Tag Archives: Cultura romana

Sota terra furga per la trama romana d’Empúries

N.B.: Aquí teniu, a posteriori, la recepta d’Apici i el vídeo de La Cuina de la història sobre el plat d’Apici “Mandonguilles a la marinera amb fècula” perquè us sigui de més fàcil localització:

Ingredients

  • 16 gambes
  • 1 gra d’all picat
  • Pebre negre
  • Comí
  • 1 cullerada d’oli d’oliva
  • 2 grans d’all
  • 1 cullerada d’orenga
  • 1 cullerada de gingebre en pols
  • 1 cullerada de mel
  • 3 cullerades de gàrum
  • 1 cullerada de midó (he tret la Maizena perquè els romans no coneixien, com diu la Margalida el blat de moro).
  • 2 gots d’aigua

Elaboració

  • 1. Peleu les gambes i piqueu-les ben fines amb un ganivet.
  • 2. Piqueu el gra d’all i el comí amb el pebre en un morter. Afegiu-hi un rajolí de garum i un raig d’oli d’oliva. Afegiu-hi les gambes i remeneu-ho fins que n’obtingueu una pasta homogènia.
  • 3. Feu les mandonguilles de la mida que vulgueu i reserveu-les.
  • 4. A part, per fer la salsa, piqueu els grans d’all pelats al morter, afegiu-hi el pebre negre, l’orenga, el gingebre en pols i feu-ne una pasta.
  • 5. Afegiu-hi el midó i deixateu-ho amb el gàrum i l’aigua.
  • 6. En una paella amb oli ben calent, enrossiu les mandonguilles. Un cop adquireixin el color vermell característic de la gamba, afegiu-hi la barreja anterior i deixeu-ho bullir fins que agafi l’espessor de salsa que busquem.

Joan Ramírez

Troben les restes d’un altre vaixell romà a Begur

Un arqueòleg subaquàtic, treballant al derelicte de Begur Foto: ACN.

Un arqueòleg subaquàtic, treballant al derelicte de Begur Foto: ACN.

Els arqueòlegs del CASC (Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya) han descobert les restes d’un nou vaixell romà d’època imperial (datat al segle II dC) a la cala d’Aiguablava de Begur al Baix Empordà. Les prospeccions que s’han fet a principi d’estiu al fondejador, en la que havia de ser la quarta i última prospecció a la zona, han permès descobrir les restes d’aquest nou derelicte, que s’excavarà en profunditat en properes campanyes. La característica més rellevant és que, per primer cop en aquest indret, els arqueòlegs han trobat parts de la fusta de la nau conservades: una quaderna i dues traques. A la cala d’Aiguablava, ja s’hi havien trobat tres vaixells romans més (un tardorepublicà del segle II aC, un augustal del segle I aC, i un altre d’imperial del segle I dC) i un de medieval (de l’any 1412), dels quals només se’n conservava el carregament, principalment àmfores i estris de la tripulació, com atuells de cuina. Se sap que la zona d’Aiguablava ja s’utilitzava com a fondejador al segle III aC, perquè es trobava al costat d’un dels punts geogràfics més difícils per a la navegació a vela, el Cap de Begur. Els vaixells feien servir la cala com a refugi, “i és en aquest temps d’espera, si hi havia un temporal de llevant i els arrossegava contra les roques, quan es podien arribar a enfonsar”, concreta l’arqueòleg del CASC i director de l’excavació Gustau Vivar.

“Vam fer una sèrie de sondejos fins arribar a la roca mare, extraient tot el sediment, i vam descobrir l’existència de noves restes subaquàtiques”, concreta Vivar. La troballa del nou vaixell obligarà a replantejar la propera campanya d’excavacions i excavar aquesta zona en profunditat l’estiu vinent. “La nostra idea era acabar aquest any la prospecció de tota la cala d’Aiguablava, que és la primera del litoral català que explorem en tota la seva extensió”, indica l’arqueòleg del CASC.

