans dramaturgs acabés la seva vida de manera tan estranya. Però ja se sap, el destí pot arribar de formes molt diverses.
    Pitàgores és un exemple de com, en ocasions, les pròpies conviccions religioses poden ser més fortes que el natural instint de supervivència: va preferir morir a aixafar el que creia ànimes en transmigració, cosa que, segons ell, devia comportar un fort càstig en la vida d’ultratomba. Pitàgores i els seus seguidors creien en les odctrines òrfiques, un dels punts principals de les quals era la transmigració de les ànimes, com en el budisme.
    Epicur va morir a causa d’alcoholèmia. Aquest tipus de mort sobta perquè ell defensava que la felicitat era tan sols l'”absència de dolor” i que els excessos comportaven la infelicitat. Quina dita tan certa. El seu propi cas n’és un bon exemple.
    Pel que fa a Zenó, el fundador de l’estoïcisme, quan se li va trencar el dit índex d’ensenyant, va creure que les Parques el cridaven i va decidir suïcidar-se. La mort d’aquest filòsof ens mostra com cadascú com, per sobre de tot, cadascú és amo del seu destí, des d’allò més petit a allò més important.
    Crisip ens mostra que la mort pot venir fins i tot a causa del riure. I és que, com algú va dir, ningú és tan jove per no morir avui mateix, ni ningú tan vell per no poder viure un dia més.
    Plató destaca per les contradiccions entre el que practicava i el que defensava en públic: qui hauria de dir que el filòsof més idealista morís després d’haver estat en un banquet i, a més de bodes, essent el deixeble més cèlebre de Sòcrates una persona crítica amb el matrimoni.
    La mort d’Aristòtil ens ensenya que els excessos, acaben provocant la infelicitat. En el seu cas, li van comportar la mort.
    Les morts de molts filòsofs a causa dels polls ens mostren que ser savi no significa gaudir d’una posició economica acomodada i, si no, fixem-nos en tots els casos de rics ignorants i pobres savis que s’han donat.
    El que es treien els pescadors eren els polls que havien vist i agafat, perquè els altres quedaven incrustats als seus cossos. L’aede anomenat Homer (si és que va existir) va caure o bé es va suïcidar, segurament desanimat per la pèrdua de facultats mentals.

    Χαίρετε!

  11. Teresa Devesa i Monclús Post author

    Déu n’hi do, com són les coses. La vida acaba en alguns casos, d’una manera força irònica oi?
    Pau, si has trobat l’enllaç directe l’article, deixa’l aquí, si us plau, perquè els companys puguin llegir-lo bé.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *