[youtube]https://youtu.be/tRn7uv_OYts[/youtube]
Després de visionar Pompeya el último día, es curiós recordar aquest documental científic Els misteris de Pompeia de Marie-Noëlle Himbert, abans d’escriure l’“Epístula a un habitant de Pompeia”. En aquest documental científic de la BBC és molt interessant la intervenció de la prestigiosa arqueòloga catalana de l’ICAC la Dra. Isabel Rodà de Llançà:
[youtube]https://youtu.be/FtQfBeaQc7c[/youtube]
Avui tinc una molt bona notícia per comunicar-vos, amics d’Aracne fila i fila. La Cristina de 2n de batxillerat ha estrenat un bloc propi sobre món antic anomenat domusapientiae, en el qual aquesta “futura arqueòloga”, tal com ella mateixa s’anomena a la pàgina de presentació, s’ha decidit a parlar del passat, ¿per què no?
Hem pogut comprovar la seva passió per les cultures grega i egípcia en la presentació del seu treball de recerca i ara ens demostra la seva aposta per la difusió dels coneixements a través de la xarxa en la seva futura vida universitària. Seguirem la seva feina també quan estigui fora de l’institut i anirem comprovant la seva evolució a mida que vagi assolint coneixements. També esperem que, tot i que el bloc està plantejat en castellà en un principi, a mida que s’impliqui en la universitat catalana vagin apareixent articles en català. De debò que la seva competència en la nostra llengua és envejable fins i tot per gent nascuda aquí.
En aquests moments tan decisius per als de segon de batxillerat, de Premià, de Badalona, de Barcelona, d’Amposta, d’arreu…, en què els exàmens finals decidiran si podreu accedir a la selectivitat i, posteriorment, a la universitat, aprofito aquesta iniciativa d’una companya vostra de patiments per desitjar-vos tota la sort del món. I als de l’Albéniz us recordo que us esperem per Sant Jordi 2011 a la tradicional trobada d’exalumnes amb 2n de batxillerat!
Recordeu: Finis coronat opus.
TERESA
Dijous passat vàrem anar d’excursió a Girona. Vàrem visitar el monestir de Sant Pere de Galligants on vàrem fer un taller d’interpretem les inscripcions romanes uns i altres coneguem una ciutat romana com Gerunda, vàrem fer una inscripció en llatí i un fragment de calçada romana amb mil·liari i tot.
Després vàrem visitar el Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya, on ens varen explicar com es fa arqueologia sota l’aigua, vàrem veure una fusta de set mil anys d’història, el tap de suro d’una àmfora i moltíssims tresors rescats del fons del mar. L’ordre de la sortida es va veure invertida per una confusió: el xofer va confondre el CASC amb el casc antic de Girona, el carrer Pedret amb la ronda Pedret i ens va deixar a quilòmetres alluny. Per acabar-ho d’adobar el personal del Museu d’Arqueologia de Catalunya a Girona també ens enviava al casc i els vianants també. Vam guadir d’una vista preciosa de la ciutat! Com a deus ex machina va aparèixer una senyora amb cotxe i vàrem poder fer tot i més del que teníem programat. Com veieu, com diu la Lida, cal estudiar i ser ben competent! Aquí trobareu un Google maps del nostre recorregut que segurament servirà per evitar que ningú més no es confongui i vagi del CASC al casc i no a l’inversa. Gaudiu de l’àlbum fet amb les fotografies de tots i totes i també de la Margalida:
A llarg dels meus viatges he visitat molts museus, tots ells molt interessants, però he de confessar que la del museu de Pèrgam va suposar una de les experiències més impactants en aquest sentit, només comparable a la contemplació del David de Miquel Àngel a l’acadèmia florentina. Més encara que contemplar la magnificència de la Capella sixtina o les intemporals obres d’art del Louvre o el British Museum, la visita al Pergamonmuseum de Berlín és curta però molt intensa. Trobar-se al davant de l’immens altar de Zeus de Pèrgam o travesar les blaves muralles de Babilònia és una sensació difícil d’oblidar.
Situat a l’illa dels museus, es va construir a la mida de les obres que havia d’allotjar, només així es pot concebre les immenses sales que allotgen edificis sencers. A més de l’altar de Zeus de Pèrgam i la porta d’Istar de Babilònia, hi podem trobar la porta del mercat romà de Milet, entre d’altres obres hel·lenístiques. Per cent, podeu ubicar i definir el període hel·lenístic de la història grega?
Mireu quina meravella! No us venen ganes de pujar i baixar les escales i imaginar-vos retent culte al déu dels déus? Busqueu informació sobre aquesta obra d’art i ubiqueu la ciutat de Pèrgam en el Google maps sobre El poble grec i el seu marc geogràfic, que ja hem editat en altres ocasions. Ubiqueu-hi també Milet i Babilònia.
