Benvolguts aràcnids, els alumnes de 5è A i B de l’escola Sa Forcanera de Blanes ens estrenem en aquesta col·laboració amb el bloc Aracne Fila i Fila en motiu de la trobada de referents clàssics a la Cantània. Aquest ha estat el segon any que hem participat en aquest projecte de la Cantània i hem interpretat a L’Auditori de Barcelona “Les portes del món”, una cantata amb música de Raquel García-Tomás i amb text de Bernat Castany.
La protagonista és la Sara, una nena cega que demana insistentment al seu pare que la porti de viatge. Davant la impossibilitat de fer aquest viatge, el pare s’empesca una juguesca: sortiran de casa i després d’agafar uns quants trens de rodalia, tornaran al mateix edifici on viuen però a casa d’uns veïns d’origen indi, on faran veure que han arribat a l’Índia. Aquest esquema es repetirà i així viatgen al Perú, a la Xina, etc. Cada vespre li expliquen un conte i en una ocasió versa sobre el viatge que fa un nen d’origen Africà per arribar a Europa, i l’autor el compara, en la forma i en la història, amb l’Odissea d’Homer. Finalment la Sara farà un viatge fantàstic en somnis fins a la Lluna, on coneixerà els selenites i quan torni a casa no quedarà gaire clar si la nena s’ha cregut del tot que ha fet aquest viatge però es donarà la paradoxa que ella, essent cega, haurà ensenyat a mirar el món d’una altra manera al seu pare.
L’autor ens proposa veure el viatge des de diferents punts de vista: el cultural (el tipus de viatge més evident), el social (que ens permet viatjar amunt i avall de l’escala social), l’existencial (cap a l’espai interior), el filosòfic (com una qüestió qualitativa, d’experiències) i finalment l’ontològic (vers les fronteres, els límits d’allò que creiem possible).
A la cançó El viatge de Keita l’autor vol homenatjar els immigrants i emigrants de tots els temps: massa sovint oblidem que Eneas i el seu poble eren refugiats expulsats de Troia. La cançó i la història intenta ser un petit homenatge a tots aquells veïns de la Sara que van haver de viure les seves pròpies odissees. En aquest cas s’explica el viatge que fa un nen procedent d’un país subsaharià per arribar a Europa i trobar-se amb la seva mare. Ell és Ulisses, i una mica Telèmac, perquè cerca la seva mare, que és Penèlope, però que també ha sigut Ulisses, perquè va haver de viatjar abans que ell ho fes. Circe serà una pastora del Marroc de la qual s’enamora però que abandonarà perquè vol continuar el seu viatge; Polifem és el focus de l’helicòpter que els persegueix als boscos de Gibraltar; etc.
Un tema prou d’actualitat el mirem per on el mirem.
Us deixem aquí la lletra i el vídeo de la cançó: (Cerqueu el minut 17 amb 20 segons)
Gràcies a la Cantània els alumnes de 5è hem conegut l’existència i l’argument de l’Odissea d’Homer i hem pogut conèixer dos dels mites que s’esmenten a la cançó: el d’Escil·la i el de Caribdis, que us els expliquem a continuació:
ESCIL·LA:
Escil·la era una bella donzella, plena de dolçor. Un dia que jugava alegrement a la platja, el déu marí Glauc la va observar i se’n va enamorar. Ella, però, el va rebutjar.
Glauc, que no estava disposat a tolerar aquest desdeny, va acudir a la maga Circe per a assolir l’amor d’Escil·la mitjançant bruixeria. Circe però, no el volia ajudar perquè estava enamorada de Glauc i això suposaria perdre’l.
Tant va insistir Glauc que al final Circe accedí: li va lliurar una poció que, abocada a la cala on solia banyar-se Escil·la, va fer que aquesta notés com una gossada que començava a atacar-la. Espantada, va tractar de defensar-se, però aviat va observar horroritzada que aquests gossos partien dels seus malucs i que estava començant a transformar-se en un temible monstre. Quan Glauc va veure el què va passar, va perdre tot l’interès per ella i se’n va anar.
Així, Escil·la es va transformar en una criatura marina de sis caps: un monstre amb cap i cos de dona, encara que acabat aquest en forma de peix. Dels seus malucs en sortien els sis caps de gossos.
Aquesta figura mitològica apareix en les aventures d’Odisseu i actualment, a causa d’una nova transformació, és una roca que encara causa grans perills als navegants.
CARIBDIS:
Caribdis era una bella donzella que durant la seva vida humana havia mostrat sempre una gran voracitat. Es diu que en una ocasió va robar un bou del ramat d’Hèracles i se’l va menjar. Per això Zeus va castigar-la i amb un llamp l’envià al mar on es va transformar en un monstre submarí d’aspecte indeterminat.
Segons una altra versió Caribdis, abans de ser transformada per Zeus, era una nimfa marina que va inundar la terra per a poder ampliar el regne del seu pare, Posidó.
El monstre femení Caribdis absorbia tres cops al dia una gran quantitat d’aigua de mar, com un remolí, i s’empassava tot el que flotava, fins i tot les naus que hi havia per aquells indrets, i després escopia l’aigua beguda.
L’Odissea explica que quan Odisseu va creuar l’estret de Messina per primer cop va aconseguir esquivar el monstre, però quan després va naufragar, va ser arrossegat sobre el pal de la seva nau destruïda una altra vegada per l’estret. Al darrer instant va ser capaç d’agafar-se a una figuera que hi havia a l’entrada de la cova de Caribdis, i quan va tornar a sortir el pal vomitat per Caribdis, Odisseu s’hi va agafar i va continuar el viatge.
Els dos costats de l’estret estaven a l’abast d’una fletxa, tan propers que els mariners que intentaven evitar a Caribdis passaven massa prop d’Escil·la i viceversa. L’expressió «entre Escil·la i Caribdis» ha arribat a significar estar entre dos perills de manera que allunyar-se d’un fa que caigui en l’altre.
Tradicionalment, la ubicació de Caribdis a l’estret de Messina fa que se l’associï amb el remolí que formen els corrents que es troben a la zona, però rares vegades és perillós. Investigacions recents suggereixen una nova ubicació: el cap Skila, al nord-oest de Grècia.
FONT dels dos mites: VIQUIPÈDIA
Ens acomiadem amb uns versos que l’autor ha escrit per a la darrera cançó El viatge de la vida: “Si vols arribar ben lluny no portis gaire equipatge ni pensis molt en l’objectiu ja que cada pas és viatge. Si vols arribar ben lluny el millor destí és trobar-nos aquí i ara”. I és que aquesta temàtica del viatge dóna per molt… i com diu Teodor Suau al seu llibre homònim, més important que la meta és el camí.
Per molts anys de col·laboracions i viatges!!!
PD (opcional): si voleu col·laborar amb aquest article podeu fer-hi algun comentari, escriure’ns quan us heu trobat entre “Escil·la i Caribdis” a la vostra vida o alguna reflexió referent als viatges. Salutacions!
Moltes gràcies, Xavier, per aquesta vostra col·laboració i per descobrir-nos més referents clàssics a la Cantània. Segurament també en podríem trobar de Les històries verídiques de Llucià de Samòsata. Realment és possible una Cantània sense referències clàssiques? El curs vinent ho tornarem a estudiar.
Ara gaudiu d’unes bones vacances i l’enhorabona més sentida per la feina ben feta. A la tornada hi tornem.
Molt bon estiu!