Troballes mitològiques a la revista dominical

Una vegada més podem observar que la cultura clàssica continua de moda.
Diumenge passat, tot mirant el suplement del diari El País, el País Semanal, vaig veure un article que parlava sobre una nova exposició d’art al museu Thyssen.
El títol de l’article es diu Los mil rostros del erotismo. Aquí explica que gairebé tots els artistes el que volen a les seves obres es mostrar les seves inquietuds, els seus desitjos, la sexualitat i la perversió.

El primer que vaig veure va ser aquest oli que té per títol El nacimiento de Venus de Amaury- Duval, creat al 1862.afrodita

Aquí el que s’expressa és que, igual que Picasso, molts altres artistes, com per exemple aquest, una vegada més han reflectit les inquietuds eròtiques a les seves obres, Freud en diu els inframons. Aquesta sexualitat és la que  el pintor voltransmetre’ns, ja que podem veure la Venus mostrant les seves parts mes íntimes sense cap tipus de vergonya.

A continuació, en aquesta mateixa revista vaig veure una foto del vídeo del jugador de futbol David Beckham dormint de Sam Taylor-Wood.

Es fa un paral·lelisme amb el món real i el clàssic ja que segons el mateix autor diu: “Em va seduir la idea d’una mirada de dona, com la de Diana, que demana a Zeus que doni la son eterna a Endimió per així poder-lo observar sempre.

Actualment els grans famosos, els grans sex symbols, tenen per a nosaltres el mateix poder que per als antics tenia Venus.

beckam-narcis
En aquesta altra pintura anomenada La mort de Jacint feta per Jean Broc, es pot observar dos homes junts.
Guillermo Solana, director artístic de Thyssen ens diu: “A aquestes altures ja no ens provoca res el fet de la igualtat homosexual i heterosexual. Tot es troba en el gran art, però molts visitants se sorprenen quant els explico que a la col·lecció del Thyssen la pintura que tenim de Jacint és una pintura gay feta al segle XVIII […].

jacint

Així que, com diu aquesta revista, podem arribar a la conclusió que: ”El gran art ha gaudit del privilegi de fer que la violència més monstruosa o l’erotisme més explícit fos admirable”.

Annia García
1r Batxillerat
IES Isaac Albéniz

Ai las Hipàtia!

Aforismes de blocmat. J. Guirado, Infinitum: citas matemáticas.

Aforismes matemàtics de blocmat

 

Per culpa de la Margalida, les seves conserves i les lectures dels seus blocs, ha nascut en mi una passió abans desconeguda per Grècia. Ara que està a punt d’estrenar-se Àgora d’Amenábar i que teniu una pila d’apunts i referències a Hipàtia al bloc, i no para de sortir als mitjans de comunicació, he fet per a tots vosaltres aquests versos, ja que la Marga sempre diu que no sap què ha de fer perquè els seus alumnes, és a dir vosaltres, us agradi la poesia i treneu versos. Perdeu la vergonya i tot és començar! Ara bé, potser després no us podreu aturar! Per què no versifiqueu el que penseu de l’aforisme d’Hipàtia, extret de J. Guirado, Infinitum: citas matemáticas?

HIPÀTIA

Ai las Hipàtia!

Devia ser una tarda fosca, callada.

No vas sentir el pas callat de les ombres?

La remor de la lluita aferrissada

Entre la llei del dogma i la ciència?

Ai las Hipàtia!

Dona de bellesa, astrònoma, matemàtica.

El món de la raó s’acaba i en el nou món,

El que tu representes ni hi té cabuda

Ai las Hipàtia!

El temps corre pels carrers de la ciutat.

La nit arriba, roja, implacable.

El riu espès i compacte de la sang

Arrossega el món clàssic, que mort amb tu

Les veus ronques del fonamentalisme

I la barbàrie, t’esclafen, t’esquincen,

T’han mort, t’han mort.

Ai las Hipàtia!

Pepita Castellví

Lletraferits de Badalona… fins al moment!

El curs passat també va ser prolífic pel que fa a les produccions literàries. L’alumnat de Llatí de quart va jugar a fer d’Ovidi i intentar imitar l’estil d’aquest gran poeta romà a partir de la lectura de Narracions de mites clàssics. Aquí en teniu tres de ben diferents. Esperem que us agradin i ens agradaria que hi busquéssiu les similituds amb les narracions d’Ovidi.

Gelosia (de Sara Cañizares)

gelosia-1
Il·lustració de Sara Cañizares
Gelosia era una nimfa que vivia als boscos de Terme, una ciutat grega, amb les seves germanes, filles d’Equidor. Gelosia era la més maca de totes elles. Molts homes la desitjaven i la consideraven una dea. A ella això li agradava, però no n’estimava cap. El que més agradava a la bella nimfa era encisar-los amb la seva bellesa i els seus dots per la dansa, però tot i que molts homes intentaven tocar-la, mai ho aconseguien. Ella desapareixia com per art de màgia, sense dir res.

Malgrat que no estimava cap home, els volia a tots per ella.
Un dia, Cupido la va castigar per ser tan vanitosa i va fer que Gelosia s’enamorés d’un noi que vivia a Terme i es deia Laertes. Aquest noi, però, estava promès amb una noia molt maca de cabells daurats anomenada Kathleen.