La situació exacta del derelicte però, es guarda zelosament per evitar l’espoli. “Quan obrim en extensió podrem documentar el vaixell, veure quines restes en queden i, a partir d’aquí, explicar la seva història; d’on venia, què transportava, qui formava la tripulació i on podia anar a comerciar”, afegeix Gustau Vivar.

Ara podeu escoltar el tall de la notícia als informatius de Catalunya Ràdio:

Gaby

Postals de viatge: Capo Testa, pedrera de granit dels romans

Del meu pas per la segona illa més gran de la Mediterrània, tal com vaig prometre a la Margalida, us envio aquesta postal, emprenta del vent, les ones i els romans. Coneixeu Capo Testa? És fantàstic, digne de veure. Capo Testa, format per roques granítiques corroses del vent i del pas del temps, és una península situada a nord de l’illa de Sardenya (la Sardinia dels romans), a pocs quilometres de Santa Teresa de Gal.lura. Està al davant de les espectaculars Boques de Bonifacio. Capo Testa era una pedrera utilitzada en temps dels romans per la seva preuada posició estratègica i pel subministrament del granit que era portat a Roma. Les columnes del Pànteon de Roma, per exemple, foren construïdes amb el granit de aquest lloc, on encara he pogut contemplar tres pedreres romanes. Els romans van explotar pedreres en tot el seu imperi i de l’illa de Sardenya exportaven el granit de Capo Testa (núm. 39):

Les formes de les roques naturals, tot i que semblen artificials, a mi em recorden la Pedrera de Gaudí o algunes figures de Dalí i de Miró. Ara que hi ha línia regular de vaixells des de Barcelona, si podeu, no us perdeu aquesta meravella de la naturalesa, contemplada i també explotada pels romans!

Jaume

Campanya d’excavacions Pol·lèntia MMX

Des de Mallorca, us envio aquest reportatge de la televisió de Mallorca sobre la campanya d’excavacions a la ciutat romana de Pol·lèntia, tot recordant el nostre muntatge audiovisual de la campanya de l’any passat. Si veniu a l’illa de la calma, no us oblideu de la ruta de la Mallorca romana que ens recomanava la Margalida amb el seu Google maps i l’article publicat al número 56 de la revista Auriga.

Maria & Martí
Campanet, Mallorca

Més a prop del temple d’August

Avui s’ha començat a excavar dins la catedral de Tarragona per tal de verificar l’existència del temple d’August, identificat pels electrodes i el georetard. 

A la recerca del temple d’August del blog Sapiens hi trobareu tota la informació actualitzada d’aquesta excavació que esperem que acabi amb la confirmació de les restes arqueològiques del temple d’August.

Gaby

Cabrera de Mar, Ilturo: ciutat o vila romana?

A Cabrera de Mar estan apareixent gran quantitat de restes romanes. Pertanyen a una gran vila agrícola del litoral mediterrani? O es tracta d’una gran ciutat? I si és una ciutat, com és que no n’ha arribat notícia fins als nostres dies? Tots aquests dubtes en el programa Sota terra que TV3 acaba d’emetre i que tot seguit podeu veure:

Gaby

Epityrum segons Cató


Ingredients:100 g de pasta d’olives negres
1 culleradeta de llavors de coriandre
1/2 culleradeta de comí
Fonoll fresc
Menta fresca

Elaboració:
1. Piqueu el coriandre, el comí, el fonoll i la menta fresca en un morter i afegiu-hi la pasta d’olives negres.
Què us ha semblat aquesta recepta romana de La cuina de la història, dins el programa de TV3 Sota Terra?

Gaby

Antropònims actuals d’origen llatí

El mot antropònim està format per dos radicals grecs άνθρωπος “ésser humà” i ὄνομα “nom”; els antropònims, per tant, són els noms que designen les persones. Els noms de pila catalans han estat heretats dels diferents pobles que han passat per les nostres terres juntament amb d’altres de precedència diversa. En aquest muntatge audiovisual que us he preparat podreu copsar els noms de persona que provenen del llatí i que encara avui estan de moda, alguns designen una família, d’altres fan referència a una situació geogràfica, o a animals, flors i plantes, o a boscos o provenen directament  de subtantius i adjectius llatins o de personatges mitològics.


