Tot el soroll del món, de Vicenç Llorca

Tot el soroll del món (ed. Columna, 2011) és la primera novel·la del poeta Vicenç Llorca (vid. Les places d’Ulisses i En absència de l’àngel a El Fil de les Clàssiques). Amb molta sensibilitat, amb un llenguatge cinematogràfic i alhora poètic, farcit de molts referents literaris i pictòrics, planteja si l’amor pot donar una segona oportunitat en persones marcades per una relació sentimental anterior.

Vaig tenir el goig d’assistir i enregistrar la presentació del llibre a la Biblioteca Can Llaurador de Teià:

[youtube]https://youtu.be/fzH5YJkAuq8[/youtube]

En llegir la novel·la, em vaig adonar del magnífic joc en què Vicenç, un poeta metafísic com el seu protagonista en Francesc Bertran, utilitzava el viatge de plaer a la República Dominicana i al país veí d’Haití  per endinsar-se en el viatge interior dels seus diferents personatges, tal com en el periple odisseic de l’heroi grec Ulisses. Hic et nunc no desvetllaré tot el que jo hi he arribat a trobar, espero que llegiu el llibre i, si pot ser amarats de l’experiència de la lectura homèrica, virgiliana, dantesca o …, llavors ja descobrireu tot el que en ell s’hi amaga. També us adonareu ara que és època de vacances, temps de viatjar, que el viatge, tant avui com en temps d’Homer, d’Alexandre el Gran, d’Hanníbal o de Sèneca, sempre ens proporciona coneixement  i ens fa millors, talment la lectura d’un bon llibre(vid. El viaje en la Antigüedad, de Fernando Lillo).

Reprodueixo aquí un petit fragment de la carta que, a Tot el soroll del món, el vell americà Charles deixa a la recepció de l’hotel com a comiat per a Francesc Bertran, i ja veureu que a més de les referències clàssiques que equiparen els embats de l’huracà Melinda a l’erupció del volcà Vesuvi i la mort de Plini el Vell (vid. El Fil de les Clàssiques) a mi em recorda la mort d’un personatge de l’Odissea, sabeu quin?:

Deixaré que Melinda sigui el forat negre que em faci avançar en la dimensió del temps i de l’espai. No, no m’he tornat boig. Se’n recorda de Plini el Vell? No va poder evitar acostar-se fins al Vesuvi per contemplar l’espectacle únic de la natura que s’expressava sublim en l’erupció del volcà. Doncs bé, me n’aniré a la platja i avançaré i avançaré envers Melinda. I ella, que em comprendrà, m’agafarà als seus braços i ja seré en el joc veloç de la felicitat de fondre’m amb la natura, com en un gran bes. I si no em pren és perquè encara no és el moment, i ho comprendré amb humilitat. En qualsevol cas, tot el que tindrà vostè de mi serà unes hores en què ens haurem dit més veritats que no molts éssers estimats en una vida. No compta la quantitat, sinó la qualitat que guanyem en l’experiència dels fets i de les vides a través de la intensitat dels moments. Com una llum de l’eternitat. pàg. 264, Ed. Columna, 2011.

Encapçala la novel·la una cita molt ben aconseguida de Secretum de Petrarca:

Excute pectus tuum acriter; invenies cunta que nosti, si ad ignorata referantur, eam proportionem obtinere quam collatus Occeano rivolus estivis siccandus ardoribus.

(…) Sed ille mos vester execrandus est; transitoria curatis, eterna negligitis.

Fruïu de la lectura, ocupeu-vos de les coses que paguen la pena!

N.B.: Si voleu seguir tota l’actualitat de la novel·la visiteu el bloc de l’autor, Quadern Blau.

Margalida

“De itinere”: Κεφαλλονιά I- Pàtria d’Odisseu?

Άσσος [Foto: Josep Lario]

Mar blau, platges arrecerades, sol radiant i el so de les cigales rabioses per la calor de l’estiu hel·lènic. Vet aquí Cefal·lònia i Ítaca, vet aquí el Jònic. No vingueu a aquestes illes a cercar tràfec, aglomeracions, o turistes despistats com els que vénen a buscar paella, flamenco o toros a les nostes costes. Tampoc hi busqueu, però, grans jaciments arqueològics perectament conservats i amb plafons informatius de la seva rellevància històrica, ni museus ben fornits de troballes classificades amb precisió per tal de permetre al visitant comprendre millor la història local. Jo penso que el viatger que arriba a aquestes costes ha de saber trobar la màgia dels mites, al temps que retrobar-se a ell mateix gràcies a una natura plaent i a l’amabilitat d’una gent ferotgement orgullosa dels seus orígens. En definitiva, em refereixo al viatge a Ítaca de Cavafis i Llach, i mai no gosaria pensar que puc expressar-ho millor que ells…

[Font: cefaloniaweb]

Com a mostra, la visita a Argostoli, la capital de l’illa, on vam arribar gràcies a un senyor a qui vam aturar per preguntar la ubicació de la parada d’autobús, però al cotxe del qual ens vam trobar, sense saber com, de camí cap a la ciutat. Durant el trajecte, la conversa va fluir espontàniament -els grecs, dignes descendents dels grans filòsofs, són bons comunicadors- i el nostre guia improvisat va fer una sentida lloança de la seva terra i la seva gent. Passant per sobre el tema de la crisi, va mostrar-se orgullós d’haver estudiat grec clàssic, però queixós de l’actitud del jovent actual que es mostra reticent a aprofundir en les dificultats del precedent de la seva llengua. Després de donar-me indicacions sobre els racons de visita obligada -que posteriorment van resultar molt més útils que els prospectes turístics-, va afirmar rotundament que el principal atractiu de la seva illa era el fet de ser la pàtria Odisseu. Davant la meva perplexitat -no era rei d’Ítaca? vaig exclamar-, va aparèixer un somriure condescentdent al seu rostre i va desplegar un seguit d’hipòtesis, per a ell certeses, que ho demostraven. Si non é vero é ben trobato i el seu grec modern desgranant arguments em sonava a música.