No em digueu que no us vénen ganes de travessar les famoses muralles de Babilònia a través del blau de la porta d’Istar i emprendre un passeig triomfal per l’avinguda dels lleons. Què en sabeu, d’aquesta ciutat?
En fi, els afortunats de 1r de batxillerat que ben aviat us trobareu en aquesta ciutat alemanya no us deixeu perdre aquestes meravelles i, sobretot, compartiu les vostres fotografies amb els que ens quedem a Badalona. Les que jo vaig fer durant la meva visita són en pel·lícula i això dificulta la seva difusió al bloc, per tant, si en feu de digitals, passeu-me-les, si us plau…
TERESA
Avui he fet un volt per la Serralada de Marina. He visitat el monestir de Sant Jeroni de la Murtra, que els primers diumenges de cada més ofereix visites guiades, he pujat fins a la creu de Montigalà i he menjat cargols a la Font de l’Alzina. I vosaltres direu, i tot això per què ens ho explica, la Teresa. Doncs perquè, com sempre, si anem amb els ulls ben oberts, les sorpreses clàssiques ens esperen a cada cantonada.
En primer lloc, he de dir que al monestir, concretament a la part noble, que actualment és la seu de la institució Catalunya-Amèrica de Badalona i que havia allotjat personatges il·lustres com Cristòfol Colom o els Reis Catòlics, es conserven dos antics mil·liaris romans reconvertits en creu de terme. Recordeu què són els mil·liaris? En quin altre lloc en vaig trobar un, segons vaig explicar en un article publicat aquest estiu?
Fins aquí, res d’estrany, ja és ben sabut que les construccions romàniques sovint aprofiten atics elements arquitectònics o urbanístics d’època romana. La veritable sorpresa ha arribat quan, cansada i afamada, he baixat de la creu de Montigalà i m’he trobat, de sobte, amb aquest indicador:
Seguint aquest carrer tan “sensual”, he arribat a una urbanització i he desembocat al següent carrer:
No pot ser, he pensat, deu ser casualitat. Però moguda per la curiositat he buscat pels carrers adjacents i he vist que la conclusio era inequívoca. Em trobava a l’Olimp, a l’Olimp femení en plena Badalona!
On eren els déus masculins? No ho sé, potser a l’altra banda del carrer, però estava cansada i tenia gana i per molta curiositat intel·lectual que tingui la ment, el cos de vegades mana. Un altre dia buscaré Apol·lo i companyia. O m’hi ajudareu vosaltres?
Vegeu Clàssiques a Badalona en un mapa més gran
Perquè pugueu col·laborar-hi he creat aquest Google maps on podreu ubicar totes les petjades clàssiques que heu trobat i trobareu per Badalona.
TERESA
Per a concloure la sortida a Baetulo m’agradaria fer una explicació d’allò que ens varen explicar i allò que vàrem veure durant la visita i també espero que participeu a afegir allò que em deixi, ja que la explicació va ser molt llarga i possiblement faltin alguns detalls.
Baetulo, doncs, la ciutat romana conservada a la coneguda Badalona actual, era una ciutat formada en forma de planta hipodàmica, els carrers eren paral·lels uns amb d’altres (com una tauleta de xocolata) els dos carrers principals del qual eren el Decumanus maximus, on hi havia botigues (com un actual centre comercial), aquest era el carrer que anava d’est a oest, al contrari que el Cardo Maximus, que anava de nord a sud.
A la ciutat de Baetulo, Bètulo, hi havia una espècie de policies actuals, eren els vigilants de la ciutat anomenats, Vigiles.
El Decumanus Maximus, doncs, tallava amb el Cardo Maximus en un punt on se situava el Fòrum, aquest punt era l’escenari públic de la ciutat. Hi havia les latrines o lavabos públics, el teatre, on hi cabien unes 1.500 persones i entre altres coses també hi havia la claveguera més gran.
També hi havia uns temples, on les riqueses dels ciutadans es guardaven als sòtans.
A Baetulo vàrem poder visitar el conducte d’aigües, molt ben conservat, era un tipus de dipòsit on anava a parar l’aigua per a depurar-la i aquesta aigua també anava a parar a les clavegueres per a netejar-les.Aquest conducte d’aigües s’anomenava Castellum d’Aqua i distribuïa també l’aigua per a tota la ciutat.
A la ciutat es conserven dues domus senyorials al carrer Lledó, anomenades Casa dels dofins, pels dibuixos que tenen els mosaics, i la casa de les Heures, anomenada així per les fulles de les enredaderes.Vàrem visitar la casa dels dofins.