Coty Ledesma
1r batx. llatí

Cartes des del campament

Som els legionaris de primer de batxillerat tot responent a la missiva de la Margalida a Castra romana: “Ets un soldat romà. Tu tries el rang i si vius en temps de pau o en temps de guerra, però has d’escriure una carta (d’uns 200 mots) a la teva mare des del campament tot explicant-li la vida a la legió. També pots ser la mare que contesta la carta del seu fill que està a la legió, però acostumaven més a parlar de la vida quotidiana a les cases. Recorda l’estil epistular i que has de demostrar que t’has preparat amb escreix el tema de l’exèrcit”. Ja que la nostra correspondència malgirbada en forma de comentari a El Fil de les Clàssiques va agradar no sols a la nostra mater sinó que, fins i tot, va emocionar el propi déu Hermes i ens qualifica de legionarios epistulares de Vindolanda, volem acomiadar el curs a Aracne amb aquest recull epistolar dels legionaris supervivents (hem tingut més baixes de les desitjades!) que esperem que us agradi i que continueu ampliant durant les vacances o els cursos vinents. Molt bon estiu! Carpe diem!

El sopar de Trimalció

Sabeu qui era Trimalció? Sabeu en quina obra llatina i de quin autor se’ns parla d’ell i del seu famós sopar? Per anar fent memòria podeu visionar aquest fragment de la pel·lícula Satiricó de Federico Fellini del 1969, on es veu detalladament el convit de Trimalció amb tota mena d’abusos:

Aquests sopars, en temps dels romans, normalment no eren tan exagerats com el que surt al fragment que acabeu de visionar, ja que la pel·lícula de Fellini mostra una Roma decadent i, encara que fidel a la realitat, no mostra la bona cara de la Roma antiga sinó una Roma grotesca i monstruosa on les festes són orgies amb molt de vici i sexe, amb molt de vi i amb molt menjar.

El sopar de Trimalció formava part de l’episodi central de l’obra de Petroni, El Satíricon. El Satíricon, del qual només ens han arribat els llibres XV i XVI, narra les aventures d’un gladiador escapat de l’ofici, Encolpi, associat amb dos joves, i un vell poeta disbauxat, en un viatge pel sud d’Itàlia. En aquesta paròdia dels viatges d’Ulisses, es destaquen dos episodis: el conte de la vídua d’Efes i el cèlebre sopar de Trimalció, un sirià nou ric i vanitós. Trimalció és un personatge tremendament opulent: la seva hisenda és inabastable, les seves terres ocupen superfícies insospitades i el nombre dels seus esclaus s’equipara a la població d’una ciutat considerable. Els protagonistes troben  Trimalció a la plaça, mentre aquest juga en rotllana a la pilota amb uns nois melenuts. Arriben més tard a casa de Trimalció amb tot el seguici que ha acompanyat l’ostentós amfitrió en el seu desplaçament des de la plaça. En arribar a la casa Encolpi s’admira de les pintures que ornamenten l’entrada: pintures d’un mercat d’esclaus, d’un gos ferotge que atemoreix  qualsevol visitant, episodis diversos de la vida de Trimalció, etc.

Abans de començar el banquet, un esclau demana la intercessió dels convidats per alliberar-se d’un càstig del seu amo. En seure a la taula per prendre l’aperitiu, Trimalció encara no hi és. Els criats animen la vetllada tot cantant. Seguidament Trimalció entra al compàs d’una vivaç melodia, però, un cop assegut a la taula, aprofita per acabar la seva partida de terebint. En aquest moment se serveix una gallina de fusta que amaga uns ous de gall d’indi. Entren dos etíops melenuts portant uns bots i aboquen el vi a les mans dels convidats. Entre els diferents esdeveniments, presenten després davant la taula un esquelet de plata articulat, que dóna peu a una reflexió sobre la fragilitat del gènere humà.