El museu arqueològic d’Argostoli consta de dues sales amb vitrines ben il·luminades però amb una manca evident d’informació sobre la catalogació de les peces, amb l’exepció de les principals, que van acompanyades d’un plafó explicatiu. A principi de curs trobareu un muntatge fotogràfic amb un exercici de recapitulació dels temes de civilització, però aquí us deixo les peces que considero més significatives.

null

Peliké de figures roges que representa una escena atlètica (s. V aC) [Foto: Josep Lario]

Figuretes femenines hel·lenístiques provinents de Kokkolata [Foto: Josep Lario]

Trobareu més informació al web oficial del museu, disponible únicament en grec i italià.

TERESA

Les escriptures de l’oceà

Seguint l’article de l’Origen de les grafies: Tendències enfrontades, aquest 13 juliol vaig seguir a través del canal 33 un documental anomenat “Les écritures de l’océan” (Les escriptures de l’oceà), d’Olivier Jonemann i Pierre Vachet. Aquest documental tracta alguns dels sistemes d’escriptura de les illes del Pacífic després de la seva invasió fa un segle, però desmentint la seva suposada incultura i mostrant la seva pròpia visió del món permanent, tot i que se’ls va imposar l’alfabet llatí en la majoria d’elles.

Photobucket
Illes del pacífic representades en aquest enllaç.

El reportatge se centra en tres llocs: en l’Illa de Pàsqua i el “rongo rongo”, sistema escrit encara no desxifrat, Nova Caledònia i els seus missatges tallats en les roques, i l’alfabet de l’illa de Pentecosta (Vanuatu) per a la llengua bislama (barreja d’anglès, francès i espanyol).

Abans de tot, però, cal recordar l’evolució de l’escriptura fenícia fins a derivar en l’alfabet grec i l’abecedari llatí.  No hi ha cap norma a l’hora de modificar una grafia per adaptar-se a les necessitats del poble que la tracta, ni existeix un període temporal concret per a aquest canvi.

Photobucket

Imatges extretes de la pàgina especialitzada en l’origen dels alfabets guiada per la universitat de Maryland, a càrrec del professor Robert Fradkin.

Llavors, el motiu d’aquest article és el tractament de les grafies llatines en ment de la gent de Vanuatu, ja que les reinterpreten a la seva manera. Les dues imatges que trobareu a continuació són la mateixa lletra en l’alfabet local i el llatí.

Photobucket

Photobucket

El primer es pot anomenar “abuanna” i és el primer signe de l’alfabet autòcton, igual que la lletra A és la primera. En el vídeo explica com l’alè va ser transportat pels vents i que, quan es van trobar tots, van donar lloc als sons. També significa “paraula”, igual que l’alp’ fenícia era un cap de bou que es va anar girant convertint-se en alfa i després aleph i A llatina. La part curiosa és que en la segona imatge veiem una representació de la lletra A que es correspon al signe original llatí, però que adquireix el nou significat provinent del símbon de la primera imatge. Com podeu veure, queda traçada seguint la forma rodona del recorregut dels vents tal i com s’ha explicat anteriorment.

Així doncs, és interessant palpar aquests canvis fets fa cosa d’un segle ja que la lletra segueix sent la mateixa, una A llatina, però amb un significat propi per a la gent de Vanuatu. No és el cap de bou, ha evolucionat massa, però torna a tenir un sentit quan s’identifica amb les grafies locals. És una forma de demostrar que els alfabets encara són modificats; no és una cosa del passat. En un món en què la gent creu que l’establiment dels diccionaris oficials i la gran alfabetització del Primer Món asseguren la continuïtat dels alfabets quasi de forma intacta, la gent de Pentecosta ens fa reflexionar sobre què és allò que realment escrivim.

M’hauria agradat oferir-vos l’enllaç de TV3 a la carta, però sembla que s’ha retirat el vídeo dels arxius. Si el trobo, ni que sigui en la versió original francesa, ja el publicaré.

Carla Asensio R.
Institut Isaac Albéniz

Jornada de portes obertes al fòrum de Pol·lèntia 2011

Un any més, ahir a la tarda hi va haver la JORNADA DE PORTES OBERTES AL FÒRUM DE LA CIUTAT ROMANA DE POL·LÈNTIA, a càrrec dels directors de l’excavació, Miquel Àngel Cau i Esther Chávez. Per a tots els aràcnids i aràcnides, seguidors de El Fil de les Clàssiques, teniu aquí en exclusiva els mots de Miquel Àngel Cau:

No us perdeu el reportatge de El Fil de les Clàssiques de l’any 2009!

Gaby