Els romans tenien un jardí a les domus, que era com si fos una habitació més de la casa.
Les domus tenien un rebedor, i aquest estava vigilat per un esclau, un guardiant. El cos de la casa era l’atri, que era un pati principal que tenien les cases. Aquest atrium tenia un mosaic al mig, una mica enfonsat a la resta del terra, anomenat impluvium i aquest era com una mena de aire condicionat natural. L’impluvium, recollia l’aigua de la pluja que entrava per el compluvium, una mena d’obertura al sostre per on entrava la claror, l’aire i l’aigua.
Aquest mosaic dels dofins, tenia un conducte d’aigua per a distribuir-la per a tota la domus.
Hi havia una habitació anomenada tablinum on hi havia el despatx del senyor de la casa i a la del costat hi feia la vida la senyora de la casa, la seva dona. No dormien junts, i quan l’home volia mantenir relacions sexuals, es trobaven en una mateixa habitació, normalment la de la dona i en acabar l’home se’n tornava.
Els romans, cada matí, feien set rituals als altars de la casa (recordeu la màgia del set!).
Tenien també un menjador d’hivern i en aquest tenien un mosaic anomenat Opus Sectile.
Aquest menjador tenia el paviment decorat. També hi havia una altre mena de mosaic anomenat Opus Tesellatum construït a diferència amb l’altre amb peces petites.
La domus estava dividida casualment en:
– Una habitació anomenada Cubiculum
– Tablinum, l’habitació del senyor
– Menjador d’hivern
– L’atri
– Un espai per a la producció de vi, situat després de les habitacions.
– Al costat de la producció de vi, hi havia les habitacions d’estiu.
– I més apartades estava el Triclinium, una habitació per a tres persones on es celebraven els banquets i sovint dormien els invitats. S’escollia qui dormia a cada llit depenent de la classe social de cadascú.
L’amfitrió dels banquets, l’amo de la casa, havia de posar tot el millor que tenia per als invitats per tal de mostrar el molt important que era.
Els invitats si els hi havia agradat allò que l’amfitrió els hi havia posat, s’ho enduïen en un tovalló per a mostrar-li al senyor de la casa que el banquet havia tingut èxit, això era un senyal per a que el senyor se sentís orgullós.
Per acabar vàrem poder visitar el Jardí de Quint Licini. El jardí romà tenia diferents tipus de flors, arbustos, arbres i fonts d’aigua. Els senyors de la casa tenien alguns esclaus que sovint tenien la funció de jardiners.
Aquest, doncs, ha estat un petit resum de la nostra sortida a Bètulo del dia 19 de novembre de 2009.
Se us ocorre alguna altra cosa a destacar de la excursió?
Anna Salas
2n batx. llatí
El primer espai que es va considerar jardí era l’hortus, ‘recinte tancat’ en llatí. La gent del poble més desfavorida tenia aquest petit hort on produïen els seus propis aliments i on situaven un altar, el lararium, amb unes petites estàtues anomenades Lars que representaven els déus de la família i protegien la casa.
Després, els jardins van passar a formar una part important de la domus romana i de les ciutats. Els jardins privats, només estaven a l’abast de gent amb poder polític i econòmic, ja que eren molt costosos. Eren llocs d’oci formats per grans passejos, termes, fonts i estanys, estàtues mítiques i quadres de marbre amb imatges femenines.
Hi havia una gran varietat d’arbres (pi, alzina, roure, bedoll, llorer, olivera, llimoner, figuera, plataner… ) i de plantes i arbustos (anemone, violeta, gessamí, rossell, heura, acant, romaní, murta, boix…). Moltes d’aquestes plantes eren utilitzades de manera decorativa a les corones funeràries.
En la nostra sortida a la Badalona romana, vàrem poder visitar en el soterrani de l’actual número 3 de la plaça de l’Assemblea de Catalunya el jardí d’una gran casa romana amb el seu estany conservat gairebé complet. L’anomenat Jardí de Quint Licini perquè en una de les habitacions d’aquesta casa l’any 1934 s’hi va trobar la tabula hospitalis.
L’espai que vàrem visitar inclou dos àmbits: el de l’estany, on vàrem experimentar per insistència de la Margalida la sensació de trobar-nos dins un jardí romà i el dedicat a l’exposició permanent, on vàrem poder observar imatges i peces d’època romana. Vàrem saber, entre altres, que Quint Licini Silvà Granià era un patrici romà d’una de les més grans nissagues de la ciutat romana de Baetulo.
Si aneu a Badalona no deixeu de visitar el Jardí de Quint Licini, segur que us agradarà.