S’arriba al primer plat, que consisteix en una gran font decorada amb els dotze signes del zodíac i a cada un d’ells els correspon una menja representativa. Aquest primer plat, segons l’opinió d’Encolpi, sorprèn per la seva vulgaritat. Però després tots es sorprenen, ja que quan Trimalció aixeca el pis superior de la font, apareixen aus, mamelles de truja, una menja molt estimada a l’època, i altres aliments. Tot això bé condimentat per la famosa salsa anomenada gàrum.

Durant aquest primer plat, Encolpi pregunta al comensal que té al seu costat sobre la dona de Trimalció. Aquest l’informa de Fortunata, que així es diu la seva dona i, en la seva opinió és una antiga esclava. Segons aquest convidat, Fortunata és una dona desllenguada, d’escassa confiança. Així mateix enumera totes les propietats de Trimalció, que són innombrables. A més, tots els aliments que consumeix els produeix a casa: cria bestiar, obté la mel, etc.

Trimalció passa a pronunciar una conversa en to erudit: explica les influències dels diferents signes del zodíac en les persones nascudes sota cada signe. Ell, per descomptat, ha nascut a l’època de l’any més propícia. Conclosa la seva al.locució, se serveix el segon plat, consistent en un enorme senglar del qual semblen mamar uns garrinets. El senglar va tocat amb un pili, espècie de barret frigi que usaven els lliberts. Dionís, un criat de Trimalció, interpreta unes cançons dionisíaques, fent honor al seu nom. Després posa el pili del porc senglar al cap del seu amo. Trimalció  surt cap a les letrines.

Durant l’absència d’amfitrió té lloc una conversa entre els diferents comensals, que opinen sobre diversos aspectes de la vida social. Per exemple, Seleuc apunta que no cal banyar-se cada dia, després parla de la  recent mort de Crisant, un home al seu parer, bo. Però un altre convidat  titlla al difunt d’avar i llengut. El seu germà, segons el seu parer, sí que era bo. Al final de la seva vida Crisant va deixar els seus béns als esclaus, en què confiava.


Ganimedes intervé per protestar contra el cost de la vida. Lloa Safini, un conveí ja mort que vetllava pels interessos de tots. Ganimedes veu l’arrel de la crisi econòmica i social en la manca de religiositat del poble romà: el poble ja no creu en els déus: només es preocupa de problemes mundans.

També opina Esquió, que admira la bona conducta de Tit, un ric veí que va organitzar un fabulós espectacle de gladiadors. Al mateix temps critica la mediocritat de Norban, l’ espectacle de gladiadors va donar molt que desitjar (l’organització d’aquest tipus d’actes servia per obtenir influències en la política municipal). Esquió es dirigeix a Agamèmnon, el professor de retòrica, i sota el seu magisteri vol posar el seu fill, que ja sap grec i ara ha començat amb l’estudi profund del llatí.

Torna Trimalció. La seva barroeria es manifesta en el permís que concedeix als comensals per assistir a les latrines  cada vegada que ho desitgin. Així mateix, els autoritza qualsevol tipus de ventositats que vulguin expulsar durant el banquet. És, en la seva opinió, cosa molt sana. Uns criats li presenten tres porcs de diferent edat. Trimalció  tria el major i ordena que el cuinen. A continuació l’amfitrió inicia una nova conversa, en aquesta ocasió sobre temes mitològics, encara que sempre fica la pota. Sense més demora li porten el porc ja cuinat, però Trimalció de seguida adverteix que no està buidat i decideix castigar el cuiner. Aplacada la seva ira pels convidats, concedeix a aquest servent una nova oportunitat per buidar el porc. Ho fa amb tal mestria que després és ple d’honors i coronat.

Què us ha semblat el sopar de Trimalció? Encara es pot cuinar el menjar que se’ns descriu?…

Carlos Rocamora
1r batx. llatí