Després de llegir L’ase d’or, m’he imaginat un altre final. A veure, què us sembla?:

LLIBRE ONZÈ

De sobte, en plena nit, em desvetllo i, enmig del silenci, contemplo embadalit com la faç de la lluna s’alça darrere les ones. Sol i deprimit per la meva condició d’ase, em penedeixo de la sort que per a mi, la cega Fortuna va escollir. Penso què n’és de malèvola  aquesta divinitat! Dubto si és malícia el que brota dels seus poders, o si senzillament se li ha concedit la capacitat de la més àcida ironia. Me la imagino rient-se estrepitosament, fos on fos. Sense voler-ho escolto dins meu les seves sonores riallades, i sentint-me més humiliat que mai a la meva vida, dins meu una intensa ira sorgeix, com les flames de l’infern més profund. Totes i cada una de les parts del meu cos d’animal, s’enfonsen en l’ immesurable mar de l’odi, i les fortes onades porten als meus ulls l’apassionat i temible color roig. No vull saber per què, però començo a riure, simulant les riallades que dins meu ressonen, però que fora del meu cos, aquestes riallades es transformen en brams que tothom sent. Per això, s’acosten un munt de pagesos armats, a mirar qui prolifera aquests sons d’ase humà. I el que veuen, els espanta potser més que la visió d’un drac ferotge, o d’un cruel assassí. Un ase enmig d’una platja, dóna guitzes a la vida, brama al seu infortuni i al seu musell s’entreveuen uns canins anormals, mentre que escup de tanta furor que porta. Els camperols en no saber què fer, amb l’enfurismat animalot, si atacar o fugir, opten per la primera opció. Jo, que encara no m’ensurto dels meus cabals, em veig rodejat per un centenar de persones que em miren amb por i decisió. Volen matar-me, ho sé. Sense ànims per fugir, sense esma per lluitar, vaig deixar-los fer. En clavar-me la primera llança, tot desfent-me de dolor, vaig desitjar que la meva mort fos ràpida, per tal de no patir més sofriment. Vaig prémer molt i molt els ulls, vaig imaginar-me que era un home, que besava una dona que encara no conec, volent creure que res d’això passava. La meva primera gota de sang tocant el terra, els meus ossos trencant-se, la llum dels meus ulls apagant-se, i la meva vida, poc a poc, fugint.
Després que els homes cremin les meves restes, només hi queda la grisa pols. Quin final més trist, per un home de món! Les meves despulles es barregen amb la fina sorra que en una onada, arriben al mar. Unes belles nimfes les recullen amorosament, i se les porten a Posidó, que amb eloqüència em diu:
-Pobre màrtir! Què t’han fet? Has comès, potser, alguna calamitat per acabar d’aquesta manera?
-Oh, Posidó, gran divinitat! –Contesten les meves restes mentre el déu del mar les sosté a les seves gruixudes mans- T’equivoques pensant, que he estat jo el dolent en aquesta història. L’ Error no ha sigut pas meu, sinó  de la deessa Fortuna, que amb mi li ha fet un sacrilegi a la sort.
-Jove Luci – respon-, la deessa Fortuna mai no t’ha volgut fer cap mal, només dóna la mala sort, a qui no sap aprofitar la bona!

Cecilia Bizzotto

4t ESO Llatí opt.1