Laura Galán
1r batx. llatí i grec
Foto Aida Caba
Diumenge 25 d’octubre de 2009 Esculapi, o potser Asclepi o perquè no Serapis, va celebrar el centenari de la seva troballa a Empúries. Emili Gandia va trobar la part inferior de l’estàtua abocada dins el temple del déu el 1909. L’any passat aquesta escultura va tornar a casa i amb braços. Què més en sabem?
Aquest estiu he anat de viatge a Istambul, i un dels llocs turístics que vaig visitar va ser La Cisterna. A dins hi havia unes columnes amb el cap de la Medusa (l’ésser mitològic) així que he buscat una mica d’informació sobre aquest lloc.
L’entrada principal de la cisterna (o com es diu en turc “Yerebatan”) està situada davant mateix del museu de Santa Sofía (una de les mesquites mes famoses d’Istambul i una de les 60 més grans, [que per cert ara es troba en obres i costa un ull de la cara entrar i gairebé tot el que veus dintre està en construcció]). Com que no hi havia aigua suficient a l’interior de les muralles que envoltaven la ciutat, durant molt de temps van haver de transportar l’aigua dels rius, però estaven lluny. A les guerres els enemics destruïen els aqüeductes o enverinaven l’aigua, això va portar els turcs a haver de construïr les cisternes on enmagatzegaven l’aigua a llocs subterranis per poder utilitzar-la en cas de necessitat.
Fotografia d'Andrea Sala
Aquest lloc va ser construit l’any 532 en pocs mesos, va ser utilitzat fins al segle XIV. Per a la construcció van utilitzar diversos tipus de columnes romanes de diferents èpoques (té 336 columnes repartides en 12 fileres de 28 cada una, i totes elles situades a 4 metres de distància les unes de les altres). Aquest lloc, que ens recorda un bosc de columnes, ocupa una àrea de 10.000m2 i s’hi pot guardar una capacitat de 80.000m3. Ara s’ultilitza només per al turisme [ens els 30 centímetres d’aigua que té fins i tot hi ha peixos, i la gent i tira monedes perquè els porti sort]. Avui en dia pots arribar a qualsevol lloc de la cisterna, però abans per fer-ho havies d’utlitzar barquetes. Aquest lloc està ambientat amb música clàssica i la llum li dóna un aire místic.
Fotografia d'Andrea Sala
A l’angle esquerre de la Cisterna (Yerebatan) es van descobrir unes columnes escolpides. Els blocs de marbre van ser utilitats com a bases per dos columnes que portaven escolpides la cara de la Medusa. Aquestes columnes criden molt l’atenció del turista, però el més curiós és que no se sap d’on les van treure. Els investigadors tenen diverses teories, opinen que en general aquests blocs van ser escolpits i escollits i portats durant la construcció de la Cisterna només per utilitzarlos com a bases de la columna. Una altra teoria és que, segons la mitologia grega, “Medusa és una de les tres “gorgones”, que són monstres del món subterrani. Una d’aquestes tres germanes, Medusa, amb el cabell format per trenes de serps, tenia el poder de petrificar els que la miraven”. Com que era tradició en aquella època utilitzar les imatges de les Gorgones per protegir llocs d’importància, hi van posar el cap de la Medusa. Una altra hipòtesi és que la “Medusa era una noia molt orgullosa amb els seus ulls negres, el seu cabell llarg i el seu cos harmoniós i estava enamorada de Perseu, el fill de Zeus. Per un altra banda Atena també estimava a Perseu (aquest Perseu devia ser un Casanova.. hahaha) i plena de gelosia va transformar el cabell llarg i suau de la Medusa en una trena de serps, també va fer que les persones que la miressin es petrifiquesin. El mite diu que Perseu va decapitar la Medusa per així adquirir uns poders extraordinaris per vèncer als seus enemics” (vist així la medusa fa llàstima, ja que només per estimar Perseu la van transformar en un monstre i, a més a més, la va matar l’home que estimava). Per això en l’art Bizantí decoren les espases amb el cap de la Medusa.
Es diu que a la Cisterna (Yerebatan) van posar els caps de Medusa al revés o de costat per “evitar” que poguessin petrificar els visitants. Algunes creencies diuen que la Medusa es va convertir en pedra en mirar-se en el reflex de l’aigua.
[NOTA: He tret la informació de Guides of Instambul i de Todaturquia.com]
Andrea Sala
1r batxillerat
IES Isaac Albéniz
Ilioupersis. Louvre. Wiquimèdia
Isabel Carreras, de l’IES Serra de Marina de Premià de Mar, ens ha donat a conèixer aquesta notícia: El Periódico
Què n’opineu?
Jo espero amb candeletes la confirmació per molt increïble que la notícia pugui ser! Què en diria Schliemann si aixequés el cap!