Gelosia, plena de ràbia, s’estirava els cabells cada cop que els veia junts; quan es besaven, quan s’abraçaven… Llavors va decidir matar Kathleen.
Venus, en adonar-se de la intenció de la nimfa, no li va permetre destrossar la feliç parella i va convertir Gelosia en un espectre.
La nimfa deixà de sentir els peus tocant el terra, els braços es tornaven transparents fins a desaparèixer i el seu bell rostre s’esvaïa com fum emportat pel vent.

Gelosia encara vaga pel món i, per satisfer-se, fa que les noies i els nois se sentin gelosos cada vegada que veuen el seu amor a prop d’una altra persona de manera afectuosa.

Els pilots de la Península Ibèrica

(de Carla Asensio)

Pel centre de la Península Ibèrica hi ha un poble plagat de mosquits. Sigui estiu o hivern, aquests insectes ataquen la seva població.
Un dia, la nena més petita del poble va preguntar al més vell per què no els deixaven tranquils. L’home, pausadament, li va contestar:
– Això, petitona, no passava fa cent anys. El meu avi em va explicar que abans d’existir aquest poble, aquestes terres eren una base militar construïda per practicar amb els avions de combat. En total eren sis pilots, que volien ser els primers d’anar a una cova situada a l’Afganistan en què sabien que hi havia un tresor amagat i transportar-lo en avió.
Tot i això, però, els homes no sabien pilotar gaire bé. Un d’ells, d’amagat va agafar el mapa on estava situada la cova i va anar-hi. La seva sorpresa va ser tan gran quan va veure que el tresor era un anell, que creia que era una broma. Ja de tornada, en veure que els seus companys no trobaven el mapa, es va empassar l’anell i va intentar cremar el pergamí, però amb tan mala sort que la flama d’aquest va incendiar tota la base. Tots ells van morir, però el poder secret de l’anell, que havia pertangut a un déu, va fusionar l’ànima dels homes amb els avions, convertint-los en mosquits.
Ara mateix, els mosquits ens piquen perquè busquen el “tresor” i saben que el company els va traïr se’l va empassar. Però com que no saben pilotar bé, xoquen contra el nostre cos i no arriben a anar a la boca.

Costas (de Cristina Bellido)

A Nicòsia hi havia una platja on habitualment anaven joves a buscar petxines. Un dia, el déu Apol·lo guaitava el lloc tot fixant-se en allò que feien els nois. Tot d’una, n’hi va haver un que li cridà força l’atenció: trobava més petxines que cap altre i més ràpidament, era d’una bellesa extraordinària i molt ben plantat. No obstant, Apol·lo s’hi va fixar perquè tenia una peculiaritat: el noi es movia entre les roques on trencaven les onades i anava caminant àgilment cap enrere i cap als costats molt ràpid. El Sol va començar a amagar-se i els nois començaren a marxar cap a casa, però Costas, el noi de les roques, s’hi volia quedar més estona. Aprofitant aquest moment d’intimitat, Apol·lo, que havia estat amagat tota l’estona contemplant l’escena, se li apropà i li digué el següent:

-Formós jove, la teva singularitat m’ha captivat i la teva bellesa m’embogeix. Tot i que jo sóc un déu i per tant, sóc superior, et prego que acceptis el meu amor.

Costas però, no era un jove fàcil d’impressionar i va defugir la mirada d’Apol.lo ja que, tot i que el déu li resultava força atractiu, ell estava perdudament enamorat de Lina, una noia del poble.
D’aquesta manera el jove el rebutjà de mala manera ja que era una situació molt violenta per a ell, i va fugir cap a les roques on havia estat buscant petxines. Apol.lo es va enutjar moltíssim per haver confessat el seu amor a un humà i que aquest es cregués capaç de refusar-lo. Així Costas, mentre saltava entre les roques, es va sorprendre del color rogenc que prenia el seu cos, que la seva pell s’endurís i s’enrabià, però quan va voler tombar-se per cridar Apol·lo ja era massa tard, no pogué perquè havia esdevingut cranc i des de llavors viu per sempre entre les roques, retrocedint i caminant cap als costats com si encara busqués petxines.

Artistes de Badalona… fins al moment

Tot recollint la crida de l’article Il·lustracions inèdites a la recerca d’un text d’El Fil de les clàssiques, us presento les dues obres que van publicar, en format paper i audiovisual, 4 alumnes de l’Albéniz.

La Carla Asensio, que ja coneixeu d’altres articles, va confeccionar un còmic a partir del mite d’Aracne. Sembla fet expressament per a aquest bloc, no creieu? Si voleu veure’l més clarament cliqueu aquí.

[slideshare id=1323488&doc=arachnee-090421154758-phpapp01]

L’Ana Rosa i la Sara Cañizares, també assídues comentaristes i col·laboradores del bloc, van confeccionar un conte per a un públic més  infantil, basat en el mite de Dafne.

La Cristina Maqueda també va adaptar un mite clàssic en forma de conte infantil, aquest cop va ser El rapte de Persèfone.

Esperem que us agradin i que aquest curs sigui igual de fructífer.

TERESA